Sopa de tomàquet, llenties i llimona: tonta, però està bona.

Això de l'amor és una cosa ben estranya. T'agafa i no s'hi valen racionalitzacions.

A mi m'acaba d'enganxar, fins al moll de l'os, i crec que de per vida, per aquesta sopa d'avui.

Una sopa que no és particularment exòtica, que no es fa amb ingredients ni tècniques complicades, i que tira de llaunes i coses que es poden guardar al rebost.

Però (i detesto justificar-me en les meves passions) me'n sedueix justament la seva sencillesa, que atipa moltíssim a canvi de poquíssimes calories (segons el llibre d'on la vaig treure, té unes ridícules 121 calories per racció), i sobre tot -sí, així sóc de superficial - que la condemnada està molt, però que molt bona.

Aquesta setmana ens hem vist ja uns quants cops, i crec que tindrem una llarga, llarga relació. Sopafílica que és una.


Sopa de tomàquet, llenties i llimona

Ingredients (per a quatre raccions ben potents).

1 cullerada d'oli d'oliva (verge extra, és clar)
1 ceba gran
1 gra d'all
150 grams de llenties vermelles (les vaig comprar al Veritas, però m'aposto qualsevol cosa a que amb llenties normals també es pot fer, ajustant el temps de cocció).
500 ml de brou de verdures
1 llauna de 480 g de tomàquets
2 culleradetes de pasta de tomàquet concentrada
2 culleradetes de farigola seca
El suc de mitja llimona
Un polsim de sal

Pica la ceba i l'all. Escalfa l'oli en una cassola i fregeix all i ceba, amb un polsim de sal, durant uns cinc minuts, fins que tots dos siguin transparents, a veure quantes oracions puc encadenar a base de comes. Renta les llenties dins d'un colador i afegeix-les a la ceba. Remena, i aboca-hi el brou. Deixa-ho coure a foc viu deu minuts. Obre la llauna de tomàquet i talla'n el contingut una mica a saco. Tira'l a la cassola, amb el concentrat de tomàquet i la farigola. Deixa-ho fer xup xup mitja horeta o fins que les llenties estiguin cuites. Barreja-hi el suc de llimona i ja està (a part del gust, és una sopa sana, saníssima que farà que els vostres dietistes us posin un altaret a les seves consultes).

Justin sólo hay uno

...i és el Timberlake. Molt fan del seu sketch de tofu rapero al Saturday Night Life

La plaga que va incendiar la Rosa de Foc

Bona part del proletariat urbà que participà a la Setmana Tràgica eren nouvinguts del camp

Resa la teoria del caos que una huracà pot començar pel batre de les ales d’una papallona a l’altra banda del món. A Catalunya, una veritable revolució va esdevenir-se per causa d’un casi microscòpic insecte. La vinya era, durant el segle XIX, un dels motors de l’economia catalana. Tot semblava anar bé: encara que els vins catalans no tenien tanta anomenada com els francesos –i, no ens enganyem, en aquella època tot indica que no en tenien encara la mateixa qualitat-, la indústria vinícola prosperava. No era la principal font d’ingressos del país –les manufactures de cotó i llana per a les colònies cubanes tenien força pes- però Déu n’hi do: la dècada de 1870, es deslligava una veritable “Febre d’or”, de la que en parlaria Narcís Oller a la seva novel·la del mateix títol, i que estaria marcada per una forta especulació borsària. I aquesta febre es devia en bona part a la mala fortuna dels agricultors francesos. L’any 1860, a bord d’un vaixell anglès, havien arribat uns quants ceps americans infectats amb aquest petit insecte.

La fil·loxera, pulint-se els vins, en una vinyeta de l'època.

A les varietats americanes del raïm sembla que la fil·loxera amb prou feines les afecta, però quan el paràsit es va instal·lar al Vell Continent, de seguida va començar a destruïr les arrels de les vinyes franceses. El 1863 se la detecta per primer cop a Pujaut, a França, prop d’on s’havien plantat aquells primers ceps americans, i de seguida es propaga com la plaga que és. A França, s’estima que el 45% de les vinyes van quedar destruïdes, i els exportadors espanyols van aprofitar el mercat que quedava obert per expandir-se. Durant uns anys, allò va ser la bomba: El vi català se servia a les fondes de tota Europa. Explica un article de La Vanguardia del 5 febrer de 1881 que només de 1879 a 1880 les exportacions es van doblar. L’historiador Raymond Carr relata en el seu manual España 1808-1975 que entre 1888 i 1892 sortien del port de Tarragona trenta vaixells de vapor carregats de vi cada mes dirigit als ports francesos. Pel que sembla, la fil·loxera era un motiu de bromes, perquè sabem que el mateix any 1881 es va representar al Teatre Odeon del carrer Hospital una obra humorística anomenada “Triquinosis y filoxeras”. La triquinosi, no cal afegir més, és un paràsit de la ramaderia porcina.

La Ciutat Cremada. Les reunions anarquistes, una superjuerga flamenca.

Amb tanta bonança, és natural que les indústries barcelonines es veiessin afavorides, i per tota la ciutat van començar a sorgir fàbriques de diferentes menes pels voltants del port (per abastir-se del carbó que venia de fora), i les aleshores localitats veïnes de Sants i Sant Martí de Provençals. El tren començava a comunicar la ciutat amb la resta del territori i ajudava a que arribessin encara més treballadors que abandonaven el camp per guanyar-se les garrofes. La prosperitat semblava haver de durar sempre, però com va passar cent vint anys després amb la bombolla immobiliària, tot plegat tenia molt de miratge.

Zamenhof, creador de l'Esperanto i enaltidor del vegetarianisme barceloní 

Les condicions de vida dels obrers barcelonins eren francament tristes, i la gana i les malalties no eren un succés excepcional. La distribució massiva d'aliments requereix l'aparició d'espais on vendre'ls i aprofitant les desamortitzacions d'immobles de l'esglèsia a meitat de segle comencen a brotar mercats coberts al centre de la ciutat, estructures aparentment lleugeres basades en les vigues d'acer i ferro, d'aspecte clarament industrial. Però un règim laboral autoritari, un escàs accés a la vivenda (en estar inconclós el pla Cerdà, molts pisos eren encara en zones insalubres i atestades), i una sanitat i una educació en mans del clergat i al caprici de la caritat, no era la millor garantia de pau social. A Barcelona arribaven les noves idees d’anarquistes i comunistes, sovint barrejades amb les d’altres grups, com els espiritistes, els massons, els esperantistes o els vegetarians. Al principi, el vegetarianisme serà casi un moviment marginal, vinclat al anarquisme, que el farà seu fins al punt que activistes francesos dispararan contra toreros que anaven a fer una corrida a prop de París. Al 1903 es crea a Madrid i Barcelona la Sociedad Vegetariana, adscrita a la Unió Federal Vegetariana, una societat internacional creada a Xicago que defensava el vegetarianisme des de valors anarquistes. L’historiador Eduard Masjuan afirma que per a l’esquerra naturista de l’època la carn i l’alcohol no eren més que productes de l’estat capitalista que enverinaven la salut i la vida proletària.

"La Farigola "era el hitasso dels banquets vegetarians a Barcelona (surt esmentada en vàries notícies)

Però el 1908 el vegetarianisme ja havia guanyat prou respectabilitat entre la burgesia com per a que es fundés la Lliga Vegetariana de Catalunya, i per a que els seus creadors ho celebressin amb un banquet al Hotel Mundial Palace (hotel que, per cert, ja oferia cada dissabte un menú vegetarià). Aquesta és l’escena, tal i com la narrava La Vanguardia:

Conforme estaba anunciado, ayer a la una de la tarde celebróse, en el restaurant Mundial Palace el banquete Vegetariano organizado en conmemoración de la funda- ción de la «Lliga Vegetariana de Catalunya». Los comensales fueron unos 250, entre los cuales reinó mucha animación y entusiasmo. La presidencia estuvo ocupada por los señores Martí Dalmau y doctores Falp y Monteys. El menú servido fue el siguiente:

- Éntreteniments Brahma.

- Arros Pitágoras

- Empanadas Esaú [Nota: Si tingués una màquina del temps m’apostaria alguna cosa que estaven farcides de llenties. I guanyaria.]

- Faves á la gran Cartuixa.

- Fruita Tolstoi.

- Encián Lahmann.

-Pa Kneip, bescuyt gelat, fruites, formatges, pastes y malte. 

Como puede verse, no hubo un solo plato de carne ni de pescado. El vino quedó también suprimido por completo, sirviéndose únicamente al final una copita de zumo de uva; es decir vino sin alcohol. Entre los comensales había bastantes señoras. Al llegar a los postres brindaron por la prosperidad de la «Lliga Vegetariana de Catalunya» y por el desarrollo y propagación del sistema vegetariano los señores Martí Dalmau, Falp, Monteys, Galí (en representación del alcalde), Pallejá, Puig y Galcerán y Perelló y Ortega. Todos ellos expusieron las ventajas del sistema vegetariano para conservar la salud, evitar una porción de enfermedades y hacer largos años de vida. Los oradores fueron aplaudidos por los demás comensales. Terminado el banquete, la señorita Carmen Sampsó cantó, acompañada de piano,“La Farigola” y algunas otras piezas que fueron muy celebradas por los concurrentes, tanto por el buen gusto con que fueron ejecutadas, como por la afiligranada y potente voz de la señorita Sampsó, que fue muy felicitada. El acto se dio por terminado a las cuatro y media de la tarde.

Hi ha dues coses molt interessants en aquesta notícia, més enllà de la festa en sí. Una, la ubicació de la mateixa al diari. Està a primera plana, molt a prop d’un anunci que resa:

Unos guisos sosos y sin gusto, platos sin sabor y salsas estropeadas se transforman al momento en cosas exquisitas si se les añade solamente un poco del Verdadero EXTRACTO de CARNE LIEBIG.  NOTA. — Desconfiad sobre todo de las imitaciones y de las substituciones y exigid sobre las etiquetas de los tarros la firma J. V. LIEBIG, en tinta azul.

L’anunci no és interessant només pel contrapunt irònic que suposa a la notícia, sinó perquè de fet ens explica molt bé l’evolució que havien fet ja les cuines a finals del segle XIX. La revolució industrial també havia arribat a l’alimentació, i els menjars semipreparats, destinats a fer més fàcil i eficient la cuina a la llar s’estaven convertint en un gran boom, que eclosionarà definitivament després de la Primera Guerra Mundial, però que ja s’havia convertit en un negoci força interessant durant la segona meitat del segle XIX, i que rebia força atenció en les Exposicions Universals que se succeïen arreu del món. Naturalment, el marketing no es quedava enrera i les pàgines dels diaris, mitjançant les noves tecnologies que permetien la reproducció d’imatges, començaven a omplir-se d’anuncis de menjar, a més dels d’establiments, presents a la premsa des dels seus inicis. No és cap tonteria la nota al final de l’anunci, que avisa contra els imitadors, perquè la llei de patents del moment no era ben bé el que és ara i eren freqüents les adulteracions i les substitucions poc sensates a les receptes.

La Farinera del Clot. La industrialització també es produí en l'àmbit alimentari.
Imatge del fantàstic blog de patrimoni industrial Sudor, vapor y lágrimas.

El segon punt important de la notícia sobre el banquet vegetarià és la menció del pa Kneip. Aquest pa rep el nom del metge alemany Sebastian Kneipp, un dels ideòlegs de la medicina naturista europea i que va crear una línea de productes que a Catalunya es distribuïen a través del Depósito General de Productos Vegetarianos, una botiga que hi havia al Carrer del Call números 20 i 22. La botiga, que venia productes dietètics, va ser creada per un dels pacients del doctor Kneipp, i que va començar una nissaga dedicada a aquest tipus d’aliments. Es tractava de Jaume Santiveri, i el seu nom és encara sinònim de menjar naturista.

Però ens en hem anat del vi al pa, i cal que hi tornem. Com dèiem, la fil·loxera va provocar una important bonança econòmica, però quan va començar a afectar les vinyes catalanes, molts propietaris de terres van rescindir els contractes dels seus arrendataris, que de la nit al dia es van quedar literalment sense res. Del camp català van començar a arribar més i més pagesos a Barcelona, sovint amb pocs mitjans per subsistir. Algunes comarques, com la Conca de Barberà, van quedar pràcticament despoblades, i els camperols, sense cap futur allà, se’n van anar cap a la gran ciutat a fer-se un futur, amargats per l’extrema pobresa del camp arrassat per la plaga. Un d’ells, emigrat de Montblanc a principis del segle XX, es referia a la vila que havia deixat enrera com “aquell poblot del que em van fotre fora.” Es deia Josep Ollé Carreras, i era el meu avi.

"Mira, mama, sense llei de Godwin ni postureo" (un post sobre Jägermeister, nazis i modernisclis)

Qualsevol que hagi posat els peus en un bar del Raval o de Gràcia o al Sonar o al Primavera Sound podria imaginar que un post sobre el Jägermeister que inclogui en el seu títol les paraules "nazi" i "moderniscli" anirà cap al camí de la gastrodenúncia bronques, una mica a l'estil del que vaig escriure en el seu moment sobre els cupcakes. Seria fàcil -hi ha fins i tot un grup a Facebook per a "víctimes" del Jägermeister- perquè aquest licor de 56 herbes, que conté un 35% d'alcohol, és ubicu i s'ha convertit en sinònim de xupitos arriscats i combinats satànics que condueixen a ressacots dantescos. El cas és que el producte té una història prou interessant, sobre tot pel que fa a les seves estratègies de marketing i comercials, que potser mereix un tractament més seriós que tot plegat.

La història, el logo i el nom

Cartell del bar Raval

Jägermeister és un esperit de les destileries Mast, de Wolfenbüttel, a la Baixa Saxònia, una empresa que va començar com a comerç de vins i licors l'any 1878 i va passar més tard a ser fàbrica de vinagres. La marca, creada el 1934 i comercialitzada el 1935, rep el nom de Jägermeister, que en alemany seria "cap de caçadors", en referència a la tradició ginecètica de la zona, i d'altres fets històrics que ara mateix explicaré. Però dir abans que, per aquesta afició a la caça, les ampolles de la marca porten la imatge del cèrvol de Sant Humbert, en referència al miracle que va convertir al noble merovingi Hubert de Lieja en un piadós cristià quan, estant de caça, va veure una creu iluminada entre les banyes d'un cèrvol. Aquesta llegenda és també la que dóna peu al poema de Oskar von Riesenstahl que hi ha a les ampolles:

Das ist des Jägers Ehrenschild,

daß er beschützt und hegt sein Wild,

weidmännisch jagt, wie sich's gehört,

den Schöpfer im Geschöpfe ehrt.

"És l'escut d'armes del caçador

protegir i preservar la seva presa

caçar caballerosament, com ha de ser,

i honrar al creador en les seves criatures"

No se'n sap gran cosa dels inicis de l'empresa perquè segons afirma la família Mast, bona part dels seus arxius es van destruir, molt convenientment, durant la Segona Guerra mundial.

Episodis "oblidats" del Jägermeister

Göring, de caça

I si dic convenientment no és per atzar: Segons explica aquest article del diari berlinès Der Tagesspiegel (en traducció pirata a l'anglès aquí) Wolfenbüttel va ser el primer lloc fora de Bavària on es va establir, el 1922, una seu local del partit Nazi. Quan la beguda entra al mercat, Curt Mast, fill del fundador i aleshores cap de l'empresa, era militant del partit de dretes DVP (Deutsche Volkspartei), que en fer-se els nazis amb el poder el 1933, desapareix amb la resta de partits. És aleshores quan Curt Mast es fa membre del partit Nazi, on restarà fins 1934, presumiblement per dedicar-se en cos i ànima a la nova beguda. Els temps, per a l'economia alemanya, no són bons, i tot i que quan Mast s'adreça a l'oficina de patents en primera opció registra el nom d'Hubertusbitter, el canvia després a Jägermeister, cap de caçadors, que era el títol oficial que segons les lleis de caça del Reich assumia el cap de caçadors i guardes forestals de l'estat, un tal Hermann Göring, no altre que la ma dreta de Hitler. La família Mast sempre ha defensat que el propi Göring no veia amb bons ulls l'us comercial de la marca, i que Wolfenbüttel es el cor de la zona amb més solera de caçadors a Alemània. Però el fet és que a l'exèrcit alemany es coneixia el Jägermeister com "el licor de Göring", i que, en qualsevol cas, la connexió va ser profitosa pels Mast, perquè el negoci es va tornar molt boiant.

El Jägermeister, metàfora de la RFA?

La guerra SPOILER la van perdre els alemanys. Curt Mast va ser obligat a passar pel procès anomenat desnazificació, que és amb el que es van "reciclar" els membres del Partit Nazi que no tenien delictes de sang. L'any 1952 va passar la direcció de l'empresa al seu nebot Günter, que marcaria una manera de fer molt diferent i agresiva, fonamentada en les tècniques més modernes de la publicitat. Una de les primeres coses que se li van acudir per donar visibilitat a la marca va ser, l'any 1970, ser pioners en introduïr-ne el logo a les samarretes dels equips de futbol. Günter se n'havia adonat durant els anys seixanta que la caça ja no era un esport popular a Alemània, mentre que la pilota guanyava adeptes. Per aquesta raó, va involucrar-se al Eintracht de Braunschweig, un equip pel que va comprar uns quants jugadors, i al que fins i tot va voler canviar el nom de Jägermeister de Braunschweig. El Bundestag s'hi va oposar, però el tema va generar un debat en tot el país va fer encara més coneguda la marca.
Günter Mast va inventar també una de les campanyes més importants en tota la història de la publicitat a Alemània, la de "Ich trinke Jägermeister weil..." ("Bec Jägermeister perquè...), que amb més de 3000 fotos i eslògans -supervisats pel propi Mast- mostrava gent del carrer bevent-ne el licor. Podeu veure'n una bona col·lecció en aquest blog.

Günter Mast

El talent de Mast no va deixar de percebre la enorme oportunitat comercial que suposava la Reunificació. Al matí següent de la caiguda del Mur de Berlín, l'empresari se'n va anar a un dels passos fronterers i es va posar a repartir bosses amb tres ampolletes de mostra de Jägermeister als ciutadans de la RDA que passaven cap a l'Oest. En cada una de les bosses, en una de les ampolles, enganxat amb una goma elàstica, havia un bitllet de 20 marcs. Al 1990 Jägermeister ja s'havia engolit tota la competència arribada de l'altre costat, i durant una temporada, Mast va ser fins i tot l'executiu millor pagat de tot el país. I aquí no va acabar la seva tasca: caigut el mur, lideraria l'expansió internacional de la firma.

El millor truc que va fer mai el diable...

...com deien a "Sospitosos habituals", va ser fer-nos creure que no havia existit mai. Perquè, com es va transformar un licor que, al capdavall tenia una imatge més aviat rància, com de iaio, i un gust no gaire diferent al de la ratafia arquetípica, en icona del hipsterisme? Amb una estratègia que començaria a Estats Units. Mast, ment preclara, va veure que aquell era el següent mercat que s'havia de treballar, i ho va fer amb dues tàctiques. La primera va ser el patrocini de grans events musicals. L'altra, la creació de les "Jagerettes", noies de bon veure vestides amb poca roba que  que es passejaven per concerts i festivals oferint xupitos del licor. Allò va ser tot un èxit, i la fòrmula, a principis de la dècada dels 2000, ja havia quallat i començava a funcionar també a Europa. De fet, el timing va ser perfecte: el primer cop que jo vaig anar a Berlin, al 2002, tot el país vivia una onada de nostàlgia setentera, simbolitzada en el retorn d'Adidas, en tot el fenòmen de l'Ostalgie, i en el Jägermeister. Berlin ascendia en aquell moment com a meca de la modernor, passant-li la ma per la cara a Londres. Els directors de la marca -Mast es va retirar el 1997 i va morir el 2011- van apostar per ampliar l'estratègia a un tercer pilar: internet, i les possibilitats que aquesta ofereix per adaptar-se als mercats locals. Un estudi sobre la seva estratègia de marketing (en alemany, em temo), assenyala que l'any passat se'n van prendre 87, 1 milions d'ampolles. Uns resultats que mereixien més que simplement invocar la llei de Godwin contra els seus fans.

Mitterrand, el gastrònom

Avui torno a publicar a Gastronosfera, en ocasió de l'estrena de "La cocinera del presidente". La peli, que està molt bé i us farà venir gana, parla de la que va ser cuinera de François Mitterrand. De les anècdotes que hi surten (i d'alguna que no) podeu saber-ne més clicant aquí.

Dominació global mundial absoluta

Seguint amb els meus plans de dolenta suprema de peli de James Bond, avui expandeixo els tentacles del meu imperi del mal periodístic a col·laborar amb el blog Gastronosfera, i ho faig explicant la presentació de la Ruta del Bacallà que es fa aquests dies en restaurants i comerços de Barcelona. Si ho voleu llegir, sou només a un clic.

Papejar (o "Què caram mengen 115 cardenals?")

Foto de Reuters?

Doncs d'aquí no res comença un nou Conclave per discutir que succeeïx al Ratzinger, i tot i que ni m'acaba d'agradar ni m'acaba d'interessar el destí de l'esglèsia, he de reconèixer que les intrigues vaticanes em molen molt, potser com a fruit d'una educació en un cole de capellans pesats, o haver enganxat de petita massa vegades "Las sandalias del pescador" (o "Els Bòrgia", versió anys vuitanta) a la tele.

No sé quin pensador deia que el pitjor que havia fet l'Esglèsia per allunyar la gent d'ella era carregar-se la litúrgia amb el Concili Vaticà II, perquè els capellans passaven d'oficiar d'esquena a la parròquia, en un idioma estrany, i amb un ritual misteriós, a vestir amb un jersei amb cremallera i cantar "kumbaià" amb quatre hippies. No entraré en la discusió -jo sóc més d'aquella escola que diu que Déu és negra- però sí que em fascina tot el ritual de com es tria un nou Papa. Però entre les notícies que arriben de la trobada, a estricta porta tancada i amb inhibidors digitals per tal d'evitar filtracions, gairebé no se'n sap res de com s'organitzarà el tema del menjar, perquè també està sota secret.

Segons Sor Mary Ann Walsh, cap de comunicació de la Conferència Episcopal Estadounidenca (citada en aquest article) fins i tot hi ha pena d'excomunió per a qualsevol que comenti qui ha dit "passa'm la sal". I és que segons comentava mossén Michael Collins, autor de "The Vatican: Secrets and treasures of the Holy City" a la cadena FoxLatino "Les congregacions són rutinàries i avorrides. La feina de debó es fa a l'hora dels àpats, quan els cardenals es pregunten qui cuida els seus interessos". El que hi serveixen no deu ser el centre d'atenció quan un dels papables amb més punts, el cardenal Thimoty M. Dolan, de Nova Iork, va fer broma l'altre dia que intentaria passar de contraban una barreta de caramel perquè havia sentit que el menjar no era precisament "bocatto di cardinali".

Perquè dolent potser no ho sigui, però en conclaves d'altres temps sí havia estat escàs: El 1268, i en vista de que el conclave s'allargava ja 33 mesos, els habitants de Viterbo van restringir el menjar dels cardenals a pa i aigua. El Papa triat, Gregori X, per evitar-se la repetició del numeret a la seva mort, va decretar que els cardenals només rebrien un àpat al dia si la reunió durava més de tres dies, i només aigua, vi i pa, si s'estirava més de vuit. El menjar es feia entrar per una finestra, per tal d'evitar el contacte amb l'exterior. El vot de pobresa no ha estat mai el preferit del col·legi cardenalici, i aviat la norma es va aixecar. Tampoc es d'estranyar que els conclaves s'allarguessin tant perquè, segons afirma la Wikipedia citant un article del London Magazine, abans els cardenals se'l feien portar de les seves residències privades i calia examinar-los per a que no estessin enverinats. La pràctica continua després, tal i com testimonia aquesta descripició.

El cuiner renaixentista Bartolomeo Scappi -de qui ja vaig escriure en una ocasió- va ser el xef privat del papa Píus V. En la seva descripció del conclave que va triar Pau III afegeix que el menjar s'examinava per descartar que, apart de verins, entressin missatges amagats de l'exterior.

Què menjaran els cardenals a partir d'avui no se sap ben bé (o jo no ho he trobat enlloc). És de suposar que, en virtut de l'edat avançada de la majoria, hi haurà unes quantes dietes especials, baixes en sal i greix. Si el conclave s'allargués fins Divendres Sant, haurien de fer dijú i abstinència (de menjar carn) segons marquen les regles de l'esglèsia. Possiblement, però, d'aquí allà ja hi hagi hagut fumata blanca. Mentre, si us voleu entretenir llegint anècdotes sobre Papes i menjar, n'hi ha un bon recull de ben entretingudes aquí o al llibre d'Eva Celada Los secretos de cocina del Vaticano. I que sigui el que Déu vulgui.