dimecres, 27 de desembre de 2006

Dinars de Nadal (I)

El tema és obligat. I malgrat tot em fa mandra, perquè els dinars de Nadal ja no són com la idea platònica que jo en tenia, como la experiència que m'ha acompanyat durant tants anys.
Durant la meva infantesa, sempre els organitzavem a casa dels meus tiets. Primer, al petit apartament que tenien a Platja d'Aro. Després, al senyor pis de Sant Feliu. I d'uns anys ençà, a la casa que tenen al Guinardó, una torre on la família del meu oncle viu des de l'any 1929.
El nexe comú entre els habitages dels meus tiets és un cert aire retro, que feia que els dinars de Nadal agafessin un aire pantagrüèlic però calmat, com trets de "Dublinesos" o "L'edat de la innocència."
El meu oncle era inflexible amb la presència del gall d'indi al menú. Recordo, de molt petita, que feien coure’l en una cassola negra de ferro colat al forn més proper. Jo no devia tenir més de dos o tres anys, i assenyalant-la, vaig dir nítidament: Pavo. Sabia ja el que m’agradava.

Amb variacions, i alguna altra excepció –l’any que va morir la meva àvia, un 22 de desembre, vam anar a menjar caldereta de llagosta al restaurant Es pla. I quan ens va deixar el meu oncle, vam anar a la fonda Hispània. Però no vull recordar aquestes experiències- aquesta era la dinàmica típica.

A quarts de dues, abrigats i endiumenjats, apareixíem a casa dels tiets. Crec que durant molt de temps, el dia de Nadal era l’únic en que jo em posava alguna joia. Sovint ho feia impulsada per la meva mare. Mentre vivia el meu pare, hi havia també un sopar de Nochebuena que honorava els seus orígens, cosa que vol dir que el matí de Nadal ja havíem començat els regals i els excessos calòrics.

A la casa hi havia ja sempre la Tieta Ramona, la germana soltera de la Tieta Maria i la mare. L’excusa oficial era anar portar salmó marinat o llagostins, i ajudar la Tieta Maria. Diguem piadosament que Déu no ha cridat la meva tieta Ramona pel camí de la cuina i si pel de la xerrera…

Primer hi havia aperitius. El tiet em va atorgar el títol, en algun moment indeterminat d’un estiu de la infantesa, de “jefa de aperitivos”. Això vol dir que durant molts anys se’m van confiar missions d’alt risc, com untar de paté les torradetes (que sempre es trencaven), o demanar a tothom si volien fanta de llimona, bitter o coca-cola (la tria de begudes es limitava indefectiblement a aquesta estranya triada, salvant el whisky pel meu pare).

Empenyia el carro, passant a recer del sinistre rellotge de paret del rebedor, i amb l’ajut de ma mare, posavem els dàtils amb bacon, les olives i les torrades amb foie gras i caviar fals sobre la taula morisca. Tothom endrapava mentre esperavem, com sempre, que el meu germà arribés d’una vegada… Tots menys, la tieta, que seguia a la cuina, acabant la sopa de galets.

Per fi sonava la porta. I d'aquí, al menjador...