dijous, 20 de desembre de 2007

Pels molt 'fashion victims'.

Adidas prepara un motllo de galetes amb la forma del seu logo...

Ja em veig la colla de modernets-ulleres-de-pasta-miro-cinema-iraní-i-adoro-el-Sònar dedicant-se tots de cop a fer de forners... que per cert, segons es llegeix a la caixa del prototip és l'ofici que els pares d'Adi Dassler, el fundador de la marca, volien que tingués.

Via Tastespotting

Divendres, sopem a casa meva



*

menú

pica pica

nòrdic de salmó

vici de coca de porros

tonyina pseudojapo + arrós

gelat de vainilla, violeta i ametlla

orangettes, magranettes i altres cosettes

aigua i vi
cafetons
i copes

21 de Desembre de 2007



Sé que encara us he d'explicar el sopar de la feina, però ja em veig abocada en la bogeria nadalenca de muntar un altre àpat. Aquest és el menú, encara temptatiu, que si tot va bé soparan demà al vespre els meus amics. Fa dos anys vaig cel·lebrar ja un sopar d'aquesta mena, del que en tinc un agradabilíssim record, i aquest any reincideixo. És complicat, perquè encara que només serem quatre, el nivell de temeritat gustativa varia molt (va des de algú amb gustos tipus "menú infantil" fins als qui qualificarien de menjar casolà l'escena del sopar d' "Indiana Jones al temple maleït").
Si llegiu altres blogs en català, és possible que us soni algun dels plats. M'agradaria que pensessiu que és la meva manera de convidar-vos a sopar a tots virtualment, però no ens enganyem: és que sóc una copiona. I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid (frase que trobo més aviat mancada de sentit) i que tinc a la nevera salmó fumat i una taronja confitada comprada a València, m'he decidit a provar-les. Com veieu, queden coses per perfilar. El pica pica el deixo una mica per l'últim moment, però segurament consistirà en tartaletes del món, amb humus, guacamole, i pera i gorgonzola. De la coca tinc clar que hi van destinades una llàmina de pasta de full i uns quants porros, i probablement bacon, poma i formatge de cabra. De la tonyina pseudojapo ja us en vaig parlar: són daus arrebossats amb "kikos" i una salsa de soja i mel. I el gelat no té més misteri que una barra de vainilla tunejada amb sirop de violeta i una mica d'ametlla crocant de rebosteria. Per acompanyar els cafés, apart de les -ettes, intentaré, si tinc temps aquest vespre, preparar també -etes, és a dir, galetes (aquesta expressió tan francesa dels "petits fours" em sembla francament poc viril). I de beure? Doncs continuo amb l'homenatge/plagi blocaire i tastarem el Comabruna del Celler Espelt (ei Anna!) i algun blanc que encara he d'anar a buscar. Amb ells espero brindar demà a la salut de tots vosaltres!

dimecres, 19 de desembre de 2007

dimarts, 18 de desembre de 2007

Més que mil paraules

No patiu, que aviat us explico tot... O gairebé.

ACTUALITZACIÓ: Havia oblidat esmentar que per contactar amb la gent que ens va fer el catering podeu parlar amb la meva companya Sonoe Nanko, qui m'ha autoritzat per penjar el seu telèfon: 609 14 18 01

dijous, 13 de desembre de 2007

Sopar d'empresa

Estic preparant un mail llarg sobre la meva recent visita a València, però el que toca avui és el gran clàssic de Nadal: el sopar d'empresa... I aquest any, el menú promet:

MENU GLENAT

Aperitivos

Chips de yuca y loto

Sandwich de plátano macho con queso brie

Sandwich roley de tonkatsu con mostaza a la antigua

Tataki de atún con brunoix de verduras

Yakibuta con brotes de soja

Sushi variado

Gamabas rebozadas

Almejas al vapor con sake

Pinchos de vieira y espárragos

Albóndigas de langostino y shiitake al vapor

Rollo primavera de setas, pollo y foie

Primer plato

Ostras de Arcachon

Setas variadas al papillot con salsa miso y mantequilla

Segundo plato

Dados de solomillo a la plancha con salsa tataki

con guarnición de tostada de mantequilla de ajo

y pommodori secchi

Postre

Crema de macha y mascarpone con granada

Daifuku de ichigo

Cafès i tes

El catering ens el fa el Kenji, un amic de la nostra companya Sonoe, que ha cuinat per al cònsul japonés... Baveta, baveta.

dijous, 29 de novembre de 2007

Tabulé, vins i esperança

A poc que seguiu la informació internacional, ja sabeu que el Líban no es pot considerar la nació més afortunada del món. Ara mateix, mentre escric això, el país està sense president, per una repartició estricta i legalista del poder entre faccions religioses, que no afavoreix precisament a que el país encari el futur amb normalitat.

Antisirians i prosirians, laics i practicants (de no sé quantes confessions diferents), senyors de la guerra i poble ras, al pobre Líban li ha tocat viure en les seves pròpies carns totes les contradiccions, conflictes i guerres que solquen Orient Mitjà i ser sovint peó autodestructiu en el gran joc de les potències regionals. Malgrat això, la seva gastronomia és de les més sofisticades del Mediterrani i els seus vins, tot i la devastació de la guerra, formen part de l'elit.

L'any passat, durant la crisi amb Israel, la resorgida indústria hostelera semblava que s'havia d'enfonsar per sempre. Una flamant edició de la guia Time Out, que just s'acabava d'endegar, va baixar les persianes precipitadament, mentre Anthony Bourdain era evaquat d'urgència. Però un conegut meu, que va estar aquest estiu allà, em comentava com un cop més aquest pais s'ha reinventat a sí mateix, com les discoteques més pijes eren plenes, i com -no se sap ben bé de quina manera- els restaurants tornen a funcionar.

D'aquesta gastronomia-fènix, i d'aquests vins indòmits en parlen dos articles ben diferents, que us recomano fermament. Un cop els hagueu llegit, feu cap al restaurant libanés més proper (no haureu de cercar gaire, fins i tot a Gàmbia n'hi ha) i gaudiu dels seus tresors, amb l'esperança i el desig de poder fer-ho aviat en un Beirut en pau.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Sue Ellen

Ahir a la tarda vaig anar al Born. Motiu: El tast de vins que organitza anualment Vila Viniteca i del que vaig saber-ne per via d'Olleta de Verdures. El mecanisme no té complicació. Compres una copa commemorativa en alguna de les paradetes que hi ha pels carrers entre Santa Maria del Mar i la Via Laietana (4€), i a tastar! Diferents cellers mostren les seves ofertes de l'any, a voltes amb etiquetes encara provisionals, mentre els comerços d'alimentació i restauració del barri ofereixen petites mostres, gratis o un preu molt econòmic.
Per regla general, detesto les aglomeracions i m'atabala la humanitat a dosis grans. Ahir, en canvi, vaig trobar agradable perdre'm en la gernació, esmunyint-me anònima entre els grups de modernets, guiris, famílies, gent del barri i passavolants sorpresos. Em vaig fer el fútil propòsit d'apuntar-me quins vins tastava, però aviat vaig desistir, perquè la maniobrabilitat amb una copa, una llibreta i un boli (i ocasionalment un plat), envoltada per la densitat de població d'Hong Kong, i en uns carrers estretets, estretets, és limitada. Sort que per un cop a la vida vaig tenir els reflexes de no voler abastar massa. La temptació s'amagava a cada cantonada i em vaig imposar certa brutalitat en els meus mètodes: provava el vi, olorant-lo i fent un parell de glops. Si m'agradava, tenia permís de la meva Rottenmeyer interior per acabar-me la copa sense recança. Si no, discretament a la paperera més pròxima. Sense contemplacions. Un parell de persones em van mirar amb cara de bicicleta quan em van veure abocar cert Somontano que em va entrar com una bufetada, però crec que era la sol·lució bona per evitar mals majors.
I tot i això... em vaig deixar endur per una certa eufòria que ara penso que no es devia tant a l'alcohol -tot i que, no ens enganyem, devia ajudar- sinó a un cert orgull cívic per una ciutat viva i feliç, que semblava allò que el Fòrum mai no va aconseguir que fos.
Vaig xerrar amb les propietàries d'un restaurant senegalès, el Daru Salam, en el que curiosament jo només he menjat un cop, molts anys abans de ni tan sols haver somiat a posar els peus a Dakar, i al que ara m'han agafat moltes ganes de tornar.
Vaig menjar cap i pota; i vaig menjar una samosa. Vaig fer cua ordenadament per unes saltxitxes que no eren res de l'altre món, i em van donar sense esperar ni un segon una coca de sobrassada i crema (cuita pels alumnes de la Hoffman). Vaig comentar la jugada amb grupets de gent desconeguda, amb els que la dificultat de moviment portava a la conversa. Vaig tastar ametlles acabades de torrar, coca de recapte i olis ecològics (que em van "vendre" amb molt poc entusiasme: "D'on són?"-vaig preguntar jo. "De per Tarragona", em van respondre). Vaig xafardejar els aparadors il·luminats dels comerços del barri, vaig entrar a guaitar i remenar [per cert, Anna Espelt, vaig buscar els vostres vins i la descastada de la dependenta de Vila Viniteca no me'n va saber donar raó. Els he trobat finalment per una altra banda]. Vaig entrar a Bubó, a salivar davant els pastissos. Finalment, al cap d'una horeta, quan la cosa ja començava a degenerar davant de qualsevol guingueta on s'insinués menjar gratuït, vaig tirar amb la més lleu i simpàtica de les borratxeres cap a casa de la meva gata. L'animal m'esperava a la porta amb el rodet de pastar, la mirada desaprovadora, i picant impacient amb la poteta a terra. I jo, somrient com una beneita, sense excusa, amb una copa de vi buida a la ma...

Plans per un final de mes

Ja se sap que quan arriba el dia 30, les teranyines de la cartera conviden a quedar-se a casa a menjar arrós bullit i mirar Escenas de Matrimonio a la tele. Però no cal que renuncieu a fer una escapadeta -els de Barcelona, al menys- perquè divendres i dijous a la nit podreu sopar mentre sentiu dos súper Djs per uns escassos deu eurets. Això sí, no us espereu grans luxes, però sí un ambient jove i de bon rollo, i una més que raonable relació qualitat/preu. La convocatòria me l'ha passada el Ramonet, un dels rotulistes de l'editorial, que tan aviat li posa els diàlegs a Musculman, com se'n va de viatge a Rússia, que punxa discos en algun local, com ens delecta amb discursos sobre les particularitats de l'Smackdown.

Doncs mira per on que aquest dijous i divendres al vespre, sota el tebeístic nom de Yellowkid, ell i el seu colega MD selector faran una sessioneta als "Pollos" de Llull d'Hostafrancs. I quan m'ho ha comentat, se m'ha creuat un somriure de reconeixement: Jo hi he estat, al "Pollos", i sí, ell lloc no és dels que surten a les guies polèmiques, ni dels que fan que la premsa especialitzada apili les hipèrboles en ple èxtasi místic, ni dels que triaries per un súper compromès dinar de feina. Però no em fa cap vergonya aquest exercici d'amiguisme: aquí preparen els pollastres a l'ast com cal, l'entorn és divertit (i molt apte per dur-hi nens, gràcies a les activitats que hi fan i la decoració chickenruniana), els propietaris tenen inquietuts ecològiques i de conciència social, i els preus són tolerables inclús durant la darrera setmana de mes. Afegiu-hi una bona sessió musical, i encara que la nòmina no s'avanci, l'espera es pot tornar molt, molt més suportable... Les dades, picant al cartell.

Japó, sense propines

No us perdeu aquest interessant article que escriu avui Joaquín Luna a La Vanguardia sobre l'actitut nipona respecte les propines. El diari retira els continguts oberts als no subscriptors ràpidament, així que més val que us afanyeu o que visiteu un quiosc (pagar els diaris no és pecat ni engreixa).

dimarts, 27 de novembre de 2007

Spam, spam, spam, saltxitxes, ous, i spam

Adoro l'humor absurd dels Monty Python, malgrat el seu esquetx sigui l'origen del nom dels milers d'ofertes que rebo a diari per allargar el meu inexistent pito, fer-me milionària sense sortir de casa, o comprar Trólex a preus insuperables. L'spam, abans de ser la creu de l'existència dels internautes, designava ja a una carn -teòricament de porc- que es ven en llauna als paisos anglosaxons, i que s'ha convertit en un símbol del menjar prefabricat i de dècades passades. A més, també ha donat nom al gloriós musical dels Monty Python, Spamalot, que vaig tenir la sort de veure a Las Vegas. A la botiga del teatre venien tota mena de records, com graals de plàstic (plens o no de cervesa) i llaunes conmemoratives, fabricades per la marca original de l'spam i que podeu comprar -frikis!- a través de la pàgina oficial de l'espectacle. No és l'únic menjar que han inspirat John Cleese, Eric Idle, Michael Palin, Terry Jones, Graham Chapman i Terry Gilliam.

Com? Que per què parlo d'uns humoristes dels anys setanta en una pàgina de gastronomia, si no tenen casi res a veure-hi? Que què m'he pensat? Que de què vaig?

Vosté perdoni! Jo no m'esperava la Inquisició Espanyola...

dilluns, 26 de novembre de 2007

Per molts anys!

Dissabte vaig anar a la festa d'aniversari de quatre amigues, quatre ex companyes de feina de la meva època del Woman, la Irene, la Charo, l'Anna i la Lali. Amb alguna d'elles no ens havíem vist des de que vaig plegar de Grupo Zeta, al 2003, i com que em feia molta il·lusió retrobar-les i la meva manera natural de demostrar afecte és a cop de caloria salvatge, vaig optar per preparar un pastís. Aquest:

Servidora no ha tingut una mare respostera -la meva santa, que tant s'escarrassa i tan detallista com és amb d'altres varietats culinàries, considera l'alfa i l'omega de les postres casolanes obrir una bossa de lioneses de l'Àrea de Guissona- i per reacció a ella és l'únic camp en el que, per principi, trio les receptes com més complicades millor, les que posen al límit el meu fornet de la senyoreta Pepis, la meva habilitat tècnica i l'espai disponible. Aquest en vaig escollir una del llibre de la Clotilde Dusoulier (la de Chocolate & Zucchini) anomenada, d'una manera enganyosament simple Tarte chocolate caramel. Resum per als que no tingueu previst preparar-la: Una base de galeta, un mig de caramel de mantega salada i una part superior de xocolata semisòlida... Tres etapes que es preparen per separat i que jo vaig anar fent durant el dissabte, a ràfegues i sense estressar-me gaire.

Primer round: La galeta

Ingredients

75 grams de farina, freda de la nevera i tallada a cups
75 grams de sucre
150 grams de farina
1 o 2 cullerades de llet
1/4 de cullerada de sal fina
(en la meva versió) 1 culleradeta d'extracte de vainilla i 1 culleradeta d'aigua de flor de taronger

Barregeu a mà tots els ingredients sòlids en un bol mitjà, fins que quedi amb textura de molles. Afegiu-ho els extractes (opcionalment) i una cullerada de llet. Si apreteu suaument la pasta amb la ma, ha de quedar compacta. Si no és així, integreu-hi una mica més de llet. Engreixeu un motllo de 25 cm (la mida -del motllo- importa. Després us explico per què.) i pitjeu la pasta contra el fons i els costats, ajudant-vos amb un cullera, si cal, per deixar-la ben llisa. És normal que quedi un xic seca. Filmeu-ho i deixeu-ho a la nevera mitja horeta.

Segon round: El caramel

Ingredients

90 grams de sucre moreno
1 cullerada de mel
1/2 culleradeta de flor de sal o sal fina
80 gr de crème fraiche (n'hi ha de marca Sarkozy) o de nata espessa
30 gr de mantega

Escalfeu el forn a 180º. Enforneu el motllo durant uns vint o vint-i-cinc minuts, fins que la base sigui dauradeta i deixi anar un olor que us farà venir ganar de parar la recepta en sec i menjar-la tal qual. Deixeu-ho refredar sense desenmotllar.
Un cop sigui a temperatura ambient, poseu el sucre a foc baix en un pot no gaire gran, amb una cullerada d'aigua. No ho remeneu, sinó que ho heu d'inclinar i fer girar una mica el pot de tant en tant per a que es vagi desfent homogèniament. Si teniu la mala sort que jo vaig tenir, de quedar-vos amb la nansa del pot a la ma a mitja cocció, vigileu de no cremar-vos o us en recordareu de la p*** mare que va matricular el senyor Ikea. En quant el caramel es dauri una miquetona (no massa, que si no agafa regust amargant), hi afegiu la mel i ho remeneu. Ara hi deixeu anar mel i crema, i ho remeneu altre cop. Aparteu-ho del foc, afegiu-hi la mantega, desmaieu-vos de la oloreta, i aboqueu-ho sobre el motllo. Feu-lo inclinar per a que el caramel quedi ben distribuït per tota la base. Deixeu que es refredi 40 minuts més a la nevera, mentre vosaltres escureu el pot.

Tercer round: La xocolata

Ingredients

280 grams de xocolata amarga de qualitat
240 grams de crème fraiche o nata espessa

Ha, oi que sembla la part més senzilla? Dos ingredients, com d'emprenyadors poden ser? Doncs aquí va venir la part que em va fer renegar (perquè malgrat el que us ho donat a entendre abans, no em vaig arribar a cremar, tot i que poc va faltar). Cal tallar la xocolata a trocets petitons, petitons. I, creiu-me, 280 grams de xocolata és MOLTA xocolata, que té tendència a sortir volant o fer malbé el tall del ganivet. Ergo, si voleu fer aquesta recepta, recomano una escapada ràpida a can Xocoa o a la vostra pastisseria de guàrdia, on trobareu virutes de xocolata per a desfer de primera qualitat. Si no, resigneu-vos i a tallar o a ratllar. Un cop ho tingueu fet, escalfeu la crema en un potet a foc baix. Quan comenci a fer xup xup, aboqueu-ne la meitat sobre la xocolata. Deixeu-ho reposar vint segons (mentre, tapeu el pot de la crema per a que no perdi escalfor), i barregeu-ho amb un batedor de varilles des del centre. Repetiu l'operació, de meitat en meitat fins que ja no sigui fàcil dividir-la i l'hagueu integrada tota. Treieu el motllo de la nevera, aboqueu-hi la xocolata, alliseu-ho amb una espàtula i deixeu-ho refredar un mínim d'una hora. Jo el vaig decorar amb un d'aquests tubets que venen als súpers amb gust de vanilla.

Com va quedar el pastís? I què t'enrollaves abans, sobre el motllo?

A veure, el pastís va triomfar i es va exhaurir en un tres i no res. Els convidats a la festa no en van deixar ni el motllo, que literalment va desaparèixer (quin misteri o quins pebrots, veste'n a saber!). Potser era un senyal, perquè el que jo tenia era de 27 i no de 25 cm i crec que aquests dos centímetres, aparentment de no res, van fer que la part de galeta quedés un pèl massa fina i no es pogués desenmotllar. D'altra banda, la recepta deia que la xocolata fós de bona qualitat i aquí està clar que em vaig passar -vaig comprar-la del 85% de cacau- perquè la seva intensitat es menjava una mica la delicadesa de la galeta i el caramel. Òbviament, ningú no sembla haver-se'n adonat, a jutjar per la velocitat amb que van liquidar la tarta, però si la repeteixo, crec que faré variacions en la tercera capa per tal de que sigui una mica menys aclaparadora. Malgrat això, repetiria, perquè aquest pastís queda molt luxós, i amb una cobertura de torró, o de crema catalana, o fins i tot de fruita, pot arribar a ser irresistible.

divendres, 23 de novembre de 2007

Intraduïbles

Kummerspeck (alemany): Literalment, cansalada de preocupació. El pes que un s'engreixa quan està amoinat i menja en excés.

Shitta (farsi): Les restes del sopar que prens com esmorzar el matí següent.

Otsumami (japonès): Coses de picar que van bé amb l'alcohol.

-D'un post sobre termes intraduïbles del blog Neatorama.

Antropologia de mercat

"És allò que els consellers matrimonials anomenarien la teoria de l'home de les cavernes. Quan vaig a comprar menjar, sé què necessito abans d'anar-hi, i arribo a la botiga amb una llista que m'explica què em cal. En segueixo el rastre, i normalment ho faig de pressa i corrents. Això em converteix en un caçador. Els grans xefs, en canvi, són recol·lectors. No es centren en un objectiu concret, deixen que l'objectiu es centri en ells."-


Per sincronicitats d'aquelles que tant agradaven a Jung, just després que dissabte passat devorés el llibre d'un dels més blocaires preferits, i que mereixerà eventualment una ressenya més llarga, em vaig topar amb un curiós cartell a un restaurant proper de casa. Aquest establiment, al que anomenarem "Tieta Cesca", acabava de penjar un llarg i extens full de paper en el que hi ha el menú que proposen per les festes -sí, per a totes elles- de Nadal. Just a sobre, un altre paper enganxat recordava que aquest és un restaurant de cuina de mercat. Algú els deu haver assegurat que trobaran tot el que busquen i en perfectes condicions al mercat durant tot el període nadalenc.

No crec que hi hagi mala intenció en la incongruència dels cartells. El "Tieta Cesca" és un establiment més familiar que altra cosa, mig bar de tallat, cervesa i braves, mig restaurant de menú, està regentat per un trio entradet en anys, articulat per un germà cambrer i dues germanes xarcuteres -a la porta del davant practiquen l'art de rostir pollastres dominicalment- que exerceixen un màrketing plé de bones intencions. La seva estratègia consisteix a omplir la porta del lloc amb pòsters escrits en rotulador negre sobre cartrons reciclats, amb alguna esporàdica falta d'ortografia i molta creativitat en la gramàtica, que canten les excel·lències dels àpats que s'hi serveixen. Que no sé jo si són massa de cuina de mercat.

Vull pensar que sí, que cada matí una de les entusiastes polleres s'acosta a la plaça, passeja entre les parades, s'atura a sospesar els tomàquets, olora les magranes (a la fi han tornat les magranes!), examina curosament els enciams, tria els talls de carn per la seva lluentor i bon aspecte, i en funció d'allò que troba, decideix el menú. Però la cuina de mercat -aquella expressió tan de l'época del Naranjito, un dels primers termes gastronòmics que recordo haver sentit- s'ha convertit en un sinònim de menjar més o menys casolà o tradicional. Curiosament, és molt més probable que avui en dia tirin de plaça als establiments amb estrella Michelin -aquesta guia que cada cop que deixa anar la fumata blanca fa que el terra tremoli, i que a mi només m'influeix, i molt de lluny, el cop o dos cada mileni que puc entrar en un dels noms que hi surten- que no en els de barri i tradició. Perquè intueixo que la cuina de mercat, la dels recol·lectors, s'ha tornat un luxe només al abast dels que poden pagar el seu preu en diners o temps.

He decidit emprendre un parell d'experiments, durant el mes de desembre, aprofitant que la paga extra i el relativament alt nombre de dies festius juguen al meu favor:

Nº 1: Buidat de congelador. Prou d'emmagatzemar prefabricats. Prou dels inacabables paquets de mongeta tendra, de bròquil, d'alls tendres, del peix que no recordo mai descongelar i de misterioses carns momificades. Prou de reescalfar llesques de pa de motllo (de forn, això sí), per mandra de baixar fins a la fleca. Prou d'acumular menjar al rebost com si s'acostés un holocaust nuclear.

Nº 2: Cuina de mercat, a casa. O de súper, si us agrada més, o de botiga. Però vull poder dir allò que fa tants anys que ja no escolto enlloc: "He vist _________ (nom de l'ingredient principal d'un plat) i he decidit preparar això. Per tant, fins a final d'any, la llista d'anar a comprar serà més genèrica que mai (cal fruita, cal tall, cal alguna cosa per esmorzar) o contindrà només els bàsics (llet, aigua, café).

No sé si els meus bons propòsits toparan de cara amb la realitat. Tinc la sensació que la cosa pinta peluda, però el meu objectiu no és tant menjar seguint les regles cada dia com veure fins a quin punt és factible fer-ho mentre es viu una vida urbana normal i corrent. Això i estimular la meva creativitat. El temps dirà si sóc caçadora o recol·lectora. Els resultats, aquí.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Dia de l'espectador

Xafardejant per la web de Vila Viniteca descobreixo que dilluns vinent munten, en col·laboració amb la marca colectiva Misenplace, una jornada de cinema gratuït. Sembla que continua la lluna de mel dels darrers anys entre càmeres i fogons (entre el setè art... i quin deu ser el número que li toca a la cuina?). Aquest mestissatge ha donat fruit a un parell de llibres recents (35 mm i Comer con los ojos ) i a un bon nombre de pel·lícules. Podreu veure'n tres de elles gratuïtament si els envieu un mail demanant entrades, especificant per a quina sessió les voleu. El formulari rau a la pàgina principal.

I els passis? La cita és al cinema Aribau Club, el dia 26 de Novembre, i el programa consisteix en Ratatouille, a les 16:30, Entre copes, a les 19:00 i Deliciosa Martha, a les 21:30. Entre sessió i sessió, tast degustació de productes... No em sona com una manera terrible de passar una tarda de dilluns, oi?

ACTUALITZACIÓ: Angloparlants, podeu llegir un seguit d'interessants articles que relacionen coneguts films amb receptes en aquesta secció del blog Apartment Therapy.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Vacances a Roma

Amb una mica menys de glamour que el Gregory Peck i l'Audrey Hepburn, l'altre cap de setmana la meva mare i jo ens en vam anar d'escapada a Roma. Fa uns mesos vam trobar uns bitllets baratets de Ryanair, que figurava que només valien un cèntim i que, tot i que finalment van costar una mica més i ens van fer patir una mica amb els canvis d'horari, ens van portar a la Ciutat Eterna. Era una visita que ens devíem a nosaltres mateixes. Ja hi havíem estat, en un viatge organitzat, l'any 2001... dos dies després de la caiguda de les torres bessones, amb la meva mare patint un flemó descomunal i febre, i allotjades en un hotel que sí, estava a Roma, si es que considerem Roma els confins més remots de l'antic Imperi Romà. D'aquella ocasió ens en va quedar poc a la memòria. Vam estar al Vaticà, a la Vila Adriana i a Villa d'Este a Tívoli, i vam voltar una mica pel centre, però els ànims no acompanyaven per fer gaire turisme.

Així que dissabte, a primeríssima hora del matí, vam deixar l'hostal al que havíem arribat mig congelades al vespre (es veu que el fred arriba abans a Roma per la diferència horària), disposades a encaminar-nos al Colosseu, abans que s'omplís de turistes indesitjables com nosaltres. I caminant, caminant, pels fors, el Campidoglio, l'Altar de la Patria... Per desgràcia, la meva càmera de fotos estava en plan borde total, i només va funcionar quan ho va creure convenient. Davant els seus continus problemes d'actitut, he decidit jubilar-la aquesta propera paga extra.

Us estalvio la descripció estil "Oh, Europa" i vaig de cara a barraca: primera parada tècnica, una gelateria... Aixeques una pedra i en trobes vint-i-set o vint-i-vuit, totes bastant plenes i totes, fins i tot les més turístiques, d'una qualitat espatarrant. Amb una quantitat de varietats que sembla que no pugui ser real, de lemoncello, cassatta, bombó de Ferrero Rocher, llima... I un cop reposades les forces, cap al mercat de la Piazza Campo dei Fiori. Potser la plaça va passar a la història per ser on hi van cremar Giordano Bruno, però avui en dia es coneguda arreu com seu del mercat més autèntic de Roma. No és gaire gran, però alberga un arc de San Martí de colors i varietats, sense deixar de tenir un ambient gairebé de poble, en tractar-se d'un mercat al descobert. El que més greu em sap és haver confiat massa en la memòria i no haver-me apuntat el nom d'algunes verdures (les que semblen endívies) que són típicament romanes. Hi vaig fer unes quantes compres -scamorza afumicata, un dels meus formatges més idolatrats; una barreja d'espècies per a spaghetti i un tallador de verdures que un xerraire vellet em va colar per dos euros. Vaig voler endur-me flors de carabassó, però la venedora em va dir que no aguantarien dos dies sense nevera.

En un principi, tenia previst que dinéssim a un restaurant de Trastevere, però aquest recorregut que us he explicat en quatre ratlles equival a quatre hores de caminar. I com que érem prop de l'antic ghetto, i jo havia sentit a dir coses molt bones d'una petita tasca anomenada Sora Margherita. Però havia llegit que era molt difícil de trobar, i que obrien irregularment. Vet-ho aquí que parem a una plaça a preguntar per l'adreça i era allà mateix! Ens vam quedar de pedra...

El Sora Margherita és un d'aquells locals que malauradament van desapareixent, certament tronats, petitons, amb taules enganxadíssimes les unes a les altres, estovalles de paper, una inacabable corrent d'olors provocadores de saliva, i comensals que mostren la seva felicitat per haver estat iniciats en el seu secret . Tan bon punt vam entrar, després d'esperar cinc minutets assegudes al sol en unes cadirones de fusta, la meva mare i jo vam comentar que ens recordava a un enyorat restaurant de La Bisbal que es deia La Marqueta... O al Ciurana, lloc de tapes inoblidable del barri de Les Corts. Fundat el 1928, és ara una associació cultural -de la que t'has de fer soci al seure a dinar, gratis- on fan cuina veritablement romana, naturalment amb cert tocs jueus. Tres plats amb vi, postres i cafés surt a uns 25-30 euros per cap. El nivell de confort no és el que es paga, sino unes cruixents carxofes a la jueva, uns agnolloti cacio e pepe (típicament romans), fets artesanalment i només amb Pecorino i pebre, uns polpetti, el xai a la caçadora i les torte della nonna amb crema i pinyons.

Casi no ens podíem ni moure després del dinar, però ens vam obligar a anar caminant -casi rodolant-fins al Trastevere, on apart de gaudir dels decadents edificis renaixentistes i de les esglesioles, em vaig firar una bossa de Prada vagament autèntica. A Roma, amics, costa no pensar en aquella felliniana escena dels operaris del metro que troben un mosaic de l'antigor durant un instant abans no desapareixi. Amb tants i tants monuments, com han d'estar ben conservades les voreres? Com fer que el pressupost arribi per a netejar les fonts menys turístiques, les cases més amagades dels ulls dels visitants, si hi ha tanta cosa a polir, a restaurar, a repintar?
...i per si de cas, ho escrivim en anglès.

De tornada, creuant altre cop el Tíber, vam començar a defallir i a sovintejar les parades en cafès o esglésies amb l'excusa d'escriure postals o contemplar l'arquitectura amb més calma. Altra cop cap a la Piazza Campo dei Fiori (on ens vam trobar una manifestació dels verds, ingenus com són els italians), cap a la Piazza Navona, el Panteó -farcit de capellans molt i molt joves, que em van provocar una profunda sensació de melanconia-i, altre vegada, la Fontana de Trevi. Em pregunto a quina hora hi devien anar el Marcello Mastroiani i l'Anita Ekberg. Segur que a les sis de la tarda no era, perquè la sueca no hagués ni pogut mullar-se les mans de la gernació que envolta el monument. Gernació que comprava pasta de coloraines, formes i preus increïbles, panettones i licors a les botigues del voltant de la plaça, sense que els importés ni mica que aquells aliments fessin cara de ser made in Taiwan. Vam tenir la xamba -again- de trobar un súper, en el que aquest cop sí, vam comprar bosses i bosses de pasta per la família, pastilles de brou de funghi porcini, xocolata amb peperoncini (una mica decebedor, en comparació amb el que em van portar uns amics de Sicília), tubs de salsa concentrada de tomàquet i focaccia al buit per fornejar.

A la nit, esgotades de caminar, no ens vam allunyar massa de l'hostal, prop de l'estació Termini. Com que la zona està plena de trampes per turistes, vam optar per l'únic que no ho era. Error capital, perquè es pot ser un mal restaurant sense ser turístic. Per si mai passeu per la zona i teniu gana, fugiu dels lents i malcarats cambrers del restaurant Elettra.

Matí de diumenge: Altre cop caminar i caminar. Vam agafar un bus fins al Vaticà, i d'allà vam anar baixant cap a l'eix Navona-Trevi. Prop de la Via del Tritone, vam localitzar un altre restaurant dels que havia detectat per internet com de bona relació qualitat-preu, el Da Olimpo, prop de la Via del Tritone. Una miqueta més fi que el Sora Margherita, es tracta també d'una trattoria bastant familiar -tot i que aquí ja no érem les úniques turistes. El plat estrella va ser el meu segon, una scamorza (sense afumicar) a la planxa, sucosa, que transmutava el formatge en una altra cosa diferent i deliciosa. I poc més. Corrent en direcció a les escales de Piazza Spagna, una ullada a l'univers de luxe desaforat dels Guccis i Armanis de la Via Condotti, i a les cinc, cap a l'aeroport, cap a Girona, cap a casa. Ciao!

dijous, 15 de novembre de 2007

A la japonesa (II)

Uno de los cocineros estrella, Sergi Arola, destacó el valor de las viñetas españolas frente al cómic japonés. "Si miro hacia mi infancia puede que no tenga un recuerdo claro de algún acontecimiento, pero siempre veo con claridad que allí estaban las historias de Mortadelo y Filemón. Y ahora le tengo dicho a mi hija que deje de leer esos mangas y coja de una vez la obra de Ibáñez". - D'El País, via Con C de Arte.

Ja té nassos que sigui precisament Sergi Arola, que més d'una vegada deu haver sentit en les seves pròpies carns com es criticava frívolament la cuina del Ferran Adrià i els seus deixebles, treient-li alegrement qualsevol valor, qui entri a sac a generalitzar sobre un art que no és el seu. No m'estendré ara a fer una comparativa entre Ibáñez i el manga (hi hauria sobrades lloances i sobrats retrets cap als dos bàndols), o ni tan sols entre cuina i còmic (ídem de ídem), però m'agradaria que abans d'opinar, si mai llegeix això, l'Arola es molesti a agafar un manga i -recordant que el sentit de lectura és el contrari a l'occidental- intenti gaudir-ne sense prejudicis. No seré jo qui li recomani l'obra dels mestres, perquè per obrir boca potser se li faria més accessible començar amb sèries que toquin el tema culinari. Anys enrera, TV3 va emetre l'anime (sèrie d'animació basada en un manga) d'El petit xef (coneguda també com El gran sushi), i aquí en trobareu un llista d'altres títols.



Intro d'El petit xef

El més conegut dels manga relacionats amb el menjar, ara mateix, és Amasando Ja-pan. No, no l'edita Glénat, malpensats, sinó Ivrea, que aquest any van organitzar un concurs de panets temàtics. I és que Amasando Ja-pan va justament sobre pans i fleques, sobre un jovenet que vol ser forner -a Japó, on el pa és una incorporació recent a la dieta- i que té un dó especial, però que es trobarà amb un munt de dificultats i desafiaments fins assolir el seu objectiu. Hi ha dues raons per les que són fans d'aquest títol. Una, la culinària, és que en cada capítol, a través de l'acció i dels articles que l'acompanyen, descobrim una mica més sobre l'univers del pa i la pastisseria. L'altra, la metacomicaire, és que és una comèdia que se'n fot bastant de les trames més estàndard dels manga shonen (manga per a nois). Cada cop que una barra entra al forn, és a vida o mort. Cada repte sembla insalvable. Pujarà o no pujarà, la massa? Podrà el protagonista fer uns bon croissants i entrar a l'escola de forners? I quina nova tècnica es traurà de la màniga en el darrer moment? És tan desaforat i passat de voltes que em resulta irresistible, tot i que té la profunditat d' -ehem- un tebeo de Mortadelo y Filemón...

Potser Arola s'acabaria de convèncer si el seu mestre li ensenya el manga que el prestigiós i mític Hiroyoshi Ishida li ha fet dibuixar i editar a mida. Un manga d'edició limitada (6.000 exemplars. Limitada a escala japonesa, és a dir.) que qui sap si mai veurem per aquests verals.

I si el que troba poc inspirador és la cuina japonesa, segur que les bosses que podeu veure en la foto d'aquí a la vora l'haguessin fet canviar d'idea. Molt més atractives que els descolorits cartells amb plats combinats dels bars de la Costa Brava, jo, que sóc als bolsos el que Imelda Marcos va ser a les sabates, vaig optar finalment no comprar-me'n cap. Valien 25 €, i a més, segurament hagués acabat espatllat-los a base de llepar-los durant un atac de gassussa.

El que sí que no vaig perdonar van ser les postres. El primer, un daifuku, que és un pastisset d'arrós, farcit de gelat de té verd. Vaig perdre la tarja de la teteria que regenten els propietaris de la parada i on, segons em van dir, en tenen habitualment. He deduït que es tractava de Caj Chai, al carrer Sagristans, però demano perdó si em vaig colar. En qualsevol cas, aquesta teteria és a tocar del Shunka, o sigui que si voleu provar aquest deliciós pastisset, ja aneu ben encaminats. Una altra bona adreça és la de Tokyo-ya, una botiga d'aliments japonesos (C/Borrell, 334-336) on trobareu algues, brou dashi de tonyina, eines i condiments de tota mena. Al Saló, van fer l'agost amb la venda de kits de sushi i divertits caramels de gustos inesperats.

Les segones postres em van caure literalment del cel. La gent de l'Ikkiu anava venent dorayakis, aquesta mena de bollycao farcit de pasta de mongeta dolça que tant agrada en Doraemon, i van tenir el detall inesperat de tirar-me un en passar per l'estand. Arigato a ells, i a tots els altres que van contribuir a fer molt menys pesat aquest Saló.

Naturalment

Rebo una convocatòria de la gent d'Slow Food per a la I fira agro-ecològica, que segons m'informen tindrà lloc dissabte vinent, tot el dia al carrer Blai (al Poble Sec) i al Centre Cívic Sortidor, a la plaça del mateix nom. Fira amb productes procedents de l'agricultura ecològica, mostra de cerveses artesanes i naturals, documentals, xerrades... I un dinar degustació a càrrec dels Slow Fooders per 10 mísers eurets. Més info aquí.

A la japonesa (I)

Los japoneses son un pueblo gourmet por excelencia, una manía que raya los límites de la mismísima lógica [...] (curiosamente, los japoneses disfrutan comiendo, pero no cocinando)- "Apuntes de Japón". Marc Bernabé. Ed. Glénat. Barcelona, 2002

Ha passat més d'una setmana des de que va acabar el Saló del Manga i tot just avui revifo una mica. No sé si és que patia karoshi o és que em va picar la mosca tse tse o és que aquest darrer intent de deixar de fumar rutlla una mica massa bé i m'ha frenat el metabolisme en séc, però la darrera setmana no m'he adormit un sol dia més tard de les deu. Com els bebés i les iaies, tan bon punt acabava de sopar que m'arraulia en els acollidors braços de Morfeu. Fa quinze dies des del meu darrer post i no sé on ha anat a parar el temps... El que sí sé és que, malgrat hagi perdut actualitat, us volia parlar de la relació entre manga i gastronomia, una relació molt profunda i que s'evidencia durant aquestes fires. Perquè tot i que els otakus (en japonès, "fans" i en aquest context, fans acèrrims dels manga) poden arribar a ser molt particulars -és molt difícil no riure quan veus un tio barbut de dos metres vestit de colegiala japonesa- és molt injust quedar-se només amb la seva vessant més folclòrica. Jo, que a voltes me'ls he de trobar amb la seva cara més friki i emprenyadoreta -no hi ha any que no en trinqui un o dos intentant robar-nos llibres- també he descobert molts d'aquests nanos tenen una cultura superior a l'habitual, i la seva afició pels tebeos japonesos ha conduït a endinsar-se en la societat que els ha originat, i que tenen curiositat per tot allò que l'envolta. Gastronomia inclosa.

En aquest context, no ha d'estranyar que al Saló del Manga el menjar hi fos ben representat. D'entrada, els espavilats funcionaris de l'ambaixada de Japó, sabedors de la gran plataforma promocional -65.000 visitants, segons l'organització- que representa el manga per al seu país, ja van organitzar un parell de tallers que em vaig haver de perdre. Però sí que uns quants tombs em van permetre omplir l'estòmac i descobrir objectes, llibres i botigues.

Un dels meus rituals preferits del Saló és anar a menjar-me un nikuman al restaurant Ikkiu, que cada any munta parada a la fira, i que cada any m'agrada més i més. Deixant de banda que la gent que hi treballa és amabilíssima, a mi m'han obert els ulls a una dimensió del menjar japonès que desconeixia. El meu coneixement es limitava al sushi, al sashimi, a la sopa de fideus soba i poc més. Amb ells he pogut anar tastant el menjar més casolà del Japó, el que es ven en paradetes al carrer quan hi ha una festa. I és sorprenentment tan reconfortant com les croquetes de la iaia. La Verònica Calafell, que juntament amb el Marc Bernabé (autor de les línies que encapçalen aquesta entrada) formen parella sentimental i professional i són, sense cap mena de dubte els millors traductors de manga d'aquest país, m'explicava que els dies d'hivern -a Japó pot fer bastant de fred segons la zona- havia arribat a cruspir-se dos nikumans seguits. Aquest panets farcits de carn i cuits al vapor són un dels plats preferits de'n Musculman, el superheroi més tanoca de l'univers, qui "menja molta carn perquè li agrada molt" (i no oblidem el seu company Menjatallarines, Ramenman en la versió nipona). El nom original del Musculman, Kinnikuman, és un joc de paraules entre aquests panets que us deia i la paraula all ("kin").



Intro de Musculman

Atenció, que als nikumans els ha sortit aquest any un seriós competidor en les meves preferències. M'he enganxat als takoyaki, uns bunyols de pop que al final deixen anar un petit sospir de gingebre i que podria endrapar feliçment a totes hores com si es tractés de caramels. A la foto superior podeu veure com les couen a la brasa. I de postres, oh, de postres... Bé, això us ho explico més endavant. El dies passen que és una barbaritat, i aquest cap de setmana he estat a Roma, així que també vull preparar un post sobre això. Si l'abúlia no em torna a vèncer, és clar.

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Sobre crítics i menjars

WARNING post espesset WARNING post espesset WARNING

Fent un tomb pel bloc del Jaume Fàbrega, em trobo amb una pregunta de la que desconec la resposta: Què és la crítica gastronòmica?

Tot el dia que em roda el cap pensant-hi. Uniu periodisme i gastronomia en una frase, i em quedo en trànsit. Em sembla que si resolc el seu enigma, comprendre millor què sóc i què en vull, de la literatura gastronòmica. Com a lectora, com a comensal i, com a productora de textos i menjars.

Anem a pams. Hi ha bastants interrogants més, al seu text. Intentaré oferir les meves respostes a cada una d'ells. La idea, apart de procurar aclarir-me jo mateixa, és convidar-vos al debat...

¿Quin valor tenen els continguts gastronòmics dels mitjans ara mateix?

Encertadament, Fàbrega denuncia la subordinació a interessos comercials de molts dels que escriuen de cuina, i adverteix que allà on hi ha un grup d'escriptors ben informats, també hi ha molt d'impostor amb nom. Sense voler treure-li raó, crec que els motius pels que existeixen aquests farsants van més enllà que la voluntat d'autopromoció d'uns quants. La pròpia estructura dels mitjans de comunicació afavoreix l'aparició de noms estrella, de marques, en definitiva, molt més fàcils de promocionar i vendre. La precarietat en aquests mateixos mitjans porta sovint a que un periodista li toqui "torejar" en places que no li corresponen i sense tenir la necessària formació. Servidora s'encarregava de la secció de decoració d'una revista de moda mentre encara vivia a casa dels pares, i era l'experta en aeròbic i gimnasos d'una revista esportiva durant la seva etapa de màxim sobrepés. Go figure.

Depèn de la professionalitat de cada un (i dels recursos en forma de temps o diners que et permeti el redactor en cap) informar-te com déu mana per fer un text que sigui correcte en el seu contingut. Amb sort, aconseguiràs que sigui també afortunat en la forma, però coneixent l'asèptic estat vegetatiu en que viu la premsa avui en dia, on qualsevol veleitat literària és percebuda com una desviació respecte a la línea del partit, no cal esperar gaire més que una educada acta notarial.

I a més hi ha la temuda dependència a notes i gabinets de premsa. A veure, deia el refrany que la dona del César no només ha de ser honrada, sinó que ha de semblar-ho. És lícit que el Descobrir cuina d'aquest mes dediqui el tema central a les fondues, i una petita ressenya al restaurant Icho. I també és lícit que aquest mateix restaurant s'hi anuncii, igual que una fondue de xocolata prefabricada de la marca Nestle. Els mitjans privats viuen de la publicitat. Però fa lleig que anunci i ressenya apareguin en el mateix número, són ganes de posar en compromís la credibilitat d'una publicació. I em quedo amb aquest exemple per no entrar a sac amb cert blog comercial i molt popular, que deixant de banda quatre receptes, fa poc més que repetir entusiàsticament notes de premsa. Cert blog que amb tot el cinisme es permet posar una sensacionalista foto d'un nano que s'està morint de gana (per il·lustrar una noticieta sobre la fam al món del dia onze d'octubre) just a damunt d'un anunci de whisky caríssim.

Penitenciagite! Penitenciagite! Està tot perdut?

No i no. Aquí és on entro a dissentir amb l'amic Fàbrega. Jo sóc moderadament optimista respecta la crítica gastronòmica, però crec que hem d'assumir que els seus suports no seran els del passat. Els mitjans tradicionals, com en tants altres temes, pateixen amb la gastronomia una certa esclerosi tecnològica. Les planes dels diaris potser ja no poden aprofundir tant com abans, ni en el menjar ni en res. Però hi ha noves vies. Programes de televisió com Karakia, sense anar més lluny, han fet una tasca de divulgació molt més important que les ressenyes elitistes de quatre diaris junts, sortint del suat mecanisme de convertir els cuiners en Pares Mundinas dels fogons. Internet ens permet dialogar de primera mà amb gastrònoms d'altres indrets (principalment del primer món, això sí). L'aldea, que deia McLuhan, és global. Cada casa té una cuina diferent, i per primer cop a la història, podem entrar a ficar el nas en totes elles.

D'altra banda, no podem culpar només als mitjans de la situació actual de la literatura gastronòmica. Segurament, quan Pla tenia 14 anys no escrivia tan bé com en la maduresa. Però tenia a l'abast la riquesa de la cuina familiar de l'Empordà. Els nanos d'avui en dia, en canvi, pensen que la llet surt dels cartrons. Si no aconseguim que el menjar entès en el sentit més ampli interessi a tota la societat, és impossible que sorgeixin noves idees i maneres de mirar-lo. En aquest àmbit, malgrat tot, crec que lentament anem a millor. Potser és que se'm fa difícil pensar que encara podem empitjorar.

Què ens aporta la literatura gastronòmica?

A mi, que m'ho fa passar bomba. Elaborant una mica més: Tot allò de que la veritat us farà lliures, i que el coneixement és poder i tal i tal... M'esteu demanant que us expliqui què és el plaer, no? Complicat! La descripció d'un àpat, d'un costum culinari, d'un ingredient i el seu pes simbòlic, quan són bones, em fan sentir més connectada amb el món o amb la resta d'éssers humans. Igual em passa amb la teca, que quan m'agrada i em transporta no em dona temps a qüestionar-me si són hidrats de carboni, proteïnes o soylent green. A Borges li van preguntar una vegada què li semblava la literatura política. El cec porteny va dir que només existia la bona i la mala literatura.
Doncs això.

Un blog, és literatura gastronòmica?

Alguns
i d'altres, no. Un blog, com a tal, només és un suport, com el paper en un diari.

I què s'ha de fer per ser crític gastronòmic?

Per treballar de crític gastronòmic, cal tenir una bona dosi de fortuna i/o amics, saber-se expressar més o menys bé, i donar la imatge que saps de què parles (si apart en saps de debó i ets pencaire, bingo). Per a ser crític gastronòmic et cal fer dues coses: Menjar i explicar-ho.

Vol vostè afegir alguna cosa més?

Sí, que avui m'ha fet molt feliç veure a la Pilar Manjón somrient a la tele. Molt feliç.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Tal com raja

Fa temps que dono voltes a la qüestió de l'aigua. Per costum, per sabor, prefereixo l'embotellada, però quan em paro a pensar en els efectes que té en el medi ambient cada garrafa feta amb plàstic o el contrasentit que suposa gastar tants diners en aquest recurs, augmenta la meva inclinació a comprar-me una gerra amb filtre.

Per corroborar aquesta sensació, avui he llegit -via Libro de Notas- un provocador assaig sobre l'aigua en ampolla, la lectura del qual us recomano. I també el d'un altre, amb el que enllaça, de la magnífica revista Foreign Policy (que per cert, ofereix TOTS els seus continguts gratuïtament en línea).

Aquest estiu vaig llegir que el govern municipal de San Francisco ha decidit no pagar als funcionaris les aigües embotellades que consumeixin en els àpats de feina, donat que se suposa que la de l'aixeta ha de ser prou bona pel consum de boca. Als Estats Units, que tan sovint critico , la compra d'aigua embotellada és més infreqüent que per les nostres terres i no ha perdut la seva connotació snob, tot i que els restauradors interessats en el medi ambient ja estant apostant per l'aigua de l'aixeta com a símbol d'estatus. Però com que els ianquis no coneixen els càntirs, hi ha fins i tot comparatives de les millors ampolles d'aigua reutilitzables, no fos cas que deixéssim passar una oportunitat per consumir.

Per cert, si algú de vosaltres té la famosa gerra, us agraïria opinions, per què he sentit de tot i no m'acabo de decidir a fer el pas.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Sic transit gloria panelleti

El canvi d'horari, incessant, cíclic, ens recorda que de pressa passen els anys, com de ràpid se'ns en va la vida -que deia aquell autor de lite de vuitè d'E.G.B-, i com de greixoses poden posar-se les parets de la cuina després de sis mesos.
Cada cop que cal avançar o endarrerir el rellotge m'enfronto a l'evidència de que les rajoles no es netegen soles. El cercle de l'esfera, com la silueta de guix entorn d'un cos, és la prova del meu delicte, que em porta a renegar amb llenguatge patibulari, enfilar-me a l'escala-cadals en inestable equilibri i fregar, fregar, fregar, fins deixar les rajoles llestes per a una hipotètica prova del cotó.
De tota manera, ja està bé aquest exercici -que jo suporto posant-me al CD al Leonard Cohen, sempre adient per a moments tristos- perquè així he cremat tot allò que a la tarda m'havia de cruspir. Com la primavera del Corte Inglés, a casa meva la temporada panalletaire arriba d'hora, a temps de celebrar l'aniversari del meu nebot Daniel, que fa 21 anys demà. La meva germana en va estar preparant ahir a la tarda i avui hem fet la prèvia de la castanyada, tot i que els meus nebots ja s'havien muntat un avantmatx particular. Aquesta és la recepta dels que veieu a les fotos.

Panellets de...

Ingredients

La meva germana m'informa que les quantitats d'ingredients van al gust de cada un, però que en qualsevol cas s'ha de respectar la proporció entre elles. I que tots tenen la mateixa base:

1 part de sucre
1 part d'ametlla ratllada
1/2 part de patata (pesada en cru i sense pelar)
Pell de llimona (la d'una llimona per kilo de sucre. La sister em diu que un truquet per no ratllar-la és, si l'heu pelada amb cura i sense deixar la part blanca, passar-la un moment per la picadora)

Peleu la patata i bulliu-la. Aixafeu-la mentre encara sigui calenta. Barregeu-hi el sucre, i quan el tingueu integrat, repetiu l'operació amb l'ametlla i la pell de llimona. Pasteu-ho sobre el marbre de la cuina enfarinat. Feu butifarrons amb la pasta, talleu-ne trossos i doneu-los forma de boleta. Trieu una de les següents variacions o creeu-ne una de pròpia fent servir la imaginació:

... pinyons

Arrebosseu-los de pinyons, i vernisseu-los amb amb rovell d'ou batut (podeu allargar-lo amb una cullerada d'aigua). El sistema és el mateix per a qualsevol altra fruita seca, que probablement hauríeu de picar abans.

... cafè

Barregeu a la pasta cafè soluble (una culleradeta per cada deu panallets, si fa no fa). No els vernisseu.

... codony

Aplaneu-ne una mica la superfície, fent un petit forat, i encabiu-hi un tallet de codonyat.

... xocolata

Ídem sistema, però enlloc de codonyat, poseu-hi un tros de xocolata.

... coco

Barregeu a la pasta un parell o tres de cullerades de coco ratllat per kilo de sucre.

Escalfeu el forn a 250 graus, amb l'escalfor de dalt i de baix. Enfarineu -sí, sí, enfarineu- lleugerament una plàtera. Enforneu-los a mitja alçada de dos a cinc minuts, vigilant de treure'ls del forn tant bon punt siguin una mica daurats, perquè val més que tendeixin a crus que a cremats.

Com Hansel i Gretel, però en carnívor...


Una empresa d'embotits italiana, la Negroni (nom, per cert, d'un còctel amb pedigrí) ha preparat una campanya nadalenca que ens mostra untuosos paisatges de mortadela, arbres de pernil i camins de salami. A mig camí entre les fantasies d'un Homer Simpson i els contes infantils de tota la vida, la campanya de l'agència DDB engreixa només de mirar-la.

Via Seriouseats

divendres, 26 d’octubre de 2007

Galetes i sinèrgies


Divendres vol dir, per regla general, jornada intensiva. No cal que m'extengui sobre els avantatges d'aquest horari, que salten a la vista per la quantitat de posts que solc pujar els divendres a la tarda. Però tota moneda té dues cares, i la fosca de la jornada intensiva és que de dues a tres els brams dels estómacs obrers se senten des de les Antípodes. Per això uns i altres prenem alguna coseta de picar que ens permeti resistir fins l'hora de córrer cap a la porta.

Però tot això us ho podeu ja imaginar. Ja, ja vaig amb la recepta de torn. Deixeu-me primer acabar de pontificar i sentenciar, que si no alliçono i sermonejo no sóc feliç.

En previsió de la fam de mig matí, i amb ànim de compartir-les amb els companys, ahir vaig fornejar les galetes salades que proposa la Clotilde de Chocolate & Zucchini en el seu llibre del mateix nom. He explicat ja sovint que sóc fan d'aquesta nana -no sé on vaig llegir que la molt pelma té els nassos de no tenir ni trenta tacos- però ahir me'n vaig adonar que no és només una blocaire simpàtica que exprem el charme parisenc amb receptes senzilles. Crec sincerament que té cert talent, diguem-ne oïda o olfacte a falta de termes millors, per a la gramàtica dels sabors. Parteixo per afirmar-ho de la noció que existeixen unes combinacions de gustos, algunes clàssiques i altres per descobrir, que harmonitzen naturalment, un concepte similar al que comentava l'Anthony Bourdain dies enrera.

Amb la recepta de la bruschetta de figues amb pernil ja ho vaig intuïr, però amb les galetes ho he vist claríssim. Barrejant farigola, avellanes i parmesà, la noia ha muntat una combinació d'aquelles que els entesos qualifiquen encertadament de complexes. Clotilde, els teus plats em fan sentir com en Salieri a Amadeus! Genials galetones de tres gustos que creen una sinèrgia (paraulota de la que se n'abusa al món dels negocis per dir que certes sumes són més grans que l'acumulació de les parts que les composen). Cada un d'ells, com en un petit castell de focs d'artifici, apareix en simfonia al paladar. Aquests llumins, lluny de fer-nos passar la gana, ens l'han encès del tot. Per a vosaltres i per a les companyes que volien la recepta, aquí la teniu:

Llumins d'avellana i farigola


Ingredients

120 gr de farina
60 gr de mantega
90 gr d'avellanes picades [truc de la Mar: per picar-les al túrmix sense que saltin com a metralla i us deixin bornis, la clau està en fer-ho a impulsos secs i curts, recolzant el braç de l'aparell només sobre la superfície de les avellanes, que caldrà anar remenant. I fer servir un recipient alt i estret]
2 culleradetes de farigola seca
1 culleradeta de sal
1 ou + 1 rovell
45 gr de parmesà ratllat

Barregeu la mantega i la farina en un bol gran, fins que quedi amb textura de molles. Aboqueu-hi 1/2 culleradeta de sal, la farigola, el formatge i les avellanes. Remeneu-ho i tireu-hi l'ou, donant-li voltes amb una forquilla fins que quedi integrat. Pasteu-ho fins que la pasta quedi com una bola (podeu afegir-hi un pelet de no res d'aigua si és molt seca).
Dividiu la pasta en dos, filmeu-ne cada una de les dues parts i poseu-la a la nevera mitja hora.
Folreu un motllo amb paper de barba o de forn i preescalfeu l'ídem a 180 graus. Enfarineu una superfície de la cuina i, amb un corró, aplaneu la pasta fins que quedi d'un mig centímetre d'alçada. Talleu-ne tires estretes, de mida similar a un llumí (o feu-ne galetes com les de tota la vida, com us faci més ràbia). Poseu-les en el motllo, un mica separades entre elles. Si el motllo i el forn són prou grans, repetiu-ho amb l'altra meitat (si no, com a mi, us tocarà fer-ho en dues tongades). Vernisseu-les lleugerament amb el rovell batut barrejat amb una culleradeta d'aigua i saleu-les. Enforneu-les, segons el llibre, de 13 a 16 minuts o fins que siguin daurats (a mi em van trigar un xic més). Deixeu-les refredar a l'aire i guardeu-les en un tàper hermètic.

Si són tan imprescindibles...

...i polivalents com diuen tots els xefs, com és que costa tant i tant trobar escalunyes als súpers i botigues de verdures?

Caviar

El Periódico du avui un interessant article sobre com de malament està el pati caviarer al lloc aquell que no m'acostumaré mai a no anomenar U.R.S.S. Les perspectives són nefastes: El preu s'ha incrementat un 1000% en els darrers anys, el 90% de la producció que corre no és autèntica, i el 83% dels soviètics russos no l'han tastat mai.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Croquetes de tonyina

Ja que tinc un munt de joguines noves per llegir i experimentar, el menys que em dec a mi mateixa és anar tastant les propostes d'aquests llibres. N'hi ha un, aconseguit també amb males arts, que feia dies que corria per casa i que em venia molt de gust provar. Un dels aspectes més agraïts de la meva feina és que em permet conèixer gent de moltes altres editorials, i amb alguns d'ells hem arribat a fer-nos amiguets, sortint a sopar quan ens trobem per aquestes fires de déu i passant-nos novetats no necessàriament relacionades amb el catàleg de cadascú. Per exemple la Séverine, que abans portava els drets d'Albin Michel, editorial que -roda el món i torna al Born- ara pertany a la branca francesa de la nostra i que és on va aparèixer el llibre d'on han sortit les croquetes de tonyina superràpides que he sopat avui. Me'l va fer arribar poc abans de canviar de feina, amb el compromís que quan vingui a Barcelona faré una demo del que cuino, tot i que possiblement basant-me en algun llibre més sofisticat que aquest. I és que el títol és bastant explicatiu: Moi je cuisine solo ou duo!
Com que moi aussi, i aquest vespre estava cansadota, doncs m'he decidit a aprofitar ingredients que tenia per casa -com sempre, algun canvi hi ha respecte a l'original- i no tirar directament d'embotits i sopa de sobre. Considero que és pràcticament impossible que aquest llibre arribi per aquests verals i no se'm pot acusar, per tant, de fer-li publicitat interessada. Per això diré que hi ha una sèrie d'elements que considero exemplars. Més enllà de l'escalat de les receptes, és molt d'agraïr que cada una d'elles vagi acompanyada de variacions i possibles combinacions entre unes i altres. Hi ha tres, conteu-ho bé, tres índex. Un d'alfabètic, un per ingredient principal, i un ¡dedicat a les restes!. Que us queda una mica de menta fresca o mig brick de salsa de tomàquet? Doncs aquí trobareu què fer-ne. I hi ha diferents seccions, per mirar una peli, per xerrar amb un amic, per un sopar romàntic, per quan volem fer una mica de règim o per quan tocar guardar una criatura.

Croquetes de tonyina

En la foto ja es veu que no són per servir-les a les recepcions de l'ambaixador. Però de gust resulten excel·lents, i de textura queden ben bé com les de pollastre. Servides amb una mica més d'art que el que jo (no) tinc per emplatar, farien un paper ben digne en un bufet d'aperitiu.

Ingredients (per a quatre croquetes)

1 llauna de tonyina al natural, escorreguda (uns 60 gr)
1 ou
1 cullerada de julivert picat
1 culleradeta de cibulet sec
1 cullerada de ceba o escalunya picada (també pot ser congelada)
1 culleradeta de suc de llimona
1 cullerada d'oli d'oliva
1 cullerada de farina de galeta
Sal i pebre al gust

Esmicoleu la tonyina en un bol i barregeu-la amb la resta dels ingredients, excepte l'oli. Aquest, l'escalfeu en una paella. Amb les mans netes, feu-ne quatre croquetes i fregiu cada una d'elles dos minuts a foc mig per cada costat. Serviu-ho amb amanida o cuscús.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Onze

11 llibres de cuina 11

Són els que em vaig agenciar a Frankfurt, i que avui finalment han arribat a l'oficina amb el palé del material que ens en vam endur a la fira. No sé com els portaré a casa, no sé on els guardaré. I que macos que són!

La leshe.

Nota: De fet són més. Ja me'n vaig endur algun altre a la maleta. I Glénat França em va enviar també els de la cuina del Louvre i d'Orsay. Se m'acumula la feina.

La botiga dels horrors

Una altra de terror. En aquest cas una fleca de Tailàndia que fa pans en forma de parts del cos. Cors sensibles, no mireu el vídeo.



Via The mental floss

Mama, tinc por...

La invasió de les ultragambes ha estat descoberta via Serious eats, i pel que sembla pertany a una paella d'un restaurant de Camden, a Londres.

1a sessió

Encara que segueixo amb la supergalipàndria clàssica de després de cada fira o saló (no cuino perquè no tinc sentit del gust, de l'olfacte o tan sols ganes de fer res que no sigui embolicar-me amb una manta al sofà), ahir vaig anar a la primera sessió del club de literatura gastronòmica de la Biblioteca Fort Pienc. El primer llibre que ens hem de llegir és Comer y beber a mi manera, de Manuel Vicent. El programa és força interessant, centrat més aviat en la narrativa que en l'assaig, i la discussió d'ahir, sobre gastronomia en general, ja va ser força entretinguda.
Ens van comentar que el club, que us recordo que té lloc el quart dilluns de cada mes, està obert a tothom. Encara queden un parell de places, i si us hi voleu afegir, no és necessari ni que us hi apunteu. No us podran deixar el llibre si les places s'acaben esgotant, però no hi ha cap problema a que participeu en les discussions igualment. En el calendari hi ha el títol del que s'entrega a cada sessió, a comentar en la següent.

Calendari

22/10/07

Manuel Vicent - Comer y beber a mi manera

26/11/07

Camilo José Cela - A fuego lento

17/12/07

Isak Dinesen - El festín de Babette

28/01/08

Javier Tomeo - La rebelión de los rábanos

25/02/08

Honoré de Balzac - Dime cómo andas, te drogas, vistes y comes... y te diré quién eres

31/03/08

Julian Barnes - El perfeccionista en la cocina

28/04/08

Anthony Bourdain - Viajes de un chef: en busca de la comida perfecta

26/05/08

Llibre per determinar

16/06/08

Cloenda

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Frankfurt 2007 (II)

Finalment, dilluns vaig tornar. Eren quarts de dotze de la nit que vam aterrar al Prat, i estàvem rebentats. Jo, a més, amb una galipàndria considerable, que va fer que dediqués el dia d'ahir a poca cosa més que dormir, recuperar la gata de mans de la meva pacient mare i posar una futil rentadora que els xàfecs de la matinada han tornat a aclarir. Però heus-me aquí, després del Frankfurt en el que millor he menjat de quantes edicions hi he assistit, fent una petita volta al món gastronòmica sense ni tan sols haver-ho planejat.

Anem per parts:
Del restaurant indi del que ja som habituals us en vaig parlar en el post anterior i no m'hi extendré més. La segona nit tocava grec, l'Exedra, un restaurant que vam trobar per atzar passejant pel -diguésim- centre històric de la ciutat. I enfatitzo aquest "diguéssim" perquè després de la segona guerra mundial, de Frankfurt no en va quedar gran cosa. Un nivell correcte, amb els clàssics mezze, la feta saganaki i companyia. Sense pretensions ni enganys.

El primer dia de fira va ser el més atípic pel que fa a menjar. A migdia vam fer el pica pica "institucional", en el que els nostres embotits van trionfar entre els editors de manga japonesos. Encara que el càtering en sí no era memorable, del que sí ens recordarem durant molt de temps és de l'eficència germànica amb la que ens el van servir. Uns taps de suro rebels i podrits van motivar que en menys de cinc minuts es presentessin dos empleats amb una caixa nova d'ampolles de vi blanc i un ventall de llevataps de tota les menes i colors disposats a no deixar-nos acabar la festa sense que pimpléssim. Vam calcular molt generosament, però com que teníem nevera les restes ens van permetre poder dinar a l'estand sense haver de patir els horrors del restaurant. Al vespre, el sopar d'empresa (bufet al Sofitel), més remarcable per la part professional i de safareig que per cap altra raó.

Següent parada, el Líban. Tot i que al nostre barri hi ha un fotimer de kebabs de batalla, restaurants indis i xinesos disposats a omplir l'estòmac dels visitants que practiquen a la zona exercicis poc espirituals, també hi vam descobrir dos establiments luxosos. El de dijous era als baixos de l'hotel Ramada. Passant-hi pel devant, vam creure que es tractava només del restaurant de l'hotel, però en mirar millor vam veure que oferia molt més que cuina internacional. Anys enrera jo havia menjat a l'Abu Khalil, de Sant Gervasi, i L'emir me'l va recordar molt. Excel·lent el menú degustació -hummus amb gust de debó, falafels on es veien el cigrons, abundosíssims i frescs els entrants; gustosos els kebabs de segon-, només deslluït per un servei justet i que no parlava res que no fos alemany.

El sopar estrella d'aquest any també va ser prop de l'hotel, en un japonès, el Kabuki. Un cop més, hi vam anar a petar guiats per la sort i per la recomanació d'un cambrer d'un café, que va ser prou honest per suggerir-nos-el quan va veure que volíem un sopar més formal del que podia oferir-nos a la seva taberna. Val a dir que amb el japonès anàvem disposats a trobar-hi totes les pegues, no en và una de les meves companyes de feina, la Sonoe, és d'allà, i l'altra, l'Helena, estudia un màster sobre la zona. Però va ser a parts iguals divertit i de qualitat. Abillats amb pitets que recordaven a les calçotades, i després de pulir-nos un sushi notable, en un teppan-yaki, una taula-graella, vaig menjar la carn més tendra que he tastat en la meva vida. Sense exagerar.
Era una delícia veure la coreografia (una mica impostada, segons la Sonoe) dels cuiners tallant, doblegant, salsejant i presentant la carn, amb pastetes d'arròs i verdures tendres i cruixents. I de postre, encara, una tempura de gelat de vainilla esquitxada amb pols de té verd...

No podíem marxar de Frankfurt sense menjar alemany. M'hagués agradat que ho poguéssim fer a una dels cellers on es serveixen "Handkäse mit Musik" i "Appfelwein" però durant les fires és molt difícil trobar taula enlloc sense reservar. L'alternativa va aparèixer buscant al fòrum d'Alemània d'eGullet, on recomanaven Zum Storch (Ca la garsa), just darrera la catedral. En aquesta localització hi ha una casa de menjars des de l'any 1704, i pel que sembla Goethe n'era un client habitual. Tot i que hi ha molts tòpics entorn a la gastronomia alemanya, aquesta va molt més enllà. Els seus ingredients, com les sagues dels nibelungs, neixen del riu i del bosc. Cérvol, baies, bolets, peixos com la carpa o la truita es combinen amb ingredients més esperats, com la patata, la col o els cereals. Les carns, de porc, xai o caça, són de categoria. És una cuina de clima inclement, calòrica, però amb freqüents tocs que li donen delicadesa, com l'us de les fruites boscanes o d'herbes i espècies com l'anet, que li proporcionen frescor.

L'últim sopar el vam fer a un altre des nostres llocs de referència, un italià anomenat Bocaccio del que em temo que no tinc l'adreça. Encara que sempre confiem en les pastes, casolanes i assenyades, el que veritablement ens enganxa són les seves postres. Si us interessa, us puc fer un mapa per arribar-hi, perquè val la pena excedir-se amb la suppa anglesa o el tartufo (o amb la taula de formatges!).

Suposo que arribats a aquest punt us estranyarà que no hagi parlat encara de llibres. I més en una fira com aquesta. En vaig comprar uns pocs, molt rebaixats. En vaig aconseguir legalment (però suplicant o canviant-los per altres) uns quants més i... bé, a la Fira de Frankfurt l'organització et pot multar si tanques l'estand abans de la cloenda. Així que per poder agafar el darrer avió de diumenge sense problemes, a partir del migdia molts editors deixen muntat l'estand com si haguessin de tornar-hi en qualsevol moment, abandonant els llibres a la mercé de desaprensives com jo. Aviat us explico quin ha estat el botí d'aquest any, altres anècdotes i xafarderies de la setmana, i pujo les fotos.