dimarts, 2 de gener de 2007

Dinars de Nadal (II)

Hi ha una imatge que no tinc clara, i que em fa dubtar de la meva pròpia credibilitat com a narradora. Quan recordo l'entrada de la sopa de galets a la sala dels tiets, on tots seiem una mica apretats al voltant d'una taula quadrada, de vegades veig una gran olla de metal, mentre que d'altres se'm apareix una sopera blanca de porcellana, molt clàssica, pura, brillant com el brou que conté.
No sé quin és l'origen de la riquesa del brou. Semblaria que fos un ingredient sortit de la natura ja tot complet, com les pastanagues o la carn, com si es tractés de la llet, de l'aigua o d'un altre líquid natural. El seu color es groguenc, gairebé blanc. La tieta -o de vegades, la meva germana- el serveixen en plats fons molt plans. Un parell de cullerots, com a molt. Fumeja. Sobresurten els enormes galets, sencers, que creen un paissatge de dunes blanques a la superfície del plat, només interromput pels troços -gairebé llesques- de pilota.
Mentre la tieta serveix, algú obre el vi. Potser el meu germà ha portat alguna exquisidesa de preu mitjà -un Somontano, tal vegada- o jo he trobat d'oferta un vi de Iecla, lloc de naixement del pare. Els meus nebots fan broma i demanen vi, tot i que no tenen l'edat.
La mare, o la tieta Maria resen un pare nostre i una salve, recordant els qui no hi són. Qui creu, també resa. Qui no, simplement recorda.
Però la melanconia es trenca amb un brindis, i algu conmina a començar el brou abans no es refredi.
Mentre escric aquestes línees, he posat una olla al foc a la meva pròpia cuina. Sé que malgrat les bones intencions, la meva sopa no serà ni remotament igual. Una patata, un porro, una ceba, quatre taquets de pernil… El soroll del gas i la lenta efervescència de la cocció em conforten mentre descric els meus dinars de Nadal. No m’estranya que el brou es recomani en cas de grip, ni que una de les franquícies més conegudes de llibres d’autoajuda sigui la de “Sopa de brou per l’ànima”. És la nutrició i el calor en estat pur, i quan el dia de Nadal tastem el de la tieta Maria, la següent part del ritual mana que exclamem com li ha quedat de bó. Tothom sap ja que quan arribin les postres estarem massa plens; tothom repeteix.