dissabte, 13 de gener de 2007

Dissabte al forn

He vist segells de correus més grossos que la meva cuina. La meva nevera, i no la meva tele, presideix la meva sala. I sota els meus fogons, hi ha un armari i no un forn. Però com que sóc una tossuda, i a diferència de la meva mare, a mi si que m'agrada fer servir el forn ben sovint, en quant vaig venir a viure aquí vaig comprar-me un fornet elèctric. Com que no hi ha més nassos que el forn sigui tan minúscul com la resta de la cuina, casi sempre he de procurar escalar les receptes, per a que càpiguen a les poques safates que són tan petites com per cabre-hi. Però que consti que en aquest cas la mida no importa, i el meu fornet de joguina m'escalfa les pizzes, gratina, torra pà, i, en dies com avui, fins i tot em fa el dinar.

Encara em quedava mig carabassó des de la frittata de dilluns. M'havia jurat a mi mateixa que si estava amarg el tiraria a la bassa sense remordiments, però el cert és que quan he comprovat que encara estava perfectament, he respirat allejuada en veure que no em calia malgastar-lo. Garrepa? Obsessiva? No ho sé, però ara havia de trobar una recepta que només necessités mig carabassó.

I l'he trobada a un altre dels meus llibres de cuina, aquest, dedicat justament als fornets elèctrics de sobretaula. Pà de carabassó, deia. Mmmm... El zuchinni, que en diuen americans i italians, va ratllat amb ceba i parmesà, ou, farina, llet, sal i llevat. I el resultat final és aquest pà de motllo, molt flonjo i més subtil de gust que no semblaria pel llistat d'ingredients.

N'he portat un tros a la tieta Maria, que viu prop de casa meva, i a que sovint faig servir de cobaia amb els meus experiments (o a qui, sentint-me culpable, endinyo la meitat de la racció dels plats particularment rics). Diu que li ha agradat, però una tieta és una tieta, i em consta que m'estima molt...

De tornada em calia un plat principal. Anava boja per probar les hamburgueses marroquines de salmó i espinac que tantes bones crítiques han tingut entre els visitants d'Allrecipes.com Naturalment, la meva versió no podia ser exactament la mateixa que a la web, d'entrada perquè aquí és força difícil trobar salmó enllaunat i de sortida, perquè porto una petita anarquista a dins que es llença a les barricades davat la mera insinuació que cal seguir les receptes al peu de la lletra.

Tot i això, ahir, fent un excés de previsió, me'n vaig recordar de descongelar un tall de salmó i mig paquet d'espinacs. Aquests ingredients es barregen amb un cus cus preparat amb suc de taronja i amb ou, sal i espècies. En teoria, se'n fan hamburgueses que es fregeixen, però com jo he preferit fer-les al forn perque no xuclessin tan d'oli. Les he acompanyat, també segons la recepta, amb una maionesa amb all i pebre vermell. I vaja, eren agradables, però, tan, tan, tan bones com deien les crítiques...
Doncs no.

La meva mare fa una recepta de pasta amb espinacs i salmó fumat que és molt més senzilla, i s'hi sembla molt de gust. A més, la maionesa d'all (versió ianqui de l'allioli) era una mica massa potent de gust per la delicadesa de la resta. Una cosa si que li reconec és que atipen moltíssim. N'he menjat dues, acompanyades d'una llesca del pà de carabassó, i amb prou feines he pogut rematar l'apat amb una taronja.