dijous, 4 de gener de 2007

Entre poc i massa

Hi ha un tema que em porta de cap cada cop que vaig a comprar, i en especial quan passo per la fruiteria. Agafo una bossa de plàstic pels tomàquets, una altra per les cebes, una tercera per les patates... I així fins a sis o set en cada ocasió. I aquestes petites bosses no tenen cap altre sentit que les de facilitar la feina a la caixera, perquè un cop arribo a casa no sé què fer-ne. Són massa petites per transportar res; no serveixen de bosses de la brossa, oblida-te'n d'elles per congel·lar.
Quan vaig començar a viure sola, comprava bosses de la brossa. Ara, ja no. Aquí no passa com a Alemanya, on et cobren religiosament cada bossa de plàstic que fas servir al súper. I em sap greu.

Adoro sopar de tant en tant unes pseudopizzes que preparo amb base de tortilla mexicana. Es couen molt de pressa al forn, tenen una mida raonable, i, si un és relativament moderat, no són una bomba calòrica sino una delícia vegetal. Però visc sola, i m'és molt difícil gastar un cartró o un pot de tomàquet fregit en poc temps. I el mateix em passa amb altres menjars, sobre tot preparats. Pel solter amb una certa vida social, la frasse "consumir antes de dos días" és gairebé una garantia de que s'haurà de tirar menjar. No és estrany que els fabricants se n'hagin adonat i hagin vist una oportunitat de negoci. Ara bé, quan et mires amb una mica de cura el paquet de pà de motllo petit, o els cartrons de gaspacho individuals, aviat arribes a la conclusió que, o bé et cobren per un envàs més petit, o et prenen el número.

Sé que aquesta qüestió no es pot solucionar fàcilment. Hi ha coses que són com són, quant a la mida, i tinc bastant assumit que si em compro una col, me'n sobrarà. Tot i que procuro congelar, no sempre és factible, com tampoc no ho és reciclar. Què he de fer amb l'oli de cocció, si el camió de l'ajuntament només és al meu barri a partir de les nou del matí, que és justament a l'hora en què entro a treballar?

Comprar orgànic i local, sense malgastar, és complicat, lent i car. No fer-ho, és irresponsable.
I entre mig hi sóc jo.

2 comentaris:

Roger ha dit...

Totalment d'acord amb el problema de viure sol, cuinar per un i les mesures del que venen. Tot està pensat en raccions per dos, com a mínim. Snif, snif.

Roger ha dit...

Coi, després de comentar, m'adono que ets la Mar :P Un salut!