dilluns, 8 de gener de 2007

Frittata amb fiblades

No, no sóc masoquista. Però avui m'he passat la tarda al gimnàs, intentant debades posar una mica de remei a la disbauxa nadalenca, i després d'una classe estil Abu-Ghraib de "Glutis, abdominals i cames", m'he arrossegat fins a casa amb gana i fiblades. I m'he posat a cuinar.

Potser he pensat que, ja que havia fet l'esforç, més valia no atacar la sobrassada i el formatge de Maó. O tal vegada m'ha pesat, un cop més, pensar la lenta agonia dels continguts del meu calaix de verdures. Així que m'he decidit a fer una frittata. Una què???????


Sí, una frittata. Vaja, una truita de tota la vida, però gairebé amb més farcit que ou i amb una mica de formatge per sobre. La idea és que primer s'han de coure els vegetals i després tirar-hi l'ou pel damunt i deixar-ho cuallar tapat cinc minutets abans d'abocar-la en un plat i guarnir-la amb formatge o altres ingredients. L'emigració italiana a Estats Units ha popularitzat aquest plat a Nordamérica i per això en corren moltes receptes a internet. El resultat final no és ben bé com el de les nostres truites tradicionals, sino que recorda més aviat a una quiche, però sense la crosta.

La meva tenia espinacs, pebrot verd, ceba i carabassó. Sé que la foto que n'he fet és més aviat patètica, però teniu en compte que per quan he acabat de cuinar podia haver cridat allò de "no siento las piernas". He deixat de barallar-me amb la càmera digital, he depositat el meu dolorit cul en una cadira, i he endrapat aquest festival de verd, de textura suau i gust viu. Al cap i a la fi, una no és masoquista.

O potser sí. Perquè ara que hi penso... Què carai faig escrivint al blog si m'estic adormint a sobre?