diumenge, 28 de gener de 2007

Matí de diumenge

No hi ha res com saber que tens el dinar fet per anar a voltar un diumenge al matí. I si el dinar que t’espera a la nevera és el mateix que ahir, això t’obre la porta a poder fer-li el salt sense massa remordiment, si et vé de gust. Vaja, la llibertat total. Així que en aquest esperit me n’he anat al Museu d’Història de Catalunya, a veure la molt recomanable exposició “Per bruixa i metzinera”, sobre la cacera de bruixes al nostre pais. Com que la visita guiada no començava fins a les 12, he fet temps passejant per la llibreria del museu.

Apart d’un magnífic catàleg dels cartells de Ramon Casas que valia 40€ i que amb dolor de cor no he comprat, hi havia també la tira de llibres de cuina i gastronomia.

Un cop més he estat temptada d’adquirir el “Corpus de la cuina catalana”, totxo de 520 pàgines editat per Columna sota els auspicis de l’Institut Català de la Cuina, i un cop més m’he tirat enrera. No tant pel preu, que també (val 35€), sino per l’abast i grandària del volum. Reconec que hi ha molts plats dels que no n’havia sentit a parlar mai, i molts d’altres que, sincerament, no tinc cap interés per tastar, o millor dit, que encara no em veig capaç de tastar, com tots aquells que porten sang, fetge, ronyons o cargols.

Fa temps vaig llegir la història d’una noia que va dedicar un any de la seva a cuinar, una per una, les receptes del llibre de Julia Child “Mastering the art of French cooking”, un cànon similar. La dona en qüestió, que curiosament es deia Julie, ho va anar explicant en un blog, que es va fer molt famós, i ara n’ha escrit un llibre. M’encantaria poder fer un projecte semblant amb el “Corpus”, però em conec, i sé que exigeix molta més disciplina i recursos dels que poseeixo. Així que un cop més he deixat el llibre al prestatge i m’he decidit per un altre molt més modest, el “Cuina’t” de David Lienas. Un tractat sobre com cuinar per un mateix, amb trucs i receptes no gaire complicades. Per cert, em dóna que el David Lienas deu ser un home d’extrems, perquè ell també és l’autor de “Cuina per a molts. Receptes per a 10 persones o més.

Però aquesta febre bibliòfila ha estat abans de veure l’exposició. Després de la visita, on he pogut aprendre un munt de coses sobre un holocaust que va costar la vida a unes 60.000 persones a l’Europa del barroc, tenia ganes de voltar, d’esbargir els meus pensaments massa centrats en l’horror que havia vist.

He pensat a seure i mirar el mirar el mar una estona des de la terrassa de Cal Pinxo, al mateix Palau de Mar, entre altres coses perquè servidora és l’autora dels texts de la web d’aquests restaurant, tot i no haver-hi posat mai els peus. I segueixo sense haver-ho fet, perquè estava tancat per obres. Tot un rècord a la meva carrera d’escrivent a sou.

Així que he fet una tomb per la Barceloneta, però a les terrasses feia massa fred per estar-s’hi, i no em venia de gust pagar 6€ per unes braves en un bar plé a vessar, amb gent cridanera que em tirar el fum a sobre. La Barceloneta m’encanta –me n’hi aniria a viure demà mateix- i els seus bars també, però avui no em venia de gust. He desfet les meves passes i he tirat en direcció al Born.

No vull ser retrògrada i queixar-me de l’allau de botigues cares i bars moderniquis que s’hi han establert. Entenc que aquests establiments han aportat una nova vida al barri, amén de una certa riquesa. I adoro trobar separats per uns pocs metres un “colmado” dels de tota la vida on encara es pot comprar ví del Priorat a granel i la pastisseria high concept Bubo, del mestre Carles Mampel. Però hi ha una veueta dins de mi que es pregunta quant de temps resistirà el “colmado”, amb el seu aparador d’ampolles folclòriques i les seves mercaderies amuntegades fins el sostre. Tinc la sensació que no gaire, perquè malgrat és el que precisament atrau la munió de turistes que passegen per allà, aquests prefereixen gastar els seus diners en establiments inmaculats decorats per mestres del disseny. I aquest darrer tipus de botiga no és a l’abast dels habitants tradicionals del barri, avis i inmigrants.

Hagués volgut parar-me a la casa vasca, un "imperdible" del Carrer Montcada, però era tancada. I, com sempre em passa, no he caigut que si avançava pel Carrer Ample passaria davant aquell restaurant on vénen ostres i on sempre penso que m’he d’aturar. Quan hi he caigut ja m'havia cruspit uns pebrots del piquillo farcits de tonyina i una clara en un bar qualsevol del Carrer Princesa, tenia fred, i no recordava si les ostres s’han de menjar en els mesos que portan erra o en els que no. S’havia acabat el matí de diumenge, i jo tornava a casa.

3 comentaris:

gemma ha dit...

Jolin, com has aprofitat el matí!

Te molt bona pinta el llibre que has comprat, ja diràs què tal.

Roger ha dit...

Jo aixi de cuina per un sol... tinc i va be un que es diu alguna cosa com "Cuina de taper"... ja mirare la referencia

Mar Calpena ha dit...

El "Cuina de tàper" és de la mateixa editorial i col·lecció que el del David Lienas. Aquest últim té, per això, molts més apartats pràctics que el de la Parellada. També en tinc un castellà, "Cocina para uno" d'Espasa Calpe. Potser faré una entrada més llarga comparant-los...