dissabte, 27 de gener de 2007

Sopa de lletres (i dibuixos)

Tinc molts més llibres de cuina dels que l'escassa àrea del meu piset em permet, i clarament, dels que necessito. Al final, acabo tirant de les receptes d'un o dos o directament passo de les instruccions i els faig servir només com a inspiració. Però n'hi ha dos que m'acompanyen fa més de vint anys, i dels que no me'n sé desfer....


Sí, amics, que s'aparti el Santi Santamaria, que s'avergonyeixi el Ferran Adrià, que allunyin de mi el Larousse Gastronòmic i la guia Michelin! El meu pare espiritual en termes de cuina és el Ratolí Mickey, ajudat per la inefable iaia ànec (o Abuela Pato, com jo la he coneguda sempre).
No sé en quin moment de la meva infantesa em van regalar aquests llibres. El de color blau té el dipòsit legal del 1975, el verd, del 1978. Crec recordar que el Manual de la Abuela Pato em va caure com a entreteniment durant un viatge en cotxe a Madrid per anar a veure al tio Mario, oncle del meu pare, que havia tingut un infart, perquè les dates quadren. Ara bé, pot ser que la memòria m'enganyi i es tractés del Manual de los Jóvenes Castores o el de Yogui, que també contenien alguna recepte de cuina.

Aquests dos llibres tenen un tó molt diferent. Tu libro de cocina, el del Mickey, és un receptari de 92 pàgines molt senzillet [de tant senzillet que algunes receptes resulten pedestres. Vegi's la recepta de "Cacao caliente":

Ingredientes-

1 cucharadita de cacao sin azúcar, 2 cucharadas de azúcar, 1 taza de leche.

Con todo esto... 1. Pon el cacao y el azúcar en una taza con una cucharada de leche. Agita hasta hacer una pasta. 2. Echa el resto de la leche en una cazuela. Ponla a fuego lento hasta que se formen unas pequeñas burbujas alrededor del borde. 3. Echa la leche a la taza y remueve muy bien. Sale una porción]

De tota manera, la simplicitat fins al absurd d'alguns dels passatges del llibre no oculta que és un volum on els anònims autors van dedicar bastant de temps a pensar com explicar les coses als locos bajitos que deia el Serrat. Fixeu-vos a la recepta que he donat d'exemple com es descriu la llet bullint, de manera que sigui fàcil d'identificar. El repertori de receptes és típicament de menjar casolà americà, i està esquitxat per trucs i indicacions. L'apartat que jo encara faig servir de tant en tant és el dels pastissos, que m'encanta no només perquè solen sortir-me bé, sino perquè els dibuixos que il·lustren aquesta secció estan resseguits a llapis. I aquest traç em retorna a algun moment de fa vint-i-cinc anys, en el que ajudada de paper carbó m'asseia a la taula del menjador de casa per calcar en Pluto o en Donald mentre llegia una recepta, o sopava unes "Torrijas Winnie", l'únic plat del llibre que ma mare accedia a fer regularment.

L'altre tom, el Manual de la Abuela Pato, té 188 pàgines i és molt més ambiciós. Els autors, també anònims, barregen llibre de cuina i manual de divulgació històrica. Les anècdotes sobre la batalla de Marató, per exemple, enmarquen tres maneres de preparar bistecs, mentre a sota en Goofy corre vestit de grec en direcció al Partenó. Aquest llibre dóna la sensació de haver estat editat una mica a la babalà, i jo que sé anglès, no entenc massa alguns girs del traductor. Al final, també té un apèndix molt útil i plé de trucs, però és un llibre ben estrany. Sense anar més lluny, hi ha dos o tres receptes d'aiguardent (fomentant el botellón avant la lettre) i fins i tot una de xerop per a la tos, apart de preparacions tan atrevides técnicament com merengues o turrons, o tan "adultes" com un steak tartar. Jo crec que aquest llibre m'imposava respecte, i per això l'he fet servir poques vegades. Potser ha arribat el moment de reconciliar-m'hi...