diumenge, 11 de febrer de 2007

Disgressió sobre l'ètica

...o "eticitat", com en diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Adverteixo: Aquest no és un post sobre gastronomia, tot i que parlaré sobre el que suposa - i sobre el que no suposa- vendre's per un plat de llenties.

Tota aquesta reflexió que vull fer neix del fet que m'he acreditat com a premsa per als Fòrums de Vic i Girona el Degusta de Barcelona. I m'he hagut de plantejar si era lícit que un modest blog que acaba de començar, i en el que no pretenc de cap manera escriure des del punt de vista d'una experta, tingui el privilegi de tenir l'accés més fàcil que la resta dels mortals a l'interior d'aquests events.

A la meva vida diària, exerceixo de cap de premsa d'una editorial de còmics. Les pàgines dedicades a aquest tema s'han multiplicat en els últims anys, i cada setmana rebo un munt de mails que em demanen tebeos per ressenyar. Naturalment, no els puc atendre a tots. Però amb el pas del temps, ja no em guio només pel nombre de visites que tingui un blog, sino sovint per la qualitat dels seus continguts. Prefereixo enviar un llibre que potser val 20 euros a algú que me'n farà una ressenya rigorosa però interessant i ben escrita i que potser no tingui tants lectors, que a certes pàgines molt visitades on els que hi escriuen desconeixen les nocions de subjecte, verb i predicat.

Dit això, també he exercit de periodista en mitjans on les empreses feien qualsevol esforç per sortir. A Woman rebiem regals i regalets, propostes de viatge, convidades a dinar. No crec que sigui una inmoralitat parlar d'una cosa pel simple fet que hagi estat un gabinet de relacions públiques qui t'hagi cridat l'atenció sobre el tema. El que no és lícit és parlar-ne bé només perquè t'ho han donat gratuïtament.

Però els blogs som i no som mitjans de comunicació. Jo no tinc obligacions amb els anunciants, però tampoc diners per pagar-me àpats a tots els restaurants que voldria ressenyar. La meva veu, ja ho vaig dir al principi, és la de l'aficionat a la gastronomia. Jo en sóc una. I també sóc periodista. Però això no em converteix en periodista gastronòmica. Ergo, la meva perspectiva ha de ser una altra. Un blog no té dret a res, "per se", i per això agraeixo qui em dóna una acreditació, que proporcionarà l'oportunitat als meus lectors de tafanejar en un món, el gastronòmic, que jo descobreixo entre l'excitació i l'estupor. Ja us ho aniré explicant.