dimarts, 6 de febrer de 2007

Menjar de tia àvia

Acabo de saber que, amb un pes de 3 kg i mig i 51 cm d'alçada, acaba de venir al món la meva neboda-néta Chiara.
La seva mare, la meva neboda Daria, és només tres anys més jove que jo. Jo en tinc trenta-tres i ella trenta. En canvi, amb el seu pare, el meu germà Fernando, ens en portem vint.

Se’m fa estrany considerar-me a mi mateixa una tia àvia. Si fins i tot em provoca vertigen la ídea de ser mare, quan veig tantes amigues de la mateixa edat que ja ho són… I heus aquí que de cop i volta em veig elevada a una categoria venerable, que d’alguna manera fa olor de senectud, de pòlvores Maja de Myrurgia, encaixos i agulles de camafeu, mentre la que això signa té bastant més de nena rave child, de Bridget Jones o, com a molt, de Patty Smith d’estar per casa. Però el neixement de la Chiara m’ha fet pensar en que jo també havia tingut una tia àvia, i que el seu record va associat indissociablement a alguns sabors.

La tia Paquita era la germana de la meva àvia paterna. La véiem poc, i ma mare sempre intentava convèncer-la perquè agafés el tren des de Vitòria, on vivia, i s’estés uns dies amb nosaltres. A mi em va costar força relacionar-la amb la meva àvia, perquè eren molt diferents entre elles. La tia Paca arribava amb el talgo amb el seu gos Ringo, un canitx, que per alguna raó recordo negre, però del que no us podria precisar el color. El gos devia ser força mansoi, perquè ni a casa meva han tingut massa tirada als bitxos, ni jo, que sóc bastant poruca amb els animals, en tinc altra memòria que la de treure’l a passejar i menjar-me un gelat convidada per la tia a meitat del camí.

L’arribada de la tia era també la de la indispensable caixa de Vasquitos, uns bombons que venien en una caixa de llauna que tenia un grup de vascos ballant un aurresku a la tapa. Els vasquitos, que eren i són un producte creació de la Confitería Goya, eren en realitat part d’un assortiment anomenat de “Vasquitos y nesquitas”. Els primers eren, segons em recorda la web de la xocolateria en qüestió, una “crema de praliné oscuro con frutos secos”. Las nesquitas consistien en “crema de praliné de leche caramelizada con frutos secos.” Però els meus preferits de la caixa eren els actors secundaris, i en particular les trufes i els kirrin. Les unes, boletes de xocolata que es desfeien en un sospir, perfumades amb licor o café, embolcallades com un caramel en celofana transparent. Els altres, uns palets de caramel cruixent, gairebé un torró de caramel, que provocaven casi la sensació de menjar vidre…
La caixa de vasquitos no tenia una vida massa llarga, ni massa plàcida. Els pares la deixaven sobre el bufet del menjador, i uns i altres feiem escapades nocturnes i subreptícies per robar-ne. En un parell de dies havian deixat la seva condició de caramel per a integrar-se en la nostra massa corporal per sempre més.

L’altre record de la tia Paquita eren les gachas migas (o gachasmigas, que no ho he sabut mai). Dies abans d’arribar a ella, el meu pare començava a sospirar per aquest plat, que li recordava a la seva curta infantesa a Iecla, Múrcia. Dic curta perquè el meu pare era del 1926 i la guerra no el va deixar jugar massa. De ben petit va començar a vendre coses pels pobles dels voltant i aviat se’n va endur la família allà on l’ombra de la gana quedés més lluny.
La cara del meu pare, que en un dia com avui estaria plena de llàgrimes alegres en veure neixer la seva primera besneta, s’iluminava davant la certesa que en uns dies podria provar les seves adorades gachas migas. Les circumstàncies de la vida – i, sospito, el que la meva àvia paterna no fos gran cuinera- li havien dificultat retrobar-se amb el menjar que havia pres de petit. De vegades, la meva mare li feia formatge fregit, algun amic li agenciava libricos (veure foto per aquí aprop) o inclús algun vi de la cooperativa La Purísima. Però les gachas migas eren la seva veritable magdalena proustiana.

Aquest plat és propi de la Mancha i algunes parts de Múrcia. Es tracta de farinetes preparades amb oli, aigua, cansalada, all i nyores. Opcionalment, també portaven sardines o altres embotits, però la versió que descric és la que feia la tia, i que comportava remenar-les una bona estona, fins que es desenganxessin de la paella i quedessin aterrossades i arribés el moment de veure la cara de felicitat amb què el meu pare i jo ens les menjàvem. Eren, per ser sincers, tan suculentes com impossibles de digerir.

Fa uns dies vaig comentar a la meva mare que volia escriure aquest post i li vaig preguntar si en recordava la recepta. Va posar cara d’espant i, com a primera reacció, em va preguntar si es que pensava fer-les, al temps que m’avisava que eren l’equivalent nutricional d’un cotxe bomba. No, no vull fer-les ara, però avui les recordo com el llegat de la Tia Paquita, aquella dona encantadora que era la meva tia àvia, i que remenant sense parar una paella em feia acostar a les meves arrels. Espero poder cuinar algun dia amb la mateixa generositat per a la Chiara.

1 comentari:

fernando ha dit...

yo recuerdo haberlas comido hechas por el abuelo Juan y ciertamente eran algo duras de digestion.
Se que es comida de pastores y de personal sin cualificar.

Muacs