dimarts, 6 de febrer de 2007

Set quilos de precuinats

Això és el que deia ahir el TN que menjem aquí per persona i any. Sembla que els catalans tenim cada cop més falera pels productes pretallats, precuinats, preparats o pre-altres coses. Els sospitosos habituals darrera aquesta febre són les presses i la vida moderna.
Jo sóc la primera en advocar per l'Slow Food (ara que me n'he fet sòcia i pago la quota, estic per promoure'n que canviin el nom a Menjar Lent, que em semblaria més coherent), però el meu congelador és ben plé. De vegades, m'indigna una mica seguir segons quines discussions dels foros de gastronomia com eGullet, o veure com els grans gurús de la cuina es posen talibans amb el tema (talibans i un pél cínics, diria jo, perquè el Santi Santamaria justament ha promocionat patés industrials per a La Vanguàrdia, així com espàtules i batedors que no semblen diferenciar-se en res dels que venen als xinos).
Ningú no dubta que com millors siguin els ingredients, millor serà el plat. I hi ha una màxima del Ferran Adrià, repetida sovint, que diu que millor una bona sardina que una mala llagosta, amb la que no podria estar més d'acord. I, encara més, menjar ha de ser un acte de plaer. Però mentre hi hagi qui es mori de gana amb aquest món encara és inmoral pretendre que tots i cada un dels nostres àpats es convertiran en actes de trascendència gustativa per la via de comprar els aliments més selectes que poguem, o per dedicar-los una segona jornada laboral. Posant-me materialista-dialèctica, o fins i tot anarquista, penso que les revolucions culinàries no tenen res a veure amb la cuina molecular, ni amb coure sous vide (és a dir, al buit) o amb d'altres preteses innovacions. El que ha variat definitivament la nostra manera de concebre la gastronomia és que hi hagi una nevera a cada casa, que poguem comprar kiwis al súper de la cantonada, i que les dones ens haguem incorporat al món laboral.
La revolució no és a les mans dels que s'amaguen a un Versalles d'estrella Michelin. És a les mans dels que cuinem dia rera dia per a nosaltres mateixos o les nostres famílies, amb un pressupost de temps i diners limitat, intentant fer-ho amb tant d'amor, cura i coneixement com es pot, ni que sigui emprant set quilos de precuinats l'any.