dissabte, 17 de març de 2007

El vici dels kumatos

Dilluns passat vaig comprar un paquet de kumatos. Feia temps que me'ls mirava amb curiositat, i els veia tan fosquets i apetitosos... Una cosa així com el Denzel Washington, però en versió vegetal. Malgrat això em tirava una mica enrera el preu. L'altre dia em vaig decidir, finalment, i crec que m'hi enganxaré. Els kumatos (una varietat que vé, segons diuen, de les Illes Galápagos), són tot allò que els Raf eren quan eren Raf de debó. És a dir, dolços, olorosos i amb el punt just d'acidesa. Tot i que són prou consistents per menjar-te'ls només amanits amb una mica d'oli bó i unes quantes escames de sal Maldon -m'escandalitzo a mi mateixa de tan pija com sono- he de reconéixer que són els responsables del pa amb tomàquet més deliciós que recordo en molt de temps. I de dues receptes:

Aquesta amanida tan vermella porta espinacs, maduixa, un kumato per cap, formatge feta i una glasa de vinagre balsàmic (la venen preparada per als ganduls com jo, i hi ha pots més petits que el del link. A més, dura moltíssim). Me la vaig preparar un migdia d'aquests i vaig tornar a la feina més contenta que un gínjol, amb aquella meravellosa sensació que et dóna saber que de restaurant no haguessis menjat millor, ni tan barat, ni tan de pressa.

L'altra recepta, de la que no n'he fet foto perquè se m'ha acudit tastar-la i en uns instants ja no quedava res a fotografiar, era d'un entrepà: Xapata, formatge de tupí (el meu és de la Pastora d'Oló, comprat al mercat de menjars artesans de la Plaça del Pí), rúcola, un kumato i una mica de salmó fumat. Cal vigilar perquè el tupí és molt fort, i s'ha de tallar el tomàquet ben finet o es desmunta. Molts dels entrepans que m'invento acaben a la categoria d'invents fallits, però aquest m'atraviria a servir-lo si tingués convidats a sopar.