dimecres, 28 de març de 2007

Intermezzo: No venguis la pell de l'ós...

Per fi acabo de posar les llenties al foc!

Estava a punt de començar a preparar-les just després d'acabar el post anterior, quan me n'he adonat que no tenia alls. Ja em disposava a baixar al paqui de sota, que de cop i volta descobreixo que no sé on he deixat les claus de casa.

Silenci.

Palpo les butxaques de l'abric i no res. Buido la bossa i no res (bé, un munt de kleenex rebregats i unes quantes monedes de cèntim). Miro al moble del rebedor i no res.

Pànic.

Començo a resar a Santa Elena, però aquesta comunica i les claus no apareixen.

Més pànic.

Respiro profundament i truco a l'altra santa més propera, la meva tieta Maria, que viu a deu minuts de casa.

La pobra m'ha vingut a trobar a mig camí entre les dues llars amb les claus d'emergència i un all, malgrat que plovia. A més, ha promés no explicar a la resta de la família la meva ramonetada (dita així perquè aquest tipus de numerets són freqüents en la meva altra tieta, la Ramona). Tieta Maria, no t'imagino conectada a internet, però si mai llegeixes això, t'estimo. Profunda i agraïdament.

Quan jo ja baixava altre cop cap a casa, Santa Elena per fi ha contestat i les meves claus han aparegut a la butxaca del jersei que porto avui, que no és dels que em poso normalment perquè em dóna una pinta més aviat anticonceptiva. Les dec haver posat allà quan he entrat abans, perquè duia bosses i un paraigua a la ma. En fi... De vegades em pregunto si inconscientment no provoco aquestes coses per poder tenir tema per a escriure.

Ara, les llenties ja són al foc i fan una olor deliciosa. Però soparé una altra cosa, perquè calculo que no estaran fetes fins les onze i l l'ensurt m'ha fet venir gana. Això sí, me'n reservaré una mica per tastar-les abans d'anar a dormir. M'ho he guanyat!