divendres, 2 de març de 2007

Sobre vins

He de reconéixer que no en sé gaire de vins. Fa quatre o cinc anys vaig fer un curset de cata a Lavínia, i vaig adquirir un parell de nocions bàsiques sobre com analitzar què és bebible i què no. Al final de cada classe es probaven sis o set vins, i tot i que es suposava que els havíem d'escupir, a jutjar per com pujava el nivell de decibel·lis i de desinhibició de l'alumnat, diria que n'empassàvem bastant més del que era canònic.
Seguint la meva tendéncia habitual de quedar-me amb les dades que poden epatar al personal més que amb la substància dels temes, vaig passar uns quants mesos buscant informació sobre vins a internet i, de tant en tant, comprant-me alguna ampolla mitjanament cara (cara pel meu pressupost, és a dir, mai no més enllà de 30€). Però un dels noms propis amb els que em vaig quedar va ser el del crític americà Robert Parker, que és un dels gurús capaços d'entronitzar o enfonsar un vi amb la seva puntuació, basada en un barem de cent punts. Jo li vaig agafar certa simpatia perquè va donar a un modest vi de Iecla, el poble del que venia el meu pare, 90 punts. I a sobre, era un vi que en el seu moment només costava 10€.
El cas és que un cop l'any el Parker deixa anar els seus edictes, en una llista, i, segons llegeixo a El periódico, els espanyols hi entren de plé, amb cinc vins que assoleixen una puntuació de 100 sobre 100 (fins ara, rumors insistents deien que Parker no solia fer justícia als vins d'aquí). I a la seva llista de vins que considera "Value for money"- és a dir, de gran relació qualitat preu- hi ha un vi del poble d'origen de la meva mare, La Pobla de Cérvoles. Iuppi, iuju...!
El que més gràcia em fa de tot plegat és que durant eons nosaltres compravem per quatre xavos un vi magnífic a la cooperativa del poble, que ens enduiem en garrafes d'aigua buidades, i que pràcticament es podia tallar amb ganivet i forquilla. Sense voler fer de menys la tasca dels enòlegs que hi ha darrera l'éxit del Cérvoles, era qüestió de temps que algú en descobrís les virtuts... I que lamenti que ara ja no es pugui comprar vi a la cooperativa, si no és embotellat (és més, crec que recordar que el darrer cop que hi vam anar, ni tan sols allà, si no en un impersonal súper que han posat a l'antiga escola).
I, d'altra banda, té alguna connotació kàrmica que als llocs de procedència dels meus ancestres es facin vins de reconegut prestigi? Que el meu avi patern fos toneler haurà d'influir en la meva condició d'esporàdica borratxeta vocacional, igual que l'ofici d'enquadernador del matern sembla que m'hagi predisposat a escriure i treballar en una editorial? Ai, ai, ai...