dimarts, 6 de març de 2007

Vegetarians i carnívors

Conec vegetarians de totes menes. Des dels més estrictes, com l'amiga d'una amiga, que fa quinze anys que no pren ni llet ni ous, als més laxes, com meu primer nòvio, que tenia la peregrina tesi que les gambes es sacrificaven gustosament per ell.


Dit això, qualsevol conversa sobre vegetarianisme en la que em fico sol acabar en acalorada discussió, particularment si l'interlocutor és guiri de Pirineus enllà. Els meus arguments, més provocadors que relevants, solen girar entorn al fet que qualsevol antropòleg de pa sucat amb oli confirmarà que potser la causa principal que va fer passar l'ésser humà de mico filós a caçador sagaç va ser el canvi de la dieta vegetariana a una d'omnívora. I això ho dic en plena consciència que la indústria alimentària actual pretèn donar-nos una imatge aséptica de la carn i el peix, amagant-ne l'origen animal. Ja no comprem un pollastre, un capó o un conill, ens l'enduem a casa i el pelem. Comprem pits, cuixes o -en el pecat està la penitència- nuggets o barretes arrebossades. Tot això, per no esmentar la caiguda de la gràcia en la gastronomia actual de menuts, cervells, cap i pota, etc...
Ahir mirava un llibre de cuina que havia estat de la meva àvia, editat cap als anys 20. Es diu "L'art de ben menjar", i una de les receptes començava dient "Es compra una gallina i se li talla el coll ben arran..." Jo, com se sol dir, si acaso ya pasaría. Però això no em fa cega a adonar-me de que el que menjo abans fos viu. I no perquè en un curs de documental fa uns mesos em fessin mirar La sang des bêtes de Georges Franju, que no només és un reportatge descarnat sobre com es treballa a un escorxador, sino una metàfora de l'holocaust que acabava de viure Europa. Tampoc no és perquè hi hagi dos llibres, un sobre el vegetarianisme i l'altre sobre la condició d'omnívor, que estiguin arrassant a les llistes nordamericanes i que apareixin ressenyats a totes les revistes culturetes a les que estic subscrita. No, com dic, no sóc cega a la part sacrificial que hi ha en l'acte de menjar. Precisament per això, penso que no és just que un animal mori per fer-ne un pernil pudent de purims i clembuterols, o que llenci els diners comprant aviram que ni tan sols tingui gust de tal.
El que m'ha portat a fer aquesta reflexió d'avui és un nou programa de la BBC, anomenat Kill it, cook it, eat it, en el que es pot seguir la vida (o la mort) d'un animal, des de l'escorxador fins a la taula. Un show que no dubto que farà còrrer molta tinta, però que té la didàctica finalitat de fer pensar i dignificar els processos que ens duen a ingerir una cosa o una altra, que ens retorna al grau zero de la reflexió sobre què implica alimentar-se. I això, necessàriament, és bó.


P. D. Avui fa 50 anys de la independència de Ghana, que va ser el tret de sortida de les independències dels països africans respecte al jou del colonialisme. Tot i això, al primer món seguim pagant-los preus de vergonya pels seus productes o enviant-los els nostres, enfonsant així els productors locals. Quina millor manera de redreçar, ni que sigui simbòlicament, aquesta situació, que celebrar aquesta efemèride menjant-se una bona presa de xocolata fet amb cacau de Ghana, preferiblement provinent del comerç just?