dimecres, 18 d’abril de 2007

Abans de la tempesta

Deixeu-me fer de Pepe Isbert a Bienvenido Mr. Marshall i dir-vos que, com a blocaire vostre que sóc, us dec una recepta de rissotto de carxofes i aquesta recepta de rissotto de carxofes que us dec, us la pagaré.

Però ara vull relaxar-me i escriure una mica, purament pel gust de fer-ho. Demà comença el Saló del Còmic i he tingut una jornada atrotinada, que he començat a quarts de set del matí anant al gimnàs a fer una mica l'Eric Moussambani, i ha continuat amb la impresora en color de la que n'havien de sortir cinquanta dossiers de premsa (d'onze pàgines cada un) triant el dia d'avui per anar-se'n al cel de les impresores. I em temo que això quedarà en no res en comparació dels quatre propers dies.

De tota manera, aquest any m'havia jurat a mi mateixa que no sortiria més tard de la feina de la meva hora habitual. I ho he complert. Començava el curs de arqueogastronomia que us vaig comentar del Museu Torre Balldovina de Santa Coloma. Com que només són quatre sessions, perdre-se'n ni tan sols una em sembla un percentatge massa gran.

A l'aula érem vora una vintena de persones, divuit d'elles dones (deixo per a un sociòleg esbrinar perquè en els cursos de centres cívics i museus aquesta sol ser la ratio habitual). A l'entrada ens han donat un davantal i una carpeta amb documentació. Abans de començar, el director del museu s'ha adreçat a nosaltres amb una demanda ben poc habitual. Ens ha comminat a que aprenguessim bé les receptes del curs, perquè el cap de setmana del 12 i 13 de maig fan una festa ibera al poblat de Puig Castellar, i els agradaria molt que els alumnes del curs poguessim fer demostracions de cuina antiga. A mi, després del atac de riure nerviós, la idea m'ha començat a estimular la meva vena exhibicionista. Sempre havia pensat que si mai havia de fer el ridícul en públic a Santa Coloma de Gramenet, com a mínim seria com a estrella de la festa de Radio Tele Taxi, amb el Justo Molinero presentant-me. Tot Can Zam és un clam!
Però una festa ibera tampoc no sona gens malament. Ja ho veurem, no ho descarto...

El curs el porten la Juana María Huélamo i el Josep Maria Solias, membres de KuanUm, un col·lectiu especialitzat en la recuperació de la gastronomia històrica. Primer, ens han fet una introducció teòrica, tot i que el Power Point estava emperrat en anar al seu propi ritme. Ens han explicat com l'arqueologia pot determinar què menjaven en l'antigor, quines malalties relacionades amb el menjar es donaven en el passat o quines fruites, verdures o carns es menjaven en diferents èpoques. S'ha de dir que pel poc temps que ha durat l'explicació, hem après moltíssim coses interessants. Ni tan sols s'han deixat de banda els aspectes antropològics i socials de l'acte de menjar. Un récord.

Però siguem sincers. Tothom estava esperant a provar alguna recepta que ens permetés viatjar en el temps. I no n'hem provat una, sino dues. La primera és una salsa, per dir-ne d'alguna manera, basada -si no em falla la memòria- en les restes d'un viàtic trobat en una tomba ibera. Senzillísima: Es torren llavors de rosella -les podeu comprar als herbolaris ben assortits- en una paella, i quan desprenen ja un aroma com de crispetes, es barregen amb un raig de mel, que no ha d'arribar a caramelitzar. L'hem tastada sobre mató, però ens han dit que un preparat molt semblant es feia servir en plats de lliró a l'època dels romans, i que en la cuina sefardita han quedat molts usos de les llavors de rosella. La meva experiència personal em diu que els alemanys són molt fans d'aquestes llavors, i a les fleques d'allà sempre hi ha panets coronats amb elles.

Amb l'altra recepta jo m'esperava la il·luminació. O com a mínim, una experiència trascendent. Era una versió del Kykeon, el beuratge que els acòlits de Démeter bevien abans d'entrar al santuari d'Eleusis a l'antiga Grècia. Estava fet d'ordi bullit amb menta i es creu que provocava visions perquè hi havia un fong que té els mateixos principis que l'LSD.
Tenia gust de Primperan.

Quan he sortit del curs, estava d'un humor magnífic. Llàstima que tan bon punt he tornat a conectar el mòbil ja tenia un missatge urgent d'una periodista demanant-me el telèfon d'una de les nostres autores per entrevistar-la demà...

No vull acabar aquest post sense tres petits apunts més, un de negatiu i dos de positius. En el capítol de les males notícies, al migdia he dinat uns tortellini d'albergínia i mató que tenien molt bona pinta. Em pregunto si ha una recepta universal de farcit de la pasta semifresca o és que tinc el sentit del gust atrofiat, però tinc la sensació que amb aquest tipus de pasta -no recordo si eren Giovanni Rana o Buitoni, però tant és- ens prenen el número. No importa si són de tòfona com de tomàquets secs, que em a mi no m'acaben de fer el pes casi mai. Espero les vostres opinions al respecte.

En les notes positives, una notícia. Per primer cop en la seva història, el Premi Pulitzer (cosa així com el Nobel del periodisme) ha recaigut en un periodista gastronòmic, al crític de restaurants del LA Weekly Jonathan Gold. Mira, encara tinc esperances de guanyar-lo algun dia, jajajajajajajaja...

L'altra és una combinació que he descobert aquesta nit en el sopar. Em vaig comprar uns talls de lacón ben gruixudets i no sabia ben bé que fer-ne. I l'altre dia, en un atac de rauxa, m'havia comprat un pot de puré de castanyes per marranejar a l'hora de les postres. Avui les meves neurones han establert una conexió entre tots dos productes (tant les castanyes com el lacón són gallecs fins al moll de l'os) i se m'ha acudit untar un dels talls amb una fina capa de puré com si fós maionesa i escalfar-lo uns segons al microones. En primer terme, es nota el cop de dolçor i suavitat de les castanyes que contrasta de seguida amb la textura ferma i el gust salat del lacón. Quan hagi de fer canapés, seran així. Molt, molt impactant.

I per avui ja n'hi ha prou. Demà m'espera un dia llarg, inclosa una excursió llampec a l'aeroport per anar a buscar a una autora que vé de Sudàfrica. Ja sabeu, si me quieres escribir, ya sabes mi paradero, en el Palau de la Metalúrgia stand nº 47, primera línea de fuego.

5 comentaris:

KUANUM ha dit...

Ostres si que has currat escrivint des que has sortit del curs. Segur que t'ha inspirat el kykeon.

Josep Maria i Juana Maria

joana pellerano ha dit...

volte sempre! adèu.

Bruixeta ha dit...

Vaja ... quin dia has tingut avui :S
ànim i molta sort al saló del còmic!

Anònim ha dit...

Ei, el meu compi de pis va veure signant a l'autora sud-africana a la Fnac ahir... Si ho haguessin sapigut, avui tindria el meu còmic doblement signat :)

Un petonàs!!!!
Xavi

Maurici Serra ha dit...

No us puc aportar res de cuina antiga, fa molt anys que cuino pero no tampoc tants. Tinc un llibre de la cuina dels Papes, que esta força be (tot ique miraven ,es la quantitat que la qualitat), potser ni això es prou antic pel que comentes.

Pero dels tortellini, tortelloni i similars de Rana, a mi m'agraden força els de pera i formatge, els altres estic d'acord que son tots molt semblants, pero amb mantega i salvia estan força bons.

salut