dimarts, 17 d’abril de 2007

Cynaromaquia

O el que és el mateix, la batalla de les carxofes. Que jo vaig viure ahir.


Comencem pel principi, que m'explico menys que un polític parlant d'economia. Ja us vaig comentar fa poc que sóc un desastre netejant les carxofes. Dissabte, vaig anar a casa de la meva mare, i xerrant, xerrant, li vaig comentar aquesta incapacitat meva. La meva santa progenitora comenta sovint que quan jo era un tap de bassa i, pel que fos, ella no tenia temps de llegir-me un conte, jo somicava frustrada "jo no sé llegiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiir!" en un to agut i desconsolat que conseguia simultàniament posar dels nervis i fer riure a tota la família. Doncs bé, devia estar emprant un to semblant, que Déu, el Destí o qui sigui que mou els fils entre bastidors em va sentir, i va apareixer-se prenent la forma de la meva germana (hola, Margarida!).

Resulta que la Calpena senior venia d'una de les seves llargues passejades i prop de Plaça de Sants havia trobat una verduleria on tenien una súperoferta de carxofes. I en portava per tothom.

En un tres i no res ma mare em va menar a la cuina i em va fer un tutorial sobre com netejar-les. Que si un s'ha de posar guants perquè no se li taquin els dits, que si cal treure els pèls que tenen prop del cor, que si s'han de posar en remull amb llimona i farina per a que no s'ennegreixin. No semblava tan difícil.

I ahir, vaig decidir enfrontar-m'hi. Després de enfundar-me -no sense certa dificultat- uns gruixuts guants de plàstic que la meva mare m'havia donat i que sortien d'una caixa de tint de cabell marca porque yo lo valgo, vaig procedir al desballestament de dues carxofes. Però tot allò que tan simple era a la llar paterna, de cop i volta s'havia tornat un vuit mil de l'alpinisme culinari. Els guants em proporcionavan una mobilitat reduïdissima, el concepte "tallar on les fulles deixen de ser dures" era imprecís a morir, i el ganivet relliscava. A més, jo havia passat per alt un detall important: la meva mare porta 51 anys tallant carxofes, des de que es va casar. En les seves mans, era impossible que no semblés fàcil.

Al final, diríem que me'n vaig sortir, però no ens enganyem: va ser només un KO tècnic i no sé si hagués resistit un tercer assalt contra les maleïdes.

Així doncs, arribats a aquest punt, he de confessar una cosa. Quan acabi les altres dues carxofes que tinc a la nevera, penso tirar per sempre més de les congelades o de les de la llauna. Apa, ja ho he dit... Seré lapidada per això? Se m'expulsarà de la secreta germandat de blocaires gastronòmics? M'escalivaran en una foguera per heretge com si fos un calçot en temporada? Cauré de l'Olimp dels valors culinaris i em veuré obligada a vagarejar com ànima en pena per inferns de Fast Food que ni Dante hagués imaginat? Continuaré fent preguntes idiotes i pedants?

M'és igual. Jo no estic feta per les carxofes, tot i que elles sí estan fetes per mi. Puc viure amb aquest amor no correspost, i si algun cop em dol la culpa, o el record de la nostra relació em rossega, en treuré una bossa del congelador i em prepararé un risotto de carxofes sense cap esforç, semblant al que vaig fer ahir, i que demà us explicaré.

1 comentari:

starbase ha dit...

Jo poso aigua amb julivert en comptes de llimona, aixi no queda el gust acidulat.