divendres, 6 d’abril de 2007

Frívols i banals


Nestor Luján me'n lliuri de considerar-me antiamericana. Si l'entrada anterior no ho deixava prou clar, hi ha una certa cultura americana que em fascina, que va des de la varietat i qualitat dels llibres de cuina a les obres i el pensament de gent tan diversa com Arthur Miller, Martin Scorsesse o Jackson Pollock. M'encanta El ala Oeste de la Casa Blanca i els Simpsons em semblen una obra mestra de la sociologia. I una emocionant visita als cementiris militars de Normandia em va vacunar per sempre de fer vagues generalitzacions de caire polític sobre Estats Units.

Dit això, hi ha també una Amèrica que es frívola i banal. I ho escric perquè d'allà ens arriben ara dues tendències a l'alça relacionades amb el menjar que em fan posar els pèls de punta.

Una, de la que en vaig llegir per primer cop a la revista Salon, és la del menjar com a esport de competició. Hi ha gent que s'ha especialitzat en anar als concursos de menjar calçots (bé, en el seu cas més aviat hot dogs), que s'entrena per fer tot el circuit de la temporada. Estan organitzats en una Federació, tenen una lliga, han creat tota una subcultura i hi ha llibres com aquest o aquest que en parlen. Fins i tot la Wikipedia dedica una entrada al tema...

L'altra fenomen és la cuina per animals. A la llibreria virtual Amazon cal esperar fins a sis setmanes per algun dels títols més desitjats. Sembla que cada cop més gent viu obsessionada per que els seus animals de companyia -i en particular els gossos- mengin bé i equilibradament. Aquí, tota la vida s'havia preparat menjar per als animals a les cases (el Dog Chow i companyia van arribar tardanament), però d'això a que en sorgeixi una moda o a tractar millor els animals que un no faria amb les persones hi ha una clara diferència.

No m'atreveixo a aventurar de què són un signe aquestes tendències. Segurament, del poc valor que atribuïm al menjar (¿o excessiu, en el cas dels animals?). Però sé que hi ha alguna cosa intrinsecament malaltissa en les dues, i que té a veure amb els aspectes que menys m'agraden dels Estats Units. Escric aquesta entrada i no tinc clara la meva tesi. Però se m'acudeix que són síntomes d'una societat tan individualista com consumista. Mal gust de boca.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola, reina

Doncs la meva experiència als EEUU en plan gastronòmic va ser increïblement bona. La culpa d'això la té el meu bon amic Wes, que és el cuinetes més perfecte que conec. Ell em va introduir al que hauria de ser realment la cuina d'aquell país, que té força variants. Encara em saliva la boca quan recordo el gust d'un Clam Chowder de Boston, o de l'autèntic pastís de poma americà. Però, i això és una cosa que vaig veure a Anglaterra i ara estic veient aquí, es perd el cuinar a casa per alguna cosa més ràpida i gairebé sempre més insana.

Sincerament, els italians són els reis del fast food saludable. En 10 minuts et preparen qualsevol pasta gens feixuga. En canvi aquí tirem de les croquetes, les empanadilles i les pastes preparades que són una porqueria. Doncs als EEUU igual. Saps que a un super mitjanet vaig trobar 92 tipus diferents de sopes Campbell? En canvi em va sobtar molt que de carn només tenien 4 o 5 talls. I així fins a l'infinit

Mar Calpena ha dit...

Hola, rei!

No, si la gastronomia americana en si mateixa és molt interessant, perquè han rebut tantes influències i tenen tanta varietat de productes on triar que és molt diferent al que la majoria de la gent creu. De fet, bona part dels meus llibres de cuina són americans (el més complicat és desxifrar el nom dels peixos i dels talls de carn). A més, hi ha una veritable adicció per la tele culinària. De fet, m'estic plantejant anar a Nova Iork aquest estiu i el menjar és un dels alicients.