dilluns, 9 d’abril de 2007

Penitència

Dos cops l'any em passo per la pedra tot el que he escrit sobre menjar adequada i sensatament des d'un punt de vista nutricional, i em tiro una setmaneta fent el règim del xerop d'erable i suc de llimona. Sé que no és defensable, sé que la teoria diu que m'espera un efecte rebot, sé que és un mètode extrem. Però també sé que no passo gana, que cada cop que l'he acabat m'he trobat molt millor i que, jo al menys, no he recuperat el pes guanyat. Ara ja no em fa falta per una qüestió de kilos (tot i que és un benefici suplementari no gens menyspreable, i sent sincers, el que primer em va menar a provar-ho ja fa un any), però amb la primavera i la tardor m'agrada fer-li un reset al meu cos. Després de fer-lo, aprecio el menjar tres cops més que abans i els gustos es tornen més clars i definits. Torno a notar els sabors amb papiles gustatives verges, per dir-ho d'alguna manera.

La única cosa que francament em torna boja del sistema és l'avorriment gustatiu que suposa. No, no trobo a faltar tant l’acte físic de mastegar com el fet de poder canviar de gust d’apat en apat. Avui encara no és greu -estic al segon dia- però sé que cap a finals de setmana començaré a mostrar tendències gairebé homicides davant de qualsevol incaute que gosi mossegar un míser tros de pa als meus morros.

A més, aquesta vegada és el primer cop que faig el xerop des de que tinc el blog. I un blog de cuina i gastronomia és difícil d'actualitzar quan la única recepta que provaràs durant una setmana és un sucarro aigualit, ben dolç i àcid. Dit això, ara també és el moment de revisar els meus llibres de cuina i marcar tots els plats que vull fer un cop s’acabi la penitència (suposo que es tracta del mateix procés que fa mirar revistes porno als presos o als científics aïllats a l’Antàrtida). I de reflexionar sobre com els àpats marquen els nostres horaris – tinc temps lliure a l’hora de dinar i sopar- o sobre com ens envolta el màrqueting alimentari – per què fan tants i tans anuncis de marranades a la tele? – o sobre per què repeteixo receptes una i altre vegada quan hi ha tantes possibles combinacions que bé mereixen un intent.

Sigui com sigui, aquesta setmana pretenc seguir actualitzant el blog, perquè per sort les notícies i les idees sobre gastronomia no s’acaben en mi mateixa (mal estaríem!). Perdoneu-me aquest col·laboracionisme estil règim de Vichy -en el meu cas, règim de Suc de Llimona- amb les forces del mal dietètic.