dimecres, 2 de maig de 2007

A Irlanda (II)

Recuperats els ànims després del whiskey (que no whisky) de la tarda, continuava el meu passeig per Dublin. Em vaig desviar fins a Temple Bar. Aquesta àrea, just al costat sud del Liffey i al nord d'on era el meu hostal, s'ha posat molt de moda els darrers anys. De fet, m'havien advertit que m'allunyés del lloc perquè semblava destinat a complaure als 35 milions d'americans que tenen origen irlandès i que es diria que s'hi apleguen de cop les nits de dissabte. Cert és que Temple Bar és un lloc "bornificat", amb piles de pubs, cafés on prendre el brunch de diumenge, botigues de tatuatges, i músics de carrer. Però en general l'ambient és encara prou relaxat, ni que els preus s'enfilin.

Un il·lustre dublinès, Oscar Wilde, va dir que la única manera de resistir a la temptació és sucumbint-hi. I jo vaig caure en la de fer el turista comprant-li una samarreta dels Ramones... a la Chiara. La idea d'un bebé de mesos predicant l'evangeli punkarra se'm va fer literalment irresistible, i imprescindible homenatge a les provocacions de l'autor de El ventall de Lady Windermere.

D'allà vaig tirar cap a Saint Stephen's Green. Phoenix Park pot ser el parc més gran de Dublin, però Saint Stephen's Green no té res a envejar-li en popularitat, ni en classe, ni en història. Bustos a patriotes irlandesos, a literats com Joyce o Yeats, parterres de flors ornamentals que recordaven un altre segle, ànecs...
Feia la típica fresca amb sol que a mi em fa sospirar per una rebequeta i que als indígenes de les Illes Britàniques els converteix en llangardaixos en samarreta de tirants. Ajaguda a la cuidada i acollidora gespa, mentre em dedicava a observar la gent, vaig rebre la bona notícia del dia: Aer Lingus trucava per informar-me que finalment la meva motxilla era a la ciutat i que aquella tarda la rebria. Gràcies, senyor Lingus.

No recordo ben bé com vaig passar la resta del temps fins al vespre. Vaig estar llegint, passejant com una Leopolda Bloom qualsevol, em vaig comprar un Claddagh Ring... Però la meva motxilla no va apareixer fins després de l'hora de sopar -un entrepà de tomàquet i formatge al grill- i estava cansada. Així que encara que havia recuperat la meva roba, i que portada per l'entusiasme fins i tot vaig fer-li un petó al polsòs equipatge, després només vaig sortir fins quarts d'onze. Havia estat un dia llarg, i el següent encara ho havia de ser més.

A les nou del matí, davant de l'esglèsia reconvertida en oficina de turisme de Dublin, una gernació de viatgers esperàvem ansiosos a que ens vinguessin a buscar els autocars que ens havien de portar en excursions d'un dia al camp. Després de triar i comparar, em vaig decidir per un que portava el nom de Celtic Experience. Mentre esperava el minibus, veia ramats de turistes -molts espanyols- apinyar-se en mastodonts motoritzats per anar a veure la zona de Wicklow, que potser sí que és el jardí d'Irlanda, però que amb aquella gentada més aviat devia recordar una papereria en vigília d'inici dels col·legis. Jo volia veure cosetes celtes i medievals, deixar volar la meva imaginació d'una manera romàntica i mítica, somiar-me princesa de llegenda pagana. Impossible posar-me en situació envoltada de seixanta cinc persones més.

Els catorze del nostre grup ens vam apossentar en un agradable minibus i de seguit el guia va començar a xerrar pels colzes, pausa amunt o pausa avall per posar música dels Chieftains o dels U2. Per cert, que la curta estatura del Bono va donar motiu a uns quants acudits durant el viatge, i més d'una comparació amb els leprechaun.

Sé que sobre el paper pot sonar estrany o macabre, però ens vam fer un tip de visitar cementiris i tombes, i em va encantar. Com que m'estic desviant del tema culinari, us llisto només algunes de les coses que em van cridar l'atenció:

- La tomba celta que vam veure, situada en una zona anomenada merescudament "La vall dels reis" era tres mil anys anterior a la construcció de les piràmides. La clau per visitar-la s'havia d'anar a buscar a casa d'una senyora gran del poble.

- La ruta del císter també podria abastar Irlanda. Les restes de Mellifont Abbey emparenten aquest vell monestir amb Poblet.

- A Monasterboice, més enllà de una de les creus celtes més grans i antigues del món (en la que Jesucrist apareix com un monjo assetjat per soldats vikings enlloc de romans) em va impressionar molt una petita tomba, la foto de la qual podeu veure aquí al costat. Era d'una dona que havia mort, de gran, a finals del segle passat. Hi havia un epitafi hebreu de la seva família, amb cognoms mig israelís, mig irlandesos, signat a Florida. En aquella làpida hi havia reculida tota la crònica de l'emigració irlandesa a Estats Units. Emocionant.

- El pujol de Tara i el d'Slaine. L'Irlanda pagana contra la cristiana. El lloc on habitaven els antics reis del pais, on juraven fidelitat a la terra, versus el lloc on Sant Patrici va proclamar amb una foguera -copiada de les dels celtes- l'arribada del cristianisme a l'illa.

Durant l'excursió vam parar a dinar en un pub rural. Era un matí de dissabte, i tot i que hi havia parroquians, no eren tants com per trencar la tranquilitat de l'àpat. I quin àpat! Un rosbif sucòs, tendre, perfumat de salsa, amb naps rostits, patates, col, pastanagues... La gastronomia irlandesa no s'entèn sense els tubercles ni les arrels, i la seva història va indissolublement unida a ells, i a la gran fam que va provocar una plaga en les patates durant el segle XIX. De bon principi em va semblar excessiu, però per sort m'ho vaig pulir tot.

I és que quan vaig arribar a Dublin em va tocar còrrer. M'havia apuntat a un altre tour, aquest a peu i pels pubs literaris de la ciutat. Calificar-lo d'interessantíssim és no fer-li justícia. Guiat per dos excepcionals actors, tan bon punt es posaven en la pell de Vladimir i Estragó, com ens explicaven l'afició de Joyce pel Davy Byrne's, lloc on Leopold Bloom es casca un bocata de gorgonzola i un got de Borgonya a l'Ulisses i que per cert, ja no serveix l'esmentat entrepà al menú. De pinta en pinta, de pub en pub, vam coneixer més a fons com la ciutat havia inspirat les lletres. Així que per a inspirar-me jo també, vaig continuar donant-li a la flor de lúpul fins que es va fer bastant tard. Era la meva última nit a Dublin, i l'endemà tornava cap a casa.

1 comentari:

souver ha dit...

Llegint-te m'entren encara més ganes d'anar a Irlanda! Es un d'aquells llocs que sempre estan a la llista de "visitables", i que per una cosa o un altra, encara no hi he anat. (Altres d'aquesta llista són Estocolm i Copenhague, a veure si l'euribor es porta bé i ens hi deixa anar aviat...)