dimecres, 9 de maig de 2007

Posant-me al dia

Ja ho sé, ja ho sé, que darrerament no se m'ha vist gaire per aquests verals... Entre la calor, el tràfec de les darreres setmanes, els canvis a la feina i alguna que altra sortida nocturna, he quedat esgotada físicament. Així que aquests dies no tenia gaires ganes de cuinar o escriure, només volia dormir. Normalment tinc el son lleuger, però dissabte em vaig quedar fregida a dos quarts de vuit de la tarda i no em vaig llevar fins diumenge a dos quarts de deu.
O sigui que tinc poqueta cosa a explicar, retalls d'idees i receptes copiades de por tot arreu, que us explico a títol de collage impressionista de la meva vida...

Receptes: Dignes de tal nom dues, provinents de blogs. La primera, aquesta, que és la que més m'ha agradat, i que em va robar el cor tan bon punt la va llegir ja fa uns quants mesos a Pisto y no Pisto. ¿Sabeu quan n'esteu segurs que una cosa us sortirà bé o com quan coneix algú i teniu claríssim que us en fareu amics o que no ho sereu mai? Doncs jo ja tenia la sensació que aquesta recepta m'agradaria i no em va defraudar. Bàsicament consisteix a arrebossar un tall de tonyina amb una picada de blat de moro torrat -els kikos de la nostra infantesa- i una salseta feta amb dues partes de soja i una de mel. El cruixent del blat de moro, la dolçor de la mel i la salaó i l'oliositat de la tonyina i la soja funcionen com una veritable unitat de destí universal (valgui la casposa figura retòrica).

L'altra, que ha estat el meu sopar d'avui, vé de Cuina amb compte. El Roger, al seu torn, l'havia tret de La cuina que no amoïna, de la Mireia Carbó. I com que jo tinc el llibre, he comparat versions i he fet la de Mademoiselle Caprabo, que com a grans diferències afegeix panses al sofregit i empra una ceba més. Una altra bona combinació de sabors, però no tant sorprenent com esperava, potser perquè el tàndem entre mel i bacallà és un clàssic que tots tenim ja al fons del subconscient.

Capítol descobriments: Ahir vaig estar vagarejant pel Carrefour a la caça de dos productes esquius, els kumatos i la crema de castanyes. Cap dels dos no hi era, però com que no tenia pressa i m'agrada perdre temps als súpers, sobre tot quan em poso l'iPod en aleatori (Las Grecas, Raimon, Frank Sinatra i Arcade Fire van sonar en successió), em vaig permetre voltar tranquilament. El més interessant que vaig trobar és una maionesa Tikka, inspirada en la salsa índia del mateix nom, de la casa Prima. No n'he trobat la web, i tinc la xunga sensació que aquest producte no triomfarà, però a mi m'ha encantat. Per un euro amb quinze puc reproduir els entrepans de pollastre tikka de supermercat londinenc a casa. Hi ha qui afirma que la salsa tikka masala, potser la més popular als restaurants indis i pakistanesos, és d'origen anglès, i m'agradaria creure que, al menys, el colonialisme sí va tenir un efecte bó. Però em costaria menys empassar-me el seu origen estranger si em diguessin que provenia de qualsevol altra nacionalitat...


Vídeo de Las Grecas que no vé al cas, però mola.

Avui s'acabava el curs a Torre Balldovina. Ha estat veritablement interessant. Principalment, m'ha colpit la quantitat increïble d'ingredients que hem anat perdent amb els segles, i l'afició que tenien els antics per les espècies i el garum, que ens han ensenyat a substituir per salsa de peix tailandesa o vietnamita. M'ha fet molta ràbia saltar-me aquesta darrera sessió, però avui no podia més. Després de la feina, m'arrossegat fins a casa per veure el capítol 21 -vaig avançada gràcies a internet- d'Herois, mentre em connectava a un gota a gota de Salsa Espinaler per animar quatre patates xips. La crida del sofà és més forta que la crida de la jungla, però aquest post i l'anterior d'avui suposen senyals de que començo a revifar.

1 comentari:

starbase ha dit...

MMMM a mí el bacallà amb mel i mandarina m'encanta.

I jo també m'he enganxat a herois, però de moment encara no uso internet per avançar-me. Entre House, Anatomía de Grey i Mentes peligrosas ja no vull afegir-hi més. Massa hores.