dimecres, 27 de juny de 2007

Cheesy

Temps era temps que jo em pensava que tenia vocació de poeta. Juntava versos en qualsevol tros de paper o tovalló de bar que em posessin al davant. El món sencer era una metàfora esperant a ser expressada negre sobre blanc. Vaig arribar fins i tot a escriure un llibre, que va rebre al parell de concursos on el vaig enviar l'atenció que es mereixia (és a dir, zero patatero). L'altre dia remenava per l'ordinador de casa de la meva mare i vaig trobar aquest poema dedicat a una de les meves obsessions recurrents: el formatge. Sé que és el súmmum de la vanitat i la cursileria publicar els poemes d'un mateix a internet, però porto una temporada una mica plof, i avui em vull permetre aquest petit ego trip, potser per recordar-me qui era quan el vaig escriure, qui sóc ara i com l'escriptura continua sent la meva teràpia preferida quan la vida es posa borde.

Formatge (Març 1999)

Formatge, variat i amable,

el menjar dels meus somnis

de la meva infantesa i la meva soletat.

Formatge que em torna als orígens

a la terra sòlida

deliciós

i polièdric

tallat en dernes suaus

com carícies

o dur com un bloc de marbre

davant l'eternitat.

Formatge salat

lleugerament flexible

però encara fràgil,

per a gaudir i digerir

i devorar com la boca de l'amant.

Formatge d'untar,

inmaculat

amb el pà cruixent al seu servei.

Formatge clar com el cel mediterrani

un estiu

en amanides

la perla entre rubís.

Manxeg amic,

de confiança,

de qui mai no m'he distanciat.

Emmental i Gruyère fosos

en ambigus plats francesos

les croques i els bikinis

on el formatge es destila

com elixir d'alquimista.

Roquefort i Cabrales

fragants com boscos

en l'estret límit entre el que és sublim i el que és podrit.

Formatge solució,

pobre barra funcionària

modesta omplint l'entrepà

sense saber massa què dir-li al tomàquet.

Camembert i Brie,

com jo

d'escorça resistent i interior tou i amarg.

Formatge amic i formatge amat

Mató entregat a la mel

com s'entreguen dos cossos en la nit

Mozzarella joganera

Feta primària,

formatges mil que tant estimo

record vivent

de la llet d'una deesa-mare.

2 comentaris:

Ruth ha dit...

Le sacaste buen provecho al queso!! ME ha gustado el poema, se ve que estabas inspirada...

Carme Rosanas ha dit...

Doncs, la veritat és que això de la vocació de poeta... va i ve sovint. I crec que no s'ha de deixar marxar mai del tot. Per què no una oda al formatge? Em sembla una bona idea. Jo també penjo poemes meus a Internet i potser justament pel motiu contrari que tu, no estic xof, sinó que em fa molta ilu penjar-los, si se'ls llegeixen o no, si agraden o no... això ja és una altre tema. De moment jo et vaig llegint a tu, encara que no et deixi gaires comentaris.

Carme