diumenge, 1 de juliol de 2007

Còpies

Ahir em va cridar l'atenció un article a la contraportada de El País, que explica que els productors italians estan fins al capdamunt de les còpies dels seus aliments, i en particular del formatge. I tan tips n'estan que han muntat una exposició al Palazzo Raspagliosi de Roma per donar a coneixer invents com el parmesan, el parmesâo o el parmeson. És un problema en tota regla, per al que encara no hi ha una solució global, i en el que cada productor es veu encara obligat a embrancar-se en les seves pròpies mesures legals. Així les coses, és ben habitual que a qualsevol supermercat de barri veiem còpies d'aquesta mena (mozzarella danesa? refrescos de cola de color vermell?), i res, excepte el criteri personal de cada un i l'amplitud de la nostra butxaca fa que aquesta pràctica odiosa pugui limitar-se.

(C) Chrios Ware-Jones / El País

Però fins a quin punt la cuina té copyright? Una cosa són els aliments, i en particular els de denominació d'origen, que per arribar a tenir unes característiques particulars han de ser el resultat d'un clima, una alimentació animal i una matèria primera molt definits. I una altra molt diferent són els restaurants. Això vé a tall per la controvèrsia suscitada als Estats Units davant d'un judici que pot provocar onades de gran magnitud al món de la restauració. La història és senzilla. Anys enrera, una xef anomenada Rebecca Charles obre un petit restaurant a Nova Iork anomenat Pearl Oyster Bar, en el que ofereix clàssic de la cuina marinera del nordest d'Estats Units. Agafa un ajudant jove i ambiciós anomenat Ed McFarland. El restaurant aconsegueix el reconeixement de la crítica i el públic. I l'ajudant se'n va i obre l'Ed's Lobster bar, que té la mateixa decoració, un menú molt similar i fins i tot el mateix paper de WC que el restaurant de la seva ex cap.

L'estructura legal d'Estats Units, és sabut, permet litigar per veritables collonades. Però no siguem cecs, perquè les conseqüències d'aquesta disputa poden arribar-nos fins a nosaltres, i s'insereixen en un debat molt més gran sobre els drets d'autor. Entenc la postura de la sra. Charles, que -pel que es veu en les fotos d'aquest article- té motius sobrats per estar emprenyada. I malgrat això, no sé fins a quin punt em fa gràcia la idea que una recepta pugui tenir copyright, o arribar a ser propietat d'una gran empresa, o -Déu no ho vulgui- donar més motius a la SGAE per amargar-nos la vida a tots.