dijous, 30 d’agost de 2007

Ceci n'est pas un davantal...


... ni això...


...ni això tampoc...


...això és un símbol.

I també una eina indispensable en una cuina, particularment si tens tendència a ser un manasses. Al principi, jo m'hi resistia, però un parell de cremades i unes quantes taques després, em vaig convéncer que cuinar sense davantal és un esport de risc. Però cada cop que m'anuso un dels que tinc a casa, alguna cosa de mi, la part del cervell réptil estancada als setanta, protesta. Al capdavall, han estat durant décades una taquigrafia per designar la submissió del sexe femení. Més, fins i tot, que els sostenidors, que van superar la seva particular caça de bruixes tan bon punt la força (de la gravetat) es va imposar.

I és que el rodet de pastar i el davantal evoquen mestresses de casa dels anys 50, amb la llar i la família com a únic centre vital, dedicades eternament a realitzar-se davant els fogons, però sense voler perdre una arquetípica estètica femenina. Em posen els pèls de punta, tot i que han passat molts anys des de que aquest estereotip va deixar de ser vàlid. Avui en dia els davantals s'han convertit en suports per al disseny, i molts es creen pensant ja en el gust masculí. En trobem amb slogans mig punks, colors atrevits i models sofisticats que deixarien la decoració de la cuina del Bulli a l'alçada de la d'un frankfurt de barri. Quan em poso el davantal, em fico en l'escena obligatòria que hi ha totes les pel·lícules de guerra, amb els soldats a punt de saltar de les barques/en paracaigudes/de prendre una posició enemiga, assegurant-se que les armes són carregades i tothom sap què ha de fer. Sense davantal, tinc la sensació que no cuino, que només ho pretenc. M'horroritza, sí, però també m'encanta.

No és que els homes no n'hagin portat mai. Moltes professions -la de cuiner, justament, no la que més- l'han emprat. Un dels reductes més tancats a les dones (al menys fins fa poc), la masoneria, el té com a vestimenta ritual. Però en una cuina casolana el davantal era la lletra escarlata que et marcava com a femella o com a membre del servei.

El boom actual d'aquesta peça de vestir, que causa veritable dèria per aquests móns de Déu, és un signe dels temps. Jo l'interpreto com una manifestació externa del feminisme de la tercera onada (que no post-feminisme, perquè malauradament encara no hem assolit l'era post-masclista). Allà on les nostres àvies es barallaven pel sufragi, on les nostres mares lluitaven per la píndola i l'accés al món del treball, nosaltres ho fem per conciliació feina/família, per les dones de Kabul i per tornar a fer nostres els símbols que ens oprimien. Igual que els Panteres Negres portaven voluminosos pentinats afro per destacar orgullosament la seva negritut, avui les noies ens embarquem a fer ganxet entre gent moderna, cursos de strip dance en centres cívics, o vestim davantals seductors per a cuinar.

I no està gens malament.

Qualsevol estilista digne de tal nom confirmarà les meves paraules. La sil·lueta, cenyida a la cintura, i caient en forma de A malucs avall, afavoreix. Sí, si a mi m'agrada posar-me guapa per als que m'envolten i per mi mateixa, doncs per què no també per als meus fogons? No sé si em compraria un model molt sofisticat que em fes por de fer malbé, ni si en renovaria el fons d'armari cada temporada, però els davantals, com les meves contradiccions, són part de mi. D'això no me'n puc avergonyir.

ACTUALITZACIÓ: Tal i com em recorda gentilment el Despertaferro, en francès "Davantal" es diu "Tablier" (i ni molt menys "davantalé" o "davantalier").

7 comentaris:

DESPERTAFERRO ha dit...

En frances devantal es diu tablier o algo aixì. No s´fengui gentil damisela.....

Candela ha dit...

Joer, como cambian los tiempos!! Si os tres primeros de arriba da pena ponerselos para cocinar, parecen un mandilito para salir elegante cualquer sabado por la noche...

Mar Calpena ha dit...

Despertaferro: Qui té raó, com és el teu cas, no pot ofendre de cap manera! Ho vaig buscar i ho vaig trobar, però m'agradava més escriure-ho "a la catalana" per que quedés més irònic. Sí que és cert que havia d'haver inclós l'aclariment... Així que ara ho actualizo. Per cert, dilluns pujo la teva recepta, té molt bona pinta.

Ruth: Pues ni te cuento el precio. Valen como 40$. Yo, que soy la reina del mercadillo, con esto casi me visto entera.

DESPERTAFERRO ha dit...

Mar: La meva recepta publicada en el teu blog, guanya 10 enters!!!!!
Et pasaré receptes de rebosteria italiana de la que fan las "nonas" a casa. Son tan exquisites com senzilles de fer. Ni ha per lleparse els ditets!!! Un plaer com sempre

Petroglifa ha dit...

Ostres, jo em creia una "friqui" dels davantals però ja veig que no hi ha color...

enric ha dit...

Durant les vacances del mes d’agost, tot “clicant” d’aquí cap allà, vaig descobrir el teu blog, pel qual et felicito.

Escrit amb una redacció àgil, fresca, distesa, i amb petites i ben col·locades pinzellades de bon humor, veig reflectida en aquest blog, sobretot, una gran vitalitat.

I perquè vegis que no t’estic raspallant, m’”inauguraré” dient-te que no vaig estar gens d’acord amb tu quan vas qualificar la narració de Woody Allen a què feies referència el 26 d’agost com a imprescindible. La veritat és que a mi em va deixar bastant indiferent.

Felicitats de debò, Mar. Prometo seguir-te amb continuïtat.

Mar Calpena ha dit...

Gràcies, Enric, tant per la lloança com per la crítica, perquè les dues ensenyen. Espero veure't sovint per aquí.