dilluns, 20 d’agost de 2007

La pasta... culpa dels xinesos?

No, ja ho sabem fa temps que el mite que Marco Polo va portar la pasta dels seus viatges a Xina no s'aguanta per enlloc. Però els xinesos sí que en tenen la culpa que jo no pari de menjar pasta darrerament. Feia temps que em rondava pel xerot firar-me un microplane. Sí, un ratllador d'aquests d'aquests on totes les superfícies tallen, i que s'agafen de costat. Potser l'heu vist a Ratatouille, on els cuiners apareixen deslliurant harmoniosament unes quantes llimones de les seves pells. Valen uns 20€, una quantitat suficient per a que mentalment em donés de calbots només per plantejar-m'ho... I és que me n'havien parlat molt bé, però si no responia a les meves expectatives, sé que m'hagués repetit fins a la sacietat que era una idiota per gastar-me vint euros en un míser ratllador.Vet-ho aquí que devia ser a la meva carta astral que jo acabaria sent propietària d'un d'aquests ginys, i en la meva darrera incursió al tot a cent de capçalera, em trobo que a Àsia ja s'han espavilat a fer-ne còpies. I cap a casa amb un microplane de 2,50€.
Armada amb ell i un tros de parmesà, hores de diversió sense fi saturen des d'aleshores els meus dies i les meves artèries. Tot aquest formatge ratllat té una sortida natural en la pasta, i no us penseu que no em fa ràbia. La pasta està menyspreada unànimement com l'aliment de subsistència del solteramen (o solteratge), al qual penso pertànyer fins el dia que el Jeremy Irons o el Clive Owen me'n redimeixin. "Què has dinat, avui?", et diuen els proselitistes de la cuina familiar, molt probablement preparada per una àvia generosa. "Pasta", respons tu amb tot el candor. "És clar", et replica el teu interlocutor amb un subtil i paternal somriure... I és que no cauen en que la pasta té tantes variacions i possibilitats com dies de l'any o més. I, sobre tot, que rarament no s'hi escau un xut de microplane.

Spaghetti alla Norma

Bellini deu ser el músic que més ha inspirat els cuiners. A ell devem el nom d'un pijocóctel matador que és ideal per a les nits d'estiu (barreja de suc de préssec i cava o qualsevol altre vi escumós) i també el d'aquesta pasta, especialitat típicament siciliana, que segons la llegenda va ser inventada amb motiu de l'estrena de l'òpera del mateix nom. L'original porta com a formatge ricotta salata, un de típic de l'illa. Però jo no en tenia, i de tenir-ne, m'hagués vist privada del vici. Com sempre, he fet un ctrl+C, ctrl+V de diferents receptes fins donar amb la meva versió personal.

Ingredients (per 1 persona)

1 albergínia petitona i fresqueta
1 llauna de tomàquet a troços
100 gr de pasta (que és plat únic, ara no us feu els desmenjats!)
1 got de brou
1 rajolí de vi blanc
1 all, partir per la meitat i sense el nervi.
Alfàbrega (o una punteta de no res de pesto, si no en teniu. En tal cas, no hi poseu l'all)
Oli, aigua, sal, pebre

Talleu a cups la albergínia, saleu-la abundantment i deixeu-la reposar amb un pes a sobre durant una hora sobre un escorredor, per a que tregui el liquidet amarg. Quan porti un quart d'hora escorrent-se -amb perdó- obriu la llauna de tomàquet, buideu-ne una mica de líquid, i aboqueu-la en una olleta amb el brou, un rajolí d'oli, el vi, l'all i l'alfàbrega o el pesto. Saleu-ho. Poseu-ho a foc baix, que vagi reduïnt. Dediqueu-vos alguna altra cosa, remenant-ho de tant per a que no s'enganxi, fins que quedi reduït a una tercera part o hagi passat l'hora. Arribat aquest punt, passeu l'albergínia per aigua, per tal de retirar-ne la sal i assequeu-la curosament amb paper de cuina. Escalfeu un rajolí petit petit d'oli a una paella i aboqueu-hi els cups. No us dediqueu a remenar-los constantment, us interessa que quedin una mica "cremadetes" (dintre d'un ordre, és clar), com si els haguessiu fet a la graella, però més toves i un xic caramelitzades. Quan portin uns cinc minuts, poseu a coure la pasta (no cal que ho expliqui, oi?) i deixeu que segueixin fent mentre bullen els spaghetti. Un minutet abans de que estiguin cuits, aboqueu l'albergínia a la salsa de tomàquet, escalfeu-la altra vegada mentre escorreu la pasta i barregeu-ho tot. I espolvoregeu-ho amb formatge i pebre.

Gnocchi in salsa di nocciole

El Mario Batali (i no "Balati," com posava ahir La Vanguardia) és un cuiner italo-americà conegudíssim, que ara mateix prepara un documental sobre la cuina espanyola guiat per la Gwyneth Paltrow. El Batali és un dels pocs xefs mediàtics de pels USA que està universalment ben considerat pels sus col·legues, i això m'ha decidit a provar aquesta tardorenca recepta seva. A l'original tot era fet da capo (els nyoquis, les avellanes torrades, el brou). De vegades penso que hauria de rebatejar aquest blog com "Cuina per tramposos"... Shame on you, Mar, shame on you.

Ingredients (per 4 persones)

1 paquet de nyoquis de quatre raccions
1 poma àcida
1/4 de got d'avellanes torrades, sense pell
250 ml de brou
1 bric petit de nata per cuinar (no cal que en feu servir de la més greixosa).
Sal i pebre.
Parmesà ratllat.

Peleu les avellanes, si no ho heu fet ja. Poseu-les en un pot de cuinar amb el brou i porteu-les a ebullició. Deixeu-les bullir a foc alegre cinc minuts, treieu-les del foc i deixeu-les refredar. Mentre, peleu i talleu a troços la poma. Si sou uns impacients, com jo, aneu canviant la preparació de pot fins que estigui semifreda. La qüestió és que el brou ja no sigui gaire calent, perquè ara heu d'abocar-lo, amb les avellanes, la nata, la poma i la sal i el pebre en un recipient on pogueu triturar-ho tot amb comoditat sense que surti volant i us empastifi tota la cuina (m'han explicat que a l'amiga d'una amiga d'una amiga li va passar una vegada...). Passeu-ho pel minipímer, però no gaire. Les avellanes no han de quedar com a pols, la ídea és que les trobem en boca. I si algún tros de poma sobreviu, tampoc no passa res. Aboqueu la barreja en una paella gran i escalfeu-la a foc baix. Sobre tot, aneu vigilant que no s'us cremi! La salsa s'anirà espessint. Mentre, bulliu els nyoqui, que estan fets en quant suren o han passat dos minuts, el que passi abans. Segons surin, aneu-los treient de l'olla amb una espàtula i passant-los a la paella. Si heu perdut de vista la salsa i ha quedat eixuta, tireu-hi una mica de l'aigua de la cocció. Pugeu el foc un minut i serviu-ho, espolvorejat amb el formatge i el pebre.

6 comentaris:

manuel allue ha dit...

Molt bé.

Però discrepo (una mica). Va ésser Rossini (don Gioachino) el compositor que, cuiner alhora i grand gourmand, va inspirar diverses aberracions culinàries: el célebres cannelloni, que és un plat molt "bèlle époque" que a Catalunya es va engreixar i "enfatar" terriblement, o els divertits tournedós que son una broma referent al món de la hosteleria. I un consommé i un timbal de macarrons i una mena de bavarois i fins i tot, crec recordar, uns ametllats que a Itàlia combinen amb pistatxos.

Mar Calpena ha dit...

Cert del tot. Quan escrivia anava pensant en altres plats musicals, però només em van venir al cap els canelons. Després vaig recordar els bombons Mozart de Salzburg, les postres de música i la sarsuela. I la en aquest cas parlem de ballet). Els plats amb nom líric tenen un aire decimonònic. No m'imagino un curry estil Keith Richards o uns spaghetti alla Sinatra, però potser estaria bé.

Mar Calpena ha dit...

Em corregeixo a mi mateixa. La pasta Sinatra existeix: http://www.villavosilla.com/winter_dining.htm

Petroglifa ha dit...

M'encanten les avellanes, tinc tots els ingredients a casa i també el microplane... quina emocióoooooooooooooo!
Es nota que tinc gana?

Mar Calpena ha dit...

Doncs ja explicaràs què tal ha anat...

Mar Calpena ha dit...

Em torno a recorregir... En el meu primer comentari van quedar tallades la copa Melba i el pastís Pavlova, i he convertit els postres de músic en "música". De tot en fan persones.