dijous, 13 de setembre de 2007

Trucs de màgia

Quan vas de bòlit, vas de bòlit. La tardor, per als del negoci editorial, significa sobre tot haver de fer un Tetris amb l'horari de cites de la Fira de Frankfurt, deixar tancades les apostes de la temporada fins a Nadal, i en general, reposar-te del daltabaix horari que significa l'estiu. En els mesos de calor, les editorials no llencem al mercat gairebé cap novetat. Però per a que hi hagi material nou per a la reentré, cal que enviis els llibres a imprenta dos mesos abans, i que els distribueixis d'inmediat. Ergo, la pausa de les vacances sol complicar-nos la vida, i quan arriba la caiguda de la fulla més d'un dina entrepans davant l'ordinador.


En conseqüència, avui tocava un altre plat d'aquells que es poden fer en cinc minuts. De vegades, la qualitat de vida no passa per menjar coses molt sofisticades, per arrissar el rínxol en cada àpat. Hi ha petits trucs d'ilusionisme, com aquesta salsa (entesa en el sentit mexicà del terme) de préssec i gingebre que converteix el més húmil tall de peix o carn a la planxa en un petit encanteri de sabor. No està mal, per quelcom que és pot fer en cinc minuts, no?. Adaptada, amb abundós túning de proporcions, del llibre "Healthy cooking for two (or just for you)", de Frances Price.

Salsa de préssec

Ingredients:

1 préssec (o 1/2 mango, o 1 nectarina)
1 tall minúscul de gingebre, com de mig centímetre
1/2 ceba d'amanida
1 llima
Pebre vermell picant, o encara millor, chile.
Cilantre, fresc o sec

Talleu els dos primers ingredients a cups petits. Piqueu el gingebre i afegiu-lo als cups. Expremeu-hi la llima per sobre i barregeu-hi els dos darrers al gust. Ale hop!
Deixeu-ho reposar a temperatura ambient mentre cuineu la carn, el peix o el que sigui, preferiblement a la graella. A més, com és un plat talla 36, de postre us podeu cascar alegrement un geladet, l'últim que quedava al congelador i jugar una mica amb certa gata que pretén desfer el llaç dels coixins de les cadires.

Voleu més trucs de màgia? D'aquells que tenen a veure amb aquesta mateixa moixina, que es nega a prendre un xerop i amb una amiga (la Marga) que sap donar-li però que no pot venir fins tard perquè espera el lampista (i a qui et sents responsable de donar sopar, perquè si no tu no te'n sortiries de fer-li empassar la medicina al bitxo que es comporta com si fós una sufragista obstinada qualsevol)? Doncs ara mateix tinc en procés una truita de xampinyons i alls tendres. Les truites són l'Alfa i l'Omega dels cinc minuts a la cuina. Apila'n tres, napa-les amb una maionesa enriquida amb estragó i, vist i no vist, tens un pastís. Que cal netejar la nevera? Cap a dins amb els retalls! Que la vols fer més pija? Un potet de caviar o uns llagostins descongelats (i pelats) i ja va endiumenjada! Que la vols deconstruïr? Proveu la truita catalana del restaurant Florentina, per plorar de bona! Que no teniu postres? Doncs dolça amb mel, canyella i unes ametlles o flambejada amb cointreau!

No en teniu prou? Voleu encara més màgia casolana? A veure quins colomins culinaris surten del barret...

- Patates cuites al microones 10 minuts i tallades a dernes, una llauna de pop, barreja de pebre vermell dolç i picant, un raig d'oli, sal grossa. Voilà, pop a la gallega en temps récord.

- Rissotto amb caradura: Coeu arrós blanc. Quan sigui gairebé al punt, el coleu i hi afegiu un pot de crema de llet, una mica de vi blanc i força pebre del mateix color. Ho deixeu reduïr un pèl més, hi tireu una llauna d'escopinyes escorreguda, i una mica de pell de llimona ratllada, i vinga.

- Un pastís fet al microones. Dues cullerades d'oli, dues de sucre, dues de farina, un ou, una cullerada de llet i mitja de llevat. Tot barrejat en un tàper, el tanqueu sense ajustar i dos minuts a 800 watts. No el guardeu per l'endemà, perquè no s'aguanta massa bé.

Encara en necessiteu més? Abracadabra, llegiu aquest article del columnista del New York Times Mark Bittman, en el que trobareu 101 receptes -algunes, això sí, una mica inaccessibles- amb les que podreu convertir-vos en la versió gastronòmica del Tamariz. Cert és que, mirades de prop, aquestes solucions revelen que són fast food, que hi ha un doble fons i tot plegat és una il·lusió. Però la il·lusió és un ingredient que la manca de temps no ens ha de robar a la cuina.

2 comentaris:

DESPERTAFERRO ha dit...

Mar: per donar-li el medicament al bitxo tens de fer-ho amb una xeringa petita. A mi sempre em va donar resultat.
Per la foto veig que és una bona peça.

Mar Calpena ha dit...

No, si la xeringa la tinc. El que em manca és un braç adicional per empenyer-la mentre li obro la boca i li aguanto les potes. De tota manera, crec que li estic agafant el "tranquillo".