divendres, 26 d’octubre de 2007

Galetes i sinèrgies


Divendres vol dir, per regla general, jornada intensiva. No cal que m'extengui sobre els avantatges d'aquest horari, que salten a la vista per la quantitat de posts que solc pujar els divendres a la tarda. Però tota moneda té dues cares, i la fosca de la jornada intensiva és que de dues a tres els brams dels estómacs obrers se senten des de les Antípodes. Per això uns i altres prenem alguna coseta de picar que ens permeti resistir fins l'hora de córrer cap a la porta.

Però tot això us ho podeu ja imaginar. Ja, ja vaig amb la recepta de torn. Deixeu-me primer acabar de pontificar i sentenciar, que si no alliçono i sermonejo no sóc feliç.

En previsió de la fam de mig matí, i amb ànim de compartir-les amb els companys, ahir vaig fornejar les galetes salades que proposa la Clotilde de Chocolate & Zucchini en el seu llibre del mateix nom. He explicat ja sovint que sóc fan d'aquesta nana -no sé on vaig llegir que la molt pelma té els nassos de no tenir ni trenta tacos- però ahir me'n vaig adonar que no és només una blocaire simpàtica que exprem el charme parisenc amb receptes senzilles. Crec sincerament que té cert talent, diguem-ne oïda o olfacte a falta de termes millors, per a la gramàtica dels sabors. Parteixo per afirmar-ho de la noció que existeixen unes combinacions de gustos, algunes clàssiques i altres per descobrir, que harmonitzen naturalment, un concepte similar al que comentava l'Anthony Bourdain dies enrera.

Amb la recepta de la bruschetta de figues amb pernil ja ho vaig intuïr, però amb les galetes ho he vist claríssim. Barrejant farigola, avellanes i parmesà, la noia ha muntat una combinació d'aquelles que els entesos qualifiquen encertadament de complexes. Clotilde, els teus plats em fan sentir com en Salieri a Amadeus! Genials galetones de tres gustos que creen una sinèrgia (paraulota de la que se n'abusa al món dels negocis per dir que certes sumes són més grans que l'acumulació de les parts que les composen). Cada un d'ells, com en un petit castell de focs d'artifici, apareix en simfonia al paladar. Aquests llumins, lluny de fer-nos passar la gana, ens l'han encès del tot. Per a vosaltres i per a les companyes que volien la recepta, aquí la teniu:

Llumins d'avellana i farigola


Ingredients

120 gr de farina
60 gr de mantega
90 gr d'avellanes picades [truc de la Mar: per picar-les al túrmix sense que saltin com a metralla i us deixin bornis, la clau està en fer-ho a impulsos secs i curts, recolzant el braç de l'aparell només sobre la superfície de les avellanes, que caldrà anar remenant. I fer servir un recipient alt i estret]
2 culleradetes de farigola seca
1 culleradeta de sal
1 ou + 1 rovell
45 gr de parmesà ratllat

Barregeu la mantega i la farina en un bol gran, fins que quedi amb textura de molles. Aboqueu-hi 1/2 culleradeta de sal, la farigola, el formatge i les avellanes. Remeneu-ho i tireu-hi l'ou, donant-li voltes amb una forquilla fins que quedi integrat. Pasteu-ho fins que la pasta quedi com una bola (podeu afegir-hi un pelet de no res d'aigua si és molt seca).
Dividiu la pasta en dos, filmeu-ne cada una de les dues parts i poseu-la a la nevera mitja hora.
Folreu un motllo amb paper de barba o de forn i preescalfeu l'ídem a 180 graus. Enfarineu una superfície de la cuina i, amb un corró, aplaneu la pasta fins que quedi d'un mig centímetre d'alçada. Talleu-ne tires estretes, de mida similar a un llumí (o feu-ne galetes com les de tota la vida, com us faci més ràbia). Poseu-les en el motllo, un mica separades entre elles. Si el motllo i el forn són prou grans, repetiu-ho amb l'altra meitat (si no, com a mi, us tocarà fer-ho en dues tongades). Vernisseu-les lleugerament amb el rovell batut barrejat amb una culleradeta d'aigua i saleu-les. Enforneu-les, segons el llibre, de 13 a 16 minuts o fins que siguin daurats (a mi em van trigar un xic més). Deixeu-les refredar a l'aire i guardeu-les en un tàper hermètic.