divendres, 23 de novembre de 2007

Antropologia de mercat

"És allò que els consellers matrimonials anomenarien la teoria de l'home de les cavernes. Quan vaig a comprar menjar, sé què necessito abans d'anar-hi, i arribo a la botiga amb una llista que m'explica què em cal. En segueixo el rastre, i normalment ho faig de pressa i corrents. Això em converteix en un caçador. Els grans xefs, en canvi, són recol·lectors. No es centren en un objectiu concret, deixen que l'objectiu es centri en ells."-


Per sincronicitats d'aquelles que tant agradaven a Jung, just després que dissabte passat devorés el llibre d'un dels més blocaires preferits, i que mereixerà eventualment una ressenya més llarga, em vaig topar amb un curiós cartell a un restaurant proper de casa. Aquest establiment, al que anomenarem "Tieta Cesca", acabava de penjar un llarg i extens full de paper en el que hi ha el menú que proposen per les festes -sí, per a totes elles- de Nadal. Just a sobre, un altre paper enganxat recordava que aquest és un restaurant de cuina de mercat. Algú els deu haver assegurat que trobaran tot el que busquen i en perfectes condicions al mercat durant tot el període nadalenc.

No crec que hi hagi mala intenció en la incongruència dels cartells. El "Tieta Cesca" és un establiment més familiar que altra cosa, mig bar de tallat, cervesa i braves, mig restaurant de menú, està regentat per un trio entradet en anys, articulat per un germà cambrer i dues germanes xarcuteres -a la porta del davant practiquen l'art de rostir pollastres dominicalment- que exerceixen un màrketing plé de bones intencions. La seva estratègia consisteix a omplir la porta del lloc amb pòsters escrits en rotulador negre sobre cartrons reciclats, amb alguna esporàdica falta d'ortografia i molta creativitat en la gramàtica, que canten les excel·lències dels àpats que s'hi serveixen. Que no sé jo si són massa de cuina de mercat.

Vull pensar que sí, que cada matí una de les entusiastes polleres s'acosta a la plaça, passeja entre les parades, s'atura a sospesar els tomàquets, olora les magranes (a la fi han tornat les magranes!), examina curosament els enciams, tria els talls de carn per la seva lluentor i bon aspecte, i en funció d'allò que troba, decideix el menú. Però la cuina de mercat -aquella expressió tan de l'época del Naranjito, un dels primers termes gastronòmics que recordo haver sentit- s'ha convertit en un sinònim de menjar més o menys casolà o tradicional. Curiosament, és molt més probable que avui en dia tirin de plaça als establiments amb estrella Michelin -aquesta guia que cada cop que deixa anar la fumata blanca fa que el terra tremoli, i que a mi només m'influeix, i molt de lluny, el cop o dos cada mileni que puc entrar en un dels noms que hi surten- que no en els de barri i tradició. Perquè intueixo que la cuina de mercat, la dels recol·lectors, s'ha tornat un luxe només al abast dels que poden pagar el seu preu en diners o temps.

He decidit emprendre un parell d'experiments, durant el mes de desembre, aprofitant que la paga extra i el relativament alt nombre de dies festius juguen al meu favor:

Nº 1: Buidat de congelador. Prou d'emmagatzemar prefabricats. Prou dels inacabables paquets de mongeta tendra, de bròquil, d'alls tendres, del peix que no recordo mai descongelar i de misterioses carns momificades. Prou de reescalfar llesques de pa de motllo (de forn, això sí), per mandra de baixar fins a la fleca. Prou d'acumular menjar al rebost com si s'acostés un holocaust nuclear.

Nº 2: Cuina de mercat, a casa. O de súper, si us agrada més, o de botiga. Però vull poder dir allò que fa tants anys que ja no escolto enlloc: "He vist _________ (nom de l'ingredient principal d'un plat) i he decidit preparar això. Per tant, fins a final d'any, la llista d'anar a comprar serà més genèrica que mai (cal fruita, cal tall, cal alguna cosa per esmorzar) o contindrà només els bàsics (llet, aigua, café).

No sé si els meus bons propòsits toparan de cara amb la realitat. Tinc la sensació que la cosa pinta peluda, però el meu objectiu no és tant menjar seguint les regles cada dia com veure fins a quin punt és factible fer-ho mentre es viu una vida urbana normal i corrent. Això i estimular la meva creativitat. El temps dirà si sóc caçadora o recol·lectora. Els resultats, aquí.

1 comentari:

starbase ha dit...

Ah, jo ho faig una mica aixó.

Dos dies de cada tres (per dir-ho així) passo per el Mercadona que tinc al costat de casa i escullo el que em faig de sopar segons em trovo una cosa o altre.

Cuina de Mercatdona?