dijous, 29 de novembre de 2007

Tabulé, vins i esperança

A poc que seguiu la informació internacional, ja sabeu que el Líban no es pot considerar la nació més afortunada del món. Ara mateix, mentre escric això, el país està sense president, per una repartició estricta i legalista del poder entre faccions religioses, que no afavoreix precisament a que el país encari el futur amb normalitat.

Antisirians i prosirians, laics i practicants (de no sé quantes confessions diferents), senyors de la guerra i poble ras, al pobre Líban li ha tocat viure en les seves pròpies carns totes les contradiccions, conflictes i guerres que solquen Orient Mitjà i ser sovint peó autodestructiu en el gran joc de les potències regionals. Malgrat això, la seva gastronomia és de les més sofisticades del Mediterrani i els seus vins, tot i la devastació de la guerra, formen part de l'elit.

L'any passat, durant la crisi amb Israel, la resorgida indústria hostelera semblava que s'havia d'enfonsar per sempre. Una flamant edició de la guia Time Out, que just s'acabava d'endegar, va baixar les persianes precipitadament, mentre Anthony Bourdain era evaquat d'urgència. Però un conegut meu, que va estar aquest estiu allà, em comentava com un cop més aquest pais s'ha reinventat a sí mateix, com les discoteques més pijes eren plenes, i com -no se sap ben bé de quina manera- els restaurants tornen a funcionar.

D'aquesta gastronomia-fènix, i d'aquests vins indòmits en parlen dos articles ben diferents, que us recomano fermament. Un cop els hagueu llegit, feu cap al restaurant libanés més proper (no haureu de cercar gaire, fins i tot a Gàmbia n'hi ha) i gaudiu dels seus tresors, amb l'esperança i el desig de poder fer-ho aviat en un Beirut en pau.