dilluns, 19 de novembre de 2007

Vacances a Roma

Amb una mica menys de glamour que el Gregory Peck i l'Audrey Hepburn, l'altre cap de setmana la meva mare i jo ens en vam anar d'escapada a Roma. Fa uns mesos vam trobar uns bitllets baratets de Ryanair, que figurava que només valien un cèntim i que, tot i que finalment van costar una mica més i ens van fer patir una mica amb els canvis d'horari, ens van portar a la Ciutat Eterna. Era una visita que ens devíem a nosaltres mateixes. Ja hi havíem estat, en un viatge organitzat, l'any 2001... dos dies després de la caiguda de les torres bessones, amb la meva mare patint un flemó descomunal i febre, i allotjades en un hotel que sí, estava a Roma, si es que considerem Roma els confins més remots de l'antic Imperi Romà. D'aquella ocasió ens en va quedar poc a la memòria. Vam estar al Vaticà, a la Vila Adriana i a Villa d'Este a Tívoli, i vam voltar una mica pel centre, però els ànims no acompanyaven per fer gaire turisme.

Així que dissabte, a primeríssima hora del matí, vam deixar l'hostal al que havíem arribat mig congelades al vespre (es veu que el fred arriba abans a Roma per la diferència horària), disposades a encaminar-nos al Colosseu, abans que s'omplís de turistes indesitjables com nosaltres. I caminant, caminant, pels fors, el Campidoglio, l'Altar de la Patria... Per desgràcia, la meva càmera de fotos estava en plan borde total, i només va funcionar quan ho va creure convenient. Davant els seus continus problemes d'actitut, he decidit jubilar-la aquesta propera paga extra.

Us estalvio la descripció estil "Oh, Europa" i vaig de cara a barraca: primera parada tècnica, una gelateria... Aixeques una pedra i en trobes vint-i-set o vint-i-vuit, totes bastant plenes i totes, fins i tot les més turístiques, d'una qualitat espatarrant. Amb una quantitat de varietats que sembla que no pugui ser real, de lemoncello, cassatta, bombó de Ferrero Rocher, llima... I un cop reposades les forces, cap al mercat de la Piazza Campo dei Fiori. Potser la plaça va passar a la història per ser on hi van cremar Giordano Bruno, però avui en dia es coneguda arreu com seu del mercat més autèntic de Roma. No és gaire gran, però alberga un arc de San Martí de colors i varietats, sense deixar de tenir un ambient gairebé de poble, en tractar-se d'un mercat al descobert. El que més greu em sap és haver confiat massa en la memòria i no haver-me apuntat el nom d'algunes verdures (les que semblen endívies) que són típicament romanes. Hi vaig fer unes quantes compres -scamorza afumicata, un dels meus formatges més idolatrats; una barreja d'espècies per a spaghetti i un tallador de verdures que un xerraire vellet em va colar per dos euros. Vaig voler endur-me flors de carabassó, però la venedora em va dir que no aguantarien dos dies sense nevera.

En un principi, tenia previst que dinéssim a un restaurant de Trastevere, però aquest recorregut que us he explicat en quatre ratlles equival a quatre hores de caminar. I com que érem prop de l'antic ghetto, i jo havia sentit a dir coses molt bones d'una petita tasca anomenada Sora Margherita. Però havia llegit que era molt difícil de trobar, i que obrien irregularment. Vet-ho aquí que parem a una plaça a preguntar per l'adreça i era allà mateix! Ens vam quedar de pedra...

El Sora Margherita és un d'aquells locals que malauradament van desapareixent, certament tronats, petitons, amb taules enganxadíssimes les unes a les altres, estovalles de paper, una inacabable corrent d'olors provocadores de saliva, i comensals que mostren la seva felicitat per haver estat iniciats en el seu secret . Tan bon punt vam entrar, després d'esperar cinc minutets assegudes al sol en unes cadirones de fusta, la meva mare i jo vam comentar que ens recordava a un enyorat restaurant de La Bisbal que es deia La Marqueta... O al Ciurana, lloc de tapes inoblidable del barri de Les Corts. Fundat el 1928, és ara una associació cultural -de la que t'has de fer soci al seure a dinar, gratis- on fan cuina veritablement romana, naturalment amb cert tocs jueus. Tres plats amb vi, postres i cafés surt a uns 25-30 euros per cap. El nivell de confort no és el que es paga, sino unes cruixents carxofes a la jueva, uns agnolloti cacio e pepe (típicament romans), fets artesanalment i només amb Pecorino i pebre, uns polpetti, el xai a la caçadora i les torte della nonna amb crema i pinyons.

Casi no ens podíem ni moure després del dinar, però ens vam obligar a anar caminant -casi rodolant-fins al Trastevere, on apart de gaudir dels decadents edificis renaixentistes i de les esglesioles, em vaig firar una bossa de Prada vagament autèntica. A Roma, amics, costa no pensar en aquella felliniana escena dels operaris del metro que troben un mosaic de l'antigor durant un instant abans no desapareixi. Amb tants i tants monuments, com han d'estar ben conservades les voreres? Com fer que el pressupost arribi per a netejar les fonts menys turístiques, les cases més amagades dels ulls dels visitants, si hi ha tanta cosa a polir, a restaurar, a repintar?
...i per si de cas, ho escrivim en anglès.

De tornada, creuant altre cop el Tíber, vam començar a defallir i a sovintejar les parades en cafès o esglésies amb l'excusa d'escriure postals o contemplar l'arquitectura amb més calma. Altra cop cap a la Piazza Campo dei Fiori (on ens vam trobar una manifestació dels verds, ingenus com són els italians), cap a la Piazza Navona, el Panteó -farcit de capellans molt i molt joves, que em van provocar una profunda sensació de melanconia-i, altre vegada, la Fontana de Trevi. Em pregunto a quina hora hi devien anar el Marcello Mastroiani i l'Anita Ekberg. Segur que a les sis de la tarda no era, perquè la sueca no hagués ni pogut mullar-se les mans de la gernació que envolta el monument. Gernació que comprava pasta de coloraines, formes i preus increïbles, panettones i licors a les botigues del voltant de la plaça, sense que els importés ni mica que aquells aliments fessin cara de ser made in Taiwan. Vam tenir la xamba -again- de trobar un súper, en el que aquest cop sí, vam comprar bosses i bosses de pasta per la família, pastilles de brou de funghi porcini, xocolata amb peperoncini (una mica decebedor, en comparació amb el que em van portar uns amics de Sicília), tubs de salsa concentrada de tomàquet i focaccia al buit per fornejar.

A la nit, esgotades de caminar, no ens vam allunyar massa de l'hostal, prop de l'estació Termini. Com que la zona està plena de trampes per turistes, vam optar per l'únic que no ho era. Error capital, perquè es pot ser un mal restaurant sense ser turístic. Per si mai passeu per la zona i teniu gana, fugiu dels lents i malcarats cambrers del restaurant Elettra.

Matí de diumenge: Altre cop caminar i caminar. Vam agafar un bus fins al Vaticà, i d'allà vam anar baixant cap a l'eix Navona-Trevi. Prop de la Via del Tritone, vam localitzar un altre restaurant dels que havia detectat per internet com de bona relació qualitat-preu, el Da Olimpo, prop de la Via del Tritone. Una miqueta més fi que el Sora Margherita, es tracta també d'una trattoria bastant familiar -tot i que aquí ja no érem les úniques turistes. El plat estrella va ser el meu segon, una scamorza (sense afumicar) a la planxa, sucosa, que transmutava el formatge en una altra cosa diferent i deliciosa. I poc més. Corrent en direcció a les escales de Piazza Spagna, una ullada a l'univers de luxe desaforat dels Guccis i Armanis de la Via Condotti, i a les cinc, cap a l'aeroport, cap a Girona, cap a casa. Ciao!

5 comentaris:

Gemma ha dit...

Quina enveja! Un cap de setmana a Roma fent el turista...
Segur que vau acabar rebentades si vau veure tot això en només 2 dies :)
Roma és una ciutat que com més hi vas més t'agrada, oi?

Mar Calpena ha dit...

Vam acabar que se'ns havia de recollir del terra. La meva mare té 73 tacos i uns genolls no del tot fiables, però es va comportar com una campiona. La ciutat em va agradar molt més que el cop anterior, però els romans no són particularment simpàtics, en general.

DESPERTAFERRO ha dit...

Mar: Tinc un agradable record de Roma. malgrat que l´hostaleria sigui un desastre (donen les estrelles com si fos el bondia).
Jo també vaig anar a la Fonda marqueta (cal Podrit)feien el millor cibet de senglar que he menjat mai, sense parlar de la tripa (ells en deien "callus").
A Roma hi ha una trattoria anomenada il bafetto (bigoti) a la via del governo vecchio que és sensacional. tant la pizza com la pasta és bona i té un preu més que raonable.
Vaig anar a para al hotel d´este que segons l´agència era de 4 estrelles. Quina merda. El cap de la recepció tenia pinta de ser de la cossa nostra, sempre amb un somriure fals. M´hi vaig tenir d´encarar en el menjador a l´hora d´esmorzar, dons em volía fer compartir la taula amb japos i mejicans, la resta de les taules eren plenes de serveis ja utlilitzats i bruts. Només hi havía una persona (un paquistanés) atenent als clients. Això en un 4 estrelles no es pot tolerar.
Em sorpren el que dius dels romans, jo els vaig trovar agradables i atents

Mar Calpena ha dit...

Vull pensar que vaig tenir mala sort amb la gent que vaig trobar, i que no tots els romans són secs. Però aquesta va ser la meva experiència... Hi hauré de tornar per veure si m'equivoco, hehehe.

DESPERTAFERRO ha dit...

Mar: aquesta amanida de color vermell lilós, és una variant del famós radiccio que ara també ni ha aquí però més semblant a un enciam francés.
Ela italians amb aquest vegetal en fan fins i tot lasagna també el menjen fet a la plaxa o a la brasa.