dimecres, 31 de gener de 2007

I de primer, ruc català...

Llegeixo a La Vanguardia que l'associació La Xicoia prepara la Ia Festa Gastronòmica del ruc català. L'associació, que agrupa als restauradors del Pallars Sobirà, vol promocionar amb un apat el proper dia 3 de febrer la carn del nostre ase tribal. El menú consistirà en estofat de burro i llonganices mixtes de ruc i porc. Amb aquest acte, que tindrà lloc al pavelló Els Til·lers de Sort a partir de les 21 hores, vol promocionar la carn d'aquest animal, de manera que la seva criança tingui viabilitat econòmica i així l'espècie s'allunyi del perill d'extinció. És a dir, protegir-la menjant-la. Interessant idea...

diumenge, 28 de gener de 2007

Matí de diumenge

No hi ha res com saber que tens el dinar fet per anar a voltar un diumenge al matí. I si el dinar que t’espera a la nevera és el mateix que ahir, això t’obre la porta a poder fer-li el salt sense massa remordiment, si et vé de gust. Vaja, la llibertat total. Així que en aquest esperit me n’he anat al Museu d’Història de Catalunya, a veure la molt recomanable exposició “Per bruixa i metzinera”, sobre la cacera de bruixes al nostre pais. Com que la visita guiada no començava fins a les 12, he fet temps passejant per la llibreria del museu.

Apart d’un magnífic catàleg dels cartells de Ramon Casas que valia 40€ i que amb dolor de cor no he comprat, hi havia també la tira de llibres de cuina i gastronomia.

Un cop més he estat temptada d’adquirir el “Corpus de la cuina catalana”, totxo de 520 pàgines editat per Columna sota els auspicis de l’Institut Català de la Cuina, i un cop més m’he tirat enrera. No tant pel preu, que també (val 35€), sino per l’abast i grandària del volum. Reconec que hi ha molts plats dels que no n’havia sentit a parlar mai, i molts d’altres que, sincerament, no tinc cap interés per tastar, o millor dit, que encara no em veig capaç de tastar, com tots aquells que porten sang, fetge, ronyons o cargols.

Fa temps vaig llegir la història d’una noia que va dedicar un any de la seva a cuinar, una per una, les receptes del llibre de Julia Child “Mastering the art of French cooking”, un cànon similar. La dona en qüestió, que curiosament es deia Julie, ho va anar explicant en un blog, que es va fer molt famós, i ara n’ha escrit un llibre. M’encantaria poder fer un projecte semblant amb el “Corpus”, però em conec, i sé que exigeix molta més disciplina i recursos dels que poseeixo. Així que un cop més he deixat el llibre al prestatge i m’he decidit per un altre molt més modest, el “Cuina’t” de David Lienas. Un tractat sobre com cuinar per un mateix, amb trucs i receptes no gaire complicades. Per cert, em dóna que el David Lienas deu ser un home d’extrems, perquè ell també és l’autor de “Cuina per a molts. Receptes per a 10 persones o més.

Però aquesta febre bibliòfila ha estat abans de veure l’exposició. Després de la visita, on he pogut aprendre un munt de coses sobre un holocaust que va costar la vida a unes 60.000 persones a l’Europa del barroc, tenia ganes de voltar, d’esbargir els meus pensaments massa centrats en l’horror que havia vist.

He pensat a seure i mirar el mirar el mar una estona des de la terrassa de Cal Pinxo, al mateix Palau de Mar, entre altres coses perquè servidora és l’autora dels texts de la web d’aquests restaurant, tot i no haver-hi posat mai els peus. I segueixo sense haver-ho fet, perquè estava tancat per obres. Tot un rècord a la meva carrera d’escrivent a sou.

Així que he fet una tomb per la Barceloneta, però a les terrasses feia massa fred per estar-s’hi, i no em venia de gust pagar 6€ per unes braves en un bar plé a vessar, amb gent cridanera que em tirar el fum a sobre. La Barceloneta m’encanta –me n’hi aniria a viure demà mateix- i els seus bars també, però avui no em venia de gust. He desfet les meves passes i he tirat en direcció al Born.

No vull ser retrògrada i queixar-me de l’allau de botigues cares i bars moderniquis que s’hi han establert. Entenc que aquests establiments han aportat una nova vida al barri, amén de una certa riquesa. I adoro trobar separats per uns pocs metres un “colmado” dels de tota la vida on encara es pot comprar ví del Priorat a granel i la pastisseria high concept Bubo, del mestre Carles Mampel. Però hi ha una veueta dins de mi que es pregunta quant de temps resistirà el “colmado”, amb el seu aparador d’ampolles folclòriques i les seves mercaderies amuntegades fins el sostre. Tinc la sensació que no gaire, perquè malgrat és el que precisament atrau la munió de turistes que passegen per allà, aquests prefereixen gastar els seus diners en establiments inmaculats decorats per mestres del disseny. I aquest darrer tipus de botiga no és a l’abast dels habitants tradicionals del barri, avis i inmigrants.

Hagués volgut parar-me a la casa vasca, un "imperdible" del Carrer Montcada, però era tancada. I, com sempre em passa, no he caigut que si avançava pel Carrer Ample passaria davant aquell restaurant on vénen ostres i on sempre penso que m’he d’aturar. Quan hi he caigut ja m'havia cruspit uns pebrots del piquillo farcits de tonyina i una clara en un bar qualsevol del Carrer Princesa, tenia fred, i no recordava si les ostres s’han de menjar en els mesos que portan erra o en els que no. S’havia acabat el matí de diumenge, i jo tornava a casa.

I una cita més...

El Fòrum que us anunciava fa un parell de dies que tindrà lloc a Girona, abans es celebrava a Vic. La ciutat dels sants no podia perdre l'embranzida que aquest fòrum li havia proporcionat, i davant el canvi d'ubicació, crea el seu propi Fòrum de l'11 al 14 del mes.
Entre les activitats més destacades , hi haurà el I festival publicitari gastronòmic (a veure si hi són les lluminàries que anuncien una pizza que porta formatge "fet amb llet"), la setmana del porc i la trobada de grups dedicats al Slow Food, un moviment que pretèn preservar la riquesa dels aliments tradicionals i divulgar-ne la vàlua. De fet, fa temps que porto de cap apuntar-m'hi, i potser aquesta iniciativa sigui l'alicient definitiu. L'énfasi del Fòrum de Vic és en el producte. Podeu trobar-ne més informació a la nota de premsa.

El que em pregunto, davant l'allau de trobades, jornades i reunions dedicades a la gastronomia, és quan deuen cuinar els cuiners de renom als seus respectius restaurants. Tinc la sensació que alguns d'ells no passen en la vida pel restaurant, perquè es passen la vida fent ponències i tallers... No vull ser mal pensada, però em vé al cap la vella recomanació catalana "que el llegir no et faci perdre l'escriure."

dissabte, 27 de gener de 2007

Dinar amb iogur

Ahir us comentava que vaig prepar una sopa de porro i poma al curri. Però no la he tastada fins avui (excepte la mica que vaig provar mentre la cuinava), perquè ahir a la nit em quedava coliflor bullida a la nevera i la volia rematar. Així que avui, seguint les indicacions de la recepta a Allrecipes, l'he decorada amb una culleradeta de iogur i me l'he cruspida per dinar. Tot i que les meves impressions sobre el plat segueixen sent favorables, crec que no el faria si esperés convidats, perquè té un aire innegable a compota de poma. Jo crec que no és més que això, un aire, però em puc imaginar perfectament el típic hoste torra**** dient que li recorda a unes postres.

De segon he fet pollastre al forn amb crosta de iogur i cacahuet. Tirat de fer, saborós, amb un punt tailandès, i les restes són igual de bones fredes. La recepta és aquesta:

Ingredients (per a dues persones)

Dues meitats de pit de pollastre, filetejades (uns 400 g)
1 iogur (en el meu cas 3/4, el que en mancava era el que he fet servir per a la sopa), preferiblement desnatat.
1 i 1/2 o 2 cullerades de tahina o mantega de cacahuet (com que sóc una cagadubtes, jo ho faig mig i mig)
1/2 culleradeta de pebre vermell picant.

Escalfar el forn a 190º. Folrar una safata de forn amb paper de plata (així ens estalviarem haver de netejar-la). Ajuntem tots els ingredients menys el pollastre en un bol i els remenem bé. Salpebrem els troços de pollastre i els remullem en la marinada de iogur fins que quedin ben coberts. Els posem en una sola capa a la safata. Al forn uns 35', fins que quedin lleugerament torradets, i sanseacabó lo que se daba.

Originalment, aquesta recepta me la van passar per fer amb petxugues senceres de pollastre, sense filetejar. Però després de provar-la uns quants cops, m'agrada més la versió més prima. En primer lloc, és més fàcil controlar-ne la cocció. La marinada no queda tan seca. I la mida és més raonable, sobre tot si un té pensat servir-les dins d'una pita o sobre un amanit. Si es vol arriçar el rínxol sempre es pot cacahuet picat per sobre abans de ficar-lo al forn, però personalment penso que més val quedar-se curt amb aquest ingredient, perquè si no el gust predomina massa. La foto, per variar, no fa justícia a res...

Per cert, de postre NO he menjat iogur.

Sopa de lletres (i dibuixos)

Tinc molts més llibres de cuina dels que l'escassa àrea del meu piset em permet, i clarament, dels que necessito. Al final, acabo tirant de les receptes d'un o dos o directament passo de les instruccions i els faig servir només com a inspiració. Però n'hi ha dos que m'acompanyen fa més de vint anys, i dels que no me'n sé desfer....


Sí, amics, que s'aparti el Santi Santamaria, que s'avergonyeixi el Ferran Adrià, que allunyin de mi el Larousse Gastronòmic i la guia Michelin! El meu pare espiritual en termes de cuina és el Ratolí Mickey, ajudat per la inefable iaia ànec (o Abuela Pato, com jo la he coneguda sempre).
No sé en quin moment de la meva infantesa em van regalar aquests llibres. El de color blau té el dipòsit legal del 1975, el verd, del 1978. Crec recordar que el Manual de la Abuela Pato em va caure com a entreteniment durant un viatge en cotxe a Madrid per anar a veure al tio Mario, oncle del meu pare, que havia tingut un infart, perquè les dates quadren. Ara bé, pot ser que la memòria m'enganyi i es tractés del Manual de los Jóvenes Castores o el de Yogui, que també contenien alguna recepte de cuina.

Aquests dos llibres tenen un tó molt diferent. Tu libro de cocina, el del Mickey, és un receptari de 92 pàgines molt senzillet [de tant senzillet que algunes receptes resulten pedestres. Vegi's la recepta de "Cacao caliente":

Ingredientes-

1 cucharadita de cacao sin azúcar, 2 cucharadas de azúcar, 1 taza de leche.

Con todo esto... 1. Pon el cacao y el azúcar en una taza con una cucharada de leche. Agita hasta hacer una pasta. 2. Echa el resto de la leche en una cazuela. Ponla a fuego lento hasta que se formen unas pequeñas burbujas alrededor del borde. 3. Echa la leche a la taza y remueve muy bien. Sale una porción]

De tota manera, la simplicitat fins al absurd d'alguns dels passatges del llibre no oculta que és un volum on els anònims autors van dedicar bastant de temps a pensar com explicar les coses als locos bajitos que deia el Serrat. Fixeu-vos a la recepta que he donat d'exemple com es descriu la llet bullint, de manera que sigui fàcil d'identificar. El repertori de receptes és típicament de menjar casolà americà, i està esquitxat per trucs i indicacions. L'apartat que jo encara faig servir de tant en tant és el dels pastissos, que m'encanta no només perquè solen sortir-me bé, sino perquè els dibuixos que il·lustren aquesta secció estan resseguits a llapis. I aquest traç em retorna a algun moment de fa vint-i-cinc anys, en el que ajudada de paper carbó m'asseia a la taula del menjador de casa per calcar en Pluto o en Donald mentre llegia una recepta, o sopava unes "Torrijas Winnie", l'únic plat del llibre que ma mare accedia a fer regularment.

L'altre tom, el Manual de la Abuela Pato, té 188 pàgines i és molt més ambiciós. Els autors, també anònims, barregen llibre de cuina i manual de divulgació històrica. Les anècdotes sobre la batalla de Marató, per exemple, enmarquen tres maneres de preparar bistecs, mentre a sota en Goofy corre vestit de grec en direcció al Partenó. Aquest llibre dóna la sensació de haver estat editat una mica a la babalà, i jo que sé anglès, no entenc massa alguns girs del traductor. Al final, també té un apèndix molt útil i plé de trucs, però és un llibre ben estrany. Sense anar més lluny, hi ha dos o tres receptes d'aiguardent (fomentant el botellón avant la lettre) i fins i tot una de xerop per a la tos, apart de preparacions tan atrevides técnicament com merengues o turrons, o tan "adultes" com un steak tartar. Jo crec que aquest llibre m'imposava respecte, i per això l'he fet servir poques vegades. Potser ha arribat el moment de reconciliar-m'hi...

divendres, 26 de gener de 2007

Concepte friki-gastronòmic del dia

Brix: És la mesura en graus de la quantitat de sacarosa que porta un líquid disolt. I en català de tota la vida, la quantitat de dolç que porta un líquid. Més informació de la que mai haguessiu imaginat que necessitarieu, com sempre a la güiquipèdia.

He dir que aquesta paraula s’ha creuat en la meva vida camuflada en un pot de mandarines en almíbar (literalment: “Almíbar comprendido entre 14 y 17º brix), i que des que he donat amb ella, no paro de pensar-ne usos més divertits. “Té més brix que una peli de la Meg Ryan” o “A aquest briox li falten brix i li haurem de fer bricolatge” (intenta dir la frase menjant-te un polvoró).

Els porros em flipen

No sé si el meu titolar sensacionalista farà que hordes de lectors i masses de patrocinadors s'aboquin a aquest blog, però hi ha un fons de veritat en la idea. Els porros són un dels menjars més agraïts que conec, i dels més versàtils. M'encanta el seu gust dolcet i la seva textura cruixent i flexible, com una ceba que hagués fet musculació i estés fibrada.

Així que mentre escrivia tot això sobre dels salons als que vull anar del post anterior, tenia al foc una sopa, o més aviat una cremeta, que em venia de gust provar. Els ingredients bàsics són com els d'una vichyssoise (porro i patata), però la gràcia de l'afer vé de que aquests es combinen amb poma àcida i que tot plegat es sofregeix amb un parell de culleradetes de curri abans de fer-ho bullir.

L'acabo de retirar del foc ara mateix. L'he tastada, i el primer cop de gust m'ha sorprès. Esperava que la poma no es notés tant, perquè sovint faig servir aquesta fruita per espessir guisos i hamburgueses sense que aporti gaire més que un punt de dolçor. I no. M'he trobat amb l'equivalent gustatiu de l'estructura bàsica d'un perfum: Una nota de sortida àcida i molt marcada, de la poma. Un segon moment més assossegat, on es nota sobre tot el porro i la patata. I un final de curri, que és el que queda en boca.

Més tard la tastaré amb una cullerada de iogur al plat, segons la recomanació de la recepta, i ja us en ensenyaré les fotos. La única crítica que faig a la recepta tal i com la he seguit jo fidelment és que amb 20 minuts de cocció potser la poma encara ha quedat un pelet crua. Però en general és una sopa senzilla i elegant que recorda indefectiblement a l'Índia, que no engreixa ni surt cara. Baixa gastronomia com la que a mi m'agrada.

Dues cites

Diuen que el periodisme és com el sacerdoci, un sagrament del que no pots desfer-te'n un cop l'has rebut. Treient aquest humil blog, jo estic bastant retirada del negoci d'escriure (que no del de les lletres, treballo en una editorial), però em vénen ganes de tornar a la càrrega davant les dues atractives cites que s'acosten...

La primera en arribar serà el Fòrum Gastronòmic 07, que enguany abandona la seva ubicació habitual a Vic i guilla cap a Girona. Del 17 al 21 de Febrer, aquest certamen per a professionals -en el que no obstant això, el primer cap de setmana és obert al públic en general- reunirà al Palau de Fires/Auditori de Congressos de Girona al bó i millor dels cuiners d'aquí, incloent cognoms estrellitzats (estrellats? estrellables?) com ara Adrià, Ruscalleda i Roca; mediàtics, com l'Isma Prados i les Cuineres de Sils, i molts d'altres. A mi m'encantaria assistir a les sessions dedicades específicament als media, però tot dependrà de si em puc agafar festa a la feina. Si no, intentaré com a mínim passar per allà el cap de setmana, a veure què s'hi cuina. Apart de la web, podeu mirar el dossier de premsa aquí.

L'altra cita és el Saló Barcelona Degusta, que vé a ser la versió popular d'Alimentària, i que del 2 al 5 de Març omplirà el Pabelló 8 de la Fira de Barcelona i que resulta un veritable parc temàtic de tot allò que té a veure amb el gust. Si un pensa que s'hi exposaran més de 2000 productes i que l'àrea del Saló és de 30.000 metres quadrats, no cal dir gran cosa més sobre la magnitud de l'event. Jo tinc la santa intenció d'equipar-me amb calçat ben còmode i, bàsicament, passar-m'hi el cap de setmana. La nota de premsa també n'està disponible.

Així que davant d'aquest panorama, espero reprendre la meva condició de membre de la canallesca i poder-vos informar puntualment del que portin aquests salons. En tinc veritables ganes.

dijous, 25 de gener de 2007

De baixa (i no gastronòmica)

Déu n'hi dó el trancaço que porto a sobre. Entre paquet de kleenex i paquet de kleenex, no acabo de trobar el moment de cuinar i he fet el que faria qualsevol bon covard en aquests casos: trucar la mama, perquè més que treure'm les castanyes del foc, vingui a fer-me verdureta bullida i a portar-me aigua amb gas. En aquest estat de coses, on el desgast cutani fa que el meu nas s'assembli al d'un dels rens de Santa Claus, només he fet una recepta digna de tal nom, darrerament.
La vaig descubrir l'any passat per aquestes dates, quan era víctima de la meva moquera anual. Es tracta d'una sopa que ara pràcticament ja cuino de memòria de tantes vegades com la he feta. Rebosa de vitamines, i els ingredients principals són pastanaga i taronges. La meva variació porta el doble de suc de taronja que l'original, i suporta bé els canvis i els experiments. De fet, alguna vegada tinc fantasies gairebé eròtiques de que sóc la mestressa d'un restaurant d'aquells amb decoració que imita un loft i plats molt més grans del que seria necessari. Serveixo la sopa en tres petits gots quadrats (o de diferents mides i estils, si tinc la imaginació creativa), sota el nom de "Declinacions de sopa de pastanaga i taronja".
En un dels gots, la sopa gairebé bulliria. El brou estaria fet amb xai, i aniria aromatitzada amb comí.
En el següent, la temperatura seria tébia, agradablement calentona, però sense passar-se. I el got contindria la sopa segons la recepta original, amb brou de pollastre i estragó.
Per últim, en serviria un got fred -en algun dels meus deliris, l'imagino fins i tot fet de gel- i la sopa estaria gairebé glaçada, per marcar-ne el caràcter estiuenc a base de brou de peix i romaní.
En realitat, jo ja he provat les tres variacions, però ara mateix concebo aquest plat en la versió del pollastre, com l'idoni quan un té tos i el carrer, hostil, és fred com un ex amant. Escalfa l'ànima i cada cullerada és una piscina de vitamines. Un raig de sol contra l'encostipat.

dissabte, 13 de gener de 2007

Dissabte al forn

He vist segells de correus més grossos que la meva cuina. La meva nevera, i no la meva tele, presideix la meva sala. I sota els meus fogons, hi ha un armari i no un forn. Però com que sóc una tossuda, i a diferència de la meva mare, a mi si que m'agrada fer servir el forn ben sovint, en quant vaig venir a viure aquí vaig comprar-me un fornet elèctric. Com que no hi ha més nassos que el forn sigui tan minúscul com la resta de la cuina, casi sempre he de procurar escalar les receptes, per a que càpiguen a les poques safates que són tan petites com per cabre-hi. Però que consti que en aquest cas la mida no importa, i el meu fornet de joguina m'escalfa les pizzes, gratina, torra pà, i, en dies com avui, fins i tot em fa el dinar.

Encara em quedava mig carabassó des de la frittata de dilluns. M'havia jurat a mi mateixa que si estava amarg el tiraria a la bassa sense remordiments, però el cert és que quan he comprovat que encara estava perfectament, he respirat allejuada en veure que no em calia malgastar-lo. Garrepa? Obsessiva? No ho sé, però ara havia de trobar una recepta que només necessités mig carabassó.

I l'he trobada a un altre dels meus llibres de cuina, aquest, dedicat justament als fornets elèctrics de sobretaula. Pà de carabassó, deia. Mmmm... El zuchinni, que en diuen americans i italians, va ratllat amb ceba i parmesà, ou, farina, llet, sal i llevat. I el resultat final és aquest pà de motllo, molt flonjo i més subtil de gust que no semblaria pel llistat d'ingredients.

N'he portat un tros a la tieta Maria, que viu prop de casa meva, i a que sovint faig servir de cobaia amb els meus experiments (o a qui, sentint-me culpable, endinyo la meitat de la racció dels plats particularment rics). Diu que li ha agradat, però una tieta és una tieta, i em consta que m'estima molt...

De tornada em calia un plat principal. Anava boja per probar les hamburgueses marroquines de salmó i espinac que tantes bones crítiques han tingut entre els visitants d'Allrecipes.com Naturalment, la meva versió no podia ser exactament la mateixa que a la web, d'entrada perquè aquí és força difícil trobar salmó enllaunat i de sortida, perquè porto una petita anarquista a dins que es llença a les barricades davat la mera insinuació que cal seguir les receptes al peu de la lletra.

Tot i això, ahir, fent un excés de previsió, me'n vaig recordar de descongelar un tall de salmó i mig paquet d'espinacs. Aquests ingredients es barregen amb un cus cus preparat amb suc de taronja i amb ou, sal i espècies. En teoria, se'n fan hamburgueses que es fregeixen, però com jo he preferit fer-les al forn perque no xuclessin tan d'oli. Les he acompanyat, també segons la recepta, amb una maionesa amb all i pebre vermell. I vaja, eren agradables, però, tan, tan, tan bones com deien les crítiques...
Doncs no.

La meva mare fa una recepta de pasta amb espinacs i salmó fumat que és molt més senzilla, i s'hi sembla molt de gust. A més, la maionesa d'all (versió ianqui de l'allioli) era una mica massa potent de gust per la delicadesa de la resta. Una cosa si que li reconec és que atipen moltíssim. N'he menjat dues, acompanyades d'una llesca del pà de carabassó, i amb prou feines he pogut rematar l'apat amb una taronja.

Macedònia de links

Veig amb alegria que ja hi ha els primers comentaris en aquest blog, molts d'ells provinents de gent que també en té un, i que em proposen altres links. La Gemma, per exemple, a part de ser la persona que porta BCN mon amour, un blog ben apetitós que jo ja havia linkat, resulta que també té un altre on guarda les receptes de la Mireia Carbó al Club Social Caprabo. I jo, que sóc superfan del sentit comú culinari de la Carbó, em trec el barret davant aquesta iniciativa.
D'altra banda, m'escriu el Souver, que ha descobert el blog (o bloc) per les planes d'Egullet. Per a mi, es tracta del millor fòrum sobre gastronomia d'internet, i hi ha molts cuiners coneguts que en són membres o que hi han aparegut entrevistats. Bé, en Souver ens recomana Gourmeticat, una pàgina amb ressenyes de restaurants catalans, pels que volgueu anar sobre segur abans de gastar-vos la pasta sopant fora. I encantadisimo.com, un blog personal que, tot i que no sempre tracta sobre menjar o beure, quan ho fa és realment molt complet.

dilluns, 8 de gener de 2007

Frittata amb fiblades

No, no sóc masoquista. Però avui m'he passat la tarda al gimnàs, intentant debades posar una mica de remei a la disbauxa nadalenca, i després d'una classe estil Abu-Ghraib de "Glutis, abdominals i cames", m'he arrossegat fins a casa amb gana i fiblades. I m'he posat a cuinar.

Potser he pensat que, ja que havia fet l'esforç, més valia no atacar la sobrassada i el formatge de Maó. O tal vegada m'ha pesat, un cop més, pensar la lenta agonia dels continguts del meu calaix de verdures. Així que m'he decidit a fer una frittata. Una què???????


Sí, una frittata. Vaja, una truita de tota la vida, però gairebé amb més farcit que ou i amb una mica de formatge per sobre. La idea és que primer s'han de coure els vegetals i després tirar-hi l'ou pel damunt i deixar-ho cuallar tapat cinc minutets abans d'abocar-la en un plat i guarnir-la amb formatge o altres ingredients. L'emigració italiana a Estats Units ha popularitzat aquest plat a Nordamérica i per això en corren moltes receptes a internet. El resultat final no és ben bé com el de les nostres truites tradicionals, sino que recorda més aviat a una quiche, però sense la crosta.

La meva tenia espinacs, pebrot verd, ceba i carabassó. Sé que la foto que n'he fet és més aviat patètica, però teniu en compte que per quan he acabat de cuinar podia haver cridat allò de "no siento las piernas". He deixat de barallar-me amb la càmera digital, he depositat el meu dolorit cul en una cadira, i he endrapat aquest festival de verd, de textura suau i gust viu. Al cap i a la fi, una no és masoquista.

O potser sí. Perquè ara que hi penso... Què carai faig escrivint al blog si m'estic adormint a sobre?

dissabte, 6 de gener de 2007

Una recepta amb gust àrab

... o potser més aviat mediterrani, és aquesta que he fet avui. Per culpa d'una albergínia.

A mi m'encanten les albergínies, però les trobo emprenyadores a més no poder. Cal tirar-hi sal per drenar-ne el líquid amargant que de vegades deixen anar, s'han de cuinar d'una vegada, i més val no deixar-ne restes o perden tot la textura. O potser jo sóc patosa i no sé com treure'n el millor rendiment, però tinc entès que hi ha més gent que pensa igual.

Però el fet és que m'agraden molt, i que l'altre dia a la fruiteria en vaig comprar una, imbuïda potser de l'esperit del nou any que m'impulsa a menjar més bé. Vaig fer una ullada per diferents webs i llibres, i em vaig decidir per aquesta per dos raons: a) També porta cigrons (propòsit pel 2007 nº 73: menjar més llegums) i b) té reminiscències del menjar d'Orient Mitjà, que em torna lela.

La recepta és de pites farcides amb albergínia i ceba sofregides, a les que s'afegeixen cigrons de pot, suc de llimona, comí, menta i formatge feta. La única variació que he fet respecte a l'original ha estat canviar la menta fresca per seca. El petit desastre han estat les pites. Les industrials sempre em solen quedar bé i fàcils de farcir, però aquestes, que eren comprades a una botiga libanesa del barri, m'han quedat torrades i planes, com si fossin papadoums indis. No obstant, era un plat molt agradable, evidentment bastant sà i d'un sabor que em sonava realment molt familiar. Potser en una altra ocasió intentaré canviar la feta per una salsa de iogur, i faré servir menta de debó enlloc de la de pot. La prova de foc serà aquesta nit, quan me'n mengi les restes. Segons les ressenyes de la web on la vaig treure, es pot reescalfar i no perd... A veure si serà cert i trobo així la manera de reconciliar-me amb l'albergínia.

Per aquesta nit, també he fet una sopa de tomàquet i taronja aromatizada amb gingebre, que he tret del llibre del que us parlava ahir.

divendres, 5 de gener de 2007

Dos experiments

Quan arriba el cap de setmana m'agafa la vena d'intentar coses noves a la cuina.

El meu primer experiment té a veure amb el tema del que parlava ahir, de no tirar el menjar. La nit passada vaig obrir un cartró de crema de carabassa (sí, la que s'anuncia amb allò de "sopem fora?"). No estava mal, però un cop més se'm presentava la qüestió de com donar-li un altre aire. I m'he dit, i si en lloc d'una crema la reconvertissis en una salsa? I tal dit, tal fet.
He bullit mig paquet de tortellini d'espinac i ricotta, i mentre es feia he picat unes nous (per allò que diuen tots els cuiners famosos que els plats han de tenir textures diferents), he ratllat una mica de parmesà. He escalfat la crema que em quedava al microones i ho ajuntat tot. El resultat final ha estat bó, però em demanava que li tirés una mica de pebre o un altre picant i realment s'ha notat la diferència quan ho he fet. És un plat únic ben nutritiu, no gens complicat, i dels que ajuden a netejar la nevera... No n'he fet fotos, eren les quatre de la tarda i servidora es moria de gana.

Del que sí n'he fet és d'un pà que he preparat aquesta tarda. Es tracta d'una especialitat del sud d'Estats Units, que es fa amb farina de blat de moro i es cou a una paella dins del forn. La meva recepta no és la canònica (de la que en podeu trobar un exemple aquí), sino una que he tret d'un dels meus llibres de cuina preferits, "Healthy cooking for two (or just you)", de Frances Price. Ignoreu-ne l'horrible portada que es veu a Amazon. Ja en parlaré més d'aquest llibre, però val molt la pena, perquè totes les receptes són per 1 o 2 (o 2 o 4, en algun cas) i solen sortir bé, que és més del que podria dir d'alguns llibres escrits per cuiners de casa nostra. A més, l'autora és dietista i xef, una combinació molt afortunada, no?

El principi bàsic d'aquests pans és escalfar greix en una paella que pugui anar al forn. Paralelament es prepara una massa amb farina de blat de moro, iogurt o llet agra i un ou. A mi se me'n ha anat una mica l'olla i li he tirat poc més la meitat de farina de la que tocava (coses que passen quan sona el mòbil i ets a la cuina), però crec que ha estat positiu perquè ha quedat ben lleuger i gustós.

S'ha de coure uns 20 o 25 minuts, i girar-ho sobre un plat. Cal menjar-lo molt calent. Pel que sé, és el típic plat que es fa servir pels esmorzars de forquilla, i naturalment, també recorda les arepes i els tamales de Centre i Sudamèrica. I em sembla una gran solució per tenir pà a casa en cas de necessitat.

dijous, 4 de gener de 2007

Entre poc i massa

Hi ha un tema que em porta de cap cada cop que vaig a comprar, i en especial quan passo per la fruiteria. Agafo una bossa de plàstic pels tomàquets, una altra per les cebes, una tercera per les patates... I així fins a sis o set en cada ocasió. I aquestes petites bosses no tenen cap altre sentit que les de facilitar la feina a la caixera, perquè un cop arribo a casa no sé què fer-ne. Són massa petites per transportar res; no serveixen de bosses de la brossa, oblida-te'n d'elles per congel·lar.
Quan vaig començar a viure sola, comprava bosses de la brossa. Ara, ja no. Aquí no passa com a Alemanya, on et cobren religiosament cada bossa de plàstic que fas servir al súper. I em sap greu.

Adoro sopar de tant en tant unes pseudopizzes que preparo amb base de tortilla mexicana. Es couen molt de pressa al forn, tenen una mida raonable, i, si un és relativament moderat, no són una bomba calòrica sino una delícia vegetal. Però visc sola, i m'és molt difícil gastar un cartró o un pot de tomàquet fregit en poc temps. I el mateix em passa amb altres menjars, sobre tot preparats. Pel solter amb una certa vida social, la frasse "consumir antes de dos días" és gairebé una garantia de que s'haurà de tirar menjar. No és estrany que els fabricants se n'hagin adonat i hagin vist una oportunitat de negoci. Ara bé, quan et mires amb una mica de cura el paquet de pà de motllo petit, o els cartrons de gaspacho individuals, aviat arribes a la conclusió que, o bé et cobren per un envàs més petit, o et prenen el número.

Sé que aquesta qüestió no es pot solucionar fàcilment. Hi ha coses que són com són, quant a la mida, i tinc bastant assumit que si em compro una col, me'n sobrarà. Tot i que procuro congelar, no sempre és factible, com tampoc no ho és reciclar. Què he de fer amb l'oli de cocció, si el camió de l'ajuntament només és al meu barri a partir de les nou del matí, que és justament a l'hora en què entro a treballar?

Comprar orgànic i local, sense malgastar, és complicat, lent i car. No fer-ho, és irresponsable.
I entre mig hi sóc jo.

dimarts, 2 de gener de 2007

Un entrepà ràpid

Després de tants dies de menjar massa abundosament, avui necessitava alguna cosa senzilleta.

He descongelat dotze llagostins i els he pelat. Després els he barrejat amb un parell de cullerades de formatge suau de terrina (estil Filadèlfia), una miqueta de wasabi i una ceba tendra tallada a tires. Ha quedat un bloc compacte.
Sobre dues llesques de pa de motllo de cereals, he posat les restes d'una bossa de rúcula que ja estava empadronada per arrelament a la meva nevera, l'he amanida amb una mica d'oli d'oliva verge, i ho he tancat amb la pasta de formatge i llagostins...

Llàstima que no tinc piles a la màquina de fotos, però com que l'invent m'ha agradat, el repetiré i prometo postejar-les.

Això sí, després de les festes, ara toca fer bondat.

Dinars de Nadal (III i últim)

El nostre següent plat eren llagostins i el salmó de la tieta Ramona. Tot i que a mi el salmó marinat - malgrat aquest potser no en fos l'exponent més canònic de la història, perquè la tieta Ramona sempre va amb presses i el posava a marinar només un parell de dies abans del dinar- m'agrada força, i que la salsa que la tieta insistia que provéssim (amb iogur i ceba en pols) li esqueia prou, crec que no va ser cap despropòsit que suprimíssim el plat, perquè apart de que el desballestament dels llagostins solia acabar amb alguna copa bolcada, provocada per alguna mancança en la destresa a l'hora de pelar-los amb ganivet i forquilla, eren massa menjar.
I ho eren perquè després venia el gall d'indi, el pavo, el plat sense el qual el Nadal no hagués estat Nadal per a nosaltres. Per assegurar-se que tothom pogués triar la part que més li venia de gust, els meus oncles van deixar de comprar-ne un de sencer ben aviat i n'encarregaven una vintena cuixes i pits, que uns dies abans injectaven, com si fossin uns aprenents de doctor House, curosament amb brandi.
La tieta Maria les rostia en una cassola de fang, amb molta ceba. I apart preparava un segon rostit, amb butifarres, panses, pinyons i orellanes, que simulava el farcit. Innecesari és dir que cada any en sobraven, i que a més de les bosses amb regals i paper d'embolicar espatxurrat, sempre ens enduiem uns petits farcellets de paper de plata amb les restes del gall d'indi. Qualsevol suggerència per part d'ella de canviar el menú hagués estat rebuda malament pel tiet Serra. El gall d'indi era el plat de la seva infantesa, i per a nosaltres es convertia en un sacrament.
Per acabar, les postres i el xampany, que encara no es deia cava. Torrons que ens havia regalat una amiga pastissera dels pares -que tenia l'adeqüat nom de Glòria Canela-, neules que la meva germana cruspia amb devoció, xirimoies que feien les delícies de la mare. I una llarga sobretaula amb licors. Els nanos exploràvem el soterrani de la casa, plé d'andròmines que ens feien somiar, paperots col·leccionats pel meu tiet, estris en desús, eines, gerros i quadres de principi de segle guanyats en envelats... Un món màgic del que a mitja tarda els meus pares em prenien, per agafar el cotxe, arribar a casa, beure molta aigua mineral en gas, treure'ns tota la roba de mudar i dormitar davant la tele.

Dinars de Nadal (II)

Hi ha una imatge que no tinc clara, i que em fa dubtar de la meva pròpia credibilitat com a narradora. Quan recordo l'entrada de la sopa de galets a la sala dels tiets, on tots seiem una mica apretats al voltant d'una taula quadrada, de vegades veig una gran olla de metal, mentre que d'altres se'm apareix una sopera blanca de porcellana, molt clàssica, pura, brillant com el brou que conté.
No sé quin és l'origen de la riquesa del brou. Semblaria que fos un ingredient sortit de la natura ja tot complet, com les pastanagues o la carn, com si es tractés de la llet, de l'aigua o d'un altre líquid natural. El seu color es groguenc, gairebé blanc. La tieta -o de vegades, la meva germana- el serveixen en plats fons molt plans. Un parell de cullerots, com a molt. Fumeja. Sobresurten els enormes galets, sencers, que creen un paissatge de dunes blanques a la superfície del plat, només interromput pels troços -gairebé llesques- de pilota.
Mentre la tieta serveix, algú obre el vi. Potser el meu germà ha portat alguna exquisidesa de preu mitjà -un Somontano, tal vegada- o jo he trobat d'oferta un vi de Iecla, lloc de naixement del pare. Els meus nebots fan broma i demanen vi, tot i que no tenen l'edat.
La mare, o la tieta Maria resen un pare nostre i una salve, recordant els qui no hi són. Qui creu, també resa. Qui no, simplement recorda.
Però la melanconia es trenca amb un brindis, i algu conmina a començar el brou abans no es refredi.
Mentre escric aquestes línees, he posat una olla al foc a la meva pròpia cuina. Sé que malgrat les bones intencions, la meva sopa no serà ni remotament igual. Una patata, un porro, una ceba, quatre taquets de pernil… El soroll del gas i la lenta efervescència de la cocció em conforten mentre descric els meus dinars de Nadal. No m’estranya que el brou es recomani en cas de grip, ni que una de les franquícies més conegudes de llibres d’autoajuda sigui la de “Sopa de brou per l’ànima”. És la nutrició i el calor en estat pur, i quan el dia de Nadal tastem el de la tieta Maria, la següent part del ritual mana que exclamem com li ha quedat de bó. Tothom sap ja que quan arribin les postres estarem massa plens; tothom repeteix.