dimarts, 27 de febrer de 2007

Raviolis de bolets

L'Eva és una de les meves companyes de feina. Però no és només això, és una amiga de debó, amb qui compartim molta gent (del passat, del present, i espero que del futur), història laboral (damnificades de l'aire condicionat de Grupo Zeta, uniu-vos), i interessos. Entre ells, la cuina.
Nota pel jefe: si per casualitat estàs llegint això, només ho fem fora d'hores d'oficina! A la feina treballem i callem, sense pensar en altra cosa que en el bé de la nostra gloriosa empresa. Ha colat?
L'Eva cuina unes llenties que tota l'editorial ha anat copiant, i el seu senyor nòvio prepara una truita de patates de les que s'han de menjar de peu i aplaudint. Jo la torturo a diari amb les coses que perpetro als meus fogons, i li explico tota idea culinària que em passa per la neurona.
Fa unes setmanes, em va donar per fardar d'haver fet raviolis de trompetes de la mort seques, que havia comprat a la Boqueria. No sé si no li vaig arribar a expressar prou bé que és una el·laboració a parts iguals gustosa i emprenyadoreta, o que l'Eva és més valenta que jo, però el cas és que li han regalat un sac de bolets secs i li vé de gust provar-la. Així que per a ella i per a tots vostès, heus aquí la recepta, adaptada del llibre How to cook without a book, de Pamela Anderson.
L'autora, que després d'anys i panys de sentir conyetes respecte al seu nom deu tenir l'enginy força esmolat, ha inventat la tècnica de transformar els wontons sense coure que venen als supermercats dels xinesos en pasta italiana preparada per farcir. Imagino que la seva idea també es podria dur a terme amb làmines de canaló de les que no necessiten cocció, però no en puc donar fe. Com sempre passa amb la pasta fresca, val més preparar-los just abans de menjar-los, i si voleu posar-hi alguna salsa, cal que la prepareu abans (tot i que un raig d'oli extra verge, una mica de parmesà i potser un parell de fulles d'alfàbrega fan més que el fet).

Raviolis de bolets

Ingredients (per a 4 persones, uns 24 raviolis)

Un paquet o dos de pasta de wonton, descongelats.
Una mica de farina, per empolsinar el marbre de la cuina.
30-40 gr. de bolets secs
2 dents d'all pelades, sense el nervi
150 gr de xampinyons tallats a dernes
2 cullerades d'oli d'oliva
1/2 culleradeta de farigola seca
Sal i pebre negre
1 terrina de ricotta o més o menys, 3/4 de got de formatge de cabra esmicolat
1 ou.

1. La primera operació que cal fer és assegurar-se que el marbre de la cuina està net i sec, i preparar la farça dels raviolis. Si hi ha pressa, es poden posar els bolets secs dins d'una tassa o got de pyrex o porcellana que aguanti la calor dins d'aigua bullint fins que es posin tous, però si teniu un dia i mig per perdre i us en recordeu de posar-los en remull amb antelació, també quedaran tous. Us ho feu com us ho feu, escorreu-los ben bé (reservant el líquid sobrer per aromatitzar un brou o una salsa en un altre moment) i passeu-los pel túrmix barrejats amb l'all. Afegiu els xampinyons i tritureu-ho altre cop.

2. Escalfeu l'oli en una paella de mida mitjana. Quan començi a brillar, tireu-li la barreja de bolets , la sal, el pebre i la farigola. Salteu-ho fins que tot el líquid s'hagi evaporat (uns cinc minuts). Passeu-ho a un bol i afegiu-hi el formatge (fora d'aquest context jo no suporto la ricotta, per insípida, però aquí no queda malament...). Controleu el punt de sal i espècies. Tireu-hi l'ou i reserveu-ho.

3. Feu bullir aigua en una cassola no gaire profunda, amb sal, un raig d'oli i -si la teniu a ma- una fulla de llorer.

4. Enfarineu lleugerament el marbre de la cuina i repartiu-hi sis embolcalls de wonton. Poseu una cullerada de farça al centre de cada un. Suqueu l'índex (oi que us heu rentat les mans, marranos?) en un got d'aigua i passeu-los per tota la vora de cada wonton.

5. Tapeu-los amb un altre wonton, i intenteu segellar-ne les vores perque no quedi aire dins. Compte, són fràgils! Transferiu-los a una safata o a una reixeta.

6. Bulliu-los de vuit en vuit durant tres minuts, remenant-los suaument al principi per a que no s'enganxin entre ells. Se sap que estan cuits quan la pasta que hi ha sobre la farça s'ha tornat translúcida. Serviu-los amb una miqueta del líquid de cocció i la salsa.

Notes: Jo vaig fer tota la recepta amb trompetes de la mort seques. Però com que no me'n recordo de quantes n'havia comprat, escric les quantitats canòniques. Més val anar coent els raviolis i anar-los servint sobre la marxa que bullir-los tots de cop o esperar a que estiguin tots llestos, perquè en el primer cas s'enganxen o es desfan i en el segon queden freds.

dilluns, 26 de febrer de 2007

Musclos de la Pepa

Des de que els dinosauris caminaven per la terra, recordo que la meva mare ha fet una recepta de musclos amb salseta sempre que venien amics o calia preparar un pica-pica... Recordo fins i tot haver-los portat amb una tartera a berenars infantils a la platja, cosa que em feia avergonyir perquè la resta de nens portaven marranades variades (cornes, xips, etc) o, com a molt, una truita de patates (Heu observat que quan es munta un àpat de grup sempre hi ha algú que corre més a l'hora de dir "portaré truita de patates"?).
Bé, el cas és que jo renegava d'aquests musclos, i ara no paro de fer-los sempre que tinc gent a sopar. Com dissabte.

Musclos de la Pepa

1 kg de musclos
1 ceba
1 all
1 polsim de pebre
1 culleradeta de mostassa, millor Dijon o antiga
1 raig de vi dolç
Julivert picat
2 cullerades de tomàquet fregit
Oli per fregir
Sal

Posar els musclos en una paella, tal i com es compren (amb closca i tot), amb un rajolí d'aigua. Girar-los de tant en tant fins que s'obrin. Deixar refredar i descartar aquells musclos que no s'hagin obert. A la resta, treure'ls la barba i la part negra, i llençar-les. En aquest punt es poden congelar els musclos ben embolicats en dos paquets (per a una altra ocasió) o continuar amb la recepta.
Fregir la ceba picada amb l'all tallat sense el nervi amb un rajolí d'oli, i sal, fins que sigui daurada. Cal vigilar que no es cremi, remenant sovint. Afegir la resta d'ingredients, barrejar-los bé i deixar-ho coure un parell de minuts.

dijous, 22 de febrer de 2007

Més menjar de lost...

Lentament torno a la vida postejadora, de la que he estat allunyada la darrera setmana per raons que no venen al cas. Prometo tornar-m'hi a posar avui mateix.
De moment, aquí hi ha un link amb més informació de la que mai vau pensar que voldrieu saber sobre el menjar a Lost. Enjoy.

dimecres, 14 de febrer de 2007

El menjar de "Lost"


ATENCIÓ... AQUÍ SOTA S'EXPLIQUEN DETALLS DE LA TRAMA DE "LOST" ("PER
DIDOS")!


Sé que darrerament les entrades d'aquest blog potser han estat molt serioses. Tenint en compte que aquesta pàgina es diu "Baixa gastronomia", avui toca dosi de frikerío i diversió. Els visitants habituals del blog potser hauran caigut en el fet que arxivo les entrades antigues sota el nom de "Previously on Lost". Aquesta referència enllaça directament a una série que adoro, "Perdidos", que aquí ha anat emetent la Primera. Aquí s'han emés les dues primeres temporades, però gràcies a internet és factible -tot i que potser no del tot legal- veure'n, en el moment d'escriure això, fins al capítol set de la tercera temporada.
La sèrie explica la misteriosa vida dels supervivents d'un accident d'avió en una illa aparentment deserta. Sense voler destripar-la a ningú, és evident que per la pròpia premisa el menjar hi juga un rol important, particularment en relació amb el personatge del Hurley, obés i aficionat al menjar brossa (quan li toca la loteria, treballava en una cadena de pollastre fregit).

Els nàufrags, al final de la primera temporada, consegueixen obrir-se pas fins a un misteriós búnker aïllat a la selva. Un dels descobriments més impactants que hi fan a dins és una habitació plena de menjar etiquetat amb el logo de l'enigmàtica Iniciativa Dharma. La tasca de repartir-la recau sobre les espatlles del Hurley, i això li crea tota mena de conflictes ètics (un capítol memorable de la segona temporada es centra només en això). Més tard apareixeran altres escenes, bé en temps real, bé en flashback, on el menjar juga un paper importantíssim. Sense anar més lluny, la primera escena de la tercera temporada (que tots els fanàtics com jo portàvem esperant mesos per veure com a bons adictes), comença amb algú que enforna galetes.


Tot això vé perquè un grup d'amics dissenyadors gràfics de Nova Iork, en un sà exercici de conyeta, van decidir crear unes etiquetes de la Dharma Initiative per tunejar el menjar que havíen preparat... per una festa dedicada a veure la sèrie. I ara els han pujat a internet en format PDF per a tots aquells que com jo som "culo veo, culo deseo" i ens pensem copiar descaradament aquesta idea a la primera de torn. Podeu descarregar-les prement aquí.

Com us deia, "Lost" és una sèrie de misteri/ciència-ficció/aventures molt atípica. D'entrada, els arcs argumentals són llargs, i els guionistes es permeten estirar el suspens i exprimir-lo a fons. El menjar, a la sèrie, com a la vida, és una metàfora davant moltes altres coses.

diumenge, 11 de febrer de 2007

A Vic

Acabo de tancar la porta del pis, després de baixar-me del tren que m'ha portat des de Vic. La meva visita a la capital d'Osona ja estava programada feia dies, però haver-ho pogut fer acompanyant la premsa que venia de Madrid i alguns restauradors ha estat molt il·luminador. No em vull enrollar ara sobre el dinar de premsa -entre d'altres coses, perquè estic força cansada- però m'ha fet reflexionar molt sobre el patrimoni gustatiu i cultural. Hem estat al restaurant Paradís de Can Amat (on jo havia estat anys enrera en en una boda, sense que aleshores em deixés cap impressió perdurable), on ens han servit una calçotada, un pica-pica excel·lent de pedrers de vedella, foie i magret; pularda a l'antiga, i unes quantes postres, entre els que hi havia bunyols i orelletes d'Ulldemolins. I m'he descobert a mi mateixa, amb la meva migrada sapiència, fent apostol·lat d'aquesta cuina de la que ara sé que en sé més del que creia, o que, millor dit, és molt més desconeguda més enllà de l'Ebre del que ens pensem. M'havia jurat a mi mateixa que no obriria gaire la boca per no ficar la pota. Després me n'he adonat de la curiosa manera que té la gastronomia, com a cultura viral, a ficar-se en el nostre subconscient, en la nostra vida. Perquè m'he atravit a anar explicant com es calcen les cebes i es converteixen en calçots? Qui m'ho ha dit a mi, que la pastisseria fregida de les Garrigues i el Priorat és d'arrel àrab? Com he acabat explicant la presència de carquinyolis en la picada d'alguns romescos? No, no ha estat el vi.

L'explicació és clara, i pertany al terreny de l'antropologia: Una taula és un lloc on la tribu s'uneix a explicar històries. Entorn del foc metafòric, he comentat aquestes coses mentre aprenia sobre el possible origen carlista de la truita de patates, les arrels espanyoles de la truita a la francesa, i molts altres fets, anecdòtics, trivials, inclús relacionats purament amb el camp del safareig o, per contra, polítics i seriosos.

El Fòrum de Vic aposta descaradament pel producte. He de reconeixer que aquest aspecte m'amoïnava una mica, perquè darrera algunes postures essencialistes, de vegades m'ha semblat que s'hi amaguen actituts snobs, reaccionàries o deshumanitzadores. No podia estar més equivocada. El producte significa també la cultura que l'envolta. Només m'ha calgut la xerrada que hem tingut amb el gremi de bacallaners per entendre que això era així. Fora de Catalunya no hi ha botigues o parades on es vengui bacallà dessalat, llegum cuïta i olives. Nosaltres les donem tant per fetes, que no veiem com desapareixen lentament, i amb elles una part integral del nostre paissatge, de la nostra existència...

Tot i les presses - havia d'agafar el de les 20:45 cap a Barnacity, replet d'estudiants que tornaven del cap de setmana- he agafat informació sobre un munt de coses que, espero, donaran peu a textos per aquest blog. I com a final, he anat a la presentació del llibre de Carlo Petrini "Bueno, limpio y justo", en el que explica les tesis del Slow Food. Encara que jo m'hi he apuntat (sóc pesadeta amb el tema, ho sé), no sabia fins a quin punt arribava la radicalitat de la proposta. En Carlo Petrini és un comunicador nat i un revolucionari. L'antitesi del gourmet pijo i malcriat. Escriuré més sobre ell i sobre el seu llibre pròximament, però d'entrada heu de saber que està infinitament molt més a prop del No Logo de la Naomi Klein, de l'altermundialisme, que de l'exquisidesa elitista. M'ha sabut greu haver de sortir corrents de la seva conferència, amb el temps just de comprar-me el llibre i volar cap a l'estació. En resum, que m'he quedat amb gana...

Disgressió sobre l'ètica

...o "eticitat", com en diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Adverteixo: Aquest no és un post sobre gastronomia, tot i que parlaré sobre el que suposa - i sobre el que no suposa- vendre's per un plat de llenties.

Tota aquesta reflexió que vull fer neix del fet que m'he acreditat com a premsa per als Fòrums de Vic i Girona el Degusta de Barcelona. I m'he hagut de plantejar si era lícit que un modest blog que acaba de començar, i en el que no pretenc de cap manera escriure des del punt de vista d'una experta, tingui el privilegi de tenir l'accés més fàcil que la resta dels mortals a l'interior d'aquests events.

A la meva vida diària, exerceixo de cap de premsa d'una editorial de còmics. Les pàgines dedicades a aquest tema s'han multiplicat en els últims anys, i cada setmana rebo un munt de mails que em demanen tebeos per ressenyar. Naturalment, no els puc atendre a tots. Però amb el pas del temps, ja no em guio només pel nombre de visites que tingui un blog, sino sovint per la qualitat dels seus continguts. Prefereixo enviar un llibre que potser val 20 euros a algú que me'n farà una ressenya rigorosa però interessant i ben escrita i que potser no tingui tants lectors, que a certes pàgines molt visitades on els que hi escriuen desconeixen les nocions de subjecte, verb i predicat.

Dit això, també he exercit de periodista en mitjans on les empreses feien qualsevol esforç per sortir. A Woman rebiem regals i regalets, propostes de viatge, convidades a dinar. No crec que sigui una inmoralitat parlar d'una cosa pel simple fet que hagi estat un gabinet de relacions públiques qui t'hagi cridat l'atenció sobre el tema. El que no és lícit és parlar-ne bé només perquè t'ho han donat gratuïtament.

Però els blogs som i no som mitjans de comunicació. Jo no tinc obligacions amb els anunciants, però tampoc diners per pagar-me àpats a tots els restaurants que voldria ressenyar. La meva veu, ja ho vaig dir al principi, és la de l'aficionat a la gastronomia. Jo en sóc una. I també sóc periodista. Però això no em converteix en periodista gastronòmica. Ergo, la meva perspectiva ha de ser una altra. Un blog no té dret a res, "per se", i per això agraeixo qui em dóna una acreditació, que proporcionarà l'oportunitat als meus lectors de tafanejar en un món, el gastronòmic, que jo descobreixo entre l'excitació i l'estupor. Ja us ho aniré explicant.

dissabte, 10 de febrer de 2007

Vic, un possible menú degustació

Estem a poques hores de que comenci el Fòrum de Vic i el programa s’anuncia ben farcit de propostes interessants. Una advertència: Aquest és un fòrum per professionals, les coses com siguin, i tot i que hi ha algunes ponències fascinants, no heu d’oblidar que moltes tindran un caràcter força técnic. Però la organització, conscient de que som molts els cuiners amateurs que potser farem un tomb per Osona aquests dies, ha volgut organitzar un munt d’actes paral·les, un “off forum” com si diguessim, que justifiquen sobradament l’excursió.

Com que és impossible fer-ho tot, des d’aquí us proposo una sel·lecció personal d’allò que em sembla més interessant, vist des de l’òptica d’una rookie dels fogons. Tota la informació està extreta de la pàgina de Forum Vic (on hi ha el programa sencer) i del dossier de premsa, però els comentaris en cursiva són meus. I recordeu que a l’hora de dinar els restaurants de la ciutat s’han posat d’acord per oferir menús basats en els productes-eix del Fòrum.

Llibreria Gastronòmica

Recinte firal el Sucre, 12, 13 i 14 de febrer
El FòrumVic’07 disposarà d’una biblioteca-llibreria de més de 300 volums, relacionats amb temes de gastronomia, i centrats especialment ens els productes tractats durant el Fòrum, que són el porc, el bacallà, el pa i bolets.

Només una recomanació: compte amb la VISA, que les llibreries gastronòmiques les carrega el dimoni.

Pig Vic, I Festival Publicitari Gastronòmic

Lliurament de premis i exposició de treballs presentats

14 de febrer.
Sala H, Carrer Dues Soles, 2 Vic. A les 6 de la tarda.
Festival publicitari adreçat a estudiants.

Pot ser divertit. Quan jo estudiava periodisme havíem passat moltes hores rient de amb els qui estudiaven publicitat i les seves fantabuloses idees.

Recorregut en relació a la cuina medieval

El menjar medieval a les obres del MEV. Àpats, gustos i costums a la cuina catalana.
Museu Episcopal de Vic, dimarts 13 de febrer a 2/4 de 9 del vespre i dia 17 a les 6 de la tarda

IMPORTANT:
s’ha de fer reserva prèvia a l’Oficina de Turisme de Vic.

Acompanyats d’un guia us convidem a fer un recorregut per les escenes que ens descriuen els elements relacionats amb el menjar medieval a les terres catalanes.

Atenció: Típica activitat amb pinta d’omplir-se en un moment…

Sopar a les fosques

Capella de la Pietat, dimecres 14 de febrer, a 2/4 de 9 del vespre

IMPORTANT:
s’ha de fer reserva prèvia a l’Oficina de Turisme de Vic. El preu del sopar és de 22 €.

Una vetllada gastronòmica en la obscuritat que ens permetrà descobrir noves sensacions i experimentar una dimensió diferent de la realitat que ens envolta.

Tot i que sobre el paper aquest acte em pica la curiositat –a Berlín hi ha un restaurant que porta pel cap baix cinc anys oferint sopars d’aquesta mena- alguna cosa de mi no se’n refia de ficar-se coses a la boca sense veure-les abans.

Per nens

Dissabte, 18 de febrer, a les 11 del matí, taller de pilotilles a la plaça Major; tot seguit, espectacle de titelles Receptari, de Teia Moner.

Una opció educativa per aparcar-hi els nens sense mala consciència.

Conferències

Dilluns 12 de febrer a les 6 de la tarda, a l’Auditori Caixa Manlleu. La cuina d’abans. Xerrada sobre la cuina tradicional catalana, que segueix en plena vigència, amb l’àvia Remei i Pilarín Bayés.

Si vas creixer a la Catalunya dels anys setanta i vuitanta, no tens excusa per no anar veure la Pilarín Bayés. Xut de nostàlgia directe a la vena.

Exposició monogràfica de literatura i gastronomia

Del 6 al 20 de febrer. Biblioteca Joan Triadú

Durant els dies del FòrumVic, la Biblioteca Joan Triadú presenta una selecció de 41 llibres relacionats amb el món gastronòmic. Aquesta mostra ve complementada per una guia de lectura que recull totes les publicacions d’aquesta exposició.

Convido a unes braves a qui m'aconsegueixi aquesta guia de lectura.

Exposició La matança del porc

De l’11 al 14 de febrer. Recinte Firal

La tradició familiar de matar el porc simbolitza la supervivència d’una manera de viure i uns costums que durant segles van ser generalitzats a bona part de l’univers pagès català. L’exposició que veurem il·lustra els passos més significatius d’aquest costum que avui es conserva a diversos racons del nostre país. Les fotografies són de Vicens Gimenez Juvé, fotògraf que compagina el fotoperiodisme amb la publicitat.

Fans del gore, aquesta és la vostra!

III campionat de joves cuiners

Final: Diumenge 16:00 a El Sucre.

Rieu-vos-en d’OT. Aquí, i ho dic sense ironia, es viuran algunes de les emocions més intenses i boniques de tot el Fòrum.

Flamenc&Gastronomia (amb el grup Koskilleo)

Dilluns 12 de febrer a les 9 del vespre, al Casino de Vic. El preu és de 5

Degustació de pernil ibèric i una selecció de formatges acompanyat d'una copa de Fino.Flamenco Finito

Pernil ibèric, formatges i flamenc per només 5 €? La ganga del fòrum!

Em deixo un munt d’activitats al tinter, per no esmentar totes les propostes que hi haurà a la Gastroteca, que és l’espai central on hi ha els expositors i on hi ha –¡repitan conmigo una vez más!- la gent de Slow Food, que presentaran el llibre “Bueno, limpio y justo”, de Carlo Petrini, fundador del moviment.

Dades pràctiques:

On? A Vic, al recinte Firal El Sucre, i en altres espais de la ciutat.

Quan? A partir de diumenge, fins al 14 de febrer

Quant? Depèn. Si un s’apunta a tot el congrés, el preu són 480 €. Però moltes de les activitats complementàries són gratuïtes o molt baratetes.

dijous, 8 de febrer de 2007

Xocolata sota la pluja

Avui tocava fer uns quants encàrrecs pel centre. Entre ells, anar a buscar les samarretes de Catalunyam que em vaig encarregar (calçots i pà amb tomàquet). Sortint de la feina, tot i que el dia més aviat era com per quedar-se a casa, m’he teletransportat amb la línea groga fins a Jaume I.

Però malgrat la pluja, de seguida he vist que el dia era diferent. Menys gent, menys cotxes, més silenci. Plovia massa pels turistes, però no pels viatgers. Es podia caminar en la foscor del capvespre de la ciutat medieval sense sentir-se amenaçat per l’habitual gernació de moderns de pa sucat amb oli i guiris que fan de Barcelona només un decorat de postal per a les seves vides. Així que després de fer les quatre coses que tenia pendents, he decidit prendre’m alguna cosa i disfrutar de la calma.

Tinc instal·lada a la plana una petita aplicació que em xiva què fa que els visitants d’aquesta plana acabint entrant-hi. Sé que la cerca de les paraules clau “restaurant ostres carrer Ferran” ha portat a més d’una persona a llegir a aquest blog (jo en parlava dies enrera), però també sóc conscient que no oferia més pistes sobre l’establiment en qüestió. Intrépida i inquisitiva periodista com sóc, hi he passat un cop més per fer una ingent i exhaustiva tasca d’investigació, sens dubte mereixedora d’un Pulitzer. És a dir, li he demanat una tarja del local al primer cambrer que m’he creuat al entrar. Per a tots aquells que ho volien saber: El restaurant es diu Vildsvin (L’antiga taverna), és del grup Sagardi i el telèfon és el 93 317 94 07. Està a Ferran, 38.

Destapat l’ostragate, un cop més he optat per no quedar-m’hi. El cos em demanava xocolata calentona més que cava i ostres, i la proximitat de les granges de Petritxol em cridava com les sirenes a Ulisses. Pujant per Banys Vells, m’he mirat l’aparador de Caelum, la botiga-saló de té dedicada als productes que es fan als monestirs i convents d’arreu d’Espanya. Totes les taules eren plenes, i encara que he intentat posar incòmodes a alguns dels clients que tenien el seient prop de la finestra mirant-los fixament a través del vidre amb cara de pobra venedora de mistos morta de fred i de pena, cap no s’ha aixecat i finalment he segut a una altra granja. En concret, a La Granja (Banys Nous, 4. Telf 93 302 69 75).

Vull fer constar aquí que tenia una bona excusa per al vici xocolataire. Tinc una tos persistent que no m’acaba de marxar, i és ben sabut que el cacau és el millor que hi ha pels bronquis. Tot i això, l’any passat vaig perdre quinze kilos, així que he tingut la decència de demanar-me’l mini. I per petit que fós, un gotet d’aquella xocolata, real, espessa, amarga, apassionada i dolça val més que dos cents mil Starbucks clònics.

Anant a buscar el metro a la Plaça Catalunya, he fet Rambles amunt, passant per davant del Liceu, amb els portals il·luminats que donaven aixopluc als que eren a punt d’entrar a veure Don Carlo de Verdi. Era inevitable que parés a la Boqueria.

No m’extendré a parlar sobre aquest mercat. Hipotètic lector, si has arribat fins aquí, no cal que te’n digui res sobre ell. Si necessites explicacions al respecte, tanca l'ordinador i corre cap allà abans no m'emprenyi seriosament amb tu. Només apuntaré que he comprat sàlvia per fer demà un pesto amb nous, un mango i nabius secs (per les amanides d’espinacs).

S’acabava la tarda. Les meves sabates, unes Camper venerables que han sobreviscut dos canvis de feina, sis o set viatges, i un nombre preocupantment alt de nòvios, han decidit entonar l’hora dels adéus inesperadament, transformat-se en una petita claveguera sota la pluja. Una incomoditat i una pena, perquè eren maques i comfortables. Però quin passeig hagués pogut estar millor com a itinerari final de la seva existència?

Una frase que fa pensar

La de Manuel Vázquez Montalbán, citada al blog Cocinalia.
Quanta raó!

dimecres, 7 de febrer de 2007

Blogger em fa rodar el cap

Ahir vaig deixar preparada com esborrany una entrada emotiva sobre la recent ampliació familiar. Quan avui la pujo, ha quedat desplaçada sota la meva parrafada d'ahir. En fi, si voleu saber què és ser tia àvia amb 33 anys, cliqueu aquí o rodeu fins més avall. I perdoneu si heu fet ping a la plana i us ha semblat que aparentment no hi havia cap canvi.

dimarts, 6 de febrer de 2007

Set quilos de precuinats

Això és el que deia ahir el TN que menjem aquí per persona i any. Sembla que els catalans tenim cada cop més falera pels productes pretallats, precuinats, preparats o pre-altres coses. Els sospitosos habituals darrera aquesta febre són les presses i la vida moderna.
Jo sóc la primera en advocar per l'Slow Food (ara que me n'he fet sòcia i pago la quota, estic per promoure'n que canviin el nom a Menjar Lent, que em semblaria més coherent), però el meu congelador és ben plé. De vegades, m'indigna una mica seguir segons quines discussions dels foros de gastronomia com eGullet, o veure com els grans gurús de la cuina es posen talibans amb el tema (talibans i un pél cínics, diria jo, perquè el Santi Santamaria justament ha promocionat patés industrials per a La Vanguàrdia, així com espàtules i batedors que no semblen diferenciar-se en res dels que venen als xinos).
Ningú no dubta que com millors siguin els ingredients, millor serà el plat. I hi ha una màxima del Ferran Adrià, repetida sovint, que diu que millor una bona sardina que una mala llagosta, amb la que no podria estar més d'acord. I, encara més, menjar ha de ser un acte de plaer. Però mentre hi hagi qui es mori de gana amb aquest món encara és inmoral pretendre que tots i cada un dels nostres àpats es convertiran en actes de trascendència gustativa per la via de comprar els aliments més selectes que poguem, o per dedicar-los una segona jornada laboral. Posant-me materialista-dialèctica, o fins i tot anarquista, penso que les revolucions culinàries no tenen res a veure amb la cuina molecular, ni amb coure sous vide (és a dir, al buit) o amb d'altres preteses innovacions. El que ha variat definitivament la nostra manera de concebre la gastronomia és que hi hagi una nevera a cada casa, que poguem comprar kiwis al súper de la cantonada, i que les dones ens haguem incorporat al món laboral.
La revolució no és a les mans dels que s'amaguen a un Versalles d'estrella Michelin. És a les mans dels que cuinem dia rera dia per a nosaltres mateixos o les nostres famílies, amb un pressupost de temps i diners limitat, intentant fer-ho amb tant d'amor, cura i coneixement com es pot, ni que sigui emprant set quilos de precuinats l'any.

Menjar de tia àvia

Acabo de saber que, amb un pes de 3 kg i mig i 51 cm d'alçada, acaba de venir al món la meva neboda-néta Chiara.
La seva mare, la meva neboda Daria, és només tres anys més jove que jo. Jo en tinc trenta-tres i ella trenta. En canvi, amb el seu pare, el meu germà Fernando, ens en portem vint.

Se’m fa estrany considerar-me a mi mateixa una tia àvia. Si fins i tot em provoca vertigen la ídea de ser mare, quan veig tantes amigues de la mateixa edat que ja ho són… I heus aquí que de cop i volta em veig elevada a una categoria venerable, que d’alguna manera fa olor de senectud, de pòlvores Maja de Myrurgia, encaixos i agulles de camafeu, mentre la que això signa té bastant més de nena rave child, de Bridget Jones o, com a molt, de Patty Smith d’estar per casa. Però el neixement de la Chiara m’ha fet pensar en que jo també havia tingut una tia àvia, i que el seu record va associat indissociablement a alguns sabors.

La tia Paquita era la germana de la meva àvia paterna. La véiem poc, i ma mare sempre intentava convèncer-la perquè agafés el tren des de Vitòria, on vivia, i s’estés uns dies amb nosaltres. A mi em va costar força relacionar-la amb la meva àvia, perquè eren molt diferents entre elles. La tia Paca arribava amb el talgo amb el seu gos Ringo, un canitx, que per alguna raó recordo negre, però del que no us podria precisar el color. El gos devia ser força mansoi, perquè ni a casa meva han tingut massa tirada als bitxos, ni jo, que sóc bastant poruca amb els animals, en tinc altra memòria que la de treure’l a passejar i menjar-me un gelat convidada per la tia a meitat del camí.

L’arribada de la tia era també la de la indispensable caixa de Vasquitos, uns bombons que venien en una caixa de llauna que tenia un grup de vascos ballant un aurresku a la tapa. Els vasquitos, que eren i són un producte creació de la Confitería Goya, eren en realitat part d’un assortiment anomenat de “Vasquitos y nesquitas”. Els primers eren, segons em recorda la web de la xocolateria en qüestió, una “crema de praliné oscuro con frutos secos”. Las nesquitas consistien en “crema de praliné de leche caramelizada con frutos secos.” Però els meus preferits de la caixa eren els actors secundaris, i en particular les trufes i els kirrin. Les unes, boletes de xocolata que es desfeien en un sospir, perfumades amb licor o café, embolcallades com un caramel en celofana transparent. Els altres, uns palets de caramel cruixent, gairebé un torró de caramel, que provocaven casi la sensació de menjar vidre…
La caixa de vasquitos no tenia una vida massa llarga, ni massa plàcida. Els pares la deixaven sobre el bufet del menjador, i uns i altres feiem escapades nocturnes i subreptícies per robar-ne. En un parell de dies havian deixat la seva condició de caramel per a integrar-se en la nostra massa corporal per sempre més.

L’altre record de la tia Paquita eren les gachas migas (o gachasmigas, que no ho he sabut mai). Dies abans d’arribar a ella, el meu pare començava a sospirar per aquest plat, que li recordava a la seva curta infantesa a Iecla, Múrcia. Dic curta perquè el meu pare era del 1926 i la guerra no el va deixar jugar massa. De ben petit va començar a vendre coses pels pobles dels voltant i aviat se’n va endur la família allà on l’ombra de la gana quedés més lluny.
La cara del meu pare, que en un dia com avui estaria plena de llàgrimes alegres en veure neixer la seva primera besneta, s’iluminava davant la certesa que en uns dies podria provar les seves adorades gachas migas. Les circumstàncies de la vida – i, sospito, el que la meva àvia paterna no fos gran cuinera- li havien dificultat retrobar-se amb el menjar que havia pres de petit. De vegades, la meva mare li feia formatge fregit, algun amic li agenciava libricos (veure foto per aquí aprop) o inclús algun vi de la cooperativa La Purísima. Però les gachas migas eren la seva veritable magdalena proustiana.

Aquest plat és propi de la Mancha i algunes parts de Múrcia. Es tracta de farinetes preparades amb oli, aigua, cansalada, all i nyores. Opcionalment, també portaven sardines o altres embotits, però la versió que descric és la que feia la tia, i que comportava remenar-les una bona estona, fins que es desenganxessin de la paella i quedessin aterrossades i arribés el moment de veure la cara de felicitat amb què el meu pare i jo ens les menjàvem. Eren, per ser sincers, tan suculentes com impossibles de digerir.

Fa uns dies vaig comentar a la meva mare que volia escriure aquest post i li vaig preguntar si en recordava la recepta. Va posar cara d’espant i, com a primera reacció, em va preguntar si es que pensava fer-les, al temps que m’avisava que eren l’equivalent nutricional d’un cotxe bomba. No, no vull fer-les ara, però avui les recordo com el llegat de la Tia Paquita, aquella dona encantadora que era la meva tia àvia, i que remenant sense parar una paella em feia acostar a les meves arrels. Espero poder cuinar algun dia amb la mateixa generositat per a la Chiara.

diumenge, 4 de febrer de 2007

Verat amb naps, segons l'Isma

Ahir, baixant del súper, em va donar per entrar a la peixateria. No sé ben perquè vaig tenir aquest impuls, perquè tenia la nevera plena, però així ho vaig fer. La peixatera, xerraire i animada com el clitxé mana, em va veure ullar el material i em va oferir els verats a un euro al kilo. "Mira, nena, que ara són frescos, però fins dimarts no m'aguanten. Hi perdo diners, però si no què en faig? Tú sempre els pots congelar!". Conclusió, vaig fer cap cap a casa amb tres verats ben nets, sense gaire idea de quin seria el seu destí.


Vaig estar mirant llibres de cuina. Tal i com em sonava, hi havia una recepta de verat amb naps al segon llibre de Cuina x solters, que també hi ha la web del difunt programa. Vaig perdre encara una mica de temps encara xafardejant per la xarxa i principalment vaig descobrir que l'Isma Prados havia fet els deures: En una pàgina dedicada als peixos i a referències literàries sobre ells, surt citat Josep Pla a "El que hem menjat", dient que recomana els alls tendres com a guarniment del verat. I la recepta del cuiner més mediàtic (amb permís del Adrià) de tots els cuiners que es fan i es desfan en porta, juntament amb una vinagreta de mostassa. Jo, sincerament, li vaig tirar la mostassa requerida però en vaig canviar l'oli d'aquesta llavor per Extra Verge de la Pobla de Cérvoles, terra dels meus avantpassats.

El resultat? El verat era bó, però els naps que l'acompanyaven... Ah, el cel a la terra! El pobret peix va quedar en segón plà davant aquests tubercles tan fins i gustosos, mantegosos i dolcets... Ahhh... Vaig a veure si trobo una verduleria de guàrdia.

dissabte, 3 de febrer de 2007

El cantant de Franz Ferdinand, crític gastronòmic

Si m'haguessin dit que acabaria escrivint sobre els Franz Ferdinand en un blog de gastronomia la última vegada que em vaig marcar unes ballaruques al só del "Take me out"o que la vaig destroçar jugant al Sing Star, hagués pensat que el meu interlocutor s'havia pres alguna cosa no del tot legal.

Doncs bé, viure per veure, perquè segons llegeixo a Buzzfeed, l'Alex Kapranos acaba de publicar un llibre on recull els articles que va escriure pel diari The Guardian durant la seva darrera gira. El rotatiu britànic, sabedor de que en Kapranos havia treballat en una cuina i que el tema el motivava, li va encarregar que escrivís una sèrie d'articles sobre els restaurants i els menjars que anava descobrint durant el tour. Ara els han recollit amb el títol de "Sound bites" i pel que sembla, si Franz Ferdinand fes figa, almenys un dels seus membres no s'hauria d'amoinar per com es guanyava la vida, perquè se li ha de reconéixer al colega que escriu bé. Molt bé, per ser exactes.


Podeu llegir l'article que dedica al seu encontre amb Sergi Arola prement aquí. I una curiosa entrevista amb l'Alex Kapranos, en la que deixa anar algunes perles com ara que "hi ha trets de personalitat comuns entre les estrelles de rock i els xefs- menyspreu per la vida convencional, ganes de viatjar, egos inflats i certa tendència a l'abus d'alcohol i altres substàncies." En Kapranos també ens proposa una recepta de cuina, de mandonguilles de xai. Jo penso provar-les. I ja tinc la banda sonora per quan ho faci.

divendres, 2 de febrer de 2007

Enamorada de la moda culinària

Sort que acabo de cobrar la nòmina. Perquè m'he enamorat de les samarretes de Catalunyam i me'n penso agenciar un parell aquest cap de setmana. Enlloc de slogans xorres, porten imatges modernes al·lusives a productes de la nostra gastronomia com ara aquestes:



Divertides, oi? Jo penso que em demanaré la de la calçotada i la del pa amb tomàquet. Però us recomano que si entreu a xafardejar a la web dels dissenyadors, llegiu l'apartat "el projecte", que és una mica el FAQ de la pàgina. N'extrec només una frase: "La gastronomia l’exercim a diari. És normal que ens toqui més la fibra aquest pa amb tomàquet que una trobada de sardanistes... " L'ànim de saludable conyeta i reflexió es pot veure també en altres textes de la web. Un gustàs.