dissabte, 31 de març de 2007

Història de la cuina

No sé si té gaire a veure, però a la tele fan "Espartac" i això em recorda que encara no us he parlat d'unes quantes webs que he descobert i que uneixen dues de les meves passions, la història i la gastronomia.

La primera és l'interessantíssim portal Historia de la Cocina, en la que podreu llegir centenars d'articles sobre la història alimentària d'Espanya, Itàlia, França, Grècia i diversos paisos americans. Si hi entreu, tireu-vos-hi amb temps, perquè hi ha molt a explorar.

D'altra banda, potser heu reparat en una de les noves adicions a la secció de links. Bona vida és el blog de l'historiador Jaume Fàbrega, on sovint parla de gastronomia, tot i relacionant-la amb episodis de la nostra història. Per cert, que el món és un mocador, perquè Fàbrega contribuïa al programa El favorit, un show d'història que feien a TV3 fa un parell d'anys, i en el que la meva neboda Daria, arqueòloga, treballava. A la web del difunt programa hi podeu trobar unes quantes receptes d'altres temps.

Un altre portal farcit d'informació (tot i que en anglès i bastant centrat en Estats Units) és l'educatiu Food Timeline. Trobareu una cronologia dels aliments, receptes antigues, articles sobre diferents aspectes històrics...

Al portal d'intercanvi d'apunts Monografias.com, n'hi ha una que us oferirà una visió ràpida del tema i que podeu descarregar aquí. I un altra resum interessant és el Cookaround, tot i que comença a l'Edat Mitjana.

Per últim, el Museu Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet organitza el 2n curs "Cuina, menjar i beure en època antiga", al que em fa una ràbia terrible no poder-me apuntar perquè ofereix una molt atractiva combinació de classes teòriques i pràctiques sobre el tema. Trobareu informació a la seva web o al telèfon 93 385 71 42.

ACTUALITZACIÓ DEL VESPRE: A la porra.... Els horaris em van fatal, però intentaré apuntar-me al curs. Per cert, mireu quina història de la xocolata he descobert!

dimecres, 28 de març de 2007

Per un plat de llenties (II)


Habemus llenties!

En rigoròs directe, aquí les teniu treient fum davant del portàtil. Han quedat tan bones com les recordava... Al final només hi he tirat la cansalada, perquè l'os de pernil començava a tenir canes.

Única advertència: Posats a criticar-ne el resultat, potser m'han quedat un xic clares. Però només un xic insignificant, i a més aquest és un detall fàcilment controlable de cara a properes repeticions de la jugada.

Estan suaus, terràquees, calentones. Un rajolinet de vinagre i queden perfectes per escalfar-se en un dia fredot. Just el que volia jo avui.

Intermezzo: No venguis la pell de l'ós...

Per fi acabo de posar les llenties al foc!

Estava a punt de començar a preparar-les just després d'acabar el post anterior, quan me n'he adonat que no tenia alls. Ja em disposava a baixar al paqui de sota, que de cop i volta descobreixo que no sé on he deixat les claus de casa.

Silenci.

Palpo les butxaques de l'abric i no res. Buido la bossa i no res (bé, un munt de kleenex rebregats i unes quantes monedes de cèntim). Miro al moble del rebedor i no res.

Pànic.

Començo a resar a Santa Elena, però aquesta comunica i les claus no apareixen.

Més pànic.

Respiro profundament i truco a l'altra santa més propera, la meva tieta Maria, que viu a deu minuts de casa.

La pobra m'ha vingut a trobar a mig camí entre les dues llars amb les claus d'emergència i un all, malgrat que plovia. A més, ha promés no explicar a la resta de la família la meva ramonetada (dita així perquè aquest tipus de numerets són freqüents en la meva altra tieta, la Ramona). Tieta Maria, no t'imagino conectada a internet, però si mai llegeixes això, t'estimo. Profunda i agraïdament.

Quan jo ja baixava altre cop cap a casa, Santa Elena per fi ha contestat i les meves claus han aparegut a la butxaca del jersei que porto avui, que no és dels que em poso normalment perquè em dóna una pinta més aviat anticonceptiva. Les dec haver posat allà quan he entrat abans, perquè duia bosses i un paraigua a la ma. En fi... De vegades em pregunto si inconscientment no provoco aquestes coses per poder tenir tema per a escriure.

Ara, les llenties ja són al foc i fan una olor deliciosa. Però soparé una altra cosa, perquè calculo que no estaran fetes fins les onze i l l'ensurt m'ha fet venir gana. Això sí, me'n reservaré una mica per tastar-les abans d'anar a dormir. M'ho he guanyat!

Per un plat de llenties (I)

Senyores i senyors, benvolgut públic, autoritats, amics tots: N'estic fins als nassos del temps!


Per què em vaig gastar la nòmina en vestidets d'estiu, presumptament rebaixats, que esperava que m'estimularien a menjar sa ara que arribava la primavera? Qui em va manar omplir la nevera d'herbotes amanidaires en tots els tons de verd de l'espectre, quan a l'exterior fa un temps petener i malcarat que exigeix a crits estofats i guisos contundents? I, allunyant-me de la gastronomia, per què la possibilitat de precipitació és directament proporcional a la imperiositat de posar la rentadora?

Bé, no serveix de res queixar-se del temps. Com diuen els italians, piove, porco governo!, o sigui que capitulo davant dels meus instints i me'n vaig a preparar les llenties de la meva amiga Eva, de les que ja en vaig parlar de passada temps ençà. No he provat mai a cuinar-les jo mateixa, així que si tot va bé, d'aquí a una estona actualitzaré el blog amb els resultats (i si va malament, assistireu en directe a la meva humiliació pública).

De moment, per si algú em vol fer la competència a temps real, us enganxo tal qual la recepta que avui m'ha enviat l'Eva per mail. Una darrera cosa abans de començar: la seva mida de paquet de llenties era una mica imprecisa. Hem acabat deduïnt que més o menys se n'han de tirar uns 90 grams per cap. Jo no tinc xoriç ni butifarra, però vaig a veure si uns daus de cansalada i un os de pernil que hi ha a la nevera encara no caminen i em serveixen de substituts...

Recetita "lentejuelas de la Eva"

Ingredientes para unas 4 personas

-Una cebolla mediana
-Una cabeza de ajos
-Una hoja de laurel
-Un tomate maduro grandecito
-Dos zanahorias medianas
-Dos patatas medianas
-Medio paquete de lentejas
-Una cucharada rasa sopera de Sal
-Una cucharada de aceite de oliva

Opcional y cañero...

-Un trocito de chorizo
-Un trocito de morcilla
-Un trocito de panceta

Si queda muy caldoso se puede añadir un puñadito
de arroz prara que se espese más.

Elaboración:

En una olla grande llenar de agua hasta los botones... (toooma medida...)
Sin que llegue a hervir echamos todos los ingredientes:
La cucharada de sal, la de aceite, la cebolla (pelada y partida por la mitad), los ajos(haciéndole un fino corte alrededor), la hoja de laurel, el tomate partido por la mitad, las zanahorias cortadas a trocitos de unos dos centímetros. Esperamos a que hierva y entonces echamos las lentejas.
Normalmente el tiempo de coccioón de las lentejas lo marca en el paquete (1 hora 45 minutos aproximadamente).
Ir removiendo de vez en cuando.
Cuando las lentejas estén casi hechas echamos las patatas cortadas a dados.
Y cuando las patatas ya estén cociditas.... a comer!!

dimarts, 27 de març de 2007

Un documental per pensar

Rebo un mailing de la gent d'Slow Food anunciant que demà a les 19:00 a l'Auditori de l'Aula Ambiental de Ciutat Vella (Sant Pere més Alt, 25, baixos) passaran el documental "Our daily bread" (Unser täglich Brot). L'entrada és gratuïta però us ho agraïran si els voleu fer un donatiu de dos euros (va, no sigueu garrepes).

Després de la peli, com es feia als setanta, hi haurà un petit debat. La jaqueta de pana i els pantalons de campana són opcionals. Brometes apart, pot ser una bona ocasió de passar una tarda divertida però reflexiva.

Com que estic gandula i ja m'he acostumat a cobrar per les traduccions, us faig un copy paste de la sinopsi al més pur estil Ana Rosa.

"Our daily bread" (Unser täglich Brot)

Dir. Nikolaus Geyrhalter, Austria, 2005. 92 min.)

*SINOPSIS*
¡Bienvenidos al mundo de la producción industrial de alimentos y de las
granjas de alta tecnología!
Espacios monumentales, paisajes surrealistas y extraños sonidos, la
película muestra sin prejuicios los lugares en Europa donde se produce
la comida; un entorno industrial que deja poco espacio para el
individualismo. Gente, animales, cosechas y maquinarias forman parte de
la logística de este sistema que provee a la sociedad de un estándar de
vida.

Our Daily Bread ofrece un festín difícil de digerir y del que todos
formamos parte. Así se producen los alimentos que compramos en el
supermercado.

*El director...*
Nikolaus Geyrhalter (Austria, 1972)
Este director, guionista, fotógrafo y productor fundó en 1994 *Nikolaus
Geyrhalter Filmproduktion* cuyo principal objetivo es producir
documentales para distribución en circuitos comerciales, poniendo
especial atención en el punto de vista del autor.

diumenge, 25 de març de 2007

Revista de premsa

Després d'un dia sencer d'esclavitud davant l'ordinador, la traducció ja està gairebé enllestida i aprofito per fer una ullada als diaris:

La Vanguardia explica que la Generalitat ha endegat una pàgina web per ensenyar als nanos a menjar correctament. La podeu visitar a www.edunatura.org. Els nens poden aprendre a través de jocs i activitats quins són els principals grups d'aliments i quines són les pràctiques més sanes.

A El periódico llegeixo que el Govern (el d'Espanya, en aquest cas) prepara una llei per regular què és i què no és el pernil ibèric, sobre tot de cara a evitar el frau, que pel que es veu es dóna força més sovint que no ens pensem.

I TV3 anuncia que demà torna La cuina de l'Isma.

El pa nostre de cada dia


Sembla mentida que en aquest país tinguem com a himne nacional "Els segadors" i en general se'ns en foti tant del pa que mengem. Avui m'he llevat d'hora perquè demà he d'entregar una traducció que, sent generosos, diria que no porto gaire avançada -no pregunteu per què actualitzo el blog enlloc de traduïr- i m'he posat la ràdio per motivar-me. A la Ser, l'Àngels Barceló ha fet un interessant tema sobre el pa d'avui en dia, (clickeu per escoltar-lo), i ha convidat José Carlos Capel, crític gastronòmic de El País, i David Nelson, propietari d'una fleca ecològica de Barcelona, a debatre l'estat de la qüestió. Les conclusions que han tret són bastant esfereïdores, però no surten d'allò que molts percebíem ja fa temps. Des que qualsevol súper de mig pèl o benzinera ronyosa ven pa, des que els panets congelats van començar a aparéixer impunement sobre la taula dels restaurants, des que un pa ja no és producte que pot necessitar uns quants dies d'el·laboració (ni durar després també mitja setmana en perfectes condicions), hem perdut el sentit de què és bo i què és dolent. Jo no sóc una panarra de les més extremes, i no li faig mala cara a un pa de motllo de bona qualitat. Però el que és vergonyós és que se'ns vulguin vendre com a pa autèntic barres que arriben congelades en camions des de més enllà de la Jonquera.
Em consta que el gremi de flequers fa anys que intenta redreçar aquesta situació. És paradoxal com avui en dia trobem pa de nous, de panses, de qualsevol ingredient que se'ns passi pel cap, però que el pa nostre de cada dia, el blanc de tota la vida, l'humil llonguet o la barra de quart, no tingui gust ni textura de res. I que en els establiments de restauració encara passi una mica el mateix (per no esmentar el fet que sovint se'ns ofereix un sol panet, servit amb pinces, com si donar-nos-en més fos un luxe asiàtic).
El pa és part del nostre patrimoni dietètic i cultural. Només cal mirar l'entrada del gran diccionari de la llengua catalana per ser conscient de com està imbrincat en el nostre llenguatge, en la nostra percepció de la realitat. Què menys que apreciar-lo en el que val.

divendres, 23 de març de 2007

Peix yassa (souvenir de Senegal)

Encara tenia al congelador un dels verats que vaig comprar el febrer, i ahir em va començar a remoure el rau rau que ja era hora de descongelar-lo. Pujant carrer Independència amunt, amb l'expressió capficada d'algú que en realitat tingués vida interior, anava rumiant com era la recepta de peix que havia vist preparar a Senegal. Hi vaig anar fa dos anys, i recordava haver menjat un peix a la brasa boníssim, marinat amb cebes gairebé crues, llimona, vinagre i pastilla de brou (a Senegal hi ha una veritable obsessió per les pastilles Maggi, que afegeixen fins i tot als entrepans). Com que no n'estava massa segura de què portava, em vaig comprar com a Pla B una revista de cuina en la que hi havia una altra recepta de verat, molt senzilla, amb caparres i piquillo.
Però vet aquí que no bé havia arribat a casa i m'havia posat a googlejar aquell peix que recordava, em truca per telèfon el meu amic senegalès, l'Arouna, amb qui no havia parlat feia un parell de mesos. Vaig coneixer l'Arouna a Kafountine, a la Casamance, just el lloc on recordo haver provat el peix yassa els primers cops.
Era un senyal.

Verat Yassa (per 1 persona)Ingredients

1 verat de racció, net
1 ceba
El suc d'una llimona
1 rajolí d'oli de girasol (ells ho fan amb oli de cacahuet, però falti)
1 pastilla de brou, vegetal o de pollastre
1 culleradeta ben maca de mostassa
1 rajolí de vinagre
Pebre, i opcionalment, bitxo i all.

Tallar la ceba a dernes. Barrejar tots els ingredients menys el verat. Cal desfer la pastilla, però no us amoïneu si us queda algun grumoll. Posar el verat obert en un plat o una safata i tapar-lo amb la resta d'ingredients. Deixar-lo marinant a la nevera un mínim de dues hores (jo ho he deixat fet abans d'anar a la feina). Escalfar un grill. Mentre augmenta la temperatura, separar el peix de la marinada, i coure aquesta en una paella amb foc alegre, uns cinc minuts. La ceba ha de quedar flexible, però no tova del tot sino encara un pél cruixent, i la salsa s'ha de reduïr un xic. Coure el peix al grill i emplatar-ho.

La pregunta del milió: Era com el peix que jo recordava? Si i no... S'hi semblava bastant, però hi havia alguna cosa que no acabava de ser igual. D'entrada, el peix allà es feia sobre brases de carbó. De sortida, de vegades la marinada es servia sense tornar-la a coure (cosa que cap de les receptes que vaig trobar preveia, i que jo no volia fer perquè aquesta nit tinc un sopar i tampoc no és cosa de presentar-me fent olor de ceba crua). I a més... Aquí no estic a la vora d'un riu com el de la Reina d'Àfrica, menjant amb els dits, amb l'amenaça d'una pluja tropical de dimensions bíbliques d'un moment a l'altre. No, no és pot fer el mateix àpat dos cops, que diria el filòsof.

Prometo escriure més sobre el menjar de Senegal en un altre moment.

dijous, 22 de març de 2007

Nevera o no nevera, aquesta és la qüestió...

La blogosfera angloparlant baixa una mica regirada a conseqüència d'un controvertit article de la revista digital Salon. La tesi és que cada cop més fem servir la nevera per productes que no necessiten el fred per res, i que sovint la indústria alimentària etiqueta els menjars amb el "conservi's en fred" només per evitar-se possibles problemes legals.
L'article ha generat moltes cartes de reaccions dels lectors, perquè en alguns moments s'arriba a dir que la maionesa de pot no necessita refrigeració. Algunes persones argumenten que posen vinagres i llaunes de tonyina a la nevera perquè simplement els prefereixen quan són freds. Reconec que el primer cop que vaig estar a casa del nòvio de la meva germana, que és anglès, em va sobtar que guardés la mostassa oberta al rebost. Però sovint oblidem que fins fa quatre dies no n'hi havia, de neveres, i els ous, la mantega i les mermelades no es mantenien particularment arrecerats de la calor. I recordo encara que els primers cops que vivint sola em vaig menjar un iogur que havia caducat estava convençuda que contrauria el beri-beri, la mixomatosi o vés a saber què...
Què en penseu? Què és el més estrany que teniu a la nevera? En fem un gra massa, del culte al fred?

dimecres, 21 de març de 2007

Un "pollo" (al curri)

De vegades, una mateixa es complica soleta l'existència.

Demà havia de venir a sopar el meu amic Edu i per això dissabte al migdia em vaig plantar a l'Àrea de Guissona disposada a comprar cuixes de pollastre. Clar, no cal ser gaire espavilat per adonar-se que un dissabte al matí qualsevol botiga d'alimentació assoleix la densitat demogràfica de la pinya d’una torre de nou amb folre i manilles. I quan vaig veure que la cua de les caixes arribava gairebé al fons del local, enlloc d'anar-me'n cap a casa, em vaig dir que ja que hauria de fer una cua llarga ompliria el carro fins a dalt (suposo que encara em durava la nebulosa mental producte d'una sortida extrema dijous al vespre.). Així que quan vaig arribar a casa portava una col·lecció esplendorosa de talls i preparacions de carn… que no cabia al meu frigorífic.

Aleshores vaig tenir una segona il·luminació: Deixo fora el pollastre, dimarts al matí el preparo i mentrestant aniré fent forat al congelador per congelar-lo un cop estigui fet. I ja em pensaré amb calma com el faig.

Que llesta.

Pel meu hubris, l’atzar es suma a l’estupidesa en aquest monument al surrealisme que és de vegades la meva vida. Dilluns l’Edu em diu que no podrà venir a sopar, la Jeru ens convenç a tots per anar a l’antikaraoke, i el forat al congelador no arriba a existir mai. I jo em trobo amb vuit cuixes de pollastre que necessiten cocció inmediata, la certesa que després d’una nit de farra no em posaré a cuinar al matí següent, i poc més d' horeta i mitja abans de sortir cap a l’anti-K. En aquest espai de temps havia d'escriure en aquest blog, cuinar, sopar, dutxar-me, arreglar-me i arribar al lloc. Com deien els Smiths, Panic in the streets of London.

Tot plegat, em vaig posar a buscar receptes de pollastres induïda per la desesperació, i al final em vaig decidir per aquesta, bàsicament perquè tenia tots els ingredients a mà, inclòs l'arròs Basmati à la microonde per complementar-lo. Estava tan atabalada que la versió que us transcric té algunes diferències amb l’original. El pollastre al curri, malgrat tot, va quedar molt agradable (és clar que jo sóc una ionqui del chiken tikka masala i potser no sóc gaire imparcial), encara que porto uns quants dies menjant-ne per liquidar-lo d’una punyetera vegada.

Pollastre amb curri i coco

Ingredients:

2 pits (sencers) de pollastre tallats a cubs o (com jo) 8 cuixes.

1 pot de tomàquet triturat

1 cartró de tomàquet fregit (200 ml)

2 cullerades ben curulles de curri.

1 llauna de llet de coco (les venen als súpers llatins)

1 cullerada de sucre. Sal i pebre.

1 ceba, tallada a dernes.

1 all trinxat.

Oli de girasol.

1/2 culleradeta de garam masala i una cullerada de farina de blat de moro (si les tens a mà) .

1- Escalfar cullerada i mitja d'oli en una cassola i afegir-hi el curri i el garam masala. Remenar-ho un minutet per a que infusioni.
2- Tirar-hi el pollastre i anar-lo girant per a que quedi cuit per tot arreu (molt més senzill amb pits que amb cuixes).
3-Afegir-hi tota la resta d'ingredients i deixar-ho fent xup-xup destapat uns quaranta minuts (cal remenar-ho de tant en tant).

Si torno a preparar aquest plat, amb més calma, crec que s'hi adiuria molt afegir-hi pebrot verd trinxat o patates a cubs saltades (en el pas 2) o pèsols o trocets de mató (just abans d'acabar la cocció).

Menjar espiritual

Avui és el dia mundial de la poesia.


PA AMB TOMÀQUET – Miquel Martí i Pol

Déu ens dó ser catalans

per menjar bon pa amb tomàquet

amb un raig d'oli discret

i un pols de sal si fa falta;

pa de pagès si pot ser

que és més saborós que els altres

i tomàquet ben madur,

però que no ho sigui massa.

Déu ens dó un tall de pernil

o llonganissa ben ampla

perquè acompanyin el pa

ben sucadet amb tomàquet;

pernil de bon mastegar,

llonganissa de la Plana,

que els osonencs en això

tenim molta anomenada.

Déu ens dó tot el que he dit

i bons amics a la taula

per compartir el que mengem

i fer petar la xerrada,

que conversar amb els amics

sempre sol despertar gana

i el menjar, si és compartit,

resulta més saludable.


TRES COSAS ME TIENEN PRESO – Baltasar del Alcázar


Tres cosas me tienen preso
de amores el corazón,
la bella Inés, el jamón
y berenjenas con queso.

Esta Inés (amantes) es
quien tuvo en mí tal poder,
que me hizo aborrecer
todo lo que no era Inés.

Trájome un año sin seso,
hasta que en una ocasión
me dio a merendar jamón
y berenjenas con queso.

Fue de Inés la primer palma,
pero ya júzgase mal
entre todos ellos cuál
tiene más parte en mi alma.

En gusto, medida y peso
no le hallo distinción,
ya quiero Inés, ya jamón,
ya berenjenas con queso.

Alega Inés su beldad,
el jamón que es de Aracena,
el queso y berenjena
la española antigüedad.

Y está tan en fil el peso
que juzgado sin pasión
todo es uno, Inés, jamón,
y berenjenas con queso.

A lo menos este trato
de estos mis nuevos amores,
hará que Inés sus favores,
me los venda más barato.

Pues tendrá por contrapeso
si no hiciere razón,
una lonja de jamón
y berenjenas con queso.


NANAS DE LA CEBOLLA– Miguel Hernández

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre;
escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba
pero tu sangre
escarchaba de azúcar,
cebolla y hambre.

Una mujer morena,
resuelta en luna,
se derrama hilo a hilo,
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.

Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo,
Ríete tanto
que en el alma, al oírte,
bata el espacio.

Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.

Es tu risa la espada
más victoriosa.
Vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol,
porvenir de mis huesos
y de mi amor.

La carne aleteante,
súbito el párpado,
y el niño como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!

Desperté de ser niño.
Nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.

Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.

Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.

Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él triste de cebolla.
tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.


GLOSAS A HERÁCLITO – Ángel González

1
Nadie se baña dos veces en el mismo río.
Excepto los muy pobres.

2
Los más dialécticos, los multimillonarios:
nunca se bañan dos veces en el mismo
traje de baño.

3
Nadie se mete dos veces en el mismo lío.
(Excepto los marxistas-leninistas).

4
Nada es lo mismo, nada
permanece.
Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:
se hacen las dos con sangre, se repiten.

dilluns, 19 de març de 2007

Una quiche per a la Jeru

Sempre m'ha agradat el refrany que diu que "a les penes gots de vi". I a manca de vi, un tall de quiche pot fer el fet perfectament. Avui era el penúltim dia de feina de la meva companya Jeru amb nosaltres, que se'n va a pastures més verdes i a qui trobarem força a faltar (tot i que encara ens queda la segona part del comiat, una sessió d'antikaraoke a la que espero que ella canti o si no em presentaré a la seva nova feina vestida de Suprema de Móstoles fent-me passar per la seva mare). Com que avui tocava el pica-pica, jo hi he aportat el meu modest grà de sorra amb una quiche.
Les quiche - o cal dir "quix"?- són d'aquells menjars que sempre surten prou bé i et sol·lucionen aquells àpats on s'ha de portar alguna cosa (i on per la indefectible llei de Calpena, de la que ja us vaig parlar, algú ja s'ha ofert a portar truita de patata abans que tú). A mi m'agrada molt una de surimi, però sé que en general el públic les prefereix més tradicionals, estil Lorraine, amb bacon i verduretes. Així que fent servir de base una recepta de la meva germana, aquesta és la recepta que vaig cuinar ahir:

Quiche de porros, tomàquet i bacon


INGREDIENTS:

1 full de pasta de full, quebrada (del tipus que no puja quan el cous... Mercadona en té)

1 porro (dels de menjar)

1 paquet de tomàquets xerri

1 paquet i mig (o una mica menys) de formatge estil Filadèlfia

1 paquet de formatge ratllat estil Gruyere

3 ous

1 cullerada de farina

1 cullerada de llevat

1 got, no plé fins dalt, de llet

1 paquet de retalls de bacon

Sal, pebre, sucre i oli.

INSTRUCCIONS

1- Folreu un motllo amb paper d'estraça o de forn, i després amb la pasta. Aparteu-ho.

2- Preescalfeu el forn a uns 180º

3- Fregiu el bacon, aparteu-lo, i tapeu-lo amb paper de cuina. Amb el greix sobrant (afegint-hi una mica d'oli, si cal), daureu el porro ben trinxadet amb una cullerada de sucre per a que es caramelitzi.

4- Talleu els tomàquets a meitats i reserveu-los.

5- Fiqueu en un pot gros la resta d'ingredients i passeu-los pel minipímer fins que quedin homogenis.

6- Poseu la cansalada i el porro barrejat sobre la base de pasta i aboqueu-hi la barreja de formatges, ou i llet.

7- Decoreu-ho amb els tomàquets mirant cap a munt.

8- Enforneu-ho durant uns 40 minuts. Recomano anar-ho vigilant a partir del minut 30, perquè cada forn és un món i la cosa pot trigar més... o menys!

9- Deixeu-ho refredar 10 minuts, desenmotlleu-ho i feu-ne una foto bastant millor que la meva (aquesta és la part més fàcil).

I ja està. No ha quedat malament, però suposo que no ha servit per convèncer a la Jeru que es quedés amb nosaltres... ¡Si lees esto, Jeru, llámanos prontito!

diumenge, 18 de març de 2007

La felicitat


Deu ser una cosa així com passar-se el diumenge al matí fent el ronso a la terrassa, llegint el diari, prenent el solet, bevent una birra, tan lluny de manifestacions irrelevants (Navarra) com d'altres tan relevants com ignorades (Irak). I acabar el matí dinant un plat de pasta, recepta de la Carbó cuinada en un tres i no res, saborosa i sorprenent, que fa honor al títol del llibre d'on està extret, "La cuina que no amoina". Demà ja baixaran les temperatures, continuarà la crispació, tocarà anar a treballar. No sé si això d'avui és la felicitat, però s'hi sembla molt.

Pasta amb carxofes i anxoves (parafrassejada de la del llibre)

Ingredients (per a 1)

85 g de pasta

1 plat de carxofes tallades (en el meu cas, congelades)

1 llauna d'anxoves en oli

1 all

1 bitxo

Aprofitar l'oli de les anxoves per confitar les carxofes fins que quedin tendres i amenacin amb desfer-se, a foc molt baix. Picar les anxoves i l'all (sense el nervi!), tot ben finet, i afegir-ho a la safata de les carxofes amb el bitxo, fins que les anxoves gairebé desapareguin. Bullir la pasta i barrejar-ho tot.

Jo tenia por que les anxoves quedessin massa salades al coure's, però no ha estat així. Fins i tot en això he estat feliç...

dissabte, 17 de març de 2007

El vici dels kumatos

Dilluns passat vaig comprar un paquet de kumatos. Feia temps que me'ls mirava amb curiositat, i els veia tan fosquets i apetitosos... Una cosa així com el Denzel Washington, però en versió vegetal. Malgrat això em tirava una mica enrera el preu. L'altre dia em vaig decidir, finalment, i crec que m'hi enganxaré. Els kumatos (una varietat que vé, segons diuen, de les Illes Galápagos), són tot allò que els Raf eren quan eren Raf de debó. És a dir, dolços, olorosos i amb el punt just d'acidesa. Tot i que són prou consistents per menjar-te'ls només amanits amb una mica d'oli bó i unes quantes escames de sal Maldon -m'escandalitzo a mi mateixa de tan pija com sono- he de reconéixer que són els responsables del pa amb tomàquet més deliciós que recordo en molt de temps. I de dues receptes:

Aquesta amanida tan vermella porta espinacs, maduixa, un kumato per cap, formatge feta i una glasa de vinagre balsàmic (la venen preparada per als ganduls com jo, i hi ha pots més petits que el del link. A més, dura moltíssim). Me la vaig preparar un migdia d'aquests i vaig tornar a la feina més contenta que un gínjol, amb aquella meravellosa sensació que et dóna saber que de restaurant no haguessis menjat millor, ni tan barat, ni tan de pressa.

L'altra recepta, de la que no n'he fet foto perquè se m'ha acudit tastar-la i en uns instants ja no quedava res a fotografiar, era d'un entrepà: Xapata, formatge de tupí (el meu és de la Pastora d'Oló, comprat al mercat de menjars artesans de la Plaça del Pí), rúcola, un kumato i una mica de salmó fumat. Cal vigilar perquè el tupí és molt fort, i s'ha de tallar el tomàquet ben finet o es desmunta. Molts dels entrepans que m'invento acaben a la categoria d'invents fallits, però aquest m'atraviria a servir-lo si tingués convidats a sopar.

Menjar a les fosques

Jo en vaig parlar de passada fa temps, però ara també ho fa Buzzfeed, una pàgina que es dedica a seguir les tendències més rabioses d'internet. Sembla que està de moda menjar a les fosques. Jo citava com exemple el restaurant Nocti Vagus de Berlin (que està obert pel cap baix fa quatre anys, perquè recordo haver escrit sobre ell quan treballava a Woman), però ara estan sortint establiments d'aquesta mena com bolets. A Zürich n'hi ha un que porta el maragallià nom de Blinde Kuh (Vaca cega) i a Xina són el darrer crit entre els gastrònoms (el que hi ha a Xangai, a més, està gestionat per cambrers cecs).


Imagino que només és qüestió de temps que algun emprenedor espavilat copiï la idea a casa nostra. El concepte en que es centren molts d'ells és la privació sensorial. La teoria diu que si un no pot veure-hi, és més fàcil concentrar-se en els gustos i les olors, encara que si m'ho pregunten a moi penso que també mengem per la vista, però....
Si busqueu el millor lloc per anar a una cita a cegues, teniu una bona llista d'aquests restaurants aquí. I encara la impressionareu més si li dieu que ho vau llegir a Baixa gastronomia.

Com menjar sa sense cansar-se

En alguna ocasió he parlat ja de Michael Pollan, un escriptor americà proper a les tesis del Slow Food que ha triomfat a les llistes de vendes amb el seu llibre "The omnivore's dilemma" (El dilema de l'omnívor.). Pollan sol col·laborar a les planes del New York Times i fa poc hi va publicar un article carregant-se el que ell anomena "L'era de la nutrició". La seva tesi principal és que hem passat de veure el menjar com a font de plaer a mirar-lo com un suport per als nutrients, i que paradoxalment això ha causat que ara mengem pitjor.
L'article fa 12 pàgines de llargada, i per sort per a tothom (per a tothom que parli anglès) al blog Megnut n'han fet un resum amb els principals punts que dóna Pollan per menjar adequadament. Després de llegir-los, tinc la sensació que en termes generals Michael Pollan pensa en la mateixa direcció que jo. Per aquest motiu us els tradueixo:

  1. Menja... menjar. Si el que menges és quelcom que la teva besàvia no reconeixeria, no és menjar.
  2. Passa dels aliments funcionals. D'una banda, les tesis científiques respecte al menjar solen canviar sovint. De l'altra, aquests aliments no fan res que una dieta més o menys variada no pugui assolir.
  3. Evita els productes que continguin ingredients a) estranys, b) impronunciables c) o que siguin més de cinc en número.
  4. Hi ha vida més enllà del supermercat. Intenta comprar als mercats, les petites botigues, o als pagesos.
  5. Paga més, menja menys. Particularment pel que fa a la carn, més val sacrificar quantitat que qualitat. [Per cert, que en un altre ordre de coses, acabo de llegir que un terç del menjar que compren els britànics acaba a les escombreries. D’aquest terç, un cinquanta per cent són deixalles, com ara les bosses que contenen el te o l’espina dels peixos. I l’altre meitat és menjar en perfecte estat. Sospito que el percentatge no deu ser massa diferent per aquests verals.]
  6. Menja vegetals, i sobre tot fulles. És una de les poques coses en la que tots els científics semblen estar d'acord.
  7. Les cuines tradicionals de cada pais són més sanes que les fusions i els experiments.
  8. Cuina, i si pots, planta un hortet. Són les millors maneres de controlar què et fiques a la boca.
  9. Sigues tan omnívor com puguis. Cada cop ens centrem menys en uns pocs aliments bàsics, enlloc de menjar de tot, com sempre ens han recomenat que fessim les mares.

Sóc conscient que és fàcil criticar alguns d'aquests punts. Per exemple, la regla sobre els cinc ingredients em sembla vàlida pels menjars comprats, no pels que un pot preparar a casa, com una fideuà. D'altra banda, dubto que la meva besàvia veiés mai un kiwi o un alvocat, però entenc l'esperit de l'afirmació. I encara afegiria alguna altra idea, com que cal menjar tan de temporada com es pugui. En tot cas, són regles de sentit comú, cosa que les fa molt poc comunes.

ACTUALITZACIÓ: El Periódico diu avui que els consumidors estan fins els nassos de no entendre què són els productes que venen als súpers. De vegades casi s'ha de fer un màster per comprar uns iogurs de no res.

dijous, 15 de març de 2007

Vull una sopa!

I aquest diumenge puc tenir-la gràcies a aquesta iniciativa:

El 4rt Festival de Sopes del món que tindrà lloc en la marquesina de la Via Júlia, el 18 de març. Hi haurà animació de carrer a partir de les 11.30h, les sopes a les 13,30h i el fi de festa amb La Sucursal, S.A. a partir de les 14,30h.Si voleu participar amb una sopa, truqueu al 933537871.
Fans de Mafalda, absteniu-vos.

dimarts, 13 de març de 2007

Jugar a cuinetes versió 2.0.


Ja fa temps que tinc temptacions de comprar-me una consola Wii. Mai no he desitjat tenir una Playstation o una Xbox, perquè no li acabo de veure la gràcia a apretar botonets com un boig per fer veure que condueixes un cotxe. Però ja d'entrada em va fer gràcia el concepte de la Wii, un comandament petitó com el d'una tele, amb el que reproduïr fidelment els moviments del teu joc. En el cas de tenis, una raqueta. En el cas del golf, un pal. I en el cas de Cooking Mama, segons llegeixo a Directo al Paladar, una paella, un ganivet, un saler o una màniga pastissera.

Pel que he pogut veure a internet, podem fins i tot entrenar-nos com a pizzers (tremola, Fabián Martín) o tallar ceba sense plorar. I sense haver de rentar plats després, ni deixar-se el sou a la botiga, ni engreixar-se. Per més inri, hi poden jugar dues persones, amb el component de mala bava gratuïta que això implica.
De moment no em compraré el trasto. Però per consolar-me puc mirar un dels molts vídeos que Youtube disposa amb gent que hi juga:

Gràcies, Santa Elena!


...perquè és la responsable de que finalment us pugui mostrar els plats que us explicava ahir.
La meva mare, que sap que sóc despistada de mena, em diu que li resi un Pare Nostre a Santa Elena quan perdo alguna cosa. I des de que em va ensenyar aquest truc, tinc a la pobra santa fent hores extres i treballant cada dia de la setmana. El cert és que és una veritable crack, i ahir va conseguir fer apareixer el cable de la meva càmera, que per algun motiu absurd estava soterrat sota un jersei a l'armari de la roba...


dilluns, 12 de març de 2007

Improvisació

Estic que mossego perquè no trobo el cable de la meva càmera. I això va amb el tema del dia, la improvisació... M'he fet el propòsit d'anar buidant la meva nevera, i en particular el meu congelador, i això m'ha dut a improvisar els meus dos apats d'avui, que us ensenyaria si trobés el @#!!! cable de la *"@! càmera.
Dinar: Espàrrecs, carxofes i mongetes amb una crema feta de sardines en oli, feta, llimona i julivert. No gaire bonic d'aparença, però prou bo. Si hagués de repetir l'invent, ho faria només amb carxofes, que eren el vegetal que més pegava amb la crema.
Sopar: Pseudobruschetta feta amb coca de pa fregada amb tomàquet, carabassons en oli, sobrassada de Menorca i una mica de formatge. Tot plegat, al gratinador deu minuts i boníssim!
En fi, que vaig a seguir buscant el cable.

dissabte, 10 de març de 2007

Quins ous!

... més macos, si els posem en les bases que es mostren en aquest blog, dedicat integrament a les oueres. Està vist que avui és el dia de postejar frikades.

Art o marranada?


Llegeixo una entrada als blogs de la revista Mental Floss sobre artistes i persones juganeres en general que s'han dedicat a convertir el menjar en una obra d'art (o a potinejar-lo intolerablement, segons es miri). Jo m'abstindré de traduïr-la perquè ara el cos no em demana un demanda per infracció de copyright, però no me'n puc estar de publicar dues de les imatges més divertides. No us perdeu l'article original...

Menjars del món

Avui he estat a uns grans magatzems on diuen que ja és primavera i que no esmentaré perquè no necessiten una menció al meu blog per fer-se publicitat. Hi havia una fira d'aliments d'Europa i, com era de rigor, he acabat firant-me unes quantes coses. La meva sel·lecció personal:

- Mostassa de fruites del bosc (França)
- Conserva de rillettes d'ànec (França)
- Neules de formatge (Hongria)
- Galetes Spekulaas (Holanda)
- Carabassons a la brasa envasats en oli (Itàlia)

De moment només he tastat les neules, i la veritat és que són una mica... no res. No se notan, no se mueven, no traspasan... El cert és que a la fira en qüestió hi havia una colla de productes atractius, però els que més de gust em venien eren de nevera, i els hagués hagut de passejar lluny del fred massa estona. La troballa, quant a preu, considero que són les mostasses franceses. Avisats quedeu.

dimarts, 6 de març de 2007

Vegetarians i carnívors

Conec vegetarians de totes menes. Des dels més estrictes, com l'amiga d'una amiga, que fa quinze anys que no pren ni llet ni ous, als més laxes, com meu primer nòvio, que tenia la peregrina tesi que les gambes es sacrificaven gustosament per ell.


Dit això, qualsevol conversa sobre vegetarianisme en la que em fico sol acabar en acalorada discussió, particularment si l'interlocutor és guiri de Pirineus enllà. Els meus arguments, més provocadors que relevants, solen girar entorn al fet que qualsevol antropòleg de pa sucat amb oli confirmarà que potser la causa principal que va fer passar l'ésser humà de mico filós a caçador sagaç va ser el canvi de la dieta vegetariana a una d'omnívora. I això ho dic en plena consciència que la indústria alimentària actual pretèn donar-nos una imatge aséptica de la carn i el peix, amagant-ne l'origen animal. Ja no comprem un pollastre, un capó o un conill, ens l'enduem a casa i el pelem. Comprem pits, cuixes o -en el pecat està la penitència- nuggets o barretes arrebossades. Tot això, per no esmentar la caiguda de la gràcia en la gastronomia actual de menuts, cervells, cap i pota, etc...
Ahir mirava un llibre de cuina que havia estat de la meva àvia, editat cap als anys 20. Es diu "L'art de ben menjar", i una de les receptes començava dient "Es compra una gallina i se li talla el coll ben arran..." Jo, com se sol dir, si acaso ya pasaría. Però això no em fa cega a adonar-me de que el que menjo abans fos viu. I no perquè en un curs de documental fa uns mesos em fessin mirar La sang des bêtes de Georges Franju, que no només és un reportatge descarnat sobre com es treballa a un escorxador, sino una metàfora de l'holocaust que acabava de viure Europa. Tampoc no és perquè hi hagi dos llibres, un sobre el vegetarianisme i l'altre sobre la condició d'omnívor, que estiguin arrassant a les llistes nordamericanes i que apareixin ressenyats a totes les revistes culturetes a les que estic subscrita. No, com dic, no sóc cega a la part sacrificial que hi ha en l'acte de menjar. Precisament per això, penso que no és just que un animal mori per fer-ne un pernil pudent de purims i clembuterols, o que llenci els diners comprant aviram que ni tan sols tingui gust de tal.
El que m'ha portat a fer aquesta reflexió d'avui és un nou programa de la BBC, anomenat Kill it, cook it, eat it, en el que es pot seguir la vida (o la mort) d'un animal, des de l'escorxador fins a la taula. Un show que no dubto que farà còrrer molta tinta, però que té la didàctica finalitat de fer pensar i dignificar els processos que ens duen a ingerir una cosa o una altra, que ens retorna al grau zero de la reflexió sobre què implica alimentar-se. I això, necessàriament, és bó.


P. D. Avui fa 50 anys de la independència de Ghana, que va ser el tret de sortida de les independències dels països africans respecte al jou del colonialisme. Tot i això, al primer món seguim pagant-los preus de vergonya pels seus productes o enviant-los els nostres, enfonsant així els productors locals. Quina millor manera de redreçar, ni que sigui simbòlicament, aquesta situació, que celebrar aquesta efemèride menjant-se una bona presa de xocolata fet amb cacau de Ghana, preferiblement provinent del comerç just?

divendres, 2 de març de 2007

Sobre vins

He de reconéixer que no en sé gaire de vins. Fa quatre o cinc anys vaig fer un curset de cata a Lavínia, i vaig adquirir un parell de nocions bàsiques sobre com analitzar què és bebible i què no. Al final de cada classe es probaven sis o set vins, i tot i que es suposava que els havíem d'escupir, a jutjar per com pujava el nivell de decibel·lis i de desinhibició de l'alumnat, diria que n'empassàvem bastant més del que era canònic.
Seguint la meva tendéncia habitual de quedar-me amb les dades que poden epatar al personal més que amb la substància dels temes, vaig passar uns quants mesos buscant informació sobre vins a internet i, de tant en tant, comprant-me alguna ampolla mitjanament cara (cara pel meu pressupost, és a dir, mai no més enllà de 30€). Però un dels noms propis amb els que em vaig quedar va ser el del crític americà Robert Parker, que és un dels gurús capaços d'entronitzar o enfonsar un vi amb la seva puntuació, basada en un barem de cent punts. Jo li vaig agafar certa simpatia perquè va donar a un modest vi de Iecla, el poble del que venia el meu pare, 90 punts. I a sobre, era un vi que en el seu moment només costava 10€.
El cas és que un cop l'any el Parker deixa anar els seus edictes, en una llista, i, segons llegeixo a El periódico, els espanyols hi entren de plé, amb cinc vins que assoleixen una puntuació de 100 sobre 100 (fins ara, rumors insistents deien que Parker no solia fer justícia als vins d'aquí). I a la seva llista de vins que considera "Value for money"- és a dir, de gran relació qualitat preu- hi ha un vi del poble d'origen de la meva mare, La Pobla de Cérvoles. Iuppi, iuju...!
El que més gràcia em fa de tot plegat és que durant eons nosaltres compravem per quatre xavos un vi magnífic a la cooperativa del poble, que ens enduiem en garrafes d'aigua buidades, i que pràcticament es podia tallar amb ganivet i forquilla. Sense voler fer de menys la tasca dels enòlegs que hi ha darrera l'éxit del Cérvoles, era qüestió de temps que algú en descobrís les virtuts... I que lamenti que ara ja no es pugui comprar vi a la cooperativa, si no és embotellat (és més, crec que recordar que el darrer cop que hi vam anar, ni tan sols allà, si no en un impersonal súper que han posat a l'antiga escola).
I, d'altra banda, té alguna connotació kàrmica que als llocs de procedència dels meus ancestres es facin vins de reconegut prestigi? Que el meu avi patern fos toneler haurà d'influir en la meva condició d'esporàdica borratxeta vocacional, igual que l'ofici d'enquadernador del matern sembla que m'hagi predisposat a escriure i treballar en una editorial? Ai, ai, ai...

Un poble de xocolata

La meva amiga Jeru em passa la foto d'un poble de xocolata que ha fet la seva amiga Neus Grifell pel tercer aniversari de les seves filles (de la Neus, no de la Jeru) Nora i Laura. Quina enveja! Quina gana!


La Neus és artista i l'any passat va fer una estació de tren... Quina sorpresa ens depararà l'any vinent?