dilluns, 30 d’abril de 2007

And the winner is...


...la Bruixeta, que ha encertat que me n'anava a Irlanda! En breu em poso en contacte amb tu, i a la resta, us convido a llegir la crònica que pujaré avui o demà. Gràcies a tots per participar.

dijous, 26 d’abril de 2007

Actualització (El concurs continua)

Jo he arribat al meu destí. La meva maleta, no; per tant no hi sóc sencera i la cosa segueix en peu.

Odio a AENA.

dimecres, 25 d’abril de 2007

Tallarines amb espinacs ràpides... i un concurs!

Bé, passada la introspecció de l'altre dia (causada, sens dubte, per un desafortunat còctel de cansament, sentimentalisme i gin tònics), avui em trobo havent-ho de fer tot de pressa. He de deixar la casa neta -me'n vaig uns dies i deixo el pis a una amiga-, anar al curs, plegar la roba estesa, preparar la maleta, i escriure aquí.
Així que m'acabo de menjar un plat de pasta que és recurrent en la meva dieta quan vaig malament de temps. Sembla mentida que en cinc minuts de rellotge (més els pocs segons que triga a bullir l'aigua) un pugui menjar una cosa tan bona, amb ingredients que generalment tinc per casa, i podent-ne calcular les proporcions a ull. És possible que us l'hagués esmentat abans, però com crec que no l'havia postejat, aquí la teniu. Jo no sé què era la meva vida abans de conéixer aquesta recepta, fresqueta però consistent, un veritable salvavides quan es va de bòlit. Extreta de "Healthy cooking for two (or just you)" de Frances Price.

Ingredients (per persona)

100 gr de tallarines, millor si són d'espinacs.
4 gots d'espinacs de bossa (si fa no fa, mitja bossa escassa)
1/3 de got de formatge feta esmicolat (una mica menys d'un terç del paquet típic)
Suc de llimona al gust
1 cullerada d'oli
Anet
1/2 ceba tendra, picadeta

Poseu l'aigua a bullir i tireu-hi la pasta quan bulli. Mentre, barregeu la resta d'ingredients menys els espinacs en un bol (si voleu, hi podeu tirar una mica de pebre). Quan a la pasta li quedi un minut per estar cuita, tireu els espinacs a l'olla i enfonseu-los amb una espàtula. Acabat el temps de cocció, coleu-ho i afegiu-hi la barreja de feta. Es triga més a escriure aquesta recepta que a preparar-la!

I el concurs: Com que demà me'n vaig, i no vull deixar fora els lectors del blog de les meves vacances, prometo sortejar un regalet (enfatitzo "-et")/souvenir gastronòmic entre els que encerteu a quina ciutat viatjo:

Pistes: Monòleg interior. Mengen col. Verd.

Si us plau, recordeu deixar un mail o alguna manera de contactar-vos al comentari (o registreu-vos com a usuari). Agrairia a la família i els amics propers que us abstinguessiu de participar, que aquest blog no és Marbella, ni jo la seva alcaldesa. Enviaré el premi per correu a qui guanyi, o si es d'aprop, li dono en mà...

Teniu de temps fins al meu proper post, que sincerament no sé quan serà. De tota manera, abans de fer-lo postejaré un comentari propi aquí mateix avisant-vos i donant per tancat el concurs. Animeu-vos a fer comentaris o m'obligareu a menjar-me el que compri!

dilluns, 23 d’abril de 2007

Introspectiva

Quatre i vint un minuts del matí post Saló del Còmic. Bé, tècnicament, post festa del Saló del Còmic.

Ha estat el meu darrer saló com a cap de prensa de l'editorial per a la que treballo, perquè a partir de demà passo a ser directora de drets i editora d'una col·lecció dins de la mateixa empresa. Només, però no és poc. Serà el primer cop en la meva vida laboral adulta en la que no em guanyaré les garrofes escrivint.
Això m'ha fet pensar molt. Seguiu el meu raonament pacientment, perquè aviat tindrà a veure amb la gastronomia, que és el motiu pel que assumeixo que heu arribat aquí.

Crec que escric bé. M'hi he guanyat la vida prou temps com per comprar-me un pis i pagar-me unes quantes experiències. He tingut pics d'audiència i he fet riure a centenars de milers de persones per televisió. I també he escrit merda -amb totes les lletres, merda- intrascendent i vulgar, he fet programes i articles perfectament oblidables (pel contingut, no per la forma, vull pensar) i, fins i tot he buscat testimonis per a reality shows que han embrutit el pais.

Acabo de tornar de la festa del Qué Leer, on hi havia periodistes -com jo era- i escriptors consagrats de llibres amb lletra, als quals els interessava més el meu escot que el meu cap. Als seus ulls, em dedico al còmic, a la comèdia lleugera. I un cop a l'any els diaris ens dediquen un especial, i als del gremi ja ens sembla que som majors d'edat, que som un art de plé dret, Cultura amb C majúscula.

Igual passa amb el menjar que he consumit aquests dies. El bar d'una fira o un restaurant de barri potser no són l'equivalent culinari d'una columna d'opinió, d'una novela introspectiva o d'un assaig sobre García Lorca, perquè en principi no és aquesta la seva funció. I igual que hi ha còmics meravellosos, certament hi ha molta porqueria publicada, sovint sobrevalorada i pretenciosa. Malgrat això, Watchmen em sembla tan bó com Rayuela, i jo em considero afortunada per haver-los llegit tots dos. Ara bé, Rayuela s'estudia a les escoles, i Watchmen, no.

El mateix passa amb la restauració senzilla. És a dir, es perdona o es valora més un restaurant imaginatiu, avanguardista però dolent en el fons, que un de clàssic que valgui el que costa i on et serveixin amb honradesa. Una mala novela encara mereix més pàgines als diaris que un còmic excelent. Però això no vol dir que haguem de ser menys rigorosos, o de culpar-ne a la premsa.

Exemples: Primer dia del Saló. Bar de la fira. Amanida americana, teòricament amb surimi, arròs i d'altres coses. En realitat, una sopa de salsa rosa mig gelada.

Ahir: Braseria de mig pèl. Sostre industrial i quadres de botiga de souvenirs canyí. Comensal sola (la millor recepta per veure què sent realment un restaurant pels seus clients). 34.50 € per a) pà (0.95 €), b) bacallà amb romesco (massa salat i el romesco industrial), c) costelles de xai (el millor del dinar), d) poma al forn (escalfada desigualment al microones) i e) tallat. Tot plegat, més una mitja ampolla de Viña Sol.
Els cambrers em tutegen (per cert, que ens coneixem d'alguna cosa? que potser els tutejo jo?), a mi no em comuniquen els plats del dia, molt més atractius que els que vaig triar. I vaja, en general cara de fàstic i lentitut. No els va agradar que no deixès propina, però servidora té la mateixa teoria que l'Steve Buscemi a Reservoir dogs. Sobre tot en un pais on gràcies a Déu existeix el salarí mínim.

El que vull dir amb tot aquest pròleg farragòs és que si menjo en un lloc barat o de batalla vull que la qualitat vagi d'acord amb el preu. No cobrar massa no és excusa per fer-ho malament. De la mateixa manera, recordo un sopar de periodistes - molts d'ells, a més, novelistes- on un bon nombre dels assistents van posar a parir "El codi Da Vinci". I un d'ells, tal vegada el de més talent i més seriòs de tots, va tenir el coratge de dir que potser no era alta literatura, però que la missió d'entretenir al públic la feia divinament. I això no és tan fàcil. Que consti en acta, em vaig pulir "El codi Da Vinci" en una tarda, és trampòs a més no poder, està farcit de llocs comuns, els personatges són clicks de famòbil i la trama es veu venir a distància. Però aquella tarda només pensava a llegir-lo i no me'n podia desenganxar. A mi em pot agradar esporàdicament menjar al Bulli (és un dir, en el supòsit que tinguès pasta per permetre'm-ho), però vull que la mongeta i patata de cada dia siguin bones. Baixa gastronomia, sí, però ben feta.

Estic introspectiva i pensant en la meva ja ex carrera com a periodista i guionista. Des de que vaig començar m'ha semblat una estafa encoberta veure'm guanyar-me la vida escrivint, ni que fós quelcom tan utilitari com notes de premsa. Per a mi, representa una mena de picaresca, com encantar serps, un joc a l'abast de tot aquell qui sigui prou enginyòs o espavilat per amagar la bola sota un dels tres gots. No serveixo per a les "mates" o les ciències, per a les coses tangibles i de debó, per un ofici amb el que fabricar coses que es puguin tocar amb les mans, per curar a ningú. Fins el canvi de funcions, pensava que no sabia fer res més, i de fet encara està per demostrar que així és. En resum, que he viscut de la meva xerrameca.

Però quan escrivia articles de moda superficials, quan feia el Confesiones -si, amics, el Confesiones, aquell engendre que va començar a enterbolir la petita pantalla nacional i les seqüeles del qual duren fins avui en dia- procurava fer-ho tan bé com podia, ser més fashion i cool que qualsevol altre o treure més sang i fetge que el programa de la cadena alternativa o que el guionista del costat. Per això, si demano un frankfurt a un bar, no busco un concepte arriscat o innovador. No em calen ni el foie ni la cuina molecular. El vull reconfortant, greixoset i saborós com recordo els de la meva infantesa, que no m'enganyi ni em trenqui l'encant estant només mig cuit o amb un pà dolent. I pitjor encara si a sobre me'l venen amb pretensions o ínfules al darrera.

Un altre exemple. Com deia, aquest article està escrit sota la influència de la generosa barra lliure de la festa de la revista Qué Leer, celebrada com cada any el 22 d'abril a l'Hotel Ritz. Com cada vegada, hi havia els mateixos canapés de mozarella i tomàquet i un pernil cuit que tallaven cambrers vestits amb un uniforme de pingüí. El mateix que els darrers deu anys, no en recordaria res si no fos per la borgesiana insistència amb que es repeteix invariablement. Per mí, l'atractiu de la festa és retrobar vells amics i fer safareig, però si la pagués jo n'exigiria més. Una festa plena d'editors, escriptors i periodistes i un menjar de sobirana peresa intelectual. Potser és que també en sobrevaloro els assistents.

Aquest blog es diu Baixa gastronomia. Si llegiu qualsevol (i realment vull dir qualsevol!) dels altres que hi ha en català, de seguit detectareu que els seus autors en saben més que jo de cuina i de cuinar. Però encara que algú em digui que els blogs, com el còmic, com qualsevol mitjà de difusió limitada, possiblement gratuïta, i d'entreteniment és menor, durant aquests darrers quatre dies he descobert el contrari. Cuino, escric, tan sols perquè m'agrada fer-ho. En cap dels dos casos -en el primer, perquè visc sola o en el segon perquè no en trec diners- no hi tinc res a guanyar ni res a perdre. I no he de tenir pudor en dir-ho en veu alta, ho faig bé, m'atraviria a dir que millor que molts. I si escrivint tot això que us comentava d'aquests anys, o ara en aquest mateix blog us he alegrat -o emprenyat, o entretingut o fet pensar- cinc minutets de la vostra vida, ja he pogut canviar una mica el món i no passar per aquest planeta de buit.

Gràcies per escoltar-me.

dimecres, 18 d’abril de 2007

Abans de la tempesta

Deixeu-me fer de Pepe Isbert a Bienvenido Mr. Marshall i dir-vos que, com a blocaire vostre que sóc, us dec una recepta de rissotto de carxofes i aquesta recepta de rissotto de carxofes que us dec, us la pagaré.

Però ara vull relaxar-me i escriure una mica, purament pel gust de fer-ho. Demà comença el Saló del Còmic i he tingut una jornada atrotinada, que he començat a quarts de set del matí anant al gimnàs a fer una mica l'Eric Moussambani, i ha continuat amb la impresora en color de la que n'havien de sortir cinquanta dossiers de premsa (d'onze pàgines cada un) triant el dia d'avui per anar-se'n al cel de les impresores. I em temo que això quedarà en no res en comparació dels quatre propers dies.

De tota manera, aquest any m'havia jurat a mi mateixa que no sortiria més tard de la feina de la meva hora habitual. I ho he complert. Començava el curs de arqueogastronomia que us vaig comentar del Museu Torre Balldovina de Santa Coloma. Com que només són quatre sessions, perdre-se'n ni tan sols una em sembla un percentatge massa gran.

A l'aula érem vora una vintena de persones, divuit d'elles dones (deixo per a un sociòleg esbrinar perquè en els cursos de centres cívics i museus aquesta sol ser la ratio habitual). A l'entrada ens han donat un davantal i una carpeta amb documentació. Abans de començar, el director del museu s'ha adreçat a nosaltres amb una demanda ben poc habitual. Ens ha comminat a que aprenguessim bé les receptes del curs, perquè el cap de setmana del 12 i 13 de maig fan una festa ibera al poblat de Puig Castellar, i els agradaria molt que els alumnes del curs poguessim fer demostracions de cuina antiga. A mi, després del atac de riure nerviós, la idea m'ha començat a estimular la meva vena exhibicionista. Sempre havia pensat que si mai havia de fer el ridícul en públic a Santa Coloma de Gramenet, com a mínim seria com a estrella de la festa de Radio Tele Taxi, amb el Justo Molinero presentant-me. Tot Can Zam és un clam!
Però una festa ibera tampoc no sona gens malament. Ja ho veurem, no ho descarto...

El curs el porten la Juana María Huélamo i el Josep Maria Solias, membres de KuanUm, un col·lectiu especialitzat en la recuperació de la gastronomia històrica. Primer, ens han fet una introducció teòrica, tot i que el Power Point estava emperrat en anar al seu propi ritme. Ens han explicat com l'arqueologia pot determinar què menjaven en l'antigor, quines malalties relacionades amb el menjar es donaven en el passat o quines fruites, verdures o carns es menjaven en diferents èpoques. S'ha de dir que pel poc temps que ha durat l'explicació, hem après moltíssim coses interessants. Ni tan sols s'han deixat de banda els aspectes antropològics i socials de l'acte de menjar. Un récord.

Però siguem sincers. Tothom estava esperant a provar alguna recepta que ens permetés viatjar en el temps. I no n'hem provat una, sino dues. La primera és una salsa, per dir-ne d'alguna manera, basada -si no em falla la memòria- en les restes d'un viàtic trobat en una tomba ibera. Senzillísima: Es torren llavors de rosella -les podeu comprar als herbolaris ben assortits- en una paella, i quan desprenen ja un aroma com de crispetes, es barregen amb un raig de mel, que no ha d'arribar a caramelitzar. L'hem tastada sobre mató, però ens han dit que un preparat molt semblant es feia servir en plats de lliró a l'època dels romans, i que en la cuina sefardita han quedat molts usos de les llavors de rosella. La meva experiència personal em diu que els alemanys són molt fans d'aquestes llavors, i a les fleques d'allà sempre hi ha panets coronats amb elles.

Amb l'altra recepta jo m'esperava la il·luminació. O com a mínim, una experiència trascendent. Era una versió del Kykeon, el beuratge que els acòlits de Démeter bevien abans d'entrar al santuari d'Eleusis a l'antiga Grècia. Estava fet d'ordi bullit amb menta i es creu que provocava visions perquè hi havia un fong que té els mateixos principis que l'LSD.
Tenia gust de Primperan.

Quan he sortit del curs, estava d'un humor magnífic. Llàstima que tan bon punt he tornat a conectar el mòbil ja tenia un missatge urgent d'una periodista demanant-me el telèfon d'una de les nostres autores per entrevistar-la demà...

No vull acabar aquest post sense tres petits apunts més, un de negatiu i dos de positius. En el capítol de les males notícies, al migdia he dinat uns tortellini d'albergínia i mató que tenien molt bona pinta. Em pregunto si ha una recepta universal de farcit de la pasta semifresca o és que tinc el sentit del gust atrofiat, però tinc la sensació que amb aquest tipus de pasta -no recordo si eren Giovanni Rana o Buitoni, però tant és- ens prenen el número. No importa si són de tòfona com de tomàquets secs, que em a mi no m'acaben de fer el pes casi mai. Espero les vostres opinions al respecte.

En les notes positives, una notícia. Per primer cop en la seva història, el Premi Pulitzer (cosa així com el Nobel del periodisme) ha recaigut en un periodista gastronòmic, al crític de restaurants del LA Weekly Jonathan Gold. Mira, encara tinc esperances de guanyar-lo algun dia, jajajajajajajaja...

L'altra és una combinació que he descobert aquesta nit en el sopar. Em vaig comprar uns talls de lacón ben gruixudets i no sabia ben bé que fer-ne. I l'altre dia, en un atac de rauxa, m'havia comprat un pot de puré de castanyes per marranejar a l'hora de les postres. Avui les meves neurones han establert una conexió entre tots dos productes (tant les castanyes com el lacón són gallecs fins al moll de l'os) i se m'ha acudit untar un dels talls amb una fina capa de puré com si fós maionesa i escalfar-lo uns segons al microones. En primer terme, es nota el cop de dolçor i suavitat de les castanyes que contrasta de seguida amb la textura ferma i el gust salat del lacón. Quan hagi de fer canapés, seran així. Molt, molt impactant.

I per avui ja n'hi ha prou. Demà m'espera un dia llarg, inclosa una excursió llampec a l'aeroport per anar a buscar a una autora que vé de Sudàfrica. Ja sabeu, si me quieres escribir, ya sabes mi paradero, en el Palau de la Metalúrgia stand nº 47, primera línea de fuego.

dimarts, 17 d’abril de 2007

Cynaromaquia

O el que és el mateix, la batalla de les carxofes. Que jo vaig viure ahir.


Comencem pel principi, que m'explico menys que un polític parlant d'economia. Ja us vaig comentar fa poc que sóc un desastre netejant les carxofes. Dissabte, vaig anar a casa de la meva mare, i xerrant, xerrant, li vaig comentar aquesta incapacitat meva. La meva santa progenitora comenta sovint que quan jo era un tap de bassa i, pel que fos, ella no tenia temps de llegir-me un conte, jo somicava frustrada "jo no sé llegiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiir!" en un to agut i desconsolat que conseguia simultàniament posar dels nervis i fer riure a tota la família. Doncs bé, devia estar emprant un to semblant, que Déu, el Destí o qui sigui que mou els fils entre bastidors em va sentir, i va apareixer-se prenent la forma de la meva germana (hola, Margarida!).

Resulta que la Calpena senior venia d'una de les seves llargues passejades i prop de Plaça de Sants havia trobat una verduleria on tenien una súperoferta de carxofes. I en portava per tothom.

En un tres i no res ma mare em va menar a la cuina i em va fer un tutorial sobre com netejar-les. Que si un s'ha de posar guants perquè no se li taquin els dits, que si cal treure els pèls que tenen prop del cor, que si s'han de posar en remull amb llimona i farina per a que no s'ennegreixin. No semblava tan difícil.

I ahir, vaig decidir enfrontar-m'hi. Després de enfundar-me -no sense certa dificultat- uns gruixuts guants de plàstic que la meva mare m'havia donat i que sortien d'una caixa de tint de cabell marca porque yo lo valgo, vaig procedir al desballestament de dues carxofes. Però tot allò que tan simple era a la llar paterna, de cop i volta s'havia tornat un vuit mil de l'alpinisme culinari. Els guants em proporcionavan una mobilitat reduïdissima, el concepte "tallar on les fulles deixen de ser dures" era imprecís a morir, i el ganivet relliscava. A més, jo havia passat per alt un detall important: la meva mare porta 51 anys tallant carxofes, des de que es va casar. En les seves mans, era impossible que no semblés fàcil.

Al final, diríem que me'n vaig sortir, però no ens enganyem: va ser només un KO tècnic i no sé si hagués resistit un tercer assalt contra les maleïdes.

Així doncs, arribats a aquest punt, he de confessar una cosa. Quan acabi les altres dues carxofes que tinc a la nevera, penso tirar per sempre més de les congelades o de les de la llauna. Apa, ja ho he dit... Seré lapidada per això? Se m'expulsarà de la secreta germandat de blocaires gastronòmics? M'escalivaran en una foguera per heretge com si fos un calçot en temporada? Cauré de l'Olimp dels valors culinaris i em veuré obligada a vagarejar com ànima en pena per inferns de Fast Food que ni Dante hagués imaginat? Continuaré fent preguntes idiotes i pedants?

M'és igual. Jo no estic feta per les carxofes, tot i que elles sí estan fetes per mi. Puc viure amb aquest amor no correspost, i si algun cop em dol la culpa, o el record de la nostra relació em rossega, en treuré una bossa del congelador i em prepararé un risotto de carxofes sense cap esforç, semblant al que vaig fer ahir, i que demà us explicaré.

Estan bojos, aquests badalonins


Bojos pel seu passat romà, quan Badalona era Baetulo i enlloc d'equip de bàsquet tenien legions. Per això aquesta setmana munten, com ja és tradició, una festa que porta el nom de Magna Celebratio, i en la que es faran moltres activitats interessants, algunes d'elles dedicades a la gastronomia, com cursos de cuina romana o jornades gastronòmiques en alguns restaurants de la vila.
Ara bé, he estat remenant i rebuscant per internet i he trobat escassa informació. A la web oficial, del Museu de Badalona, no en diu res de l'edició d'aquest any, però hi ha informació de la de l'any passat. He trobat un parell de que en parlen, aquesta i aquesta, en la que hi ha apareix alguna dada més. A la del Ajuntament de Badalona tampoc no en diu res, al menys en el moment d'escriure això. Us deixo el telèfon del Museu de Badalona, per si voleu investigar-ho (i de pas felicitar-los pel seu nul talent per a la publicitat): 93 384 17 50
Jo he rebut una convocatòria de la gent d'Slow Food per a participar en un dinar romà diumenge 28, però em temo que me'l perdré. I de moment, hasta aquí puedo leer...

diumenge, 15 d’abril de 2007

Flam de pastanaga

Tal i com explicava al meu post anterior, he fet propòsit d'esmena del meu consumisme gastrobibliogràfic i si vull tornar a comprar llibres de cuina, primer com a mínim he de "desvirgar" els que tinc i encara no he tocat. I com que demà no dino a casa, per on millor començar que pel Dinars de tàper, de l'Ada Parellada?

M'he decidit pel un flam de pastanaga. L'original també porta bròquil. Jo l'he canviat per espinacs, simplement perquè en tenia a casa i de bròquil, doncs no.
La salsa que veieu és una vinagreta feta amb la mostassa de fruites del bosc que vaig comprar a la fira d'aliments d'Europa del Tall Britànic.

Flam de pastanaga i espinacs

250 gr de pastanagues (més o menys, tres de grossetes)
100 gr d'espinacs nets (el llibre demanava 100g de bròquil)
1/2 ceba (o 100 gr de congelada) (para ja de posar parèntesis, pesada!)
50 g de pernil salat
4 ous
1 dl de crema de llet
1 cullerada de mantega i 1 d'oli
Sal, pebre, nou moscada.
Una mica més de mantega i farina de galeta per engreixar el motllo.

Pelar i picar la pastanaga i la ceba. Escalfar els greixos a foc baix en una paella fonda i sofregir-ho a foc molt suau fins que la ceba quedi transparentona. Quan la cosa ja tingui pinta d'anar-se acabant, afegir-hi els espinacs fins que quedin marcits. Si es fa amb bròquil, s'ha d'afegir al principi, amb la ceba i la pastanaga, també picat.
Mentre el sofregit va coent, tallar el pernil ben petit (jo hi he tirat uns cups d'ibèric que estaven per morir-se) i batre els ous. Engreixar un motllo de "plum cake" i folrar-lo amb el pa ratllat.
Passar el contingut de la paella a un gerra de minipimer i triturar-ho tot. Afegir-hi la nata, els condiments i l'ou batut. Abocar al motllo i fer-lo coure al bany maria durant 45 minuts a 180 graus. Espereu que sigui fred abans de desmotllar-lo.

Conclusions:

RESPECTE AL RESULTAT FINAL El flam és molt suau i lleuger, té un sabor de verdures molt marcat, en el que cap d'elles no predomina sobre les altres. Potser li falta una miqueta de "punch", però també he de dir que he estat conservadora a l'hora d'afegir-hi espècies. Probablement hagués estat millor fer-lo amb bròquil, perquè tot plegat era una mica inofensiu, encara que no arribava al temible punt "potitos bledine" de segons quines preparacions amb verdures. És bastant senzillet i en surten dues raccions abundoses. Jo gairebé diria que fins i tot quatre, si un ho estira amb alguna guarnició. Per cert, que se m'ha acudit que si el repeteixo, el couré en uns motllos de cake individuals que em vaig comprar als xinos.

RESPECTE A LA PREPARACIÓ: El més molest és ratllar les pastanagues, però això es pot solucionar comprant-les de bossa. Jo he fet servir ceba trinxada congelada. La recepta no especifica si la nata ha de tenir el 18 o el 35% de greix, jo he emprat la primera (que acabo d'acabar el xerop!). A les instruccions es recomana provar amb una agulla o escuradents si el flam està fet (ho està, si surt net). Curiosament, aquest test de tota la vida avui m'ha enganyat. Després de 40 minuts li he practicat una mica de vudú al flam i l'agulla sortia ben neta. He apagat el forn, però quan l'he desmotllat he descobert que encara estava un xic líquid en alguns llocs. Li haguessin calgut els 5 minuts adicionals que demana la versió del llibre. En canvi, als 10 minuts de sofregir les verdures, ja estaven ben cuites.

RESPECTE AL LLIBRE: Bè, fent honor al títol, demà m'emporto l'altra meitat del flam a la feina en un tàper. La formulació de la recepta és prou clara -assumint que l'hagis llegida sencera abans de començar, cosa que per vergonya meva reconec que de vegades em salto-, i al final hi ha suggerències per alterar-la. La única pega és el detall ja esmentat de la nata, posats a queixar-me.

El Graal

A partir d'ara, ja puc tornar a menjar. Com que figura que la primera ingesta després del xerop d'erable ha de ser només de fruita (perquè si no pots acabar com el nen gras de "Charlie y la fábrica de chocolate"), la foto que veieu a dalt correspon al meu esmorzar d'avui. Maduixes i mango amb un rajolinet d'aigua de taronger per perfumar. Podria haver-m'ho cruspit tot tal i com sortia de la nevera, però no oblidem que també he passat una setmana sense cuinar, i això crea el seu propi síndrome d'abstinència.
Es veu que mastegar no deu ser com anar en bicicleta, perquè per poc m'ennuego al principi. Però que bó! (que bó ni que només sigui perquè NO era el xerop d'erable!).

Una setmaneta de sacrifici m'ha donat per pensar en moltes coses. He decidit prendre exemple de la propietària d'aquest blog, que després d'adonar-se'n que ja tenia 100 llibres de cuina, va decidir que no en compraria cap més fins que no n'hagues preparat al menys una recepta de cada un. Jo no en tinc 100 encara, però he decidit fer el mateix. Així que un cop arribin els que tinc encarregats a Amazon, prou. Espero que m'esbronqueu si em dedico a augmentar el fons editorial, però permeteu-me un únic supòsit d'excepció: Quan vagi de viatge a l'estranger, perquè sempre apareixen títols que aquí són introbables.

I per ara, tallo la transmissió... Me'n vaig a gaudir del matí de diumenge. Canvi i fora.

divendres, 13 d’abril de 2007

Pensa en verd


No sabem la sort que tenim de les fruites i verdures d'aquest pais. I ja no parlo només de la qualitat, sino del preu. Exemple: Temps era temps que me'n vaig anar a Berlin a estudiar alemany, un estudi en el que porto ja gairebé vint anys -tot i que intermitenment- i en el que la llengua de Goethe encara em guanya per golejada.
Vet aquí que a l'acadèmia em van trobar un pis per compartir. Vaig tenir la sort que estava en un dels carrers més bonics de Kreuzberg, Hasenheide, i que l'altra inquilina, l'Anja, me'l deixava pràcticament tot per a mi, perquè al final de la meva estada abandonava l'apartament per anar-se'n a viure amb el nòvio. Era un pis molt espaiòs i decorat amb força estil. L'Anja feia de cap de màrketing d'un grup editorial i el pis tenia una àmplia col·lecció de música, una cuina molt ben posada i un balcó i una terraça.
Com que hi havia bona onda amb ella, una nit se'm va acudir de fer un sopar senzillet d'aquí, amb algunes provisions que m'havia endut (dec ser la única persona del món que viatja amb un formatge manxego a la maleta... enteneu-ho, me n'hi anava un mes sencer)i vaig fer l'habitual truita de patates i ¡oh dispendi! pa amb tomàquet. Evidentment, quan vaig comprar aquells tomàquets frígids i de procedència incerta al súper ja veig veure que eren cars, però no hi anava a renunciar. No, la meva sorpresa va ser quan, en començar a sopar explico tota ufanosa com es prepara el pa amb tomàquet. Els alemanys, que han desenvolupat una meravellosa cortesia des de que ja no els agafa per annexionar-se els Sudets o envaïr Polònia, van untar el pà amb tomàquet fent gala de la major delicadesa. Van escoltar serenament les meves explicacions sobre com era un aliment de subsistència i bla, bla, bla, bla...
Tot plegat, que acabo d'endrapar -tendeixo a menjar de pressa- i m'aixeco per tirar les pells de tomàquet a la brossa. De cop i volta ella m'intercepta i em mira horroritzada.
-Que no t'ho has de menjar això?
-No, la pell no es menja.
La seva mirada era un crisol d'estupor, incomprensió i sorpresa.
Després d'uns instants de tens silenci, em va preguntar si se'ls podia quedar ella. I amb ganivet i forquilla la vaig veure tallar les meves pells de tomàquet, de les que no quedava pràcticament res excepte les pelleringues, i les seves. Fins i tot per algú de classe mitjana (mitjana alemanya, és a dir, mitjana-alta d'aquí), un tomàquet encara tenia consideració d'article de luxe.


És clar que jo sempre em queixo que la verdura va cara. Però les opcions que tenim al nostre abast, inclús si es tracta de verdura en llauna o congelada, són molt més accessibles i variades que les de bona part de la resta del món. Jo procuro esforçar-me per menjar les fruites i verdures en temporada, però encara no porto tantes temporades comprant-me el menjar sola com per tenir-les del tot controlades. Per això he buscat un calendari, i el que he trobat és aquest.

Una de les que més em costa consumir fresca és la carxofa, perquè els meus intents de netejar-les correctament solen desembocar en una orgia d'autoodi i en unes quantes pellofes que no tenen res a veure amb el que entenem per aquesta planta. Però és un projecte que tinc pendent i del que sé que al final en reeixeré. Si voleu descobrir-ne una recepta amb molt bona pinta, dintre una secció excepcional (En casa de Lúculo) d'un blog seriosament estimulant (Libro de notas), cliqueu aquí i deixeu-vos seduïr per l'encant del verd.

dijous, 12 d’abril de 2007

El parmesà s'enganxa

Atenció... Si mireu aquest vídeo, us passareu tot el dia cantant la maleïda cançó del parmesà, i pensant en el formatge, com m'ha ocorregut a mi.
Quan me l'han enviat, m'he quedat enganxada davant d'aquest anunci com si fos un pollet que veu una cobra ullar-lo amb gana. Encara no sé si l'odio o m'encanta. Només sé que em té hipnotitzada.
Descobert a Serious Eats.

Per amor al hummus

Temps enrera vaig escriure sobre un blog dedicat integrament a les oueres. Doncs bé, n'hi ha un altre (en anglès i hebreu) centrat exclusivament en el hummus, o humous, o humus, que no ho sé mai. Suposo que cada un té les seves obsessions, però no sé si jo seria capaç d'escriure cada dia de la vida sobre aquesta deliciosa crema de cigrons. De menjar-ne, possiblement sí. Si em voleu veure cridar de frustració, mireu-me preparar hummus i deixar el pot o les fulles del minipímer sense escurar del tot. Un dia em tallaré el dit...

No sé si hauria d'oferir una recepta per aquest plat, perquè és senzillissim, es presta com pocs a preparar-lo a ull i gairebé em sembla insultant per als possibles lectors d'aquest blog. Però com imagino que sempre hi haurà algun tossut que no es vol convertir al culte del hummus o algun despistat que encara no en conegui les bondats, jo la poso per si de cas (ahhh, ja queda menys per poder-la tornar a prendre...). No és la més autèntica del món però a) és la meva preferida i b) tampoc és una versió molt bastarditzada de la real, només porta una mica més d'herbes.

Hummus

1 llauna gran de cigrons cuits o 400 gr. de cigrons cuits comprats a la bacallaneria
1 i 1/2 cullerada de Tahina (pasta de sèsam que podeu comprar a les botiguetes orientals de barri)
El suc d'una llimona
Sal gruixuda
1 rajolí d'oli
1 dent d'all, neta
1 polsim de no res de pebre picant
1 polsim de no res de comí
1 polsim de no res de "hierbabuena" (demano ajut!!!!! En català és "marialluïsa" o "menta"?)
Oli i pebre vermell dolç o julivert o cilantre per decorar i pites calentones per sucar.

1.- Si els cigrons són de pot, renteu-los vàries vegades per treure'n el líquid de conservació, que es bastant fastigoset.
2- Aboqueu els ingredients a un recipient de trituradora, excepte els de l'última línea.
3- Tritureu, és clar.
4- Si la cosa queda una mica massa espessa, aboqueu-hi un rajolí d'aigua. De tota manera, més val que quedi un pèl espesset.
5- Decoreu amb rajolins d'oli i el pebre vermell o el julivert o el cilantre.

dimarts, 10 d’abril de 2007

En cinc segons...

Qui ho ha dit que pelar un ou dur és emprenyador?



The Hole - video powered by Metacafe


Descobert a Seriouseats.com

Actualitzar per no callar

Imagino que devieu respirar alleujats quan vau saber que començava la meva dieta à la mode de Juana Chaos, esperant que m'estaria calladeta una temporada. Santa innocència!

Porto ja tres dies de xerop, i com d'alguna manera he de canalitzar l'energia creativa acumulada (llegeixi's mala llet), aprofito per actualitzar antigues entrades i afegir algunes cosetes que he anat trobant.

Respecte al menjar en la història, descobreixo un magnífic blog anomenat De re coquinaria que ens acosta d'una forma planera i agradable a la cuina de l'antigor classica. Receptes, utensilis, costums. Rigoròs i entretingut. Potser us sonarà el disseny...

Quant al pa, per fi vaig trobar la fleca ecològica de la que us parlava. S'anomena Barcelona-Reykavik. Està al carrer Doctor Dou, 12 i el seu telèfon és el 93 302 09 21.

Ahir vaig estar mirant Caçadors de Paraules a la "teletrés" i em va picar molt i molt la curiositat un plat de les terres de l'Ebre anomenat Clotxa. A grans trets, consisteix a obrir un pà de pagès i fer-lo servir d'embolcall per tomàquet i ceba escalivats, arengada, oli, all i alguna coseta més, segons el lloc exacte d'origen i les inclinacions del cuiner. No me n'hauria de vantar d'aquest descobriment, perquè només demostra que estic feta una bona pixapins (metafòricament parlant, òbviament) i que hauria de sortir més de l'asfalt. Si hi ha fins i tot un festival anual dedicat a aquest plat! Parlant de l'Ebre, aprofito per fer-vos publicitat descarada i només vagament relacionada amb la qüestió d'un dels llibres que més m'han agradat de la història de la literatura del món mundial. És "Camí de sirga", de Jesús Moncada. Simplement magnífic, m'agrada tant que només d'escriure'n m'agafen ganes boges de tornar-lo a començar. Tant si mengeu Clotxa com si no ho feu, si encara no la heu llegida, necessiteu per a la vostra salut mental i espiritual endinsar-vos en aquesta novel·la riu (el joc de paraules és involuntari) que ens narra els darrers dies de la vila de Mequinensa, enfonsada sota les aigües d'un pantà.

Veieu com si Benet XVI parla sobre mètodes anticonceptius sense... jo puc parlar de gastronomia sense menjar?
D'acord. Mala comparació. Sorry.

dilluns, 9 d’abril de 2007

Penitència

Dos cops l'any em passo per la pedra tot el que he escrit sobre menjar adequada i sensatament des d'un punt de vista nutricional, i em tiro una setmaneta fent el règim del xerop d'erable i suc de llimona. Sé que no és defensable, sé que la teoria diu que m'espera un efecte rebot, sé que és un mètode extrem. Però també sé que no passo gana, que cada cop que l'he acabat m'he trobat molt millor i que, jo al menys, no he recuperat el pes guanyat. Ara ja no em fa falta per una qüestió de kilos (tot i que és un benefici suplementari no gens menyspreable, i sent sincers, el que primer em va menar a provar-ho ja fa un any), però amb la primavera i la tardor m'agrada fer-li un reset al meu cos. Després de fer-lo, aprecio el menjar tres cops més que abans i els gustos es tornen més clars i definits. Torno a notar els sabors amb papiles gustatives verges, per dir-ho d'alguna manera.

La única cosa que francament em torna boja del sistema és l'avorriment gustatiu que suposa. No, no trobo a faltar tant l’acte físic de mastegar com el fet de poder canviar de gust d’apat en apat. Avui encara no és greu -estic al segon dia- però sé que cap a finals de setmana començaré a mostrar tendències gairebé homicides davant de qualsevol incaute que gosi mossegar un míser tros de pa als meus morros.

A més, aquesta vegada és el primer cop que faig el xerop des de que tinc el blog. I un blog de cuina i gastronomia és difícil d'actualitzar quan la única recepta que provaràs durant una setmana és un sucarro aigualit, ben dolç i àcid. Dit això, ara també és el moment de revisar els meus llibres de cuina i marcar tots els plats que vull fer un cop s’acabi la penitència (suposo que es tracta del mateix procés que fa mirar revistes porno als presos o als científics aïllats a l’Antàrtida). I de reflexionar sobre com els àpats marquen els nostres horaris – tinc temps lliure a l’hora de dinar i sopar- o sobre com ens envolta el màrqueting alimentari – per què fan tants i tans anuncis de marranades a la tele? – o sobre per què repeteixo receptes una i altre vegada quan hi ha tantes possibles combinacions que bé mereixen un intent.

Sigui com sigui, aquesta setmana pretenc seguir actualitzant el blog, perquè per sort les notícies i les idees sobre gastronomia no s’acaben en mi mateixa (mal estaríem!). Perdoneu-me aquest col·laboracionisme estil règim de Vichy -en el meu cas, règim de Suc de Llimona- amb les forces del mal dietètic.

divendres, 6 d’abril de 2007

Frívols i banals


Nestor Luján me'n lliuri de considerar-me antiamericana. Si l'entrada anterior no ho deixava prou clar, hi ha una certa cultura americana que em fascina, que va des de la varietat i qualitat dels llibres de cuina a les obres i el pensament de gent tan diversa com Arthur Miller, Martin Scorsesse o Jackson Pollock. M'encanta El ala Oeste de la Casa Blanca i els Simpsons em semblen una obra mestra de la sociologia. I una emocionant visita als cementiris militars de Normandia em va vacunar per sempre de fer vagues generalitzacions de caire polític sobre Estats Units.

Dit això, hi ha també una Amèrica que es frívola i banal. I ho escric perquè d'allà ens arriben ara dues tendències a l'alça relacionades amb el menjar que em fan posar els pèls de punta.

Una, de la que en vaig llegir per primer cop a la revista Salon, és la del menjar com a esport de competició. Hi ha gent que s'ha especialitzat en anar als concursos de menjar calçots (bé, en el seu cas més aviat hot dogs), que s'entrena per fer tot el circuit de la temporada. Estan organitzats en una Federació, tenen una lliga, han creat tota una subcultura i hi ha llibres com aquest o aquest que en parlen. Fins i tot la Wikipedia dedica una entrada al tema...

L'altra fenomen és la cuina per animals. A la llibreria virtual Amazon cal esperar fins a sis setmanes per algun dels títols més desitjats. Sembla que cada cop més gent viu obsessionada per que els seus animals de companyia -i en particular els gossos- mengin bé i equilibradament. Aquí, tota la vida s'havia preparat menjar per als animals a les cases (el Dog Chow i companyia van arribar tardanament), però d'això a que en sorgeixi una moda o a tractar millor els animals que un no faria amb les persones hi ha una clara diferència.

No m'atreveixo a aventurar de què són un signe aquestes tendències. Segurament, del poc valor que atribuïm al menjar (¿o excessiu, en el cas dels animals?). Però sé que hi ha alguna cosa intrinsecament malaltissa en les dues, i que té a veure amb els aspectes que menys m'agraden dels Estats Units. Escric aquesta entrada i no tinc clara la meva tesi. Però se m'acudeix que són síntomes d'una societat tan individualista com consumista. Mal gust de boca.

Sopa de lletres

Apart del formatge, una de les meves adiccions reconegudes és la revista New Yorker. Aquesta venerable institució del periodisme literari, fundada als anys 20, és avui en dia encara una de les millors, sino la millor del món. Les seves pàgines són plenes d'articles interessants i ben escrits, plens d'humor, que abasten temes tan diversos com els estudis militars de contrainteligència a les memòries humorístiques d'un escriptor que viatja a Ecuador per probar una sopa. A les pàgines del New Yorker hi han escrit lluminàries com la Dorothy Parker o el Truman Capote ("A sang freda" va començar com un article en les seves pàgines). Jo em vaig subscriure a la revista fa gairebé quatre anys, i cada cop que arriba a la meva bústia sé que tinc garantides unes quantes hores de plaer mental indiscriminat.


Un dels altres trets distintius del New Yorker és l'atenció que sempre ha posat en la gastronomia. Un cop l'any, tot el número -més gruixut del que és habitual- va dedicat al menjar. Però en les altres edicions també hi sol haver extensos reportatges sobre el tema.
En una de les darreres hi ha un article d'Adam Gopnik en el que es tracta la relació entre cuina i literatura. Gopnik cuina els plats descrits en les obres de tres autors moderns: Günter Grass, Robert B. Parker i Ian McEwan. Tot i que l'article es queda clamorosament curt en molts aspectes (les relacions entre ploma i fogons podrien omplir una enciclopèdia, i m'estranya que en un article en anglès no es faci esment de les pantagrüeliques taules de Dublinesos, de Joyce i de L'edat de la innocència, d'Edith Wharton), Gopnik fa algunes consideracions força interessants.

"La cuina és a la literatura actual el que el sexe era a la dels setanta i vuitanta". Segons ell, hem entrat en una fase en la que els escriptors cuinen a la pàgina i serveixen el plat als seus lectors. També posa de manifest que la preparació d'una recepta ha substituit a llargues passejades o viatges en cotxe com a moment adequat per a que els personatges facin una reflexió interior. Però Gopnik es queixa, i no sense certa raó, que cuinar absorbeix els sentits molt més que una passejada, i que té més de meditació zen que de monòleg interior. Els tres plats que prova a fer no l'acaben de convèncer i al final arriba a una conclusió significativa: Les receptes en la literatura són com els personatges. Sense un lector que les acabi d'omplir de sentit -que en faci una sopa- només són lletra morta.

A casa nostre, el menjar ha format part de la literatura amb una certa fluidesa, des d'"El quijote" fins a Vázquez Montalbán. Potser el més significatiu és que avui és gairebé impensable imaginar un llibre de cuina sense una mínima dosi de literatura, sense que el cuiner aporti una mínima presència del jo, a més de ser un prescriptor d'instruccions sense més ni més.

Aquest és un tema sobre el que tornar més endavat. Si a algú li vé de gust explorar les relacions entre literatura i cuina aquí té uns quants enllaços. Són sobre tot de ficció o poètica i no tant d'assaig, perquè això implicaria abastar des de l'antropologia fins a la semiòtica, passant per la literatura gastronòmica strictu sensu. Personalment, tinc moltes ganes de comprar-me un llibre de recent aparició anomenat Sopa de Kafka, en el que Mark Crick ens explica, posant-se en la veu de cada autor, com seria sopar amb Kafka, Homer, Jane Austen o Chandler, entre molts d'altres.

- Una conversa entre lectors, a la pàgina de Javier Marías.
- L'ou ferrat a la literatura castellana.
- La cuina a la novel·la picaresca.
- Article sobre literatura i gastronomia de Jaume Fàbrega.
- Assaig visual sobre el tema, de la televisió pública nordamericana (sí, en tenen una i de gran qualitat. Qui s'ho haguès esperat, no?)

dimarts, 3 d’abril de 2007

Què?



CAFÈ!!

No ho diria ningú, però aquestes imatges d'una bellesa tan inquietant com zen són les que una càmera de laboratori ha fet d'un modest cafè amb llet...


Podeu veure'n alguna més prement aquí.

dilluns, 2 d’abril de 2007

Un sopar amb màgia ... i una mousse!

Fa un parell de divendres vaig anar a un sopar molt especial. Quan hi ha un sopar de grup on no conec gairebé ningú, sempre m’agafa por que em tancaré en mi mateixa, o que no sabré què dir, o que no m’entendre amb la gent. Però el Fran ja m’havia advertit que tots els comensals eren bones peces, i quant al menjar, que pensava fer coses poc complicades però sorprenents. I les seves profecies, com passa sempre, van acabar sent certes.

Ara no m’estendré a explicar com eren cada un dels dotze assistents, però sí us diré que allò no era precisament el Sant Sopar… tot i que hi havia veritable qualitat humana, de la que et fa reconciliar amb aquesta espècie tan estranya de la que ens ha tocat ser membres.

No, això és un blog de gastronomia, així que per obrir boca, contempleu un plà general de la taula…

Què, envejeta, no?

Doncs mireu amb més atenció les dues amanides:

Aquesta portava fruita (fresca, maduixa i mango; seca, coco i panses) sobre un llit de mesclun.

Era dolça, però una mica de vinagre balsàmic l'atemperava. Fresca i estiuenca.

Aquesta altra duia salmó, anxoves i avellanes sobre enciam.

Estava amanida amb oli i vinagre dels de sempre. Salada i hivernal.

El nostre anfitrió -apart d'un increïble gust estètic- va tenir la bona idea de fer plats que incitessin a la conversa, al haver-se de repartir- i que es complementessin entre ells. Si amplieu la primera foto, veure uns talls de carn deliciosos (dels que vaig repetir àvidament més cops dels que permet la bona educació). Es tracta de garró de cuixot, conegut pels no caçadors de paraules com a codillo de cerdo. El va tallar ben finet i simplement el va ruixar amb una mica d'oli i pebre vermell abans d'escalfar els troços un minutet al microones.

Però un apat així havia de tenir una cloenda a l'alçada. El Xavi, un dels amics del Fran, va preparar unes fantàstiques mousse de xocolata que no només eren un escàndol de bones, sino que eren perfectament aptes per a diabètics. Capes d’etèrea mousse s’alternaven amb cruixents cereals que li donaven un contrast de textures pel qual us cobrarien una pasta gansa a qualsevol restaurant. No n’han quedat fotos. A aquelles alçades del sopar havia començat a còrrer un rom de mel portat de Canàries que ja no ens permetia jugar a ser Cartier-Bresson, però per gentilesa del Xavi, que m’ha enviat avui la recepta, vosaltres també en podreu gaudir. Espero que ho pogueu fer en tan bona companyia com ho vaig fer jo!

Mousse de xocolata del Xavi

500ml de nata
Dues cullerades de margarina
Sucre glas a voluntat (o edulcorant líquid)
2 preses de 150 gr. de xocolata sense sucre.

Fondre la xocolata al bany maria amb la margarina. Començar a muntar la nata amb el sucre glas. Quan estigui gairebé muntada del tot, abocar-hi la xocolata i continuar muntant-ho fins que agafi la textura desitjada.

El Xavi ho va servir dins d’uns graciosos gots de plàstic del Piolín, alternant capes de mousse amb cereals Special K. La recepta original es preparava amb arròs inflat i galeta triturada, però encara que serviu la mousse tota sola quedareu com uns senyors amb aquestes postres.

diumenge, 1 d’abril de 2007

Arròs de diumenge

L’altra nit discutia amb el meu amic Antonio sobre el títol d’aquest blog. Ell em recriminava que haguès triat un nom, Baixa gastronomia, que li semblava excessivament modest, i fins i tot menyspreador cap a mi mateixa.

Però jo no sé cuinar.

Fins que vaig començar a viure sola, ho feia sempre la meva mare. Cert, no vinc del no res (record d’infantesa llunyana: seguda a la catifa de la sala d’estar cantant la sintonia de “Con las manos en la masa” mentre la Elena Santonja cuinava a la pantalla. O al·lucinar amb el rodolins del Jaume Pastallé). Per tant intento escriure sempre amb esperit d’humilitat. Saber com funciona el puntatge del tenis no em converteix en Rafa Nadal.

De vegades no comparteixo amb vosaltres les petites decepcions que m’enduc experimentant als fogons, ni vull inflar els meus triomfs, que segur que a ulls de cuiners més bregats són més aviat ridículs.

Però sóc una noia amb gana: gana per la cuina, per la vida, pel món que ens envolta, per la gent i per escriure. I per arriscar-me.

Així que avui m’he jurat que dinaria arròs, un bon arrosset de diumenge amb verdures i peix, i que me’l prepararia jo sola, sense confiar en receptaris. Tocava forçar el múscul culinari, i encara que m’ha quedat un pèl més "arrissotat" que la paella estàndar (perquè he anat afegint l’aigua poc a poc, enlloc de fer-ho d’una tirada), considero que he superat la prova. I ara sóc més valenta, com cuinera i com persona.

Arròs de diumenge (per a dues persones).

1 ceba

½ pebrot vermell

2 popets

2 grans d’all

1 tall de lluç

1 grapadet de gambes cuites

1 rajolí de tomàquet fregit

1 carxofa o la mida equivalent en carxofes congelades (descongelades)

3 grapats d’arròs

Sal, pebre, oli de girasol, julivert, aigua.

Tallar la ceba i el pebrot a dernes finetes, i el popet a daus. Posar-ho juntament amb la carxofa tallada i l’all sense els nervis en una paella. Saleu-ho i feu-ho coure uns deu minuts, fins que el pebrot i els pops hagin suat l’aigua i la ceba sigui transparent.

Tireu-hi el tomàquet fregit, el pebre, el julivert i l’arròs i feu-ho coure, regirant, un minutet més. Aboqueu-hi el got d’aigua i que cogui deu minuts. Esmicoleu el tall de lluç i afegiu-lo. Cinc minutets més. Just abans d’acabar (comproveu el punt de l’arròs com a guia), tireu-hi les gambes.