dimecres, 18 de juliol de 2007

Asssssuuuucaaaaaar!

Tot i que de vegades me'n recordo de la mare que va fundar als dissenyadors -ho fa el tracte personal amb algun d'ells, per una banda, i la poca funcionalitat de determinats objectes de cuina, per l'altra- ja era hora que aquesta disciplina arribés també als dolços, estancats en models que poca variació presenten. De petita, les excursions al cinema setmanals de cada estiu a Platja d'Aro començaven amb una visita a l'estratègicament ben situada botiga de pegadolces que hi havia al costat del Cinema Avinguda, o amb una passada pel mostrador dels caramels del Cinema Ivan.

Però vet-ho aquí que amb el temps la meva dèria es va anar apaïvagant, i els meus excessos s'han decantat més per la via dels aliments salats, especialment el formatge. Això no treu que de tant en tant no aprecii el xut de sucre d'unes coca-coles arrebossades de sidral (les meves preferides, àcides a morir), el punt empalagós dels falsos gerds o el perfum, tan sintétic com atractiu, de les gominoles de préssec.

Ara -i admeto que ho he descobert via blogs estrangers- han sorgit a Barcelona dues noves botigues de caramels amb un perfil molt més adult. Situades les dues en plé centre, Papabubble és al carrer Ample, i sis cops al dia els seus depenents fabriquen els caramels en rigorós directe davant del públic, peces gairebé úniques que són un creuament entre una joia i el conte de Hansel i Gretel.

Caramels de Papabubble (C) Web Ajuntament de Barcelona

Per la seva banda, Happy pills, que rau a Portal del Angel, basa el seu concepte no tant en l'originalitat del producte com en el seu envoltori, divertit i novedós. La cosa és senzilla: Quan un entra a la botiga, tria un pot de pastilles de la mida desitjada i l'omple amb llaminadures. Aleshores escull una etiqueta per a personalitzar el pot, amb prescripcions tan evocadores i provocadores com "Contra els dilluns" o "Contra la insoportable lleugeresa de l'ésser".

Pots de Happy Pills (c) Blog MoColoco

Si penseu que tota aquest afició per la dolçor no és més que una regressió a la infantesa, digne cas de ser tractat per un psicoanalista, heu llegit massa Freud i aquest us ha menjat el tarro. Torneu-li la jugada llepant-li la calva amb aquests caramels que he descobert a Slashfood de l'empresa Archie McPhee... Gust de síndria i boutade total.

(c) Archie McPhee

Potser arriba el moment de tirar sucre a la vida altra vegada. El meu pàncreas fa cara de por... però la meva dentista ja es frega les mans!

ACTUALITZACIÓ: Pels d'humor més negre, Archie McPhee també fa xupa xups en forma de cap de Maria Antonieta, amb gust a cirera i 100% lliures de guillotina.

dimarts, 17 de juliol de 2007

Compte enrere

Culpable. Sé que us tinc molt oblidats, i això que encara no sóc fora... Us presento les meves excuses, però apart d'un trancaço fatal per culpa dels cotxinos aires condicionats, no he cuinat gaire perquè visc sense viure en mi. La raó és que he de deixar milers de milions de coses tancades abans d'anar-me'n als USA, una de les quals, no gens menor, és la neteja de la nevera.
Això es tradueix en que els meus àpats estan entrant en barrina al camp de la psicodèlia. Arriba un punt a la vida que dius, "i què en faig amb un pebrot verd i un cul de pot de Nocilla?". I no se t'acut res. Però com que has de comprar una maleta nova, acabar una traducció, netejar la casa perquè si entren els cacos no es desmaïn dels trastos que hi ha pel mig i solventar uns quants problemes personals que han decidit emprenyar just ara, acabes menjant qualsevol cosa que càpiga entre dues llesques de pà.
Em queden pendents molts temes per explicar-vos. El curs de cuina, al que amb prou feines no he pogut anar. El meu re-descobriment de les figues, que a casa meva no es menjaven gaire i he decidit que són el meu ingredient d'aquest estiu. I algunes novetats més, receptes que he provat i llocs on he estat. Els reis han atès les meves demandes, i sembla que a través d'una amiga italiana, aquest cap de setmana rebré els buddinos del post anterior.
En fí, us demano disculpes i paciència. I que a la tornada em pugui retrobar amb tots vosaltres.

dijous, 5 de juliol de 2007

Estimats reis mags...

...sé que només som al mes de Juliol, però he pensat que és bona època per escriure-us perquè ara no deveu tenir gaire feina i em podreu fer més cas. Com que he estat una nena mooooooolt bona m'agradaria que em portessiu una base per a escuradents com aquesta:


(9,89$, a Prankplace - fan trameses a Espanya per missatgeria), o aquests motllos de flam Il Buddino que vaig veure a Tastespotting, creats per la casa italiana nobody&co i que valen 35 € a contrareembors(ament?).

Si em porteu aquests regals enlloc d'una bata, un pijama o unes sabatilles, prometo deixar de tustar els nens del cole i no fer enfadar més la senyoreta.

Maria del Mar

dimarts, 3 de juliol de 2007

"El Badulaque" és real

D'aquí unes poques setmanes em toca, abnegada i obedient obrera de l'edició com sóc, anar-me'n per feina als Estats Units, a la San Diego Comic-Con (la convenció de còmics més gran del món occidental). Jo no he estat mai a Ianquilàndia, així que penso aprofitar l'avinentesa per fer el turista una miquetona... En el programa post-fira ens ho hem organitzat per tenir uns dies de vacances i anar a Tijuana, a Las Vegas i al Canó del Colorado. La part gastronòmica del tema és una de les que més gràcia em fa -penso cridar, al menys una vegada a la vida, "SUPERSIZE ME!", amb tota la convicció de la meva ànima- però també hi ha aspectes, potser menys relacionats amb el menjar que ingeriré i més amb la cultura popular, que em fan il·lusió.

Foto: (C) Rdr07

Un és la propera estrena de la peli dels Simpson. Com en tot gran llançament de Jolibú, la maquinària del màrketing ja s'ha posat en marxa, i la cadena Seven Eleven ha decidit "tunejar" algunes de les seves botigues per recrear el Kwik-e-Mart, conegut entre nosaltres com El Badulaque (una apelació per als petits comerços regentats per pakistanesos, que segons vaig llegir l'altre dia a La Vanguardia, ja s'ha incorporat al llenguatge estàndar). Per citar un gran home, mmmm... badulaque!

Via SeriousEats

ACTUALITZACIÓ: Podeu trobar fotos, més informació sobre aquesta campanya, i sobre els productes que hi haurà als badulaques a l'excel·lent blog de tele Bytheway.

ACTUALITZACIÓ SEGONA: A aquesta pàgina de 7eleven podeu veure els productes oficials que hi ha als Kwik-e-marts. Es trobar a faltar la cervesa Duff... L'empresa ha dit que els semblava fora de lloc treure una beguda alcohòlica en una promoció per a tota la família. Però un espavilat empresari mexicà ja ha registrat el nom i produeix birres inspirades en les de la sèrie.

diumenge, 1 de juliol de 2007

Còpies

Ahir em va cridar l'atenció un article a la contraportada de El País, que explica que els productors italians estan fins al capdamunt de les còpies dels seus aliments, i en particular del formatge. I tan tips n'estan que han muntat una exposició al Palazzo Raspagliosi de Roma per donar a coneixer invents com el parmesan, el parmesâo o el parmeson. És un problema en tota regla, per al que encara no hi ha una solució global, i en el que cada productor es veu encara obligat a embrancar-se en les seves pròpies mesures legals. Així les coses, és ben habitual que a qualsevol supermercat de barri veiem còpies d'aquesta mena (mozzarella danesa? refrescos de cola de color vermell?), i res, excepte el criteri personal de cada un i l'amplitud de la nostra butxaca fa que aquesta pràctica odiosa pugui limitar-se.

(C) Chrios Ware-Jones / El País

Però fins a quin punt la cuina té copyright? Una cosa són els aliments, i en particular els de denominació d'origen, que per arribar a tenir unes característiques particulars han de ser el resultat d'un clima, una alimentació animal i una matèria primera molt definits. I una altra molt diferent són els restaurants. Això vé a tall per la controvèrsia suscitada als Estats Units davant d'un judici que pot provocar onades de gran magnitud al món de la restauració. La història és senzilla. Anys enrera, una xef anomenada Rebecca Charles obre un petit restaurant a Nova Iork anomenat Pearl Oyster Bar, en el que ofereix clàssic de la cuina marinera del nordest d'Estats Units. Agafa un ajudant jove i ambiciós anomenat Ed McFarland. El restaurant aconsegueix el reconeixement de la crítica i el públic. I l'ajudant se'n va i obre l'Ed's Lobster bar, que té la mateixa decoració, un menú molt similar i fins i tot el mateix paper de WC que el restaurant de la seva ex cap.

L'estructura legal d'Estats Units, és sabut, permet litigar per veritables collonades. Però no siguem cecs, perquè les conseqüències d'aquesta disputa poden arribar-nos fins a nosaltres, i s'insereixen en un debat molt més gran sobre els drets d'autor. Entenc la postura de la sra. Charles, que -pel que es veu en les fotos d'aquest article- té motius sobrats per estar emprenyada. I malgrat això, no sé fins a quin punt em fa gràcia la idea que una recepta pugui tenir copyright, o arribar a ser propietat d'una gran empresa, o -Déu no ho vulgui- donar més motius a la SGAE per amargar-nos la vida a tots.