dilluns, 29 de desembre de 2008

Fins i tot els microones celebren el Nadal

...la festa comença al segon 52...

dimarts, 23 de desembre de 2008

Dos anys, ja

Aquest blog fa avui dos anyets. Com passa el temps... Bé, gràcies a tots el que el feu possible i molt, molt bon Nadal!

dilluns, 22 de desembre de 2008

En Petit Comitè

Dimarts passat vaig anar a la presentació del nou restaurant del Fermí Puig, el Petit Comitè. He de dir que no em sento completament de gust escrivint sobre establiments als que he anat convidada. Si en parlo bé, sento que els faig la pilota. Si en parlo malament, sento que sóc una desagraïda. Però aquest cop no tinc alternatives: si al Petit Comitè, dedicat a la cuina tradicional catalana, s'hi menja com ho vaig fer jo, és de justícia que us el recomani ferventment.

El Petit Comitè és obra de Fermí Puig, artífex del Drolma, potser el restaurant d'hotel millor valorat de Barcelona, i, com podreu llegir en molts altres llocs, amb uns trets diferencials com són una carta centrada en la cuina tradicional catalana, un preu assequible, un gran interès per la matèria primera, i servei continuat entre la una del migdia i la de la nit. Fins aquí, les dades asèptiques.

Perquè del que si es tracta és de parlar de menjar, he de dir que tot el que vaig tastar jo era bó sense paliatius ni "peròs", excel·lent. Cosa que, amb la cuina tradicional, no deixa de ser difícil. D'entrada, tots ens pensem que els sabors de casa nostra són el model platònic amb el que hem de jutjar els plats "de tota la vida". I tanmateix, el deliri per la renovació en les nostres cuines potser ens ha preparat millor per saber jutjar millor la innovació, la sorpresa i l'artifici, que una cuina més antiga -i precisament per això, a voltes, perduda o oblidada- a la que un excés d'ego del cuiner podria arribar a desvirtuar amb un cert marge d'impunitat. Però aquest no és el cas del que tractem, de cap manera. Al Petit Comitè, els bunyols de bacallà que ens van servir eren de bacallà. El cap i pota, mel pura. La sopa de farigola -un plat que porto gravat a sang i foc en la meva genètica gustativa- enriquida amb sentit i sensibilitat pel brou. La truita de bacallà i ceps, sucosa, gairebé qualificable de casolana, si no fós perquè a casa és poc habitual que surti tan perfecta. I amb les postres, igual: la crema catalana era gairebé escuma, però era crema catalana, tal i com l'hagués reconeguda perfectament la meva àvia (i ho afirmo sense cap ànim de boutade).

Aquest joc que, gastronòmicament parlant, se'ns presenta arriscat, penso que en canvi serà una jugada sensata en termes econòmics. Puig, com també estan fent ara mateix Carles Gaig, Carles Abellan i Nando Jubany, ha sabut veure que l'alta restauració ha de trobar noves vies per escapar-se de la crisi. Una d'elles és recuperar un sector de comensals, possiblement de més edat, que mai no van saber connectar amb la cuina de creació, i que havien anat perdent els seus espais a la ciutat, fora d'establiments de caire informal com el Pinotxo i similars. Al mateix temps, quan cada cop ens tornem més cultes respecte al nostre passat, quan vivim una certa renaixença en el coneixement de plats i ingredients que defineixen el nostre paisatge -que si fa o no fa venia a dir Josep Pla- és cada cop menys habitual que els qui som relativament joves puguem tastar-los regularment en l'àmbit familiar, sobre tot si venim de nissagues urbanites. Dit això, m'agradaria pensar, però, que ningú no acudirà al Petit Comitè com qui va a revisitar un abric de l'avi guardat en naftalina. L'espai, elegant i càlid, el servei, impecable, i sobre tot, el menjar, fan que la cuina que hi practica Fermí Puig sigui més viva i més vigent que mai.


Petit Comitè
Preu mitjà: 50€
Menú: 38 €
Tancat Nadal i Cap d'any
Adreça: Passatge de la Concepció, 13
Telf: 93 550 06 20

Nota friki al marge: Vaig tenir la sort que em presentessin el Fermí Puig. I resulta que, casualitats de la vida, coneixia al meu germà... perquè tots dos, com jo mateixa més tard, van ser "supervivents" del Col·legi Pare Manyanet. Qui m'ho hagués dit que les classes de llatí del Bonell tindrien aquests efectes secundaris!

dilluns, 15 de desembre de 2008

Per Nadal regala... productes de bellesa

Imatge (c) Martha Stewart

No, no m'he tornat boja. Ja ho sé que això és un blog de gastronomia. Però he de fer una confessió (sí, una més. Em passo el dia confessant coses!): Adoro les potingues. Els cosmètics. Les pintures. El maquillatge, les cremetes, els tònics i els gels. Tot i que recordo amb molta, molta estimació els anys que vaig passar escrivint al Woman, perquè em van proporcionar innumerables ocasions de provar-ne de totes les marques i nivells de preu, per a mi la principal fascinació de la cosmètica és que em fa tornar-me a sentir com una criatura, barrejant xampús a la dutxa, o veient com la meva mare s'aplicava una màscara de mel i oli per hidratar la cara quan havíem d'anar a una boda. Bé, excepte la vegada que em va venir a despertar al matí amb la mascareta posada i per poc no em moro de l'ensurt... però això és una altra història.

El cas és que la cuina i la cosmètica tenen molts punts en comú. Les dues busquen nodrir, les dues volen donar plaer als sentits, i en les dues la presentació és important. La única gran diferència és que allà on una ho fa per dins, l'altra ho fa per fora. No és estrany, doncs, que hagin començat a sortir productes en els dos terrenys que
creuen aquesta frontera, com a begudes que prometen embellir la nostra pell o cremes que incorporen caviar iranià a la seva formulació.
La meva proposta nadalenca és més modesta, i rau en que convertiu la vostra cuina en un taller d'alquimista, i fins i tot, el menjador en un balneari urbà. Pot ser un bon motiu per quedar amb les amigues -i els amics, que ja no hauria ni recordar que això de cuidar-se és bo per a tothom- i donar-vos el luxe d'una tarda relaxada i de safareig. Prepareu també quelcom per picar i potser uns coctelillos o una ampolla de cava, per a que tot no sigui tan rematadament sa!

Naturalment, també podeu preparar les següents receptes i ficar-les en pots per regalar, però recordeu que han d'estar extremadament nets (millor encara si els esterilitzeu) i que en alguns casos requeriran nevera, perquè és indubtable que més val cuinar-les al moment. Com que no tenen colorants ni conservants, la seva vida és molt més curta, però en contrapartida tampoc no haureu de pagar el cost d'un anunci amb la supermodel de torn retocada amb photoshop, i és pràcticament impossible que us produeixin reacció, tret que hagueu d'anar amb compte amb la fruita seca.

Màscara de bellesa de la meva mare

La meva mare té una pell excepcional, que jo no he tret. No sé si la deu a la mascareta aquesta o és pura genètica, però el cas és que ella la recomana fermament, encara que adverteix que no s'hi val a llepar-se els llavis!! Barregeu una cullerada de mel amb una d'oli d'oliva, i exteneu-la per la cara durant vint minuts, retirant el cabell amb una cinta. Retireu-la amb aigua fresca o tònic.

Exfoliant corporal de sal o sucre

No feu servir aquest producte si teniu la pell irritada o us acabeu de depilar o afaitar. Barregeu sal marina o sucre -més suau- amb oli d'oliva, i unes quantes gotes (posem quatre o cinc) d'algun oli essencial, que trobareu a les botigues de menjars naturals. L'espígol és calmant, l'arbre de té és bó per a pells amb grans i el romaní fa aixecar els ànims. A la dutxa, amb el cos mullat, apliqueu-vos-ho amb moviments circulars, parant especial atenció a zones seques com els colzes o els genolls. Aclariu-ho. Si els colzes encara continuen lletjos, un remei infalible és passar-hi una llimona partida per la meitat. Poseu-vos força crema hidratant.

Exfoliant de cafè

Aquesta recepta té una pinta deliciosa, tot i que crec que jo me la menjaria a cullerades abans d'estrenar-la. La tradueixo: Barregeu en bol grandet una tassa de sucre, una culleradeta de cafè molt, una culleradeta de cacau en pols, una de canyella i dos polsims ben macos de gingebre molt i de nou moscada. Afegiu-hi poc a poc d'un quart a mitja tassa d'oli d'ametlla (en tenen al Mercadona), fins que tingui la consistència desitjada. Apliqueu com l'exfoliant anterior. Els autors adverteixen que el terra de la dutxa pot relliscar, i que si teniu al·lèrgia a la fruita seca heu d'evitar aquesta recepta.

Mascara d'alvocat pel cuir cabellut irritat

Bateu un ou ben batut i barregeu-lo amb mig alvocat ben madur i dues cullerades d'oli de germen de blat. Exteneu-ho pel crani. Tapeu-vos el cap amb un gorro de dutxa, deixeu-ho actuar -imprescindible no obrir la porta als venedors d'enciclopèdies durant aquest període - i aclariu-ho. Si aclariu el cabell amb vinagre de sidra, us quedarà super brillant i sedós.

Netejador facial de kiwi (per a pells greixoses)

Poseu a la batedora un kiwi pelat, dues cullerades de iogur, una cullerada d'aigua de flor de taronger, una cullerada d'ametlles picades, una de mel i una d'oli d'ametlla. Tritureu-ho i netegeu-vos cara i coll amb això. Aclariu amb aigua o tònic.

Tònic d'herbes multiús

Barregeu una part de vinagre amb sis parts d'infusió de camamilla (calmant), farigola (antisèptica) o romaní (revitalitzant), i apliqueu-ho amb un cotó o una ampolla amb vaporitzador. No s'us acudís fer servir el vinagre sense diluir-lo!

diumenge, 14 de desembre de 2008

Absenta (un post literari i prescindible)

Avui pujo un conte, més o menys nadalenc, que vaig escriure fa uns quinze anys.

Aquest matí he anat a veure l'exposició de Mucha al Caixaforum, i veient aquells cartells modernistes que anunciaven xocolata i galetes, m'ha tornat al cap la història, que vaig escriure inspirada per un cartell d'aquest estil, el que il·lustra el conte. És obra de Henri Privat-Livemont. No n'estic segura que la meva història sigui res de l'altre món, però del que sí n'estic és que els embolcalls i la publicitat de menjar van viure una època d'esplendor a inicis del segle passat. I que el seu poder evocador no s'ha perdut.

Siempre estaba oscuro en el Café de los Condenados. La gente no solía pararse demasiado tiempo delante del pequeño local: Unas pocas mesas de madera, un cartel de boxeo de hace muchos años, una barra marcada por un número infinito de arañazos dejados por el tiempo...

No existían los visitantes habituales. Bajo el ventilador que ya no giraba entorno a la bombilla mortecina sólo Rudo y Eckmann, el gordo propietario del café y el joven huérfano al que había adoptado, sirviendo la última absenta a los condenados, la absenta de los suicidas, de los malditos, la bebida con sabor a lágrimas.

En el Café de los Condenados había algunas reglas. Nunca se cobraba y no se hacían preguntas.

Los visitantes del Café de los Condenados eran los que lo habían perdido todo, la desesperanzados sin vuelta. Pero la chica que entró aquella tarde tan fría parecía todo lo contrario. Pálida como la luna, brillaba sin embargo como un rayo de luz entre las nubes.
Nadie se atrevió a mirarla fijamente, abstraídos como estaban en sus sueños. Allá el pobre soñaba con la casa que ya no tenía. Aquí soñaba el vampiro con el sol que había perdido. Soñaba el viejo con la juventud y soñaba el joven con el amor que no tenía. El rico soñaba con la familia, y el enfermo con la salud. Pero aquella chica era joven y bonita. No tendría que haber estado allí, sino unas calles más arriba, en un café con humo de cigarrillos, sonidos de acordeón y risas ostentosas.

- ¿Qué haces aquí?- le dijo Rudo - ¿no sabes qué bebida servimos nosotros?
- Sí- dijo la muchacha- la absenta me ha llamado.
- Lo sé- insistió ella- pero oigo su voz cada día y si no la bebo no podré vivir.
- Te equivocas- le contestó Eckmann - sólo si la bebes tendrás que dejar de vivir. La absenta tiñe el corazón.
- Lo he intentado, pero bailar con marineros ya no me hace vibrar, ni tampoco pasearme en coche por París, ni que mi padre me regale joyas nuevas cada día. La absenta quiere que yo esté aquí.
- ¡Mira a tu alrededor!- le dijo Rudo- ¡Otros sí que tienen motivos!. Fijate en ése, está llorando. Su amada, joven como tú, yace muerta. Este otro ahora no tiene nada, y antes lideraba un imperio.

Poco a poco, Rudo le fue señalando en los sucios espejos las caras cansadas de los parroquianos.
- ¿Tú también quieres ser una sombra?
- No puedo evitarlo. Sé que moriré, pero tampoco tendré vida si no la pruebo.

Rudo cogió muy lentamente una copa. Destapó una botella sin ninguna marca y con tranquilidad virtió el veneno verdoso.

- Siéntate allí- le dijo a la chica, al tiempo que le hacía una señal a Eckmann.
- ¿Hacemos bien?- susurró este último.

Eckmann llevó la copa a la mesa y prendió el azucar con una cerilla. Un pequeño fuego fatuo comenzó a later y bailar dentro del vaso. Los ojos de la chica estaban hipnotizados con el movimiento y Eckmann se dio cuenta de que eran del mismo color que la botella.

Y al fin bebió. El Café de los Condenados pareció volverse más oscuro. De su luz sólo quedaba la evidencia de las lágrimas que caían por su cara. Se levantó y en un momento se había ido, bajo la mirada atónita de Rudo y Eckmann, que estaban acostumbrados a ver a los clientes marchar cansinamente hacia la puerta. Eckmann fue como una exhalación a recoger el vaso, con los restos del líquido aparentemente inofensivo en su fondo.

- Conoces las reglas.

Miró a Rudo. Éste le había leído el pensamiento.

- No salgas, por favor. Ya no la volveremos a ver...

Pero Eckmann ya no oyó el final de la frase. Sentía en los huesos una mezcla de curiosidad sobre las motivaciones de la chica y de piedad sobre la certidumbre de su destino.

Fuera, nevaba, y en la calle sólo había un chiquillo vendiendo cerillas.

- ¿Has visto pasar...?- dijo Eckmann, vestido aún con el sucio delantal.

El niño le señaló una dirección con la cabeza. El suelo estaba helado. Giró a tiempo la esquina. A tiempo para ver las lágrimas que se congelaban en la preciosa cara de la muchacha, que se convirtió en una máscara de nieve. A tiempo para ver su cabello rubio empalidecer hasta volverse escarcha. Una luz verdosa a la altura de su corazón desdibujó sus contornos. En un instante, ya sólo era agua sobre los adoquines. Eckmann se dio cuenta de que todavía tenía en la mano la copa con la absenta de la chica. Y supo que tendría que probarla. No podía entender qué había podido deshacer aquella vida, cuál era el genio que se escondía en la botella.

Bebió de un trago el líquido que quedaba y vio a la madre que sabía que había tenido en algún momento, los juguetes, que ahora sólo debían ser ya un amasijo de ropa y lata. No había más que desamparo dentro de aquella copa, desamparo y tristeza. Pero mientras lo tragaba supo tan sólo que en las lágrimas de la chica había habido la desesperanza de una vida completa, sin nada ya que desear o querer.

divendres, 12 de desembre de 2008

Per Nadal regala... Jamie Oliver

Admeto que sóc una conversa tardana al credo jamieoliverenc. M'hi he resistit durant anys, malgrat els convincents arguments d'amics blocaires i companys de feina que en són fans. No m'acabava de quadrar la idea d'un cuiner anglès, del que ni tan sols havia pogut veure'n els programes de televisió, que despertés tantes passions. No és que no cregui en la cuina anglesa -de seguit us amplio què vull dir- però és que no entenia com el boca orella, per si sol, havia pogut fer tant. Sí, em vaig comprar un aparell que ell havia inventat, el Flavour Shaker, que sembla un creuament entre una ma de morter i una coctelera. Havia vist un pressumpte llibre amb receptes seves que corria per internet. I no desconeixia el pes del marketing en el seu éxit, però tampoc la seva vessant compromesa amb que menjar i cuinar bé no sigui un luxe a l'abast d'uns pocs (una tesi que m'és molt cara).

Però fins que no vaig veure el seu programa no ho vaig acabar d'entendre quin era el quid de la qüestió. A veure, a diferència del que passa amb moltes d'altres celebritats culinàries, el Jamie Oliver té la capacitat de fer-te voler cuinar. L'entusiasme i la manera que té de preparar els plats, tot energia a munt i avall a la cuina, controlant coccions i quantitats a ull, sense por a embrutar ni a cremar-se, amb tot, devien tant a ingredients típics de la cuina italiana o la índia com a la tradicional anglesa. N'estic segura que la persona més obcecada i xauvinista d'aquest país nostre coneix, ni que sigui molt de passada i per referències televisives, quatre rudiments sobre què mengen a França o Itàlia; fins fa quatres dies (parlo dels anys cinquanta) els anglesos consideraven l'all un aliment exòtic. A les Illes Britàniques, el ciutadà de a peu sovint ha perdut el contacte amb el seu patrimoni culinari. Per això trobo lloable la tasca d'un Jamie Oliver, tant a través dels seus exitosos programes de tele, como a la seva proposta de crear un metafòric Ministeri del Menjar, amb programes d'educació en la cuina per a infants i adults que redueixin l'escandalosa taxa d'obessitat del Regne Unit. Això no està renyit amb que el tio s'hagi fet d'or. Si fins i tot té un joc per a la Nintendo DS i acaba d'estrenar revista pròpia, que ja tinc encarregadíssima!!! No cal ni dir que els seus llibres funcionen bé a pràcticament tot el món.

En l'últim, que ara ens arriva editat per RBA, farem tal i com diu el títol, seguir a en Jamie "en casa". Aclarim-ho. Allà on els llibres anteriors de l'Oliver eren més aviat discretets en l'aspecte gràfic, i anaven de cara a barraca amb els ingredients i preparacions,aquí el que trobareu un exemple clàssic d'allò que hi ha qui anomena food porn. És a dir, fotografies evocadores -de vegades, delicades i subtils, i de vegades, amb una honestat molt anglesa, mostrant animals acabats de caçar- i tot d'instruccions sobre com cultivar espàrrecs o criar gallines.

Dividit seguint les estacions de l'any, a Jamie en casa de vegades ens mostra la cara menys coneguda dels aliments britànics, un terroir (valgui l'expressió) que s'ha vist distorsionat pels tòpics, i del que freqüentment en coneixem poc més que el peix amb patates fregides. I és un llàstima, perquè ens estem perdent curiositats com el rubarb, o meravelles, com el clotted cream. Jamie en casa no és un llibre de gastronomia anglesa com a tal. Hi ha tota una secció de pizzes, i el toc indi mai no s'allunya de la metròpoli. Però Oliver té els peus fermament arrelats a la terra. Aquest no seria potser el millor llibre per entendre o descobrir la seva estètica culinària. Els ja conversos a la olivermania, en canvi, hi tenen una cita imprescindible. I per als qui no ho són encara, però busquen en un llibre de cuina més que una simple enumeració de receptes, és un regal de Nadal ben estimable.

dijous, 11 de desembre de 2008

Això NO és un hot dog

dimecres, 10 de desembre de 2008

Dijous 11, a La Vanguardia...

...si no hi ha canvi de plans, surt un fantabulòs suplement dedicat al Nadal, amb reportatges de certa personeta servidora de vostès, (amb els special guest starring de l'Ada Parellada i la Rosa Maria, de Menja Sa) dedicats a com reciclar el lot de Nadal, com preparar plats de festes per a persones amb necessitats dietètiques especials, i sobre què és menja en altres paisos del món, a més d'un basar de regalets. Em fa molta il·lusió aquesta primera incursió meva com a escrivent a Can Godó, i espero que els continguts us resultin tan interessants de llegir a vosaltres com a mi m' ho han estat d'escriure'ls. 

divendres, 5 de desembre de 2008

Per Nadal regala... Sal i sucre


Imatge (c) Slashfood

Com us vaig prometre, no tots els regals d'aquesta nova secció són caríssims, que estem en crisi, redéu! I si feu cas dels consells de la tieta Mar, avui n'aconseguireu no un, sino dos, a canvi de gastar-vos quatre xavos. Això sí, per a que sembli que en realitat us hi heu deixat una pasta inhumana cal que no els presenteu balim balam. Necessitareu, per a les propostes d'avui, pots de vidre amb tap de rosca o hermètics (apropeu-vos a la botiga de xinesos més propera o recicleu els de melmelada, si fan patxoca. Recordeu que quant més petit és el pot, més car semblarà!), etiquetes maques (de Pepa Paper o de Conesa, per exemple), cintes de ràfia o de colors i altres detallets que convertiran dos humils llaunes de sal i sucre en una pijada franceseta robada directament de la cuina d'Amélie Poulain

Sal al perfum de romaní

Em va encantar aquest condiment que proposava el blog Slashfood (per cert, ells també tenen una secció d'idees culinàries per regalar! Us la recomano, tot i que ocasionalment en traduiré les més interessants). Ja deveu saber que s'han posat de moda les sals "de disseny", i fins i tot a la botiga de queviures més diminuta comencen a treure el nas sals Maldon, fumades, del Tibet... Si voleu regalar-ne una que va molt bé amb el peix o les patates al forn, proveu aquesta recepta. Imagino que es pot preparar amb altres herbes, però si son com la farigola -que es desfan només de tocar-les- poseu-les primer en una bosseta de gasa i deixeu-les impregnar la sal més temps.

Ingredients

Una bona branca de romaní fresc (toca excursió al camp o a la Boqueria)
Sal fina
Pots de vidre

Ompliu la meitat del pol amb la sal. Afegiu-hi tres o quatre branquillons de romaní, i acabeu d'omplir amb la resta de la sal. Deixeu-ho macerar d'una nit a una setmana. Treieu-ne el romaní i afegiu-ne un altre branquilló. Tapeu-ho, i etiqueteu-ho.

Sucre allimonat

Aquesta recepta és de la web de Martha Stewart, i porta una mica més de feina. A canvi, tindreu el condiment ideal pel té, les galetes, els pastissos...

Ingredients

Tres llimones (preferiblement orgàniques, per a que no tinguin restes de pesticida ni estiguin vernissades...)
Dues tasses de sucre

Treieu la pell a les tres llimones, cuidant de no deixar-nes bocins blancs, que amarguen. Talleu-la i tritureu-la amb la meitat del sucre. Barregeu-ho amb l'altre meitat del sucre, i exteneu-ho en una safata de forn, a l'aire, durant una hora per a que s'assequi (us anirà millor si ho feu sobre paper de forn). Fiqueu-lo als pots.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Per Nadal regala...



Amb l'u de desembre comença la cursa vers al consumisme nadalenc, i ja se sap que aquí tots els presents ens fem cada any el ferm propòsit de no recaure en la trampa capitalista, però al final acabem el dia 24 a les 20:30 cremant la VISA en l'enèsim mocador de seda, corbata, sabatilles, llibre d'art de la Taschen o, en definitiva, en qualsevol dels altres grans clàssics del regal poc compromès. Més val que afrontem la realitat i assumim que, mal que mal, paga la pena fer aquells presents que ens agradaria rebre. Per exemple, els gastronòmics.

Així que seguint amb l'afany de servei, altruïsme i modèstia que em caracteritzen, he decidit que durant aquests dies d'advent (per cert, com és que encara no tinc un calendari d'aquells amb preses de xocolata?) intercalaré els meus posts habituals amb una nova secció de propostes, més o menys comercials. Vull aclarir en pro de l'ètica (pels amics, l'etiqueta) que en alguns casos -sobre tot en el dels llibres- he rebut un exemplar o mostra per a ressenyar-lo. Llum i taquígrafs i que se sàpiga publicament que m'he venut! Però vull puntualitzar també que no tinc intenció de parlar només de regals dels que es compren, si no d'altres que no costen res o gairebé res i valen molt. I comentaré idees que em semblen interessants d'una manera o altra. Si em voleu fer arribar les vostres propostes de regals, us recordo que ho podeu fer al correu del blog (NO als comentaris!): baixagastronomia (arroba) gmail (punt) com. I com que servidora té vocació de calvo de la loteria i li agrada repartir bon rollo, sortejaré un regalet entre tots els que participeu. La data límit és el dia 23 i si viviu a la Conxinxina em reservo el dret d'amanyar el sorteig per no pagar l'enviament internacional.

Per trencar el gel, aquí us deixo la proposta d'avui:

Per Nadal regala... Lego

Lego? A la cuina? Sí, senyoreta. Això mateix. Si mireu la botiga virtual de Lego (tenen un sistema de pagament segur i fan trameses a Espanya) us en adonareu que l'articles més "xaxis" no és aquell diorama d'un aeroport que no vau acabar de muntar mai quan éreu petits, sino els estris de cuina. A mi m'encanten les oueres (5,95 € + tramesa), els salers (3,95 + tramesa), la carmanyola en forma de bloc (7,95 + tramesa), però el meu preferit és aquest rellotge (5,95 + tramesa). No em direu que no és total...

Photobucket

dissabte, 29 de novembre de 2008

Sopem en bloc II - La crònica


L'ànec confitat, the king

Se'm fa una mica difícil escriure aquesta crònica. No per la companyia -que va ser molt grata- ni pel menjar -que era molt bó- ni per les anècdotes -que n'hi va haver- sino perquè ara mateix estic teclejant amb els dits creuats per a que ONO no em torni a deixar sense conexió...

En fí, ho intentarem. Per un cop a la vida, no vaig ser la darrera en arribar. A tres quarts de nou em vaig apalancar a la barra del Nonell, i vaig trucar a la Sara Maria perquè em va entrar la neura que havíem quedat en realitat a dos quarts de nou i jo l'havia espifiat amb la reserva. Però no, la Sara Maria ja era a la cantonada, i de seguida va començar a arribar tothom. Primer, el Tiriti, i  l'Arantxa i el Juan, després, gairebé immediatament, el Cocinillas i l'Starbase. Ens vam entaular i de seguida van venir Massitet i Kisumenja (és real!) i, un xic més tard tal i com ja ens havíen avisat, la Rosa Maria i el Xavi. L'altre Xavi, pobre, va trucar per dir-nos que la feina el retenia i que un cop més es quedava sense venir...

La part gastronòmica

Sabeu com es reconeix una taula de blocaires? Perquè ningú no es menja els plats quan els porten si no els ha fet una fotografia abans! Allà hi havia més flaixos que a una convenció de paparazzis. Espero que aviat els meus companys pugin les seves imatges, donat que la meva càmera és més aviat mediocre (o potser sigui cosa de la fotògrafa). De primer, la vieira amb crema de patata, agradable. Els segons, un milfulles de verdures amb salsa de butifarra negra que estava magnífic, i uns gnoccis a la crema de nous cosins germans d'aquests. El rei de l'àpat va ser, sense cap dubte, l'ànec confitat, deliciòs sense paliatius, amb una pell cruixenteta i una carn saborosa que estava bó a rabiar. El pobre salmó a la sal que li feia la competencia, tot i que bó, no tenia res a pelar. De postres només vaig provar la crema anglesa -copiable el detall dels grans de pebre, que la feien diferent- però el coulant de xocolata no feia gens de mala pinta, tampoc. Notable alt pel restaurant. Després, uns quants aguerrits vam anar a fer un gin tonic, però el nostre criteri de decisió del bar no va ser gaire selectiu: "on hi hagi una taula lliure".

La part blocaireNegreta

Tots els presents continuen sent una colla de conyons (dit amb el major respecte cap a tothom, potser tot i que cap als culés militants, en minoria per una vegada, un xic menys :-b ) i l'ambient, com sempre, era fantàstic, relaxat i divertit. Vam comentar una mica apenats el poc quorum, atribuïble a la crisi, als pròxims sopars de Nadal, i per la malaurada desaparició d'uns quants blocs. En aquest sentit, vam estar donant-li voltes a l'idea de crear un blog o portal on unificar l'índex de receptes dels blocs catalans. També vam comentar com no hi ha temps per cuinar totes les cosetes bones que llegim dia a dia, i que hi ha hagut una benvinguda explosió de blocs de cuina en català d'un any ençà. I vam debatre sobre els mèrits respectius de blogger i wordpress, sense que la sang arribés al riu ni cap conclusió clara (qualsevol intenta parlar d'informàtica amb les ampolles de vi que anaven caient, Gotim Bru i Viñas del Vero Gewürztraminer, i de postres vi de gel de Gramona).

En definitiva, que un cop més va ser un plaer compartir taula amb tots vosaltres. Jo m'apunto ja a la propera!

Teniu un àlbum amb les altres fotos que vaig tirar en aquest enllaç del feisbuc (no cal donar-se d'alta).

dijous, 27 de novembre de 2008

Els plaers dels menjadors d'empresa

Ahhhh, com em recorda a la cafeteria de TV3 i els alegres nois del catering d'Aramark...

dilluns, 24 de novembre de 2008

Nou índex de receptes

L'altra nit vaig liar-me amb una cosa d'aquelles que fan molt mandra, però que cal fer. Em vaig entretenir a repassar els gairebé dos anys d'història d'aquest blog i vaig crear un índex de receptes, que a partir d'ara podreu trobar a la barra lateral i que actualitzaré cada cop que en pugi una de nova. Hi ha totes les receptes aparegudes en aquest bloc de les quals he donat ingredients, no les petites idees apuntades només tangencialment, com feia sobre tot al principi.

Fer-ho ha estat una experiència reveladora. Pel que hi ha -un munt de plats comencen amb la lletra P, mostra de la meva inclinació pel pollastre i pels pastissos- i pel que no hi ha (nota mental: fer més peix, explorar plats que comencin amb D, J o O). Espero que aquesta nova eina us sigui útil.

divendres, 21 de novembre de 2008

El menú de noces de Joan Gaspart


El meu "jefe" és col·leccionista impenitent de còmics i d'allò que en anglès s'anomena "ephemera", és a dir, cromos, revistes i papers variats. És habitual que en entrar al seu despatx t'ensenyi la seva darrera adquisició o et mostri què té pensat escanejar aquell dia per a pujar al seu blog, que -per cert- es diu Viñetas i és molt, molt recomanable (i no ho dic per fer-li la pilota, us hi podeu passar hores xafardejant entre velles portades de Mary Noticias, programes de cinema, i altres curiositats). 

L'altre dia em va ensenyar aquest curiós menú, el de les noces de l'ex president culé Joan Gaspart, que a mi em va fer posar les dents llargues. I el "boss", a mig camí entre la generositat interblocaire, i la malícia d'un culé que veurà a una perica tan perica com jo publicar una fricada barcelonista en el seu bloc, me'l va cedir.

La il·lustració de portada és de l'artista Pedro Clapera, i segons posa a la contraportada és "Dibujo original de Pedro Clapera, evocando la barcelonesa Plaza de la Lana en cuyos "X Juegos Florales", celebrados el 13 de Junio de 1965 se conocieron Juan y Marita."

I què van menjar, que és el que interessa? Doncs un menú bastant de l'època, del que en respecto la maquetació, els colors i l'ortografia.

MINUTA

El Caldo Casero en Taza
Jandilla de Pedro Domecq
Supremas de Salmón al Vapor
Salsa Iraní
Viña-Sole de F. Españolas
El Hojaldre al gusto del jefe
Reserva Especial de Perelada

*
Espuma al Champaña


Los Espárragos frescos de Gavá

_______

Pechugas al Foiegras
Las Endibias braseadas
"Magnum" de Moët Chandon Brut Imperial
Turbante Helado al Moka
Pastel Nupcial
Los Fresones del Maresme
Café doble

*

Montecristos

Anís del Mono
Remy Martin
Grand Marnier
King's Ramson

Deixant de banda el valor antropològic de poder mirar per una petita escletxa com devia ser un casament de la bona societat als anys seixanta, em crida molt l'atenció el menú en sí mateix. Avui en dia seria inimaginable servir brou, i l'anís del mono... bé, diguem que l'anís del mono ha perdut bastant del seu caché. També em sembla, a priori, un menú més lleuger del que és habitual en aquestes celebracions avui en dia. En fi, una raresa que em venia de gust compartir amb vosaltres.

dijous, 20 de novembre de 2008

Actualització "Sopem en bloc"

Ja tenim la llista de apuntats, i avui toca tancar la reserva. Ho he escrit tot on sempre.

dimarts, 18 de novembre de 2008

L'art (no) és una llauna


A primera vista sembla només una reproducció, tal vegada de poca qualitat, de l'arxiconeguda obra mestra de Seurat, la Tarda de diumenge a l'illa de la Gran Jatte. El que esteu veient és ben diferent. Es tracta d'una fotografia. Chris Jordan és un nordamericà que als quaranta anys va decidir abandonar la carrera jurídica per dedicar-se a allò que adorava, fer fotos. I va decidir posar la seva tècnica al servei del pensament, i com que l'obsessionava la societat de consum en la que vivim (i encara més en la que viu ell), una de les seves primeres sèries va ser Running by numbers, en la que il·lustrava les estadístiques desaforades amb les que gastem i gastem. L'obra mestra del puntillisme no està composta aquí de diminuts punts de color, sino de 106.000 fotografies de llaunes, la quantitat que se'n consumeix a Estats Units cada trenta segons. Aquí en podeu veure un zoom:


El quadre real fa més de metre i mig d'amplada. Més enllà del detallisme de Jordan i de tot el discurs sobre la teoria de l'art que hi ha implícit en la foto (heus aquí Seurat, Duchamp i Warhol en una sola peça), cal destacar-ne la dada freda. No la perdeu de vista el proper cop que beveu un refresc.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Actualització Sopem en bloc

Ja ho sabeu, punxeu aquí

dijous, 6 de novembre de 2008

Actualització Sopem en Bloc

Ja tenim menús! Els podeu veure aquí.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Magdalenes per a Obama

(c) Wikipedia

Reconec que ahir me'n vaig anar al llit de mal rollo. M'havia quedat adormida al sofà intentant seguir la nit electoral nordamericana i quan em vaig despertar eren quarts de dues i tenia la tele engegada a tot gas. Acabava de començar l'escrutini i McCain guanyava a Obama 23 a 3. No sé si la xifra es referia a vots electorals o a estats o què: només que em va posar de mala bava, i que me'n vaig anar a la meva cambra pensen que després de tot l'efecte Bradley no era un mite. Vaig apagar el llum convençuda que ens esperaven quatre anys més de lluminàries intolerants i corruptes com Bush i Palin.

Per això m'ha alegrat llevar-me sentint a la ràdio que Obama, en realitat, havia guanyat. Abans de prosseguir, deixeu-me fer una puntualització. El meu candidat demòcrata, d'entrada, no era ell (ni tampoc la Hillary, descartada en el moment precís que va votar a favor de la invasió d'Irak). Era John Edwards, possiblement el més "europeu" dels grans barons demòcrates i com a tal impossible candidat. Edwards va caure a les primeres de torn davant el carisma d'Obama i Clinton, i de tota manera no hagués sobreviscut a la revelació del seu affaire amb una colaboradora de la seva campanya. Mal que mal, celebro doncs la victòria d'Obama, que crec que es basa sobre tot en la seva capacitat d'encarnar el somni americà, en ser un mirall que reflecteix els interessos particulars de cada grup d'aquesta nació i tornar-los esperança, en saber-se contenidor dels interessos, els ingredients, que composen l'escudella barrejada, el melting pot estadounidenc. Com les magdalenes.

Aquests pastissos individuals, coneguts com a muffins a l'altre costat de l'Atlàntic i molt populars en aquells verals, no s'han de confondre amb les madeleines de Proust, franceses i en forma de petxina. Jo en tinc una recepta que és infalible, una de les primeres que vaig preparar quan vivia a casa dels meus pares, i que com passa amb el somni americà, accepta tantes variacions com se'n vulguin fer. Està adaptada d'aquesta, i tot just abans d'ahir en vaig preparar una remesa, que em disposo a repetir en breu. Avui em conformo amb gaudir en viure en directe aquest joiòs capítol de The West Wing que ens ofereixen els informatius.

Magdalenes "Somni americà" (recepta base)

Ingredients (per a dotze magdalenes)

1 ou
2 taces de farina
1/2 taça de sucre
3 cullerades de cafè de llevat
1/2 cullerada de cafè de sal
1 taça de llet
1/4 de taça d'oli de girasol

Preescalfeu el forn a 205º. Unteu un motllo de magdalenes amb mantega o folreu-lo amb cups de paper (molt més pràctic), o disposeu motllos de paper sobre una safata normal de forn. Barregeu els ingredients secs en un bol ben gros i feu un "pou" al mig. Trenqueu l'ou en un bol més petit, bateu-lo i barregeu-lo amb la resta d'ingredients humits. Aboqueu el líquid al "pou" i barregeu-ho SENSE BATRE amb els ingredients secs. Més val que quedi aterrossat abans que massa batut, si s'escapa algun grumoll no hi fa res. Ompliu els motllos i enforneu-ho uns 25 minuts o fins que les magdalenes siguin daurades.

Variació #1 - "El primer president negre". 

Sóc la única persona a qui desconcerta que la premsa insisteixi a referir-se a Obama com al "primer president negre"? Que jo sàpiga, és tan negre com a blanc, donat que sa mare era caucàsica. Entenc que l'emoció faci saltar llàgrimes d'alegria en la gent del moviment pels Drets Civils, emociona pensar en la valentia dels seus pares quan es van casar (al capdavall, no feia ni cinc anys que una modista anomenada Rosa Parks havia estat detinguda per no voler-se aixecar del seu seient de l'autobús, en la zona reservada per a blancs), i comprenc que el color de la seva pell si de cas li ha posat les coses difícils, i no fàcils. Però el millor antídot contra el racisme és el mestissatge (lluitem junts, Denzel Washington!), igual que el millor contra el mal periodisme és desmuntar els clitxés. 

Així que per aquesta variació, abans d'enfornar les madalenes, afegiu a la barreja dues preses de xocolata, una blanca i una negra, tallades a bocinets petits. O, si voleu anar un pas més enllà i la vostra intenció és desmuntar les mentides tendencioses dels republicans més fonamentalistes, podeu substituir la xocolata per sengles troços ben picats de butifarra blanca i negra, no aptes per a musulmans. 

Variació #2 - "I dels natius americans, què?"

Un dels cultius tradicionals dels indígenes nordamericans, els malctratats indis de les pelis de John Wayne, és el blat de moro, que conta amb una abundant mitologia en aquestes cultura. Per tant, la nostra variació consistirà a substituir 1/2 taça de farina blanca per 1/2 taça de farina de blat de moro (de la que es ven per fer "arepas" als supermercats llatinoamericans), i en afegir una llauneta de blat de moro i 1 cullerada d'extracte de vainilla abans d'omplir els motllos.

Variació #3 - "Un règim amic..."

Si us agafa per homenatjar les intervencions nordamericanes a Llatinoamèrica i rememorar els temps en que la CIA posava i deposava dictadors, recolzant-se sovint en les empreses productores de fruita com la Chiquita, i deixava per a la posteritat el terme "República bananera", la vostra variació requerirà, talment es tractés d'un cop d'estat, d'una certa previsió. Heu d'agafar dos plàtans i embolicar-los amb paper de diari un parell de dies abans de fer les magdalenes, per a que madurin ràpidament fins quedar fets una llàstima. Feu-ne puré de la polpa i barregeu-la amb els ingredients humits, reduint una mica la llet i l'oli, si s'escau. Recentment, han aparegut dos llibres que expliquen la torturada relació entre plàtans i política. Podeu trobar-ne una recensió en anglès pitjant aquí.

Una altra fruita que va magníficament bé amb les magdalenes (i en dono fe, perquè aquesta variació és una de les meves preferides) és la pinya de pot envasada en el seu propi suc... potser arribada de Hawaii, un dels llocs on es va criar Obama. Agafeu una llauna petita i ben escorreguda, talleu la fruita ben petitona, i afegiu a la barreja humida una cullerada de café d'extracte de llimona

Variació #4- "Més americà que el pastís de poma". 

I si per últim teniu ganes de provar la imatge arquetípica ianqui del pastís de poma que veiem refredar-se en una finestra, podeu fer-ho afegint a la barreja un poma tallada a trocets, un polsim generós de canyella, i algunes panses

Epíleg: Dues recomanacions i una mica d'autobombo

Nanos, no extendré més la comparació entre magdalenes i somni americà, perquè crec que aquestes alçades ja heu entès que la recepta és versàtil com poques. Per acabar us vull recomanar un manga que us fascinarà si us agrada la política nordamericana o us interessa el seu sistema electoral, o si simplement voleu passar una estona força entretinguda llegint sobre intrigues de poder. S'anomena Eagle, l'hem publicat nosaltres, i ens narra l'ascensió d'un candidat d'origen japonès a la presidència d'Estats Units. L'altra, és que per al blog promocional d'aquest mateix llibre, vaig escriure un article sobre el paper que el menjar juga en les campanyes electorals. Està aquí i espero que el trobeu interessant.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

El túnel del temps


La Vanguardia acaba de posar en línia tota la seva hemeroteca. Repeteixo, per a que ho paiu: acaben de penjar a la xarxa tots i cada un dels exemplars. Un dels records més feliços que tinc de Ciències de la Informació és l'hemeroteca de la facultat, en la que vaig perdre moltes hores que podia haver dedicat a l'estudi rellegint diaris vells, observant com havia canviat la maquetació i la redacció de les notícies, i empapant-me d'històries que ja ho eren, d'història.

Quan el New York Times va digitalitzar la seva, d'hemeroteca, un dels meus blocs preferits, Mental Floss, es va inventar una secció en la que rebuscava en el passat de la publicació fins trobar la primera menció d'un esdeveniment, una persona o una cosa. Com que la idea em sembla massa bona com per no apropiar-me-la (you say "plagi", I say "homenatge"), he decidit fer el mateix amb alguns termes gastronòmics. I això és el que he trobat:


Quan Adrià encara es deia com una cançó de ABBA, La Vanguardia destacava que "La audaz y contratada [sic] cocina de Fernando Adriá [sic], a quién secunda, en lo concerniente a su derivación, Juli Soler, ha merecido también, en 1990, la segunda estrella Michelín. Fernando ha conseguido convencer incluso a los más reacios a la modernidad, a fuerza de demostrar a diario que es un consumado cocinero." Pozí.


La nèmesi d'Adrià rebia la seva primera menció en una crònica de l'incombustible Josep Sandoval, qui en un article sobre bolets lloava "(...) la escalopa de ave con tòfones y puerros, llegado [sic] de la mano de Santi Santamaría [sic] del Recó de Can Faves [sic, altre cop] de Sant Celoni."


El trio la-la-la queda complet quan a Carme Ruscalleda l'esmenta per primera vegada una altra Carme, la també incombustible Carmen Casas, i és per destacar-ne la consecució d'una segona estrella Michelin. "Bastante antes de que la a menudo arbitraria guía Michelín concediera una de sus estrellas al restaurante Sant Pau, en el que cocina Carme Ruscalleda, unos cuantos venían siguiéndolo ya de cerca."

Nouvelle cuisine 

Tot i que al 1967 hi ha una primera menció d'aquesta frase, per esmentar un llibre de cuina de 1818 que conté el terme en el seu nom, la Nouvelle Cuisine de Bocuse, Guerard, els germans Troisgros i altres fans de la crema de llet, s'explica per primer cop en aquest article de 1976. 


La veritat, fa un debut més aviat trist. Se l'esmenta en la secció de ressenyes editorials esportives (voto per que el Marca la ressuciti!) i només perquè el periodista diu que "quedan sobre la mesa, y de ellos hablaremos otro día, La educación física por medio del ejercicio muscular, de H. Gulick, Foot-ball, del doctor don Carlos Mas y Guía Michelin, con que se ha tenido la delicadeza de obsequiar al reportero deportivo de este periódico."


El primer restaurant en sortir a les pàgines de La Vanguardia no ho va fer fins a la segona setmana de vida del diari: "Se encuentra en esta capital, para asistir a un banquete que el próximo martes se dará en el Restaurant Martín el ex-Presidente del Poder Ejecutivo de la República D. Estanislao Figueras." El mateix dia hi ha una segona menció al banquet, perquè els organitzadors van fer publicar un anunci explicant als convidats com acreditar-se.


I si l'alta gastronomia, la dels restaurants, va trigar en donar la cara, no passa el mateix amb la baixa, la d'estar per casa, la d'aquest blog: En el mateix número de llançament trobem l'anunci de "Fabré y Ortega. 33, Escudellers, 33. Establecimiento en grande escala, con surtido complejo de herramientas de todas clases, batería de cocina, acero, alambres y en general todas los artículos referentes a la quincallería y la ferretería."

Espero que hagueu gaudit llegint aquest post tant com jo ho he fet rebuscant entre diaris vells! Qui sap quines altres sorpreses seré capaç de trobar-hi...

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Fat bastard

Un amic meu, el Fiber, em passa la notícia que ha sortit a Microsiervos sobre un vi de curiosa denominació: Fat bastard. És a dir, coi de bacó o, com en deien en aquella gloriosa nissaga del cinema trash que és Austin Powers, "gordo cabrón".

La marca, pel que sembla, té el seu origen en una conversa entre dos enòlegs mentre anaven tastant candidats a ser el proper llançament d'unes vinyes. Un dels experts, francès, va denominar així el que més li va agradar. Això sí que és branding, i la resta son tonteries.

Un truquet

Quan vaig a la Boqueria en dissabte, com vaig fer ahir, m'acaba agafant un atac de mala bava per la invasió no gens subtil de turistes que han convertit el centre de la meva ciutat en un parc temàtic. És per això que difícilment m'hi endinso gaire, tot i que són just les parades de l'entrada, amb la seva fruita i els seus batuts, que més clarament s'han abocat al client forani. Per no menjar-me massa el cap, compro allà mateix herbes fresques, que excepte pel que fa al julivert, al meu barri no es troben si no és al tall anglès.
Les herbes fresques són una benedicció, com un raig de sol que ilumina els plats i els dona vida. Potser és perquè he crescut una família en la que una excursió no era completa sense una bossa de plàstic i unes tisores de cuina amb les que collir farigola, i en particular amb una mare que posaria julivert al café si la deixèssim. Si de mi depenguès no hi hauria plat sense herbes. Dit això, em descoratja la seva naturalesa efímera -suposo que és una actitut filosòficament incorrecta, aquesta d'emprenyar-se per la transitorietat de les coses- i dit clar i català, que sempre les acabo tirant. Les herbes que podrien adornar el ram d'una reina de bellesa en el moment de la compra, al dia següent estan remullades i tristoies com un gos de tura sota la pluja (o com jo imagino que deu ser un gos de tura sota la pluja). Fins que vaig descobrir...

EL TRUC!

Compreu un ramet de julivert, alfàbrega, romaní, cilantre o l'herba que us faci més ràbia. A mi l'orenga m'agrada més seca que fresca, però en general em passa al revés. Treieu la goma del pom, talleu-ne un centímetre de la tija i poseu-lo en un got mig ple -els pessimistes, en un de mig buit- d'aigua. Coroneu-ho amb una bossa de plàstic que quedi ajustada si fa no fa. En el cas de l'alfàbrega, enemiga del fred, deixeu l'invent en una cambra assolellada (en aquest cas, el meu vestidor). Amb les altres herbes, fiqueu-ho a la nevera. Canvieu l'aigua cada dia. Les herbes no duren sempre, però amb aquesta mena d'hivernacle casolà la seva vida s'allarga bastant. Si esteu de sort, com es pot apreciar a la foto, es possible que fins i tot tornin a florir.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Actualització Sopem en Bloc

Aquí la teniu.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Pastissos de fantasia

El meu amic Gus em passa aquesta convocatòria per a aquest dissabte. Bona ocasió per conèixer altres frikicuiners i posar a prova les nostres habilitats, no? Més info, aquí.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Sopem en bloc II

2a Actualització 20/11/08 Acabo de trucar i he fet la reserva. Punts importants: He de deixar una paga i senyal de 50 € la setmana vinent... important, doncs, que no hi hagi baixes de darrera hora. I un altre tema: pels enòfils, no es permeten portar ampolles de fora.

Actualització 20/11/08 ¡Campaaaaaana y se acabó! Avui faré la reserva al Nonell, i aclariré el tema de les begudes (que com sabeu, no estan incloses al menú nº 3 que hem triat). Com que som pocs, si voleu, aquest cop afegim-hi també els partenaires de quin en tingui... Us recordo que el sopar és divendres 28 a les 21:00 al restaurant Nonell, C/Sagristans, 3, telf. 933011378. Com sempre, si hi ha canvis aviseu-me a baixagastronomia (ensaïmada) gmail (punt) com.

Actualització 17/11/08 Nens, apart d'afegir més gent, hauríem de confirmar aviat. Sílvia, com va el tema de Vila Viniteca?

Actualització 06/11/08 Ja tenim els menús! Tots tres valen igual (28€). Els podeu descarregar aquí: Menú 1, Menú 2, Menú 3. Els plats són una tapa + un a triar, dins de cada grup principal, i les begudes van apart (la carta de vins és a la web del restaurant www.nonell.es).
Si us plau, aneu deixant una nota als comentaris amb el que preferiu. Arantxi, necessito el teu mail! I els que no us hagueu apuntat encara, no sigueu mandrosos!

Actualització 05/11/08 Segueixo a l'espera que del Nonell m'enviin el menú. Ara som 11 apuntats, cosa que implica que encara ho podríem fer a Vila Viniteca. Suggereixo que si no ens diuen res en dos dies mirem aquesta opció...

Actualització 26/10/08- Ahir vam anar al restaurant Nonell i ens va agradar força. Dimarts he de mirar de parlar amb l'encarregat. Això no treu que mirem altres opcions (penso en la de Vila Viniteca, i en la cata de cervesa), però primer hauríem de tenir una llista d'assistents una mica més definitiva (espero que hi hagi força repetidors de l'anterior).

Actualització 25/10/08- Avui la Sara Maria i jo anem a provar restaurant. La resta, si em voleu donar un cop de ma, ajudeu-me a avisar als assistents al sopar anterior i a tots aquells que penseu que els podria interessar.

Assistents:

Sara Maria (Delícies del rebost)
Massitet i Kisumenja (Olleta de verdures)
Tiriti (Tiritinyam)
Mar (Baixa gastronomia)
Starbase (De cuina)
Manel (El cocinillas)
Arantxi (Curry, curry, que te pillo)
Rosa Maria i Xavi (Menja Sa)
Xavi (Eslacarab)

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Una veritat incòmoda

...però senzilla d'entendre: Menjar engreixa. 

Estic enganxada als blogs de gastronomia des de fa gairebé tres anys, i amb el pas del temps me n'adono que hi ha un elefant enmig del pas que tots els que n'escrivim un ens neguem a esmentar. Com aquell parent excèntric de costums antisocials, o com un tall de cabell desgraciat en la persona que estimem, tots preferim mirar cap a una altra banda davant d'una qüestió, metafòrica i literalment, relliscosa: el greix.

D'entrada, tot el debat sobre la relació entre gastronomia i pes fa, en l'Occident contemporani, una certa pudor de frivolitat. Si ens esplaiem describint les mil possibilitats que tenim per augmentar els nostres rellomillos, en certa manera pot semblar que obviem que bona part del món no en té cap opció. Per tant, tenim assumit aquest discutible punt de partida i fem aquesta negació de base sense la que no podríem prosseguir. 

Però aquí no s'aturen les mines que sembren el camí. Un blog culinari, per se, condueix a l'exaltació dels sentits. Difícil no apilar els superlatius quan parlem d'aquell pastís que es desfà a la boca, o d'aquell estofadet curull de carn, patates i altres coses que fan que els pantalons apretin. El llenguatge de la gastronomia està pensat per a seduïr, i en conseqüència ha de provocar emocions. Malgrat que en la seducció hi ha espai per a la subtilesa, no n'hi ha per als gustos insípids. Expressions com "pantagruèlic", "saborós" o "un festí" són emprades quan volem descriure algun acte, persona o cosa, que és sensual. La gastronomia no és terreny per ascetes.

Acceptada també aquesta segona qüestió, encara ens enfrontem a un tercer obstacle. Crec que socialment hi ha una certa neurosi vers al cos humà que ha fet que proliferessin els transtorns alimentaris. L'alimentació és un reflexe de la societat, i mentre en aquest país es passava gana, el model desitjable era ser gras. Quan el pèndol va virar cap a la prosperitat, la magror es va convertir en objecte de cobdícia. Finalment, el pèndol s'ha trencat i avui en dia un es pot fotre la vida atipant-se sense parar o deixant-se morir de fam, en base a irrealitzables ideals de bellesa (anorèxia i bulímia) o de salut (ortorèxia). I és aquest punt en el que em vull centrar. 

No hi ha una sola manera correcta de menjar. Cada persona i cada clima reclamen la seva pròpia, tot i que és cert que n'hi ha de molt més problemàtiques que d'altres. L'ideal d'una dieta mediterrània possiblement ajudi més a la salut cardiovascular que qualsevol altre, però què hi ha de real d'aquesta dieta en allò que mengem dia a dia, en allò que se'ns ofereix als supermercats, en allò del que escrivim als blogs? Qui ho diu que no hi ha persones sanes que no han menjat més que aliments industrials tota la vida (i qui ho diu que no es deu a l'atzar)? Quina és l'actitut ética que algú que es consideri gourmet (ni que sigui d'estar per casa) ha de tenir vers a aquestes preguntes?

Tot això em vé al cap quan me n'adono que darrerament no cuino gaire. Deia el malograt Hunter S. Thompson que el secret del bon periodisme consisteix a prendre bones anotacions. Entre el canvi de casa i els nous horaris de la feina, he constatat que he anat deixant de parar atenció a allò que cuinava, a allò que escrivia. De parar atenció i prou. I ho he vist al mirar-me al mirall. 

Pot semblar una paradoxa, però el meu millor pes com a adulta ha estat des de que escric aquest blog, i es qüestió de recuperar-lo, de tornar a prendre bones anotacions, d'estar en el moment. Crec que aquest món seria bastant millor si deixèssim de considerar el menjar pur combustible per al nostre cos, i ens adonéssim que també ho és de l'esperit. 

P.D.: Com que una cosa no treu l'altra, he començat a fer "footing" i he tornat a la piscina. Per als que volgueu seguir els meus progressos, he creat un altre blog, anomenat Corre, Mar, corre! on aniré explicant com em va, i també ho podreu veure per una finestreta de Nike + a la columna de la dreta d'aquesta mateixa bitàcola, que evidentment segueix funcionant com sempre. Ja sé que ja vaig crear un blog generalista que vaig abandonar, perquè amb el temps m'he convençut que la millor, la única manera d'escriure blogs que jo sé fer, és des d'una perspectiva concreta. 

dijous, 2 d’octubre de 2008

Panificadora, segona part.

Quan l'any passat em vaig comprar la panificadora del Lidl, bona, bonica i barata, ho vaig escriure "a toro pasado" (to the past bull). Com que el súper alemany en posa poquetes unitats a la venda i és difícil trobar-la més enllà de l'hora d'obertura dels centres, a les 9:30 del matí, us aviso des d'ara que dijous dia 9 en tornen a tenir. Si us interessa, ja ho sabeu. Jo n'estic molt contenta de la meva...
Aquí el link, aquí uns amics.

diumenge, 28 de setembre de 2008

Copia-ho cent vegades

No tornaré a menjar pastissets industrials, perquè estan carregats de colorants i de greixos parcialment hidrogenats i si no fós pel màrketing no...


dimecres, 24 de setembre de 2008

Barcelona

Volia escriure-us del sopar que vaig fer amb el germà Fernando l'altre dia -hi ha recepta- però ahir vaig anar al concert del Sisa a Plaça Catalunya i us volia parlar d'aquesta pàtria meva que es diu Barcelona, aquest llogarret tan poc i a l'hora tan poble, que em marca la meva identitat molt més que qualsevol altre consideració sobre ser català, espanyol, europeu o blanca o dona. Sabeu què? Està molt de moda dir-nos pixapins, canfangas i altres malnoms, dir que el turisme se l'està carregant ("tourist, you are the terrorist"), dir que Barcelona és "quiero y no puedo", que està adormida, que només es fan coses de cara a la galeria. I hi ha una part que és veritat. Menys Bicing i més autobusos, si us plau. Al meu barri (allà on Les Corts es torna Sants i venen kebabs a les cantonades), no hi havia res que em recordés les festes de la Mercè. Però mira, què vols que et digui. Aquí una és barcelonina. Això, com diu la meva mare (que va néixer, malgrat no ho comenti gaire, a Joaquim Costa), és el meu poble. I em sento bé quan sento cantar "Qualsevol nit pot sortir el sol" enmig de la Plaça Catalunya. Quan veig que tenim el millor mercat del món. Quan tallem el bacallà en gastronomia. Quan aquí no sap ningú quina cara fa la jet-set local. Quan recordo que hem tingut Jocs Olímpics (inserteu aquí el vostre propi record, el meu és de fer de voluntària al Centre de Premsa dels Paralímpics). I sí, no queda casi ni un hort, hi ha restaurants de totes les fusions bastardes de l'univers. Whatever. Perquè també hi ha una gastronomia barcelonina, no m'ho invento, ho va dir Vázquez Montalbán, una cuina que és hereva dels inmigrants italians del segle XIX, dels murcians, els andalusos i els gallegs del segle XX, dels industrials i els anarquistes. La paella Parellada, de senyors, tot pelat. Els canalons. El Quimet i Quimet i el Fabián Martín. El Set Portes i el Cinc Sentits. La peixatera cridanera, el venedor hiperespecialitzat i els entrepans de Can Conesa. I no se m'acut un pastís especial que commemori aquestes festes, però en un dia com avui, només us puc dir que si sou per aquí sortiu al carrer. Amb sort, dinareu bé. I si no en teniu, veureu l'altre costat d'aquesta Rosa de Foc, de la que n'estic enamorada per (o malgrat) les seves contradiccions i el seu centralisme. Avui, menjeu-vos la ciutat!

dijous, 18 de setembre de 2008

Impressions de caps de setmana

La tornada a l'escola m'ha passat per sobre com una esllavissada, i els dies, plens de feina dins i fora de l'oficina, em passen com una exhalació. Sembla talment com si només tingués vida els caps de setmana, però això sí, durant aquests dos dies efímers se m'acudeixen idees i em fixo en detalls dels que no paro esment habitualment.

Del cap de setmana a Sant Feliu de Guíxols ja en vaig parlar, però m'havia guardat dues fotos que crec que mereixen estar aquí:


Aquests cartells anunciadors de grans copes de gelat eren molt habituals als llocs de costa quan jo era un nap buf. Potser és que ja no vaig tant per aquells verals, o potser és que els cartells han anat desapareixent, però tinc la sensació que ja no se'n veuen. Abans era molt freqüent que en qualsevol taula de turistes hi hagués una copa gegantina de gelat, decorada en ocasions amb bengales. A mi me'n deixaven demanar una en rares ocasions -en una mostra de seny nutricional relativament atípica en els meus pares- i gairebé sempre eren decebedores. Aquest cartell és d'una terrassa del passeig de Sant Feliu. No fa cara de que l'hagin tocat des de fa quaranta anys. Hi ha una copa amb el nom de "hippy" que en delata l'edat.

I passen els anys i a Platja d'Aro, en un restaurant de nova construcció que no hi era quan jo estiuejava, trobo aquest altre cartell. Pensava que per la mida només es pagava la tela, els materials de bricolatge, i els actors porno. Però ara les pizzes també.

El cap de setmana passat vam fer una excursió d'un dia per part dels nostres origens familiars. En concret, vam anar a Rojals, ara una pedania de Montblanc i a finals de segle passat, el poble on va néixer un dels meus besavis, qui sovint enfilava sobre una mula la carretera costelluda i plena de corbes que la separa de la resta del món per anar a vendre sabates per la comarca. El meu avi ja va venir al món al plà, a Montblanc, però la viudetat de la meva besàvia, la fil·loxera, la profusió de germans i en definitiva la fam el van anar-se'n (definia l'indret com "aquell poblot d'on em van fotre fora". Montblanc és preciós, però fa noranta anys segurament no ho era tant).

Rojals em va sorprendre perquè està dalt d'un muntanyeta i des de darrera l'esglèsia es veu tota la Conca de Barberà. Llegeixo a la Wikipedia que l'any 2004 només tenia 28 habitants. Tot i que lluia el sol, feia fred, i m'imagino que si a Montblanc la vida era difícil, a Rojals, virtualment aïllat als hiverns, encara devia ser molt més complicada. Avui en dia hi ha un petit restaurant, La Socarrada, que tenia bona pinta, però no ens hi vam quedar perquè era massa d'hora per dinar.

Vam optar per anar a un lloc que ja havíem probat, la Masia Poblet, i que aquest cop ens va decebre. No per la qualitat del menjar, força bona, sinó per la lentitud i les errades en el servei. Es tracta de cert tipus de restaurant rural que no és particularment econòmic però on es poden menjar guisats, carn a la brasa, calçots i d'altres plats de pes. Però no em sembla correcte que quan ens vam queixar de la tardança en els plats ens responguessin amb certa xuleria que tot es prepara al moment. Ni una espatlla de bé al forn ni uns canelons són plats de cuina ràpida. Per gairebé 120 euros per quatre persones, amb un entrant compartit, una gerra individual de vi de la casa, i sense postres, una mica de humilitat és el que fa o desfà la clientela.*

Una altra cosa que em va sobtar del dinar és l'omnipresència de l'alcohol. La Masia Poblet és un restaurant allunyat de nucli urbà, i malgrat això en totes les taules els adults van beure vi. Fins i tot, en algunes d'elles només bevien vi (a la nostra, per compensar, gairebé només en vaig beure jo. No sé si és pitjor). Digueu-me retrògrada, però dic jo que potser el codi de circulació està fet per a quelcom més que aguantar les taules que ballen, no?

En fi, que vam acabar la tarda passejant per Santa Coloma de Queralt, una vila que ens era desconeguda i que ens va encantar, i comprant vi i fruita seca en un dels cellers modernistes que esquitxen la zona. Molts d'ells són tresors obra de l'arquitecte Cèsar Martinell, i il·lustren una època en la que cooperativisme i arquitectura es donaven la ma en un projecte de societat rural utòpica, i per desgràcia, avortada pocs anys més tard. Una excursió que us recomano que copieu, perquè us omplirà el nas d'olor de farigola, olives i vinya.

* Em recorda la meva sister que al restaurant no ens van voler canviar els coberts entre plat i plat. Allò que deiem.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Un blog de fa trenta anys

Aquest ha estat el cap de setmana tranquil de que em calia haver gaudit fa ja una temporada. El moment de mirar enrera cap als darrers tres mesos, fer una respiració profunda, i girar la cara cap endavant, cap al futur. Ja sóc al pis. Ho escric i encara no m'ho crec. I el que és més important, amb despatx propi i prou espai per emprendre tots aquells projectes creatius que sempre posposava per inviables. No ha arribat encara el temps d'endegar res -em queda una tardor de pagar deutes abans això no passi- però poc a poc prenc consciència que aquesta ja és la meva casa. Que aquí puc començar a fer allò que vulgui fer amb la deguda estabilitat mental i logística, si tot va bé (i si no hi va, que aquesta és la fortalesa a defensar).

Divendres al migdia la meva germana em va recollir amb el cotxe i ens en vam anar les dues a veure la Tieta Maria al seu pis de Sant Feliu de Guixols. Entre les dones de la nostra família hi ha molta química. No en va el meu Tiet Serra (el meu estimat Tiet Serra, marit de la Tieta Maria i un segon pare per a mi) anomenava la seva dona, les dues germanes d'aquesta i a la meva àvia, la padrina, com "les Ollé", un epítet que elevava a espècie animal, per sobre del parentesc. I tinc la sensació que la meva germana i jo som "les Ollé" the next generation. Grup que es defineix per l' enorme i negada tossuderia, el sentit de l'humor fosquet, i una mirada pràctica però no sempre pausada de la vida. El cas és que vam deixar que la Ollé (Ramona, àlies Tieta i/o Ramoneta) anés amb les seves amigues a Sitges i la Ollé (Pepa, àlies Mare) es quedés a Barcelona exercint de cuidadora voluntària de la meva gata, amb aquell zel que només envaeix els conversos que abans detestaven cristians o mascotes. Tot plegat, que la Margarida i jo vam anar cap a Sant Feliu, el lloc preferent dels àpats de la meva infantesa.

Pot semblar estrany que escrigui això, en tant en quant tinc també molts records del menjar de ma mare, però és que a Sant Feliu, amics, a mi em van fer "jefa de aperitivos". Jo vaig tenir la xamba de venir al món quan els meus germans ja estaven crescuts, i vaig ser la única neboda dels meus tiets que va néixer quan ja s'havien casat (perquè no és que es precipitessin). Aquesta situació em va donar un estatus ben particular que en molts sentits, bons i dolents, ha marcat el meu caràcter. Un dels deliris dels meus oncles ha estat el bon menjar. Per al meu tiet, no hi havia plaer més gran que organitzar amb mà de ferro -herència de la genètica castrense- els dinars de Nadal, els berenars a l'estiu, o les sortides culinàries a restaurants petits i remots de l'Empordà. Va ser ell qui em va dur a dinar, tots dos sols, al restaurant Les Panolles, quan per fi vaig tenir a bé començar a menjar sola, ja amb sis anys. I la meva tieta ha estat sempre l'executora perfecta d'els plans i les idees d'ell. Pacient, generosa i plena de sentit comú, no tasta mai allò que té al foc perquè el seu olfacte la guia com un GPS. Amb ells vaig dir una de les meves primeres paraules, "pavo", un Nadal quan portaven a coure el gall d'indi a la fleca en una enorme olla de ferro colat (impensable ara ja). I per mantenir-me ocupada en la preparació dels llargs àpats d'estiu, se'm va designar amb el càrrec que us he dit. La meva tasca era punxar amb escuradents les olives i posar-les en un bol. Untar els biscotes amb paté o caviar. Carregar les ampolles de bitter -a casa dels meus tiets sempre s'ha pres bitter, per raons que se m'escapen- i les fantes en un carret i portar-lo a la terrassa. Fent tot això, jo aprenia sobre la cuina, en un espai gran i comodíssim en el que es produïen sorpreses com l'aparició tardana d'un armari allà on pensàvem que no hi havia res. El que és més important, aprenia que gaudir d'un bon menjar en companyia és una delícia. Ni un esnobisme ni un tràmit.

La tieta preparava i prepara encara ara el tomàquet fregit més deliciós de l'univers, fideuàs de premi Nobel, tartes de poma fetes amb bimbollos, i de tant en tant alguna marranada sortida del meu pap que la lio per tastar. I quan anava a Sant Feliu -nosaltres ens estàvem a Platja d'Aro, i ja en parlaré en una altra ocasió- em deixava acompanyar-la al mercat i a les botigues. Hi ha la famosa anècdota de quan vam entrar en un súper molt al principi de que les llaunes portessin dates de caducitat, i les que allà hi havia estaven totes passades. El botiguer encara em deu maleïr els ossos per haver-lo posat en evidència cridant, una marreca amb una diadema decorada amb dues antenes amb comecocos intentant enfonsar-li el negoci. Repelent, moi? Pots pujar-hi de peus.

D'aquella època tan llunyana i que ara em sembla tan curta, tan impossiblement farcida de records, data una llibreta que vaig trobar l'altre dia a la cuina de la tieta. Per la lletra, és meva. I està dedicada a compilar receptes.

Jo recordava llibretes posteriors. En conservo una del vuitanta nou comprada caríssima a Pepa Paper, que fa poc vaig jubilar. I n'havia guardat alguna més dedicada a altres temes, com lletres de cançons, perquè sempre he tingut ànima de coleccionista. Però no vaig poder evitar riure quan de cop em vaig adonar que aquest blog que ara escric és molt més antic del que creia. Una recepta datava d'un 27 de novembre... de quan? Del 79, del 80, 81, potser? Només sé que la va escriure una nena que ja volia apuntar per a la posteritat com es feia una crema de chocolata. No sé si en resta res d'ella dins de mi, però la xavala, fós qui fós, em cau bé.

crema de chocolata
27 de novembre

harina chocolate en polvo azucar leche nata huevos un poco de agua

se tira el chocolate, la harina, la leche y los huevos en una cazuela y cuezelo media hora a fuego normal hecha la nata y el agua batelo y llevalo al congelador hasta la hora de servir

Atòmics


El microones de la meva feina és un giny metàl·lic, enorme i impredictible, que la única cosa que provoca amb tota seguretat cada dia són infinits acudits sobre la radioactivitat i les mutacions. Avui, mentre maldava per escalfar-me les mandonguilles de l'Ikea (un vici inconfessable) m'ha vingut al cap un retall de saviesa inútil d'aquella que només serveix per fardar durant les partides de Trivial Pursuit, i és que els ubicus microones són fills bastards de la indústria militar.

Corria l'any 1946 i el Pentàgon, ajudat pel complexe militar-industrial nordamericà, començava a emparanoiar-se d'una possible invasió soviètica. Per això era de capital importància millorar un dispositiu que ja s'havia començat a provar durant la segona guerra mundial, el radar. El doctor Percy Spencer estava fent assaijos amb un nou aparell anomenat Magnetron quan se'n va adonar que tenia els pantalons bruts, i que una barreta de xocolata que portava a la butxaca s'havia desfet. Intrigat, va posar uns quants grans de blat de moro prop de la màquina, i en uns segons aquests es van convertir en crispetes. Al dia següent, va seguir experimentant amb un ou, que va explotar. La seva recerca va despertar la curiositat dels seus companys, i l'any 1947 va aparèixer al mercat el primer forn de microones, que era tan alt com una persona i pesava uns 325 kilograms. Percy Spencer -al dibuix de l'esquerra- qui va patentar més 250 invents relacionats amb les microones, no havia acabat el batxillerat i era autodidacta. El que el feia especial respecte a altres científics era la seva curiositat: sembla que ell no era el primer a qui una barra de xocolata se li havia desfet al laboratori, però ningú abans s'havia molestat a esbrinar-ne el perquè.

Però aquesta no és la única història que uneix menjar i guerra freda. És bastant conegut que els entrepans a la planxa de pernil dolç i formatge reben a Catalunya el nom de "biquini" en honor al club que els va començar a servir a la Ciutat Comtal, i que va obrir les seves portes l'any 1953 on ara hi ha el centre comercial l'Illa. L'antic Bikini -poc o res a veure amb la discoteca actual, on més d'una vegada m'han servit alcohol amb aroma i gust de garrafa- anava a petar a la Diagonal i tenia un minigolf. Era el tipus de local que un podia imaginar poblat pels pijos de les novel·les de Juan Marsé, menjant-se una versió nacional del croque-monsieur sense ou que l'arrebossés, mentre bevien pipermín (sic). O així és com m'agrada pintar-me'l mentalment. Perquè del Bikini només en sé allò que n'he conegut per referències molt tardanes-un germà meu n'era habitual als anys vuitanta i durant la meva infantesa també s'hi feien sessions de discoteca els diumenges al matí per a nens a les que vaig anar en alguna ocasió, una activitat que avui en dia desembocaria en una corrua de visites d'assistents socials a les cases dels participants.

El que sovint no es recorda quan es parla d'aquest entrepà que a Madrid coneixen com a "mixto" és que el nom Bikini de la sala no feia al·lusió a la prenda de bany sinó a un malaurat atol del Pacífic on els americans es van dedicar a fer proves nuclears en la immediata posguerra, l'any 1946. A la foto que encapçala aquesta entrada podeu veure el sotsalmirall William "Spike" Blandy, la seva dona, i l'almirall adjunt F.J. Lowry cel·lebrant el final de l'Operació Cruïlla (nom oficial de les proves) mentre tallen un pastís en forma de núvol atòmic. Qui ho havia de dir que una simple tarta seria el nexe comú entre una peça de roba mítica, un entrepà que fa difícil portar-la, i la tragèdia de Txernòbil.