dijous, 10 de gener de 2008

El post que mai no va ser

Aquest era el post que preparava sobre el meu viatge a València. Com veureu, està inacabat. Us el deixo perquè fent neteja me n'he adonat que el tenia més avançat que no el recordava, i potser a algú li sigui útil la informació que passo.



Has de venir per falles!


Ai, si em donessin un céntim cada cop que vaig aquest frase durant l'altre cap de setmana. La raó, que vaig anar a València, convidada per la temerària Universitat de la ciutat, qui va tenir la idea que jo fós una de les ponents del congrés Literatura y cómic: visiones femenines. El congrés, a banda de fer-me plantejar tota mena de preguntes sobre el meu ofici, i propocionar-me un micro (que en les meves mans es torna sempre en arma carregada i no gaire fiable), em va donar l'ocasió de provar les excelències culinàries de la capital del Túria. Això sí, malgrat el que en vaig gaudir, no n'he volgut escriure abans. I per què, us direu? Doncs perquè entre les fallades contínues de la meva càmera i una fulminant grip intestinal que atribueixo al bocata que em vaig menjar al tren de tornada, m'ha quedat una mica de mal de gust de boca.
Ja ho té, això, València, de partir-te una mica el cor. T'allotges a un hotel d'aquells modern amb tele de pantalla plana en el que es poden sintonitzar tots els canals del món (bé, tots menys Tv3) i no saps si estimar o odiar una ciutat bella, bellíssima, que s'està desfent a cop de destral de qualsevol cosa que faci olor de passat, per valuosa que sigui, i on el Micalet ha quedat reduït a "aquella torre al costat del McDonalds". No obstant això, m'inclino pel costat de l'amor. Com no rendir-se davant una vila que té un carrer dedicat a les cuines? I com ignorar un lloc amb un mercat -i sé que l'afirmació que estic a punt de fer pot causar que vingui el cosí de'n Joe Pesci a trencar-me les cames en un carreró fosc- que no té res a envejar a la Boqueria? I com no enamorar-se de l'exuberància i el barroquisme d'una ciutat que a voltes podria ser Roma, a voltes podria ser Estambul, però que en el fons és sempre ella mateixa?

Jo vaig tenir la gran sort que a València em va aconsellar gastronòmicament l'Estefania, germana de la meva companya de feina Eva (recordeu? la de les llenties!), qui a més és parella del Rafa Morales, mà dreta de l'esferificador major del regne i per la seva banda cap de cuina de l'Hacienda de Benazuza. Vaja, que jugava amb les cartes marcades. L'Estefania em va recomanar que, posats a menjar de restaurant, triés el Ca Sento o el Torrijos. El primer, sobre el que sembla que hi ha unanimitat que és el millor de València, era plé, així que vaig reservar al Torrijos, més discutit, però del que vaig sortir més contenta que un gínjol.

Ho sé, ho sé que aquest blog s'anomena Baixa gastronomia, però tots tenim debilitats, i jo no sóc immune als encants de la guia Michelin. I sí, el Torrijos no és barat, però l'estrella se la mereix. Anem a pams:

El local, al barri de Russafa, és acollidor i modernet, càlid sense arribar a recarregat, amb una sala on hi ha petits tocs de color mediterranis a les parets i que desemboca en una vidriera que s'obre a la cuina. El servei és amabilíssim sense arribar a ser servil (que és una cosa que gairebé m'emprenya tant com que siguin bordes) i s'esforcen per explicar-te què menges.
Em vaig demanar el menú degustació, perquè sóc de l'opinió que no té sentit anar a un restaurant car i escatimar - més val triar-ne un de més baratet i gaudir, no?. I oh, amics, quan va acabar l'horeta llarga que em vaig tirar endrapant, i vaig sortir altre vegada a la nit valenciana, portava un agradable "colocón" del menjar. No feia ni gota de fred, havia sopat com una reina, i havia begut fins al punt just en el que l'eufòria no es torna somnolència.

I aquí em vaig quedar. Amb el temps, recordo sobre tot les "Textures de carxofa amb cocotxes" del Torrijos, l'hospitatlitat de l'Estefania, el Carrer de les Cuines, en ple barri del Carme.... i els mercats, que no us heu de perdre si hi aneu.