diumenge, 2 de març de 2008

Amb la Carbó

Quan les coses funcionen bé, no cal tocar-les. Fa molts anys vaig anar a una de les classes de la Mireia Carbó al Club Social Caprabo i me'n va quedar molt bon record. Dijous em feia certa basarda tornar-hi, per por que tot hagués canviat.

M'ho vaig passar bomba. La iniciativa va ser de la Gemma, de La cuina de casa, i va resultar un encant conèixer-la a ella i a totes les altres assistentes (Dic "-entes" però demano perdó a l'Enric, únic home del grup. Normalment el sexisme en el llenguatge funciona al revés!). Aprofito per disculpar-me perquè me'n vaig haver d'anar una mica intempestivament, però em va agradar molt parlar amb tothom i espero que ho repetim aviat.


Pel que fa a la classe en sí, mentre la Carbó preparava els tres plats del dia (Crema de verdures i bacallà amb cor tendre, bunyols de vent, i panna cotta amb coulis de maduixa), se'm va acudir una reflexió que encara no sé si és una boutade o una gran veritat. Em sembla que aquesta dona ha fet perquè es mengi bé en aquest país tant o més que el Ferran Adrià. Vull dir, que òbviament l'Adrià és una figura de dimensions bíbliques, la seva aportació a la cuina es notarà durant generacions, i també ha desenvolupat una tasca de divulgació més que lloable. Però quan a la Carbó li agafa el punt Supernanny i llença invectives contra la pasta remullada i reescalfada, setanta cinc persones, que sospito que equivalen a les cuineres de setanta cinc famílies, se'n van cap a casa convençudes que els macarrons no s'han de remullar amb aigua freda mai, però mai, mai. I a sobre, felices, contentes, amb un regalet i la profunda sensació de que elles també seran capaces de preparar plats ben bons amb els seus limitats mitjans. Això, setmana rere setmana, en un àmbit tan prosaic com una aula d'un supermercat, o des de la tele i la ràdio. Potser, per fer un símil que voldria que llegíssiu en clau purament descriptiva (perquè la meva opció política és un secret entre la urna i jo), la Carbó és a l'Adrià el que Zapatero és a Felipe González. Allà on l'un apostava pels grans canvis, l'altra creu en les reformes. En qualsevol cas, a l'aula del Caprabo hi havia fotografies dels dos cuiners junts, i també d'altra gent com l'Arguiñano o l'Arzak. Es pot fer tota la broma que es vulgui amb els cuiners mediàtics -com no fer-la, quan l'Arguiñano es posar a cantar jotes com si s'hagués fumat un porro de julivert!-, però sense ells molts de nosaltres menjaríem pitjor.

I ara prou de perolades, que no cal trobar sentits profunds a tot (o sí?). El que de debó importa és que vam aprendre un munt de coses noves, que vam poder fer el frikifan amb la pobra Carbó (tot i que per les meves presses no li vaig arribar a demanar que em signés els llibres), i que, sobre tot, vaig conèixer gent molt maca amb la que vam riure força. Són tardes així que fan la vida una mica menys cabrona.

Que ja és molt.

9 comentaris:

jullei ha dit...

A mi es que el peix no m´agrada gens, peró el bunyols i el postre m´han obert la gana XD Per cert, la similitud entre la Carbó i l´Adrià i el Zapatitos i en Felip ha sigut molt clarificadora XD

Ester ha dit...

Hola Mar! Genial el teu article sobre la classe de l'altre dia i un plaer haver-te conegut
Espero que ens vèiem ben aviat i que vagi bé el sopa de blocaires
Ester

plugim constant ha dit...

Hola,

Acabo d'aterrar en aquest món dels blogs, i he descobert que sou un grupet molt eixerit i amb un nivellàs de cuina que espanta. A mí també m'agrada força la cuina però em sento molt insegura de fer coses noves. Fa temps jo també vaig assstir a una classe de la Mireia Carbó que em va encantar, sobre tot per la seva actitud en trasmetre que cuinar és una activitat que no té per què ser difícil i que hi han moltes coses avui dia que ens poden ajudar molt a fer-ho i si les tenim doncs coi, aprofitar-les. També tinc els seus tres llibres que m'agraden molt per l'esforç de sintetització que es capaç de donar, en fi que estic molt contenta de haber-vos trobat i si no us fa res us aniré visitant. salutacions

enric ha dit...

Estic completament d’acord amb el que que dius dels cuiners mediàtics. Des de que jo recordi, a l’antic circuit català de Televisió Espanyola, quan encara no hi havia més que una sola televisió, no voldria equivocar-me però m'atreviria a dir que la primera cuinera mediàtica va ser la Montserrat Seguí.

Aquell circuit de televisió funcinava, durant només uns dies, a unes hores bastant intempesestives (a les tardes de 5 a 6, crec recordar) però, tot i així, van ser moltíssimes les persones, sobretot mestresses de casa, que, gràcies al que llavors s’anomenava la “petita pantalla”, van adonar-se que la bona cuina no s’acabava amb l’arròs a la cassola dels diumenges, ni que tampoc calia ser un gran “xef” per preparar un dinar de celebració amb tota la família que no fossin uns canalons o que, posem per cas, la pasta brisa fos una fòrmula magistral exclusiva dels obradors de les pastisseries.

Efectivament, Mar, estic convençut que sense aquests cuiners mediàtics tots plegats menjaríem bastant pitjor.

Gemma ha dit...

Mar, l'encant de conèixer a tothom va ser mutu. La veritat és que em vaig trobar molt a gust i em van quedar ganes de repetir la quedada :)

Je je, he rigut amb la comparativa culinària-política... tens cada idea :) I totalment d'acord que tardes d'aquestes són les fan que la vida valgui la pena...

Ostres Enric, quina gràcia que expliquis això de la Montserrat Seguí, no ho sabia... però, curiosament, el primer llibre de cuina que vaig tenir precisament és "Cuinar és senzill" de la Montserrat Seguí! Me'l van regalar quan em vaig independitzar i no tenia ni idea de cuinar... és la meva biblia de cuina!!!

EVA ha dit...

Ei Mar!!!...Molt bé aquest article...i quina gràcia la foto...jo amb la camara immortalitzant el moment recepta+llibre!!!...jeje!!!...Os3, Cuinar és senzill tb és el 1r llibre que em vaig comprar, ja que l'havia vist sempre a casa l'àvia...i a les classes de cuina que vaig...la professora és deixeble seva!!!...
Petunets,
Eva (terrassa)

oleguer ha dit...

Hola,
Sóc nou per aquí, però ja fa unes setmanes que et llegeixo i la veritat és que l'estil és molt bo!
A casa també tenim a la Mireia Carbó com a referència. Els seus dos llibres (l'últim encara no ens l'hem comprat) són gairabé els únics que hem utilitzat de les desenes de llibres de receptes que tenim. I això és el millor: les seves receptes es poden fer!
Apa, fins aviat

Mar Calpena ha dit...

Veig que no en sóc la única fan. Ara, a veure què em diu de l'entrevista, que m'imagino que la pobra dona deu anar superliada. A veure si em puc agafar el llibre de la Seguí de la biblioteca. Gràcies a tots per comentar!

Anònim ha dit...

Hola, Mar

A la foto que has penjat, es veu ben bé que volíem deixar constància gràfica de la trobada: la Cristina amb la càmara, l'Eva en acció, jo al darrera, amb la càmera penjada.

A veure si pots xerrar una estona amb la Mireia i ja ho llegirem.

Fins aviat

Glòria