dimarts, 19 de febrer de 2008

La fascinant revolució de Nitza Villapol

Feia un parell de dies que arribaven notícies esperançadores i inquietants des de Santa Clara. Aquell famós Cap d'Any de 1958, poc abans que Fulgencio Batista deixés la Sempre Fidelíssima en una vetllada que El Padrino 2 immortalitzaria, molts cubans vivien pendents de la televisió. Un rostre familiar, indissociable de la història de la illa durant més de quaranta anys, els feia el seu discurs setmanal. I no era Fidel Castro.

Nitza Villapol se li havia avançat per uns anys com a icona a les ones de la televisió cubana. I del primer de gener al dia vuit, mentre des de l'Habana es transmetia en directe la primera revolució televisada de la història, Nitza Villapol cuinava durant seixanta hores seguides per alimentar els nois de la premsa.

Nascuda a Nova Iork l'any 1923, la Villapol era filla d'exilats polítics filocomunistes, als que devia el seu nom d'origen rus. No va posar els peus a l'illa fins als nou anys d'edat, i va passar una infantesa marcada per la pòlio. Aquesta malaltia, més enllà de les seqüeles físiques, li va deixar -segons diuen alguns- una certa antipatia i amargor en l'àmbit privat, que contrastava fortament amb la imatge simpàtica i xerraire que donava al seu programa Cocina al minuto. L' espai es va mantenir en antena gairebé quaranta cinc anys, des de l'época de Batista (1951) fins al "periodo especial" (1996), com un reflex culinari dels avatars de la història del país. Perquè amb dictadura, revolució, Bahía de Cochinos o caiguda del comunisme, a l'exili de Miami o en les manifestacions del Malecón, qui no faltava mai a la cita amb els cubans era la sempre constant Nitza. Acompanyada per la seva silent "sidekick" Margot, Nitza conduia Cocina al minuto, un espai que, a la manera dels programes actuals de cuina, va generar els seus propis llibres de receptes. El més conegut és el que rep el mateix nom del programa, però n'hi ha més de 15. I és que Nitza Villapol no va ser només un Arguiñano en caribeny i avant la lettre, sinó que va desenvolupar una important tasca com a crítica i divulgadora.

En la primera vessant, considerava la Villapol que la cuina cubana s'independitza de l'espanyola quan es cigrons desapareixen de l'ajiaco, l'escudella tradicional criolla, i quan la cuina cubana adopta les influències africanes i xineses dels esclaus i servents. En la segona, va contribuir a canviar la dieta dels cubans, donant-los a conèixer peix com el lluç o la tilàpia, i explicant-los plats de supervivència, basats en l'aprofitament de les verdures, durant els darrers anys. Villapol era una dona culta, que va contribuir a publicacions de la UNESCO, com el llibre África en América, al que va aportar el capítol sobre la cuina, i que també va trobar el seu lloc a la ràdio i als diaris.

La història de la Villapol, altre cop eco de la de Cuba, té un final agredolç. El bloqueig a l'illa va fer que l'escassetat vetés tot intent de parlar de cuina, i el programa de la Nitza va desaparèixer de la graella. Els seus llibres es van seguir venent molt bé, però quan el règim va decidir que tornés, ella ja era massa gran. Va morir l'any 1998, pràcticament sola.

Links

Hi ha diversos editors que es proclamen a sí mateixos hereus dels drets de la Villapol, a un costat i l'altre del Mar de les Antilles, i que entrecreuen el tipus d'insult amarg i creatiu que coneixem per les discussions polítiques entre cubans. Jo no he pogut establir qui té raó, però aquí us ofereixo aquests enllaços per si en voleu més informació. Dono les gràcies a la Claudia Bellante, que és la primera persona que em va parlar de la Nitza.

Llibre Cocina al minuto (escanejat al fòrum El burrón azul)
Text de l'escriptor Ciro Bianchi Ross
Blog de cuina cubana Las recetas de la abuela
Més sobre cuina cubana
La wikipèdia parla de Nitza
Pàgina de Nitza Villapol
Pàgina del programa Karakia dedicat a Cuba