dissabte, 2 de febrer de 2008

L'abisme

Vinga, que aixequin la ma els que han llegit a Nietzsche.

Ja.

I ara, els que n'han llegit més de dues pàgines.

Mmm... Unes quantes baixes.

Ara, en canvi, que aixequin la ma aquells a qui soni la frase: "Quan mires a l'abisme, aquest et torna la mirada." (de fet l'original diu "Si mires l'abisme llargament, aquest mira dins teu" però vaig aprendre amb molts durs anys de pati de col·legi que ser repelent i matisar aquest tipus de coses és quelcom que et garanteix males estones)

Bé, veig que som bastants més.

Doncs això és el que m'ha passat avui veient aquest blog, Cocina para impostores. Es tracta d'una bitàcola escrita amb pseudònim que equival, en termes culinaris, a que un polític en campanya es dediqués a fer acudits sobre negres i dones. Emprant els recursos més vils i capciosos (arròs en terrines, pizzes prefabricades, sobres de sopa), mostra receptes ràpides. Això no és el pitjor.

Mostra receptes atractives. Les meves ànsies de calvinisme alimentari es veuen temptades com un predicador itinerant davant una nínfula girant un hula-hop. Els meus propòsits de no allunyar-me del recte camí del menjar local i de temporada tremolen des dels ciments davant la temptació. M'havia vingut al cap aquell poema tan famós, erròniament atribuït a Bertold Brecht, que deia més o menys que quan els nazis van anar pels comunistes, jo no vaig fer res perquè no era comunista, i quan els nazis van anar pels sindicalistes, jo no vaig fer res perquè no era sindicalista, i quan van anar pels jueus, no vaig fer res perquè jo no n'era, de jueu. I quan van venir per mi, ja no quedava ningú que pogués parlar en el meu nom. Vull dir: A veure, començo comprant ceba troçejada i congelada i brou en brick. I un sofregit de tomàquet. I la base de la pizza. Sí, sé que ara i aquí és impossible que hi hagi cireres o maduixes, però potser em fan gràcia. I aviat, el camí cap als nuggets de pollastre i les hamburgueses ja cuites i amb panet incorporat és més diàfan.

En quin punt dir prou? En quin punt s'ha venut un l'ànima al diable? Però quin vertigen, quin plaer, l'eficiència i la il·lusió de l'engany! Acaba de sortir un llibre basat en el bloc. És com aquella última copa que saps que no has de prendre, però demanes igualment. No sé si m'estaré de comprar-lo.

I a un temps, m'estic plantejant si continuar com a membre d'Slow Food. Fa un any m'hi vaig apuntar, perquè crec de cor en els principis que defensa, i malgrat això n'estic desencantada. En gran part per culpa meva -tot i que també hi ha fet molt la mala sort- no he participat a les activitats que se'm proposaven des de l'entitat. Per tant no hi conec ningú. A més, hi ha dues coses que no m'agraden. La primera, és el tó de les comunicacions, sobre tot les que venen d'Itàlia, que semblen només per iniciats i en general, ni engresquen ni expliquen massa (segons la meva inmodesta opinió). La segona i més important, és que sé jo mai no seré capaç de viure en l'estricte puresa de la producció local, ecològica i justa. Com m'agraden els mangos que ens arriben d'Àfrica més de pressa que les esperances abord de les pateres; les espècies d'altres continents que no tastaria si no fós pel fuel dels avions, els restaurants pseudoxinesos i fins i tot, la possibilitat d'un dia a l'any anar-me'n a l'hamburgueseria més imperialista del centre comercial i demanar l'entrepà més porc. Hi ha àpats per no pensar, com hi ha pelis per no pensar i discos per no escoltar. De vegades cal comèdia romàntica de Hollywood i no drama romanès.

Crec que Slow Food ha d'existir, com d'altres ONGs amb les que colaboro regularment, i que han de ser una brúixola moral. L'estat em fregeix a impostos, com a tanta gent, i no m'agrada, però ho accepto si això serveix per fer escoles. M'oposo sense cap mena de negociació possible a la pena de mort, però no sé què podria fer-li a qui procurés algun mal als que m'estimo. S'han de defensar les balenes, ni que per mi passi sempre per davant qualsevol persona (alguns em costen, ho admeto). I penso que s'ha de menjar amb criteri ni que només sigui perquè això augmenta el plaer de fer-ho. Encara i això, des de que tinc gat he revisat les meves postures sobre carnívors i vegetarians, i he hagut de signar un pacte amb la meva consciència. La mixina que em fa carantonyes no és tan diferent del porc que mossego, però jugo a Déu i decideixo que ella se salva i el futur pernil, no. És simplement que no sóc ningú per donar lliçons, i estar a Slow Food -insisteixo, crec que en bona part és culpa pròpia- em fa tornar als anys de permanent sentit de pecat i la vergonya. Serà culpa de part de l'educació judeocristiana rebuda. Però el bé és el bé i el mal, el mal, ni que rarament siguin absoluts i totalment injustificables. Sempre estaré més a prop de l'Slow Food, amb el seu amor per l'esforç, per la gent, pel paissatge, pel cel buscat de l'aliment platònic. Si cuino fent les trampes de Falsarius, l'autor del bloc, crec es notarà en la manca amor. En la manca de fe.

Vivim en una societat que glorifica les gratificacions immediates, i amb la cuina aprenem just el contrari: a esperar. A deixar coure a foc lent. A confitar sense cremar. A rostir. Són les receptes per a impostors una nova manera d'atraure a nous cuiners i per tant, es justifiquen com un pas necessari a l'educació del paladar? Una vegada vaig entrevistar Eduardo Mendoza, i em va dir que calia que a les escoles s'ensenyés El Quijote i Tiempo de Silencio, encara que avorrissin els estudiants. "Ningú no es planteja si la química és divertida", em va deixar anar. Potser sí que cal reconsiderar si ens prenem el menjar prou seriosament. Potser cal que valorem també si ens el prenem prou en broma. Potser en el mig camí aprendrem a no tenir por de l'abisme.

ACTUALITZACIÓ: Els japonesos han creat una "policia del sushi" que visitarà restaurants nipons de tot el món per guardar-ne la puresa. Si Orwell aixequés el cap...

5 comentaris:

Ibán ha dit...

Hola Mar! Vaya artículo más interesante. Estas cosas me preocupan mucho también...¿dónde empieza el abismo? ¿Cuando empezamos a transigir? Por ejemplo, una verdad ya establecida: "el pan es malo" (así se simple y debastador). No sé ni cuando ni cómo transigimos con aquello,pero es así. Encuentro que en estos últimos años está pasando delante de nuestras narices con la fruta/verdura, encontrarla sabrosa está empezando a ser la excepción; nuestros hijos lo encontrarán seguramente como algo "dado", como sucede ahora con el pan...¿por qué sucede esto?, ¿por qué no hacemos algo? Han venido a por nosotros (como no dijo Brecht) No sé, es todo complejo.
El slow food sí, pero no. Yo no estoy relacionado con ello en absoluto, pero "no acabo de verlo". Todas las personas y lugares realmente relacionados con "slow food", posiblemente nunca han oído hablar de esto, je. Así que lo veo un tanto irreal y elitista. Yo opino que la solución no está ahí, ni en lo orgánico (mangos orgánicos de Brasil), ni nádená. No sé, tal vez es ese camino intermedio del que hablas. En cualquier caso sí que pienso que si la gente se involucra en la cocina tiene que ser algo positivo... (mmm, nosesimesplico).

canela ha dit...

M'encanta el teu bloc, Mar. Felicitats per aquesta reflexió.

Per cert, encara hi ha possibilitat d'apuntar-se al sopar de març?.

Ah, ja he fet un enllaç al teu bloc.

Salutacions,


canela

charmana ha dit...

Objectivament, sense passions fraternals, escrius molt i molt bé. M'he acostumat a llegir el teu blog sense tenir en compte que ets tu, la meva germana, qui l'escriu. I penso seguir fent-ho.
Cuinar és una manera d'estimar i donar amor; escriure com tu ho fas, també.

Gemma ha dit...

Penso que tots els extrems són dolents... On està la ratlla entre l'ús de productes preparats i els naturals? Crec que no existeix. Per principi, m'agrada fer el sofregit tallant la ceba, si pot ser tendre o de Figueres, molt millor. També m'agrada fer l'arròs amb el caldo de verdures o de peix fet per mi amb les espines que tinc al congelador... Però això no vol dir que un dia no obri un pot de sofregit Ferrer (que està molt bo!) o un brick de caldo de peix Aneto... Com sempre, el camí del mig em sembla el millor i cal saber triar la millor opció en cada ocasió :)
Un altre tema són els productes que utilitzem... preferiexo mil vegades els nostres pinyons que els de Xina, o les nostres avellanes que les de Turquia... Però això no vol dir que no em mengi un mango africà per postres! Altre cop l'equilibri i el sentit comú...
Estic totalment d'acord amb la teva última frase: "Potser en el mig camí aprendrem a no tenir por de l'abisme"

Mar Calpena ha dit...

Ibán: No sé realmente qué se puede hacer. Quiero pensar que escribir sobre todo esto es hacer algo. Porque tampoco estoy tan segura de que sea precisamente el gremio de la alta cocina y la crítica establecida los que los estén haciendo. Me huelo que es una batalla perdida.

Canela: Déjame un mensaje en el post de la cena (se titula Us faig una proposta) con tu mail o un teléfono.

Margarida: M'ha fet una il·lusió bestial el teu comentari. Que cuinar és una manera d'estimar ho he aprés de la mare, la tieta i tu!

Gemma: De fet, els mangos africans són els millors del món. Jo crec que no n'he menjat mai com els que vaig tastar a Senegal, i quan comparo els de Costa d'Ivori amb els de posem Brasil (per dir dues nacionalitats freqüents) no sol haver-hi color.