dilluns, 11 de febrer de 2008

Pa, pa, pa, pa... (I)

Abans de proseguir: després de molts avisos i una agonia tan llarga com la d'alguns dictadors, la meva càmera ha fet avui el seu darrer click. No s'engega i no sé si podré recuperar les fotos del cap de setmana ni quan tornaré a tenir-ne una... Demano disculpes per no poder-vos mostrar amb imatges allò que explico.

Eren les nou menys cinc del matí de dijous quan em vaig plantar davant una tancada i barrada persiana del Lidl, disposada a endur-me l'esquiva màquina de pa que l'any passat em vaig perdre. Ni tan sols la veu melodiosa del Francino conduïnt el Hoy por Hoy dins dels meus cascos conseguia desfer del tot les ombres de preocupació que m'assetjaven. I si els empleats del meu Lidl estaven tots venuts a una màfia internacional de tràfic de panificadores i no en posaven cap a la venda? I si apareixien onades de gent, a l'estil d'una peli de zombies de John Carpenter, i no em deixaven comprar la meva? I si aconseguia fer-me'n amb una i resulta que era la única del lot que no funcionava (aquesta fantasia em resultava particularment torturadora...)? Les meves pors estaven un xic justificades per la cua que al cap de no res es va formar, aquest cop ja davant de les portes interiors de l'establiment. Un senyor gran amb accent de Lleida va ser el primer en atravessar-les i al darrera vam precipitar-nos deu o dotze persones, tots trotant en una única direcció. Hi havia qui s'emportava les màquines de dues en dues, cosa que requereix de certa moral perquè aquests trastos no són exactament lleugers. Aferrant-me a la meva amb la mateixa convicció que Charlton Heston a un fusell, vaig agafar al vol un parell de paquets de preparat per a màquines de pa i a còrrer cap a casa, cap a la feina.

Mentre escric aquestes línees, s'està coent la quarta barra, entesa aquesta paraula com a barra de metall, no com a forma de llonguet o similars. És demostratiu del meu caràcter que quan descobreixo un interès nou, cremo etapes llegint i investigant tant com puc sobre el tema. Em vaig enganxar a mi mateixa, poques setmanes després d'apuntar-me al gimnàs, mirant informació de cursos de monitor d'aeròbic (possiblement, una de les idees més ridícules que mai he tingut... i n'he tingudes unes quantes, d'idees de bomber). Al poc d'aficionar-me al dibuix, ja era sòcia de Sant Lluc. M'apunto a dansa del ventre, i acabo escrivint -que no signant- un llibre sobre el tema. I ara, he vist tots els signes de perill... Ja sé que una màquina de fer pa no té res a veure amb el procés artesà de les fleques, però tinc la sensació d'haver-me tot just remullat els dits dels peus en un llac molt profund. Miro pàgines d'internet, com l'exhaustiva ¿Te quedas a cenar? de l'Iban, o com aquesta, centrada només en panificadores, o rellegeixo els capítols dedicats al pa i als forners del llibre del Michael Ruhlman, i em roda el cap com si jo fos personatge drogat en una pel·lícula de David Lynch. Massa mare, tipus de farina, bannettons, llevats... El pa no és un procés, és un sistema -un ecosistema-, un circuit de fitxes de dòmino que pot posar-se en marxa amb el més mínim canvi en les proporcions, la humitat o la temperatura. Una bèstia viva i imparable que em vol forçar a còrrer per atrapar-la.

I al mateix temps, fer pa és la cosa més semblant que conec a la meditació zen. Et fa estar present en el moment com no res. Quan la màquina empren el primer cicle de pastat, mires que la massa tingui el punt exacte, l'equilibri entre aigua i farina. Després, quan deixes que el pa pugi, saps que és impossible que a simple vista puguis veure com la massa es mou i s'infla... però és un fet que et quedes mirant la màquina, i cada segon és diferent de l'anterior. No pretenia que em sortís un post tan místic, i us prometo que la segona part d'aquesta crònica estarà plena d'informació pràctica i detalls concrets. Cuinar no sol ser una experiència religiosa, ni tampoc és que hagi he tingut cap il·luminació... Però hi ha quelcom reconfortant i que apel·la directament alfons de l'ànima en el ritme lent de la preparació del pa, ni que sigui fet a màquina. Hi ha una veritat molt bàsica que m'agermana amb les meves besàvies neolítiques, amb els misteris del gra d'Eleusis, amb els pans i els peixos de jueus i romans, amb les mans anònimes que han pastat l'aliment més bàsic durant segles, que han partit la crosta, que l'han olorat amb satisfacció després de treure'l del forn. Som al 2008, pots deixar perfectament que la màquina vagi fent sola, sense perdre el temps mirant-la. Jo he après coses de mi mateixa mentre la contemplava.

Com dic, a la segona part us passo els detalls mundans, sòrdids, patosos i pràctics de l'experiència amb la panificadora, que també n'hi ha hagut. I poc a poc, les receptes que aniré provant.

5 comentaris:

canela ha dit...

M'havien recomanat una marca de màquina de pa molt barateta (44 €) i efectiva, però només es trobava en uns supermercats alemanys que, el més proper de Barcelona, està a Mallorca. Vaig aprofitar un viatge. La vaig comprar. La vaig enviar per una empresa de transports (encara sort, la meva maleta la va perdre Air Europa). I des d'aquest moment sóc més feliç. Què bo el pa recent fet. Integral, amb mil sabors. És èpica l'experiència de fer-se un mateix el pa.

T'entenc!


canela

Gemma ha dit...

Quina enveja! Jo m'hauré d'esperar a l'oferta de l'any que ve :(
Però he après de l'experiència d'aquest any i estaré com tu a les 9 menys 5 al davant de la porta fent cua! (això sí, escoltant en Bassas enlloc d'en Francino).
Je je, no sabia que t'apassionessis tant per les coses... crec que està molt bé! Així tot es disfruta molt més, oi?
Per cert... un llibre de la dansa del ventre? L'has de portar el dia del sopar, que això s'ha de veure!
Ja estic esperant (amb enveja, ho reconec) les receptes i aventuretes del pa que has preparat aquets dies :)

Ibán ha dit...

Luke, hijo mío (bueno, hija), deja fluir tu pan (digo tu ira), únete al lado oscuro....ven conmigo y juntos dominaremos la galaxia...GHHHH...GHHHHH (esto es la respiración acojonante de Dart Vader)...GHHHHH ;)

Quina emoció!!! ¿eh? Pues, hala, hala, a disfrutar!!
Yo estoy contigo, sólo hay una manera de hacer las cosas, porque, ¿qué sería la vida sin vehemencia???
Fdo: un demente vehemente

Mar Calpena ha dit...

Canela: Això del pa és l'invent més gran des de la roda!

Gemma: Jo és que sóc pro-Francino des de que sortia al Canal Pus. I si, el proper cop a matinar. Pensa que jo em vaig donar d'alta de la newsletter del Lidl només per la maquineta. QUant al llibre, és un bon totxo, així que no el portaré al sopar.

Iban: Has despertado a la bestia, me temo... Quiero intentar tomarme lo del pan con calma, porque soy muy vehemente en las aficiones pero muy poco constante. Así que de momento intentaré ir despacito y buena letra.

Ro ha dit...

A veure com van aquestes aventures amb la màquina del pa un cop superada la primera prova.