dimecres, 12 de març de 2008

Post festum, pestum (a les penes, gots de "baileys")

Ahir a la tarda em vaig quedar atrapada a la feina. Estrictament parlant, no tenia res a fer, però per aquelles absurditats amb les que ocasionalment es despenja vida laboral -estil Dilbert o The Office-, tampoc no me'n podia anar a casa.

El cercle viciós de l'Hotel Algonquin. Pintura de Natalie Ascensios.

No em demaneu més detalls, el cas és que vaig tenir unes quantes hores mortes en les que cultivar les meves fantasies d'aprenenta de Dorothy Parker, recordant d'una banda la nostra particular taula rodona de divendres passat, i de l'altra, fomentant el noble art de l'escriptura semiautomàtica.

També vaig aprofitar per llegir blogs culinaris i revisar velles receptes que tinc arxivades en mil i un portals. Amb els blocs americans passa una mica sempre el mateix. Quan s'acosta alguna festa nacional (de la seva nació, s'entén), no hi ha manera humana de fer que s'interessin sobre altra cosa. Ara mateix, casi tots van plens amb gràfics de trèvols verds, en preparació del dia de San Patrici.

Aquesta confluència de circumstàncies m'ha fet recordar que en una reencarnació anterior vaig treballar en una empresa on l'amo insistia que havíem de celebrar aquesta festivitat tots juntets mentre preníem Guinness en un pub, malgrat a molts treballadors el costum ens la repanpinflava. Particularment, si em vé de gust celebrar res prefereixo fer-ho entre amics, enlloc d'anar a fer hores extra gratis en aquelarres/focs de camp corporatius. Així que si el 17 de març queia en dia laborable, enfilàvem tots (sense conciliació de la vida laboral que valgués) cap a un bar decorat amb fusta brillant i serpentines verdes i taronges, ens enfundàvem els ridículs barrets promocionals de la Guinness, i submergíem la vista en l'abisme fosc de la pinta, a veure si l'alcohol aconseguia de crear un simulacre de bon rollo. També és cert que en aquella época jo estava més predisposada a prendre'm aquest tipus d'esdeveniments amb entusiasme, que no seria just dir que tenia mala relació amb tots els companys, i que la meva eirefília atenuava força la pesadesa del ritual. Un cop, fins i tot vaig contribuïr a la causa aportant a la oficina dos enormes pots de crema irlandesa, allò que aquí hem conegut sota el nom comercial de Baileys.

I el que no comprenc és perquè ja no l'he tornada a preparar des d'aleshores. Adaptada d'aquí, surt boníssima, és més barata que l'original, i a sobre podreu presumir d'haver-la preparat amb les vostres pròpies manetes. Tal vegada aquest vespre hi torni i em recompensi amb un gotet.

Crema irlandesa

Ingredients

1 taça de nata de cuina
1 pot de llet condensada (400 g)
Entre 3/4 de taça 1 i 1/2 taça de whiskey o de whisky (veure instruccions)
1 cullerada de café... de café sol·luble o 1/2 taceta de café espresso
2 cullerades de sirop de xocolata o mitja presa (de les petitones per berenar) de xocolata negra desfeta amb una mica de llet al bany maria
1 cullerada d'extracte de vainilla
Opcionalment: 1 cullerada d'extracte d'ametlla o un rajolí de Fra Angelico, si en teniu a ma.

Barregeu tots els ingredients i els primers 3/4 de taça de whiskey al minipímer durant uns trenta segons. Tasteu-ne UNA CULLERADETA, que us estic mirant. Afegiu més whiskey si cal, torneu a barrejar. Poseu en pots o ampolles de vidre i poseu-lo a la nevera. Sacsejeu abans de fer servir. Diuen que és millor si la deixes reposar a la nevera uns quants dies abans de provar-la, però francament, no sé si paga la pena la tortura. De tota manera, val més que us quedeu una mica curts amb l'alcohol i n'augmenteu la quantitat al dia següent, quan els sabors hagin tingut ja temps d'unir-se una mica. Slainte!

2 comentaris:

Maria Jesús ha dit...

Hola!
He estat visitant el teu blog i esà ple d'anècdotes, bon humor i fets quotians interessants. Ja veig que, igual que a mi, t'agrada molt la cuina.
Bones vacances de setmana Santa

Sara ha dit...

Ooooh, m'encanta el Baileys, i al meu cercle d'amics també, i... no sabía que es podia fer a casa!!!

Ja el probaré per deixar-los bocabadats!

Veig que per aquí hi ha una altre aficionada a "The Office": gràcies a deu!

Tinc els DVDs de les dues primeres temporades, i estic temptada de caure en la temptació d'encarregar per correu un d'aquests normalment terrorífics especials de nadal!

Una abraçada, Mar!