dimarts, 8 d’abril de 2008

It's people



Sí, Charlton, sí. El Soylent Green estava fet de gent! El menjar nutritiu de la societat futura tenia com a ingredient els cadàvers, als que no sabem si els van arrencar les seves armes de foc "from their cold dead hands". Jo, més que amb un rifle a la ma i desbarrant estupideses sanguinàries, prefereixo recordar-te de Moises, de Ben Hur, al Planeta dels Simis, o en aquesta estimable pel·lícula de ciència ficció que aquí es va titular "Cuando el futuro nos alcance".

(Aquest post d'Slashfood m'ha recordat com em va impressionar aquesta peli)

4 comentaris:

Ibán ha dit...

Como dicen los fisnos, la "revisité" no hace demasiado (bueno, ho hace demasiado en mi memoria), y es una película muy impactante, no la recordaba tan demoledora. Uno no quiere pensar que se hayan hecho realidad esas ideas sobre el futuro...

Mar Calpena ha dit...

Quería haber editado más el post, pero por alguna razón cada vez que lo tocaba me desaparecía el video. De la peli me impresionó mucho el retrato del complejo militar-industrial (alimentario) y su poder sobre la masa, creo que fue la primera vez que tuve conciencia de que en realidad no sabemos de dónde salen muchos alimentos. Y cómo no, la escena muerte de Edward G. Robinson.

manuel allue ha dit...

Mar, et juro pel Ben-Hur que escric els meus post abans de llegir els teus. Després resulta que els dos parlem del Charlton, dels riffles, dedel curry i de la wurst. Però també t'ho juro (aquest cop pel Messala) que m'en alegro.

el prota ha dit...

Bones!
Segurament si llegim amb atenció les etiquetas de segons quins productes potser... La veritat es que apartir de la clonació o els transgenics, no se que serà pitjor de menjar.
Un vot per els productes ecologics i l'slow food.

Una abraçada