dijous, 10 d’abril de 2008

Qüestió d'olfacte

Suposo que haureu observat que quan esteu encostipats no noteu el gust dels aliments. El plaer de menjar és sinestèsic, i passa sovint que si un plat no entra per la vista ho té difícil per fer-nos obrir la gana. Hi ha colors que rarament veiem als productes comestibles, com el blau clar, i que s'empren per a aconseguir determinats efectes de màrketing (per exemple, per indicar que un producte és baix en calories).

Segons un estudi americà, i aquí vé la novetat de l'afer, vista i olfacte són més determinants a l'hora de diferenciar que mengem que el propi sentit del gust... Podeu llegir en castellà les conclusions més interessants de l'estudi aquí. Però això no és tot, amiguets. Resulta que un altre estudi ianqui -em pregunto qui els deu finançar- ha demostrat que quan tenim gana i sentim l'olor de menjar la dopamina, que és una de les substàncies que regulen la sensació de plaer al cervell, ens puja com ho faria si ens droguéssim.

Més enllà de les conseqüències folclòriques -sempre he sospitat que pateixo formatgedependència- aquestes dues investigacions obren la porta a la recerca en nous camps, des del del màrqueting fins al de l'estudi de l'obesitat i, naturalment, la cuina en sí mateixa. La fundació Smell and Taste arriba a afirmar que el 90% de la nostra percepció del menjar és olfactiva. Diuen, per exemple, que moltes persones es tranquilitzen amb la xocolata perquè és un gust que tenim associat a les celebracions de la infantesa.

No sé si això és ben cert, però algunes olors són una màquina del temps. Per exemple, si caminant pel carrer m'arriba una alenada de pizza cuita a la lenya, em porta indefectiblement als estius a Platja d'Aro, on compràvem les primeres pizzes per emportar de la història al bar Montbar. Calia esperar a la vorera del carrer lateral que te l'entreguessin per una finestra en una caixa de cartró. Tinc associada aquella olor a tot un còctel de sensacions: el soroll del cotxes, la calor -era l'estiu-, la foscor del vespre, i els olors concurrents del cartró, la salsa que degotava, la cigarreta del meu pare, el perfum de la mare, amb allò que arribava pels altres sentits, com el carrer iluminat amb fluorescent, les llengües ininteligibles dels guiris que passaven...

I vosaltres, quines records teniu lligats a l'olor d'un menjar concret?

9 comentaris:

Maurici Serra ha dit...

Sempre he pensat que l'olfacte es més del 90 % del sabor, davant del 10% o menys del gust. De gustos en tenim poquets, dolç salat, amarg acid, i poca cosa mes, els matisos els donen els olors.

Tinc milers de records lligats a situacions viscudes, pero potser el mes curios, era un record de un olor lligat a la llet, que no sabia de que era. Tenía el olor a la memòria, diria que clavat al cervell, pero no identificava el plat del que provenia.

Fa poc la meva mare, em va donar una recepta de la seva mare (la meva iaia), sobre el menjar blanc. Postre que es fa tant a Reus com a Tortosa, cadascun amb les seves variants.

Casi em poso a plorar de l'emoció, quan vaig descobrir que aquell record olfactiu d'infantesa corresponia al menjar blanc quan s'estava cuinant. Curiosament no alplat quan ja estava fet. Era l'olor de la seva cocció.

Ara quan el faig, disfruto casi mes fent-lo que menjant-lo.

kisumenja ha dit...

Ja sabeu que jo entro poc a la cuina i això ja em passava quan era petita. Però resulta que amb aquest post que has escrit he recordat com m'agradava ajudar la meva mare a fer els "rosquillos".

M'agradava l'olor dolça, la canyella, barrejada amb la de llimona...i el fregit. En relació amb el que ha dit en maurici serra, recordo més aquesta oloreta que no pas el gust.

Aquesta olor m'ha dut ara a les tardes d'estiu, la meva mare i la veïna a la cuina, la meva germana i jo entrant i sortint de la cuina, impacients, esperant que es refredés la pasta per poder-la menjar...

Oooohh,sabeu què? Ara mateix truco la meu mare perquè em passi la recepta!!!

Per cert, Mar, encantada de "parlar" amb tu. A veure si ens trobem en alguna ocasió!

Margot ha dit...

Don jo ... la chocolata desfeta.
Sempre estaba a festas de batejus de ninas, eran com de veritat am nen inclos, les nenes en cadascuna de les sebas ninas, vestidas macas , el pares de l' nena que feia la festa, portaban l'a chocolate am melindros .Dons ara tinc chocolate en rajola i no la menjo.
Ni en un estat de engoixa, per que no m'agrada aquesta dic...
m'agrada la desfeta aquesta no...
ja aj aj.
Que bo ferme pensá en aixo Mar, m'agradat.
Quin catalá que escric... Sorry People!!! ja ja ja.
Petons.
Margot

Ibán ha dit...

Totalmente de acuerdo en la sinestesia de lo alimenticio...es más, puede que sea de los campos donde esto juega un papel más importante, ¿no?
Lo de los recuerdos...puff, pues es casi innumerable... el olorcillo (y el sonido peculiar) de la merluza al ser rebozada, de casa de mi madre y mi abuela; o cuando entro en una cafetería de las de antes, el olor a café y humo y todo eso me transporta a tardes caminando por Bilbao y casi hasta siento los pies mojados de lluvia (aunque ese día luzca el sol) y el olor de la ropa húmeda...qué cosa.

Mar Calpena ha dit...

Maurici: QUe corri la recepta :-)

Kisumenja: Encantada! Espero llegir la teva també (i a veure si ens veiem)

Margot: Me n'alegro que t'hagi agradat!

Ibán: Ah, la merluza rebozada, ese gran plato de la infancia. Me pregunto si hoy aún la comen los niños.

olletadeverdures ha dit...

Quan l'honorable conseller Tresserras em denava classes a la UAB, una de les frases que recordo de les seves classes va ser, en transcripció llliure, aquesta:
"Internet no ha inventat res amb els enllaços o hiperlinks. Jo, quan torno a casa i pujo per l'escala, l'aroma de l'ou fregit que està fent a veina em transporta directament a la meva infantesa. O sigui, que els hiperlinks fa molts anys que els emprem per navegar per la nostra memòria i els nostres coneixements".

Ole, Joan Manuel! Olé, Mar!

oleguer - moltbo.com ha dit...

Que curiós! A mi la olor de pizza amb tonyina em fa recordar també amb les vacances a la platja, concretament a Altafulla.
Però el record més viu en les olors de menjar és el de la coca de llimona (la clàssica coca del iogurt amb ralladura de llimona) que feia la meva mare quan jo era petit. Suposo que això és perquè abans era típic i va deixar-ho de ser durant moltíssims anys i llavors, inevitablement, et porta al passat... dic jo.
Jo tinc més olors que em porten sensacions que no tenen a veure amb el menjar. La de resclosit em recorda a l'arribar al pis d'Altafulla dp de l'hivern de no entrar-hi, un perfum en concret em recorda moments molt íntims...
Com ha explicat el Maurici és l'olfacte el que ens dóna el sabor de les coses bàsicament. I sinó, penseu en quan esteu costipats com una sopa i no noteu gust al què mengeu!

Banc d'Olors ha dit...

Certament les olors són màgicament transportadores, tan espaial com temporalment...

Maurici Serra ha dit...

Benvolguts,

La recepta de la que parlo, la tinc a 3o4aldia.com.

La busco,.....

aquí està, http://3o4aldia.blogspot.com/2007/10/menjar-blanc.html

mes a mes de l'olor de la cocció del menjar blanc, quan ja està fred, i sobretot al dia següent es la bomba, als meus fills els encanta

salutacions.

Maurici