divendres, 25 d’abril de 2008

Ruíz Zafón i el magret d'ànec

Com mig país, a mi també m'ha caigut a les mans darrerament "El juego del ángel", la segona part/preqüela de la hipervenuda i hiperhypejada "La sombra del viento". No pretenc fer-ne una crítica literària a l'ús, perquè segur que aquests dies en llegireu moltes de signades per persones més qualificades i profundes que jo. Com em va passar amb l'altra novel·la, m'està enganxant malgrat que hi ha molts aspectes que me'n desagraden, el menor dels quals no és que hi ha una sèrie d'errades de documentació i de repeticions en girs i vocabulari (si en les cent pàgines que em queden per acabar-lo al protagonista alguna cosa li torna a provocar nàusea, poso a Vázquez Montalbán per testimoni que li enviaré a Ruíz Zafón una caixa de Biodramina).

Però malgrat ser un llibre-trampa, folletinesc i a voltes poc subtil, em passa com amb "La sombra", que el retrat d'una Barcelona gòtica i sinistra, literària i proletària, una Rosa de Foc i cendres, em té desperta a les nits passant pàgines. És el vell síndrome de las patates Matutano, de les que l'slogan preguntava "¿A qué no puedes comer sólo una?". No, intel·lectualment em deixaria famolenca alimentar-me només d'aquest títol, però em veig abocada a pulir-me'n tota la bossa d'una sentada. Probablement, d'aquí uns dies ja no en recordi res de la trama, com se m'ha esborrat gairebé del tot la del seu antecessor, però una impressió que em quedarà és que Ruíz Zafón no s'ha volgut estalviar el punt gastronòmic del seu joc seràfic.

Escampades per la novel·la trobem com referències o escenari els establiments de la època, La Maison Dorée (que estava a plaça Catalunya), els Quatre Gats, la Fonda Espanya... De vegades amb certa llicència literària. És el cas del Bar Almirall, que segons el testimoni de la meva mare, nascuda just a l'edifici del davant, era una vaqueria als anys trenta. De vegades, en canvi, a la manera de poc dissimulat homenatge: valgui el cas del paper escassament secundari de Casa Gispert, aquí encara uns ultramarins de tota la vida.

I la gastronomia no és només un teló de fons. Cada dos per tres cau un o altre es refà d'un mal tràngol amb un brou, demana formatge mantxego en un bar, posa una cafetera a fer-se [nota al marge, algú em pot aclarir quin tipus de cafetera es feia servir als anys trenta? Sospito que no les d'èmbol italianes que avui tots tenim a casa, però com que no n'estic segura, no sé si determinada escena del llibre em va semblar incongruent perquè sóc una tiqusimiquis o perquè de fet ho era]. I en un moment donat, fins i tot i hi ha qui prepara una recepta força seductora, ànec amb peres i xocolata, extreta d'un pressumpte receptari anomenat "101 recetas de cocina francesa". No és que la descripció que se'n fa sigui molt sumptuosa, perquè en aquell moment la trama no convida a donar-la, però de seguida que ho vaig llegir a mi em va cridar l'atenció, amb una combinació certament prometedora. Així que un cop de Google (cercar: poire, canard, chocolat) i voilà, habemus recepta. Us la presento traduïda, amb la promesa de tastar-la aviadet... tan bon punt em consegueixi desenganxar del llibre i torni a tenir temps!

Magret d'ànec amb peres i xocolata


Ingredients

Dos magrets d'ànec (uns 800 gr)
25 gr de xocolata per a postres
2 culleradetes de bovril o mitja pastilla de brou de vedella
1 llauna de 425 grams de peres en almíbar
2 cullerades de vinagre de gerds
1 cullerada d'oli
2 cullerades d'aigua
Sal i pebre

Fer uns talls en quadricula sobre la pell dels magrets. Treieu-li el cor a les peres, reserveu-ne l'almíbar i talleu-les a daus. Passeu el magret per la paella amb l'oli calent, volta i volta. Retireu-lo del foc, salpebreu-lo i guardeu-lo en calent (al forn o tapat amb paper de plata). Afegiu a la paella el vinagre, la xocolata, el bovril, els daus de pera, l'aigua i una mica de l'almíbar, segons us sembli. Espereu a que la xocolata es fongui i serviu la salsa amb el magret tallat a dernes.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin comentari mes esnob i tonto. Et llegeixes el llibre sense parar pero ets sents obligada a expresar amb retintín de despreci per no desentonar de la colla de idiotes que sempre han de donar la noteta. Molt be. Cocinera a tus cazuelas, que deia aquell...

Mar Calpena ha dit...

Anònim: No em sento obligada a res. M'emprenyen les coses que no trobo coherents del llibre i m'emprenya que malgrat això no el deixo. Justifico sobradament què no em sembla bé del llibre, signo el meu comentari i no insulto, tres coses que fan que el teu, en canvi, no em mereixi el més mínim respecte.

Gourmet de provincias ha dit...

Mar:

A mi, igual que a ti, La Sombra del Viento me enganchó. La historia, quiero decir, me resultó entretenida de la misma manera que lo resulta, a veces, una película de aventuras sin mayores pretensiones a la que se le perdonan las pequeñas imprecisiones, siempre que no sean ni demasiadas ni sangrantes.

Con el libro, sin embargo, me paso que aún siendo la historia entretenida y la Barcelona que retrata atractiva (a menos a ojos de un foraneo) el libro tenía un cierto tufillo a ya conocido, a tópico por momentos y previsible en otros. Pese a lo que piensan muchos, y según lo que dice en algunas de las entrevistas, Ruiz Zafón parece ser uno de ellos, que un libro sea entretenido o la historia esté más o menos bien llevada no lo convierte en una joya literaria. Si eso está bien ya es bastante, pero si el resto falla...

En fin, cambiando de tema. ¿Casa Gispert es la que está en un lateral de Santa María del Mar viniendo de la zona del Museo Picasso (si eso no es ubicación geográfico-turística pura y dura tú me dirás)?

Si es esa, recuerdo la primera vez que pasé, sin prestarle mucha atención porque estaba buscando en el plano dónde andaría el 99% Origens del que me habían hablado, y recuerdo que fue el aroma de café recién tostado y especias el que me hizo levantar la cabeza.

No quedan muchos sitios como ese. Todo un lujo para cualquier ciudad.

Ester ha dit...

Aquest magret d'ànec fa molt bona pinta. Jo em vaig llegir "la sombra del viento", ja fa un temps i si que és veritat que és un llibre que enganxa, però a mí tampoc em va entusiasmar. aquest em sembla que no me'l llegiré de moment
Ester

Glòria ha dit...

Hola, Mar

A mi em va costar que m'enganxés l'Ombra del Vent, quasi va haver de passar mig llibre perquè tingués aquesta sensació de voler llegir més.

Pel que fa al Juego del Ángel, m'esperaré que el mes que ve el publiquin en català.

Fins aviat

Mar Calpena ha dit...

Gourmet: Sí, es esa misma casa Gispert... Un tesoro de tienda, que parece que ha encontrado la viabilidad pese a estar cerca de algunos comercios caros y no siempre buenos que hacen borrar el pasado de la zona.

Ester i Glòria: A mi m'està passant just al contrari. Vaig començar molt animada aquest segon llibre, però és ara que l'acabo que se'm fa més llarg. Però el magret cau segur en el proper sopar seriós!

starbase ha dit...

Del llibre ni idea, escolti. El que no s'ha llegit La sombra del viento sóc jo.

I confess.


L'ànec és molt atractiu. Quan el faci potser tregui aigua i posi rom o alguna presència espiritual similar...

Sara Maria ha dit...

He de confessar que l'Ombra del vent em va enganxar per que parla dels meus barris, els de tota la vida i actuals, però que no tinc gens de ganes de llegir el nou. Segurament em caurà a les mans i l'acabaré llegint, però no m'atrau gens.
La recepta en canvi, et ven asseguro que la faré!

recette de cuisine ha dit...

Merci pour cette recette de cuisine, sympa =)