dimarts, 6 de maig de 2008

Una recepta i dos videoclips

Sóc jo o les metàfores em salten a la cara per tot arreu? L'univers és simbòlic, com voldrien les societats secretes, o simplement és que veig paral·lelismes en les coincidències més tontes, com si fós una il·luminada de telèfon 906?

Tot això ve a tall d'aquest darrer pont i del que he fet dins i fora de la cuina, i de les lliçons apreses, que són una de sola i que neixen de la música pop, subsecció britpop (amén). Estan basades en dues grans veritats (redoble de tambors per al moment de la il·luminació): a) cal fugir de les persones i de les preparacions que et fan perdre el temps per a no res, i b) cal revisitar els vells amics i els vells plats, i reconciliar-te amb el passat.

Divendres al vespre vaig anar a l'aniversari del meu amic Félix i vaig aportar al pica pica un pastís. Una simple tarta de fruita en la que emprava un dels primers recursos que vaig fer servir mai a una cuina -una base prefabricada-, que va ser ràpid i senzill de fer, i que triomfar moltíssim. Havia estat barallant altres possibilitats, vaig mirar receptes com una boja, i no semblava acabar de decidir-me.

Molta energia perduda, quan la resposta era a l'abast de la ma: una de les bases que ens havien donat en la darrera classe de la Mireia Carbó. Una mica com el que m'havia passat els darrers temps amb dues persones, que m'han marejat de mala manera, confonent-me i avorrint-me per motius que gairebé prefereixo ni saber. M'havia deixat enlluernar, però de vegades cal mirar les coses antigues amb ulls nous per trobar que tot és molt més simple i agradable. Amb la gent, igual que amb el menjar, he retrobat aquest pont dos altres amics que feia temps que no veia, i que me n'he adonat que no sabia que trobava a faltar.

Parlar amb ells m'ha fet mirar enrera sense ira, com deia la cançó dels Oasis enlloc de centrar-me en el Don't let him waste your time, del Jarvis Cocker (cantant de Pulp) que em provoquen els altres dos. Ja ho va dir Pessoa, en el món no hi ha altra metafísica que la xocolata, que vol dir que ni a la cuina ni a fora cal lluitar batalles perdudes, i que les grans veritats caben en la lletra d'una cançó de quatre minuts o en un recepta simple. Aquesta, la de la Mireia Carbó per a aquest pastís o la dels dos videoclips que us poso a sota.

Pastís de maduixes naturals amb vainilla

Ingredients

Una base de pastís
1/2 litre de llet
4 rovells d'ou
30 gr de farina de blat de moro
1 beina de vainilla
1 safata de maduixes
Xocolata de postres

Barregeu una mica de llet amb la farina i els ous, i remeneu-ho. Obriu la beina de vainilla i rasqueu-ne les llavors sobre la resta de la llet, que fareu bullir amb les restes de la beina i el sucre. Quan arrenqui el bull, aparteu-ho del foc, deixeu-ho refredar uns instants, i incorporeu-ho als ous (NO ELS OUS A LA LLET!). Coleu-ho i torneu-ho a tirar a l'olla, només fins que arrenqui el bull. Deixeu-ho refredar, i un cop sigui fred feu servir la crema per guarnir la base del pastís. Renteu i talleu les maduixes a dernes. Foneu la xocolata a foc baix i amb un cornet o una màniga, feu una retícula sobre la fruita. La Carbó ens va advertir que si ho feiem tot bé algú ens preguntaria amb incredulitat si no era un pastís comprat. Carbó, t'he de dir que la vas encertar!



3 comentaris:

olletadeverdures ha dit...

Hola Mar!
Igual és casualitat, però resulta que aquest pont m'ha passat una mica el mateix que a tu: he comprovat que el retorn als clàssics, als vells coneguts, és una bona manera de trobar satisfaccions...

M'ha agradat molt el post!

Salut!

Ester ha dit...

T'ha quedat molt bé el pastís de maduixes, enhorabona. Jo encara he de fer servir les bases.
Una abraçada
Ester

Margot ha dit...

Ostres que bó!!
Ummmmm!!
Una pinta bonisiiiiima!!!
Petons
Margot