dimecres, 6 d’agost de 2008

Aquest no era el pla...

Si em descuido, no arribo a fer-li la foto.

...el pla original consistia a que jo us expliqués la meva visita al restaurant Abissinia amb la Vero i el Marc, els nostres gentils traductors de japonès, de qui ja us vaig parlar en el passat, en la que ens ho vam passar força bé compartint tot de plats saborosos que s'havien d'anar agafant amb trossos d'injera, una mena de crêpe. Picantet en el punt just, molt bó i no gens car, tot i que em declaro incapaç de fer grans afirmacions sobre la cuina etíop, de la que no en sé absolutament res. Així que si en voleu saber més o comparar notes, us recomano una visiteta. Jo repetiré.

Plat degustació a l'Abissinia. Aquí la crítica gastronòmica més gandula de l'univers no es va ni apuntar què menjava. Calpena, no tens perdó. De cara a la paret i pensa en el que has fet.

Però tornem a la meva perdició. Acabat el sopar, vam anar a fer un geladet (curiós i, espero, imitable, de galeta Maria), i al dia següent vaig decidir seguir fent-li fer la campanya de l'Africa a la meva gelatera. Una de les receptes de l'amic Lebovitz em va cridar per la seva senzillesa i pels seus ingredients. El cafè amb llet condensada que durant la meva infantesa va ser el moment ritual que unia la família després de dinar era qualificat aquí de "vietnamita".

Home, sí, en aquells anys de café amb llet condensada, llibertat-amnistia-i-estatut-d'-autonomia i grandoles viles morenes, sí que corrien per casa certs aires de simpatia vers Ho Chi Minh and friends. Però el café i les llaunes blanquiblaves en les que la llet s'aterrossava a les vores, per no tenir ni tenien la mala pretensió de fer-se dir "biberons", com ara els anomenen a les cafeteries horteres dels centres comercials. Molt menys encara sabíem nosaltres que el Vietcong s'engreixava amb el nostre mateix sistema, o que aquest cafè seria la base del gelat més calòric, deliciós i àvidament consumit per la meva parentela aquest estiu. En vaig fer un litre i dissabte a la tarda el vam estrenar la meva mare i jo. Diumenge, vam repetir amb la meva tieta (qui en va prendre ració doble). Dilluns va venir la meva mare a dinar, i per si de cas se m'havia de fer malbé, em va preguntar si me'n quedava una mica pel fons del congelador. I ahir el meu cunyat Norman se'n va pulir les restes com aquell que res, directament del túper.

Tothom en vol més. N'hauré de tornar a preparar. Jo no sé si el gelat és vietnamita, català, serbo-croata o simplement una marranada catedralícia destinada a dinamitar des dels fonaments qualsevol conat d'operació bikini, però quan una recepta arrassa d'aquesta manera, és de justícia kàrmica compartir-la amb l'univers. Això sí que és una arma de destrucció massiva.

Gelat vietnamita (de cafè amb llet condensada)

Ingredients

375 ml de café ben fort, tan fort com pogueu.
600 grams de llet condensada (aaaaaaaaaaaaaaaai)
125 ml de llet sencera
Un bon polsim de café

No us queixareu de la dificultat, tampoc. Barregeu-ho tot. Refredeu-ho a la nevera. Passeu-ho per la gelatera (o feu-ho pel mètode antic de gelar i remenar de tant en tant). Gaudiu-ne!

Per cert, la versió de la recepta que en dóna David Lebovitz al seu blog, destinada a fer polos, promet ser una mica més light, i si no teniu gelatera segurament us oferirà millors resultats. Jo us la passo per als que volgueu provar-la. Això sí, si algú sap on vénen motlles per a polos, a ser possible una mica resistents, que m'ho digui, perquè fa temps que en busco i o bé no en trobo o se'ls veu molt de nyigui-nyogui.

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Boníssim i més fàcil impossible ;)
A casa, sobretot als dinars familiars, també es feien els biberons... ai quins records!
Genial la recepta i, com sempre, genial l'article, he rigut molt. Aquests dies que he estat fora he trobat a faltar aquestes estones de lectura amena al teu blog ;)

enric ha dit...

Com que estic de vacances a casa i no tinc ganes de fer res del que havia pensat fer, em passo bones estones llegint blocs que no coneixia, i m'he posat molt al dia, amb la tranquil·litat que es mereixen els blocs que acostumo a visitar.

Estic molt content, Mar, que hagis tornat a la diem-ne normalitat blocaire, ja que els teus "posts", sempre tan distesos i divertits, tenen aquell puntet d'ironia "made in Calpena" que sempre m'han agradat.