dimarts, 26 d’agost de 2008

"El goloso" i l'editor absent

Hi ha llibres que pertanyen als seus autors i d'altres que són obra dels seus editors. O millor dit, dels editors que haurien hagut de tenir i que, a la pràctica, els han mancat.

Sospito que el llibre del que us parlaré avui pertany a la darrera categoria. N'haureu llegit en altres blogs -hi ha una bona ressenya al de l'amic Manuel Allué, que no he volgut revisar fins ara i amb la que coincideixo en trets generals- o haureu vist el seu autor, el Comte de Sert (Francisco, per a la família i els amics), parlant-ne als mitjans. Jo el vaig veure al programa de llibres del Canal 33 i em vaig comprar el llibre per Sant Jordi. Fins que no he tingut vacances no l'he pogut llegir.

Francisco de Sert (no acabo d'entendre el mecanisme que fa que dins d'una mateixa família hi hagi persones amb el "de" i altres sense ell en el cognom) pertany a una espècie molt catalana, la de cert tipus d'aristòcrates, cultes, castellanoparlants, esquerrosos, cosmopolites i monàrquics. De Sert és també un incorregible golafre -"Soy, he sido y seré gordo de espíritu", afirma en un punt- i el factòtum darrera els restaurants Neichel i Lúculo. Des de la perspectiva privilegiada que proporcionen una memòria enciclopèdica i una butxaca que intuïm gens menyspreable, Sert articula el seu llibre en dues parts. La primera, dedicada a la història d'allò que ell designa com "la taula culta" -més una història social de la restauració fins a la posguerra- i la segona, en la que aquesta mateixa història se'ns explica matitzada per la seva pròpia biografia, arribant fins a l'actualitat.

Es tracta d'un llibre entretingut, plé d'anècdotes, i que resulta particularment lleuger i divertit quan recrea les taules de la França de la belle epoque, quan ens explica l'ascendent de les mères lioneses, o quan defineix Franco a través del gris menú que s'oferí al Pardo durant la celebració del 18 de juliol de 1963 (dos plats a l'atzar: "Ensalada de legumbres con mayonesa" i "Jamon de York y Serrano". Es veu que el dictador també sabia matar d'avorriment.). Dos moments àlgids són el neixement de la Nouvelle Cuisine i de l'ascensió dels cuiners espanyols, dels que de Sert pot parlar pràcticament en primera persona.

Però aquest és també un llibre plé de mancances i redundàncies, que algú a Alianza sembla haver publicat sense tan sols molestar-se a llegir-lo. Només així poden explicar-se les quantioses faltes d'ortografia i tipografia -jo, sense ser una correctora massa atenta, en vaig detectar en quatre (4!) idiomes diferents- així com bastants altres aspectes descuidats. En un moment donat, es parla molt vetlladament d'un cuiner que es va suïcidar davant la por de perdre la tercera estrella Michelin. Més endevant se'ns anomena amb tota claredat al malograt Bernard Loiseau, rememorant un encontre d'aquest amb de Sert. Per què aquesta indecisió en el tó, que es produeix en unes quantes ocasions? Era massa complicat rellegir el llibre amb un boli vermell a la ma i un paquet de post-its per marcar les correccions? Tan aviat se'ns repeteix que Curnonsky va ser el més destacat gastrònom francès del segle XX -una dada que a la quinzena repetició fins i tot el lector més tanoca segur que ja no necessita que li recordin- com desfilen davant de nosaltres plats i més plats del cànon escoffierià, que l'autor dóna per sabuts sense més explicació. Per no esmentar l'amalgama de menús reproduïts literalment en francès, elecció que pot ser molt fidel a les pràctiques tradicionals de la restauració o al suposat afrancesament que segons de Sert predomina entre nosaltres, els catalans, però que no aporta res ni literària ni didàcticament. Com tampoc no ho fan les llargues, llarguíssimes (i a la meva húmil manera de veure, peregrines) disquisicions polítiques de l'autor o l'abundant name dropping al que se'ns sotmet. Menda lerenda també és fan a morir de Marcel Proust, però citar el seu nom més de quatre cops per pagina no fa olor de cultura, sinó d'esnobisme. Per oblidar són també la nefasta enquadernació -el meu exemplar s'ha trencat quan encara l'estava llegint- i la poc afortunada portada, que talla un quadre de Toulouse Lautrec per la meitat.

Un llibre és tant allò que l'autor diu com allò que deixa al tinter. Sigui assaig, poesia, periodisme o ficció, escriure és seleccionar allò que més ens interessa de la realitat, oferir un model del nostre món als lectors. Un editor és la última línia de defensa de l'escriptor, el porter davant el penalty, les proverbials portes de Roma davant les que fan pícnic els bàrbars, la partera que fa nèixer el nen, el pràctic que ens fa portar el vaixell a bon port o... bé, si tantes comparacions no són suficients, googlegeu els mots "Barral" o "Castellet" i m'entendreu. Perquè de Sert té moltes coses i molt interessants a explicar, però li ha mancat qui l'ajudés a fer-ho bé. Una llàstima.

10 comentaris:

Gourmet de provincias ha dit...

Si, pero pese a todo el libro merece una lectura, aunque sea por los muchos datos que se entresacan y la capacidad que tiene el autor de meternos en aquellas mesas barcelonesas y madrileñas de tiempos pasados y efervescentes.

Mar Calpena ha dit...

Sí, sí la merece, pese a los momentos exasperantes. Pero me da pena pensar en el libro que podía haber sido y no en el que es...

enric ha dit...

Mar: Sóc adaptador i corrector de texts en sistema braille, i fa més de trenta anys que em toca llegir de tot i, per tant, poc més o menys ja intueixo amb quins problemes em trobaré quan em donen un llibre segons quina sigui l’editorial que l’ha publicat.

Et quedes esgarrifat al comprovar, quan els acabes, la quantitat i quantitat d’errades de tota mena que hi ha en el llibres que s’editen tant en català com en castellà en aquest país, i no parlem ja de les traduccions, fetes i pèssimament malpagades a tant la pàgina.

En alguns casos, i no exagero gens ni gota, les errades es poden comptar per centenars, i et parlo tant de les petites com de les gran editorials.

Ja no es fan correccions d’estil ni galerades, i això es nota moltíssim, i ara que l’autor ja dóna a l’editorial el seu text informatitzat, en molts casos les editorials s’estalvien ni que sigui una darrera correcció confiant que l’autor ja té el seu text ben corregit.

Parles d’un senyor, el comte de Sert, que no crec que el bon home se les doni de gran literat, i ha escrit com millor ha sabut unes memòries gastronòmiques que de ben segur resultaran prou interessants, amb les errades d’estil que es poden entendre que faci algú que no es consideri a si mateix un escriptor, i aquí està, com molt bé dius, la total i absoluta manca de cura per part de l’editorial, però et recomano que visitis aquesta adreça, on podràs comprovar que quan un gran, reconegut i honorat autor com és el senyor Javier Marías no és en realitat res més que un explicador de “aventis” que se les dóna de gran literat, la prestigiosa (ho anava a possa entre cometes, però al final no ho he fet) editorial que li publica els seus llibres demostra també la seva manca total i absoluta d’ofici no fent-li veure perquè corregeixi “perles” com ara:

"Clara Bayes me miró a contraluz y con la otra mano fumaba"
“pensó con el pensamiento del encantamiento”
“llevaba cascos de cerveza vaciós para cambiarlos por otros de intactos.”
“me miró con una mirada”

Disculpa que m’hagi allargat massa, però és que, imitant l’estil Marías, et diré que has tocat un tema que no es toca gaire i que a mi em toca patir-lo a diari. (Ara no, perquè encara estic de vacances.)

enric ha dit...

Ho sento! On deia: "ho anava a possa entre cometes", havia de dir "ho anava a posar entre cometes". (Veus com s'ha de fer sempre una darrera correcció?) :))

L'adreça no ha sortit perquè es pugui "linkar", però és aquesta:

http://www.lafieraliteraria.com/PDF/estafa.pdf

Mar Calpena ha dit...

Enric,

Coincideixo plenament amb tu. Jo també penso que de Sert ha fet el millor llibre que ha sabut, i que tots cometem errades però que hi ha hagut un clar desinterès per part de l'editorial. Mira, jo treballo a una editorial de còmics que té molts defectes. Però per a nosaltres la correcció és sagrada, i es busquen bons traductors (en la part de creació no podem influir, doncs la major part dels títols que comprem som estrangers). I quan he treballat a revistes i se'ns ha colat una falta d'ortografia, això s'ha viscut com una tragèdia. Però les meves crítiques es refereixen sobre tot als errors estructurals, que desvirtuen un llibre que hagués pogut convertir-se en un clàssic.

Mar Calpena ha dit...

"són" per "som"

Sara Maria ha dit...

Mar, Enric, estic completament d'acord amb vosaltres, tot i que jo sols en soc lectora...

manuel allue ha dit...

Mar, fa dos dies en parlavem d'aixó amb una bona amiga que quan estudiavem va treballar un temps al despatx (al despatx literari) de Manuel Vázquez Montalbán, fa una bona pila d'anys. El M.V.M. no solament era impecable sino que feia pasar els seus textes pe vàrios sedassos, des de la columna d'un diari i les cartes personals fins, és clar, les novel.les. La meva amiga era un dels filtres (ara es quelcom més). El señor conde descuida fins i tot les comes. I els editors? où sont-ils, Vierge souveraine?

Gemma ha dit...

Doncs ara entre tots m'heu fet venir ganes de llegir-lo...
Mar, me'l deixaràs el proper dia que ens veiem? Potser al Museu Egipci...
Per cert, ben tornat a tots de les vacances i ànims amb la reentre!

Mar Calpena ha dit...

Cap problema, Gemma. Envia'm un missatge el mateix dia o un dia abans, que si no em puc despistar. Tinc ganes de saber-ne la teva opinió! Espero que la teva reentrée hagi estat més o menys decent.