dimecres, 24 de setembre de 2008

Barcelona

Volia escriure-us del sopar que vaig fer amb el germà Fernando l'altre dia -hi ha recepta- però ahir vaig anar al concert del Sisa a Plaça Catalunya i us volia parlar d'aquesta pàtria meva que es diu Barcelona, aquest llogarret tan poc i a l'hora tan poble, que em marca la meva identitat molt més que qualsevol altre consideració sobre ser català, espanyol, europeu o blanca o dona. Sabeu què? Està molt de moda dir-nos pixapins, canfangas i altres malnoms, dir que el turisme se l'està carregant ("tourist, you are the terrorist"), dir que Barcelona és "quiero y no puedo", que està adormida, que només es fan coses de cara a la galeria. I hi ha una part que és veritat. Menys Bicing i més autobusos, si us plau. Al meu barri (allà on Les Corts es torna Sants i venen kebabs a les cantonades), no hi havia res que em recordés les festes de la Mercè. Però mira, què vols que et digui. Aquí una és barcelonina. Això, com diu la meva mare (que va néixer, malgrat no ho comenti gaire, a Joaquim Costa), és el meu poble. I em sento bé quan sento cantar "Qualsevol nit pot sortir el sol" enmig de la Plaça Catalunya. Quan veig que tenim el millor mercat del món. Quan tallem el bacallà en gastronomia. Quan aquí no sap ningú quina cara fa la jet-set local. Quan recordo que hem tingut Jocs Olímpics (inserteu aquí el vostre propi record, el meu és de fer de voluntària al Centre de Premsa dels Paralímpics). I sí, no queda casi ni un hort, hi ha restaurants de totes les fusions bastardes de l'univers. Whatever. Perquè també hi ha una gastronomia barcelonina, no m'ho invento, ho va dir Vázquez Montalbán, una cuina que és hereva dels inmigrants italians del segle XIX, dels murcians, els andalusos i els gallegs del segle XX, dels industrials i els anarquistes. La paella Parellada, de senyors, tot pelat. Els canalons. El Quimet i Quimet i el Fabián Martín. El Set Portes i el Cinc Sentits. La peixatera cridanera, el venedor hiperespecialitzat i els entrepans de Can Conesa. I no se m'acut un pastís especial que commemori aquestes festes, però en un dia com avui, només us puc dir que si sou per aquí sortiu al carrer. Amb sort, dinareu bé. I si no en teniu, veureu l'altre costat d'aquesta Rosa de Foc, de la que n'estic enamorada per (o malgrat) les seves contradiccions i el seu centralisme. Avui, menjeu-vos la ciutat!

6 comentaris:

Gourmetdeprovincias ha dit...

Tienes toda la razón, Barcelona, al menos desde fuera, parece ser todo eso y algunas cosas más. La Barcelona cosmopolita De Maragall, la cutrilla de González Ledesma, la de Guerin, la de Moix, la de los okupas, los turistas americanos en bermudas...

Pero a mi me gusta, qué quieres que te diga. Y entiendo que a ti más.

La cuina vermella ha dit...

Això sí que és una declaració d'amor! sí senyora, ben dit i bona festa major.

Ibán ha dit...

Sí que es bonito lo que dices, sí :) Muy emotivo!
Me gusta la gente vehemente y que defiende así las cosas!
Yo aún no le he encontrado "el aquel" a esta ciudad, y me considero un afortunado: vivo al lado del mar y en 15 minutillos en bici estoy en el trabajo (¡y conste que esta ciudad me ha dado un buen trabajo!!!!).
No obstante, he de decir que el año que llevo aquí (se cumple justo ahora) ha sido raro (enfermedad familiar, muchos viajes, trabajo por la mañana y viaje por las tardes, etc)...así que "ahora empieza lo bueno"!!
Sigo buscando, seguiremos informando :)

(Ah, todavía no te he agradecido tus sugerencias para lo del pan, ando algo liadillo, pero MUCHAS gracias!)

josep ha dit...

Mar

Fantàstica la teva declaració de principis barcelonins. Jo m'hi identifico al cent per cent. A més sóm gairebé veïns, i no se si és que a Sants, tenim personalitat i festes pròpies però la Mercè (per sort o no) no l'hem ensumat si no és desplaçant-nos al centre.

Una abraçada i fins aviat

Juan Carlos ha dit...

¡Vaya! Somos vecinos: vivimos en el mismo barrio. ¡Bienvenida! :-D

Margot ha dit...

Mi amor por Barcelona nació,un dia cuando tenia 16 años e iba de tiendas a la Diagonal, una de las tiendas del momento era Bunty.
Yo que era de Poble ( Sabadell) me alucinaba la libertad de Barcelona, nadie te miraba, fueras vestida como fueras.Me enamoré por aquellos años.
Y cuando me divorcié no lo pensé ni un momento, allí que me fuí con mi maleta... aja ja ja.
Pero un dia, la inseguritat ciutadana del lloc( S. Familia) me hizo pensar que era un buen momento de cambiar de aires.
Y he aterrizado en un maravilloso lugar lleno de paz, tranquilidad y seguridad ( tengo dos polis en la puerta que me vigilan) como es el centro de Terrassa.
No hecho de menos Barcelona, pero sigo viviendo en Barcelona.
Y a pesar de nacer en Sabadell,mi cuna es Barcelona.
Ese lugar maravillosso de mi adolescencia y mi juventud dorada, de esta segunda inoncencia...ja ja ( Serrat).
Me alegro de leerte Mar.
Un Petó.
Margot